12: ENRIC IV primera part. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva.

Enric IV primera part és la segona obra d’una formidable tetralogia històrica que inclou Ricard II, Enric IV segona part i Enric V. Bromes de taverna, converses solemnes a palau i ferotges combats al camp de batalla formen un tot inoblidable. El príncep Hal, hereu del tron, es diverteix amb Falstaff, mentre Enric IV veu perillar el seu tron, pels moviments del valent i impetuós Percy...

Una obra com aquesta mereix un repàs exhaustiu.   

Acte I

Enric IV, fa un any, havia promès viatjar a Terra Santa (per rentar la seva part de culpa en l’assassinat de Ricard II), però encara no ho ha complert. En té intenció ara, però els conflictes que Anglaterra manté amb Gal·les i Escòcia li ho impedeixen. De Gal·les, n’arriben males notíces: Mortimer ha caigut en mans del ferotge gal.lès Glendower. En canvi, a Escòcia les coses van força millor: Percy, el fill de Lord Northumberland, ha obtingut una gran victòria. Enric IV té enveja d’aquest fill: “un fill que és (…) l’orgull i el favorit de la Fortuna i la planta més dreta de totes les del bosc, mentre que jo, mirant la seva glòria, veig deshonra i desordre sobre el front del meu fill Harry”.

Efectivament, el príncep Hal passa el temps en companyia de l’alegre Falstaff i de la seva colla de lladregots. Fins i tot accepta de participar, emmascarat, en un robatori. Però Harry no és un eixelebrat; al contrari, és tan fred i calculador que fins i tot té pensada la manera d’aprofitar aquesta etapa tavernària:

Com un metall brillant en un terreny obscur,

el meu millorament, lluint sobre les meves culpes,

serà més admirable i atraurà més mirades

que la virtut mancada de contrast.

Mentrestant, Percy crea problemes a Enric IV, perquè avisa que només li cedirà els presoners fets a Escòcia si el rei ordena rescatar Mortimer (cunyat de Percy i, alhora, hereu de la Corona segons les disposicions fetes per Ricard II). Enric IV s’hi nega i Percy, que és molt impetuós, ja comença a preparar un complot -amb l’ajuda del seu pare, Northumberland, i del seu oncle, Worcester- per destronar “aquest Bolingbroke” (és a dir, Enric IV).

Acte II

Falstaff i tres més de la seva colla ataquen uns viatgers, els lliguen i els roben mil lliures. Tot seguit, però, el príncep Hal i Poins, disfressats, els assalten i els prenen els diners fàcilment, perquè no oposen cap resistència. Comenta Hal: “Falstaff sua de mort i caminant unta de greix la terra magra. Si no em morís de riure, en sentiria pena”.

Mentrestant, al castell de Warkworth, Kate, la dona d’Enric Percy, intueix el que es prepara: “Jo, que he vetllat el teu lleuger fantasiar de prop, he sentit el murmuri de paraules de guerra”.

A la taverna El Cap del Senglar, el príncep Harry i Poins esperen l’arribada de Falstaff i els altres tres per burlar-se’n. Quan es presenten, les mentides són de l’alçada d’un campanar. Falstaff afirma que eren cent els que els han atacat. “Sóc un miserable si no he creuat l’espasa amb una dotzena d’ells durant dues hores”, diu. Replica Hal: “Aquestes mentides són com el pare que les engendra: enormes com una muntanya, evidents, palpables. Apa tu, budell amb un cervell de fang, ximple cap de trons, fill de puta, bóta greixosa i obscena!”

Tot plegat, la tavernera informa que a fora hi ha un noble de la cort que ve de la part del rei. Falstaff hi parla. El rei reclama el príncep Harry per la revolta que preparen Percy i Mortimer amb l’ajuda d’escocesos i gal·lesos. El príncep Harry i Falstaff, llavors, representen l’escena que es produirà l'endemà, quan el rei reprotxi a Hal les companyies que freqüenta. S’alternen els papers, és un joc alegre, però Falstaff ja no fa teatre quan diu: “No, bon milord, desterreu Peto, desterreu Baldorf, desterreu Poins; però el dolç Jack Falstaff, l’amable Jack Falstaff, el lleial Jack Falstaff, el valent Jack Falstaff, i encara més valent pel fet de ser el vell Jack Falstaff, no el desterreu de la companyia del vostre Enric, no el desterreu de la companyia del vostre Enric. Desterrar Jack el gras fóra desterrar tot el món sencer.”   (Banish plump Jack, and banish all the world.)

Acte III

A Bangor es reuneixen, abans d’emprendre la guerra, Percy, el gal·lès Glendower i Mortimer, abans presoner de l’anterior i ara gendre. Només hi falta l’escocès Douglas. Percy es dedica a burxar Glendower, que és una mena de mag que afirma poder convocar el dimoni. Percy està fart de les seves ximpleries: “Preferiria viure d’alls i formatge en un molí perdut que no pas menjar dolços tenint-lo al meu costat en una casa d’estiueig d’un país cristià”. Després s’acomiaden de les seves dones. “Vine, Kate, que ets perfecta quan t’ajeus”, diu Percy, també anomenat Hotspur (esperó calent).

