Traducció: Valèria Gaillard Francesch
A la vida arriba un moment que cal llegir Proust
(1871-1922), perquè, com ell, sentim la necessitat d’anar a la recerca del
temps perdut. Des de la primera frase quedem fascinats per la cadència musical
de l’estil literari de Marcel Proust:
Durant anys he
anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m
tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: “M’adormo”. (Longtemps, je me suis couché de bonne heure.
Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je
n’avais pas le temps de me dir: ”Je m’endors”)
Proust s’ha de llegir sense pressa, a poc a poc,
delectant-nos en les llargues frases, en els records, en la malenconia que
sorgeix del rescat d’un món ja desaparegut. És impossible no sentir-nos
propers, des del primer moment, al petit Marcel: “El meu únic consol, quan pujava a dormir, era que la mamà vindria a
fer-me un petó quan fos al llit. (Pàg. 23)
Proust, més que comentar, s’ha de llegir. Anoto, doncs,
alguns fragments de Pel cantó de Swann (Du
côté de chez Swann, 1913),
el primer volum d’A la recerca del temps
perdut, en la fabulosa traducció al
català de Valèria Gaillard Francesch.
Llegir diaris
El que recrimino als
diaris és que cada dia ens fan fixar en coses insignificants, mentre que només
llegim tres o quatre vegades en la vida llibres que contenen coses essencials. (Pàg. 38)
L’evocació del
passat
En aquest fragment hi ha l’essència del pensament
i de l’obra de Marcel Proust:
Em sembla molt raonable la
creença cèltica segons la qual les ànimes de les persones que hem perdut estan
captives en algun ésser inferior, en un animal, un vegetal, una cosa inanimada,
perdudes efectivament per a nosaltres fins al dia –que per a molts no arriba
mai- que passem molt a prop de l’arbre, que adquirim un objecte que és la seva
presó. Aleshores s’estremeixen, ens criden, i tan bon punt les reconeixem, es
trenca l’encanteri. Un
cop les alliberem, vencen la mort i tornen a
viure amb nosaltres.
Succeeix el mateix amb el
nostre passat. Perdem el temps si intentem evocar-lo, qualsevol esforç de la
nostra intel·ligència és inútil. Està amagat fora dels seus dominis i del seu
abast, en algun objecte material (en la sensació que ens inspira) del qual no
sospitem. Aquest objecte, depèn de l’atzar que el trobem abans de morir, o que
no el trobem mai. (Pàg. 60)
El peculiar Bloch
Bloch, un amic del jove Marcel, deixa estupefacte
el pare de Proust...
Però Bloch havia
desagradat els meus pares per altres motius. Per
començar havia fet enfadar el pare que, veient-lo xop, li havia preguntat amb
interès:
“Però, senyor Bloch,
quin temps fa? Que ha plogut? No entenc res, el baròmetre indicava un temps
excel·lent”.
I no se li va acudir
res més que respondre:
“Senyor, em resulta impossible dir-li si ha plogut. Visc
tan resoludament al marge de les contingències físiques que els meus sentits no
es molesten ni a notificar-me-les”.
“Però, fill meu, el teu
amic és idiota”, m’havia dit el pare quan Bloch se’n va haver anat. “Com pot
ser?” No em pot dir ni el temps que fa! Però si no hi ha res de més interessant!
És un imbècil”.
(Pàg. 118)
La
filla de Swann
Proust
es troba passejant la filla de Swann, Gilberte.
Tot d’una em vaig aturar, era incapaç de moure’m, com
quan una visió no s’adreça tan sols a la nostra mirada, sinó que requereix
percepcions més profundes i disposa del nostre ésser per complet. Una
nena d’un ros panolla que tenia l’aspecte de tornar de passeig i que portava a
la mà una pala de jardineria, ens mirava alçant el rostre sembrat de pigues
roses. Els seus ulls negres espurnejaven i, com que jo aleshores no sabia, ni
ho he après després, reduir als seus elements objectius una impressió forta,
com que no tenia, com se sol dir, prou “esperit d’observació” per distingir una
noció del seu color, durant molt temps cada vegada que tornava a pensar en
ella, el record del seu esclat se’m presentava més aviat d’un atzur punyent, ja
que era rossa: de manera que, si no hagués tingut uns ulls tan negres –el que
més impressionava quan la veies per primer cop- potser no hauria estat, tal com
ho vaig estar, especialment enamorat dels seus ulls blaus. (Pàg. 177)
L’amabilitat
de Swann
El
senyor Vinteuil té una filla lesbiana. El pobre camina capcot per Combray. El
senyor Swann se’l troba pel carrer i, elegant i generós com és, convida la
filla a tocar el piano a casa seva.
