11: EL PRIMER AMOR. Ivan Turguénev

Traducció: Miquel Cabal Guarro.

Ivan Turguénev (1818-1883) és un nom essencial de la gran literatura russa del segle XIX. Novel·les indispensables seves són Niuada de gentilhomes (1859) i Pares i fills (1862) -les dues es troben en català-, però té molta més obra, i convé llegir-la, en l’idioma que sigui. Primer amor (1860) és una novel·la breu, de poc més de cent pàgines, que, com el seu títol indica, tracta de la primera experiència amorosa viscuda per un adolescent de 16 anys. Ell és Vladimir Petrovich, que s’enamora perdudament de la jove princesa Zinaïda Alexandrovna, de 21 anys, la família de la qual ha llogat l’ala dreta de la residència d’estiu dels Petrovich. La noia té títol, però és paper mullat: la família està arruïnada i la mare, que és molt vulgar, només busca favors a les altes esferes. Zinaïda, bellíssima i frívola, té una colla d’admiradors (un hússar, un metge, un poeta...), als quals dóna esperances o maltracta segons l’humor del dia.

Vladimir s’afegeix al grup, en actitud de total rendició. “La Zinaïda va adonar-se de seguida que m’havia enamorat d'ella, i jo tampoc no tenia cap intenció d'ocultar-ho. S'entretenia amb la meva passió, es burlava de mi, em feia moixaines i em torturava. Que dolç que resulta ser la font única font, la causa irresponsable i despòtica de les més grans alegries i de la pena més profunda per a una altra persona: en mans de la Zinaïda, jo era com cera tova.” (Pàg. 55). Turguénev és extraordinari descrivint, en primera persona, l’allau d’emocions i sentiments que trasbalsen Vladimir, i també és extraordinari en el retrat de l’enigmàtica Zinaïda. Enigmàtica perquè és frívola i seriosa, afectuosa i distant, tendra i cruel. Zinaïda juga amb l’amor fins que la passió la trasbalsa, també a ella, que s’hi llança a la manera russa, sacrificant-ho tot. Qui no ha estimat no ha viscut, seria el lema.

L’últim adéu entre Vladimir i Zinaïda és molt revelador: 
Es va girar cap a mi immediatament i, amb els braços oberts, em va abraçar el cap i em va fer un petó fort i encès. Déu sap per a qui era aquest llarg petó de comiat, però jo en vaig assaborir la dolçor amb avidesa. Sabia que no havia de repetir-se mai més. 
-Adéu-siau, adéu -vaig repetir. 
Va tombar-se i va marxar. I jo també me'n vaig anar. No estic en disposició de descriure el sentiment amb què vaig anar-me'n. No voldria que es tornés a repetir, però em consideraria desgraciat si mai no l'hagués experimentat.” (Pàgs. 112-113).

Una magnífica novel·la, doncs, amb dos personatges inoblidables -i gairebé un tercer: el pare de Vladimir, que juga un important paper a la trama-, una cadència narrativa admirable i un profund coneixement de la naturalesa humana. Gran Turguénev.