Mentrestant, a Londres, Enric IV parla amb el seu fill, el príncep Harry. Li retreu la mala vida, i fins i tot li diu que Percy és més digne de ser rei que ell. Enric IV desconfia del seu propi fill: “És probable que tu, per por servil, per baix instint, o bé per mal humor, pagat per Percy lluitis contra mi i li segueixis els talons igual que un gos, i, en veure’l malcarat, li facis reverències per mostrar-li que ets un degenerat.” El príncep Hal ho nega rotundament i afirma: “Jo em sabré redimir damunt del cap de Percy, i en el captard d’un dia gloriós, em sentiré orgullós de dir que sóc fill vostre. (…) Percy no és més que el meu agent, Milord, que acumula grans fets en benefici meu.”

El rei queda convençut: “Et dono el meu comandament i la meva confiança.” Després Hal torna a la taverna El cap del Senglar i informa Falstaff que li ha “procurat un lloc de comandament a la infanteria.” Abans d’anar-se’n, el príncep Harry proclama: “La terra crema; Percy ha arribat molt alt; i ell o nosaltres hem de caure molt avall.”*

*The land is burning, Percy stands on high;

And either we o they must lower lie.

Acte IV

El dia abans de la batalla, Percy rep males notícies: el seu pare, el comte de Northumberland, està malalt i no vindrà amb el seu exèrcit. “Redéu, ¿com pot trobar temps per estar malalt en un moment de lluita?”, comenta Percy. Més males notícies: el gal·lès Glendower afirma que encara no està preparat. Però això és una excusa; en realitat, segons diu l’arquebisbe de York, “no hi va influït per profecies”. A la vista d’aquestes desercions, el Duc de Worcester, oncle de Percy, li aconsella de fer marxa enrere i esperar. Però l’impetuós Percy no en vol sentir a parlar, d’això, i afirma que “les nostres forces ja són prou per al gran dia. Au, anem a passar revista ara mateix. S’acosta el dia del judici. Si morim tots, que sigui feliçment!”

Mentrestant, Falstaff es dedica a reclutar soldats i es fa ric amb les llicències que li han comprat els propietaris i pagesos rics, que així eviten que els seus fills vagin a la guerra. “I he d’omplir els llocs dels que han comprat la llicència amb una púrria tal que semblen cent cinquanta fills pròdigs tremolosos, que acaben de venir de guardar porcs i de menjar el rebuig dels aglans. Un ximplet que he trobat pel camí m’ha dit que havia descarregat totes les forques i reclutat tots els cadàvers”, diu Falstaff. El visita el príncep Hal, que, en veure la seva tropa, diu: “No he vist mai uns canalles tan espellifats”. Constesta Falstaff: “Calla, calla, que són prou bons per donar cops; carn de pólvora, carn de pólvora. Omplen una fossa tan bé com els millors”.

Acte V

Enric IV ofereix a Worcester, oncle de Percy, el perdó a canvi de renunciar a la revolta. Worcester, però, ni tan sols li comunica aquesta oferta a Percy, perquè no la creu sincera. A Shrewsbury comença la batalla. L’escocès Douglas es pensa que ha matat el rei, però Percy li informa que no és cert. “El rei té molts soldats vestits com ell”, li diu. Replica Douglas: “Doncs per la meva espasa que he de matar tots els vestits, mataré tot el guarda-roba, peça a peça fins que em trobi amb el Rei”. Se’l troba aviat i si no el mata és perquè intervé el príncep Hal, que fa fugir l’escocès.

Apareix llavors Percy i es produeix l’esperat combat entre ell i el príncep Harry. Guanya aquest darrer i Percy, agonitzant, fa un monòleg inoblidable:

Ah, Harry, m’has robat la joventut.

Suporto molt millor perdre la fràgil vida

que els alterosos títols que m’has arrabassat.

Això em fereix el pensament, molt més

que el teu acer la meva sang. Però

els pensaments, esclaus d’aquesta vida,

i aquesta vida, la joguina del temps,

i el temps, que escruta tot el món,

també s’han d’aturar. Ah, podria profetitzar,

però la mà terrosa i freda de la mort

se m’ha posat als llavis. No, Percy, solament ets pols

i aliment per…

Acaba la frase el príncep Hal:

… per als cucs, valent Percy. Adéu gran cor!

Mal teixida ambició, com t’has encongit!

Quan aquest cos tenia un esperit,

un regne era un espai massa migrat;

però ara dos passos de la terra més vil

ja és un espai prou gran.

El rei, doncs, guanya la batalla. Falstaff, que s'havia fet el mort, ha “ressuscitat”. El príncep Harry, que magnànimament ha perdonat Douglas, acompanya Enric IV cap a Gal·les, per derrotar Owen Glendower i Mortimer.