Era una invitació que,
dos anys enrere, hauria indignat el senyor Vinteuil, però ara l’omplia d’una
tal gratitud que es creia obligat a no cometre la indiscreció d’acceptar. L’amabilitat de Swann envers la seva
filla li semblava un suport tan honorable i deliciós, que potser valia més no
utilitzar-lo i tenir així la dolçor purament platònica de conservar-lo. (Pàg. 187)
Les
fonts del Vivonne
Mai, en les passejades pel
cantó de Guermantes, vam poder remuntar fins a les fonts del Vivonne, en les
quals sovint havia pensat i que tenien per a mi una existència tan abstracta,
tan ideal, que quan em van dir que es trobaven dins de la comarca, a una certa
distància quilomètrica de Combray, em vaig quedar tan sorprès com el dia que em
van dir que hi havia un altre punt precís de la Terra on s’obria, en
l’antiguitat, l’entrada dels inferns. (Pàg. 214)
El
cor d’una dona
Temps enrere, el somni
era posseir el cor de la dona de qui estem enamorats; més tard, sentir que
posseïm el cor d’una dona pot ser suficient per enamorar-nos-en. (Pàg. 247)
La dolorosa veritat
Pobre Swann, tants anys
perduts al costat d’una dona tan vulgar com Odette de Crécy… Hi ha passatges
ben tristos sobre les mentides que li engalta l’arribista cortesana. Escullo
tres fragments més amables.
Com que Swann no tenia gaire bona vista,
es va haver de resignar a portar ulleres per treballar a casa seva, i es posava
el monocle, que el desfigurava menys, per estar en societat. El primer cop que
ella li va veure posat a l’ull, no va poder contenir la seva alegria: ”Trobo
que, per a un home, ja poden dir el que vulguin, no hi ha res de més chic! T’està
molt bé. Tens l’aspecte d’un autèntic gentleman. Només et falta el títol!”, va afegir amb
un cert to de retret. Li agradava que Odette fos així, de la mateixa manera
que, si s’hagués encapritxat d’una bretona, li hauria agradat veure-la amb
còfia i sentir-li dir que creia en els fantasmes. (Pàg.
307)
“El
pobre Swann”, va dir aquell vespre la senyora de Laumes al seu marit, “continua
sent igual de cordial que sempre, però sembla ben desgraciat. El veurà aviat,
ja que ha promès venir a sopar un dia d’aquests. En el fons em sembla ridícul
que un home de la seva intel·ligència pateixi per una persona d’aquesta mena
que no és ni interessant, diuen que és idiota”, va afegir amb la lucidesa de
les persones que no estan enamorades i pensen que un home intel·ligent només
hauria de ser infeliç per una persona que valgués la pena; és si fa no fa com
sorprendre’s perquè algú es digni a patir el còlera per culpa d’un ésser tan
minúscul com el bacil vírgula. (Pàg. 423)
Quina veritat dolorosa adquirien aquelles
línies del Journal d’un poète, d’Alfred de Vigny, que temps enrere
havia llegit amb indiferència: “Quan ens enamorem d’una dona, ens hauríem de
preguntar: Quin és el seu entorn social? Quina mena de vida ha dut? Tota la felicitat
de la vida reposa sobre això”. (Pàg. 453)
Els noms del país: El
nom
Després dels records de
Combray i de l’amor de Swann per Odette de Crécy, la tercera part de Pel
cantó de Swann, molt més breu que les dues anteriors, es titula Els
noms de país: El nom. Se centra
en la fascinació que sent el jovenet Marcel per la filla de Swann, Gilberte. La
rendició amorosa és total i arriba a extrems divertidíssims:
Estava tan enamorat de Gilberte que si de
camí veia el seu vell majordom passejant el gos, l’emoció m’obligava a
aturar-me i llançava mirades plenes de passió a les seves patilles blanques. (Pàg. 513)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada