Prosper
Mérimée (1803-1870) va ser un escriptor romàntic que, paradoxalment, tenia un
estil molt aplomat i clàssic. Juntament amb Colomba, un dels seus millors
relats és La Venus d’Ille (1937), que pertany al gènere fantàstic. Té la
gràcia afegida que passa al Rosselló, al poble d’Illa. No hi falta certa burla,
molt francesa, sobre els usos i costums provincians –en aquest cas, catalans. El narrador, parisenc que baixa del
Canigó, visita un antiquari d’Illa, que li mostra una Venus romana de bronze.
Va ser trobada casualment sota una olivera. La Venus és bellíssima però té un aire arrogant i
una mirada de menyspreu. Hi ha una altra Venus a la història, una noia catalana
ben viva i formosa que està a punt de casar-se amb el fill de l’antiquari. El
narrador es mostra decebut amb aquest xicot perquè sembla que admira més la
fortuna de la seva muller -el fenomenal dot que rebrà- que no la seva bellesa: “Je suis profondement choqué de voir un
jeune homme paraître plus touché de la dot que des beaux yeux de sa future.”
La
nit de noces el narrador experimenta un gran malestar: “Je me couchai; mais le sommeil fut long à venir. Toutes les scènes de
la journée se représentaient à mon esprit. Je pensais a cette jeune fille si
belle et si pure abandonnée à un ivrogne brutal. Quelle odieuse chose, me
disais-je, qu’un mariage de convenance! Un maire revêt une écharpe tricolore,
un curé une étole, et voilà la plus hônnete fille du monde livrée au Minotaure!
Deux être qui ne s’aiment pas, que peuvent-ils se dire dans un pareil moment,
que deux amants achèteraient au prix de leur existence?” Però la Venus de bronze impedeix la
nit de noces. El nuvi, el mateix dia del casament, mentre s’entretenia jugant a
pilota –el jeu de paume-, havia posat
l’anell, que li feia nosa, al dit de la Venus de Bronze. Una decisió fatal, perquè Venus
reclama el seu “marit” i el mata amb una abraçada brutal. També es pot
interpretar que Venus, la deessa de l’amor, castiga durament un home tan fred i
poc enamorat. L’antiquari, abatut, mor pocs mesos després i la seva dona decideix
fondre la Venus
i convertir-la en una campana per a l’església d’Illa. Però el poder dels déus
pagans és immens, i el relat acaba amb la notícia que des que la campana toca a
Illa, les vinyes ja s’han glaçat dues vegades: “Depuis que cette cloche sonne à Ille, les vignes ont gelés deux fois.” Un
fenomenal relat de Prosper Mérimée.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada