Es rem de
trenta-quatre s’hauria de dir realment, perquè els personatges
d’aquesta esplèndida novel·la de Joaquim Ruyra (1858-1939), tots ells mariners
de Blanes, salen que és una meravella. Quan la Marianna Saurala Santa Rita , barca de
cabotatge -és a dir, que navega sense perdre la costa de vista- que fa el
trajecte de Roses a Alacant. En copio només un fragment: “En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i
creixent omplia l’aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig veure no sé
com explicar-ho. M’hauré de valer de lo petit per donar idea de lo gran. Tu
posa-hi les dimensions. Tal com l’oli roent, al tirar-hi certes viandes
sucoses, se foragita de la paella amb baladrera remor, així el mar fugia del
seu llit, i es llançava, bramulant, a les penyes” (Pàg. 66).
La novel·la narra la història de Marianna, una noia que
s’entesta a fer un viatge per mar tot i l’oposició del seu pare. És molt bonica
la relació entre el pare i la filla, per l’oposició de caràcters i per l’amor
que es tenen:
Després del llevant de taula, que
consistí en algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la
coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una raconadeta
amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la galta.
-M’heu feta feliç -li vaig dir, guardant-me’l al braç i
sense apartar la meva cara de la seva--. Fins ara no sabia lo que era la mar, i
avui l’he coneguda. Portant-me amb vós m’heu proporcionat el dia més agradós de
la meva vida. Que estic contenta!
Ell va entregirar una mica el seu caparràs, acotant més
sa galta a la meva, i m’esguardà amb satisfacció.
Les emocions fortes arriben a la segona part, quan
esclata una terrible tempesta. Els mariners de la Santa Rita són inoblidables:
l’avi Mauva, en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal, el jovenet Cadernera i, al
capdavant de tots, l’heroic patró. Ruyra no abusa de la psicologia i pinta amb
quatre pinzellades acolorides cada personatge. Els sentim vius i propers. És
impossible oblidar la història que explica l’avi Mauva (pàgs. 21-22), sobre un
dia que va tornar a casa després d’un viatge. No diré res sobre el final de la
novel·la, cal llegir-lo. Després de la desolació espriuenca (he rellegit
aquesta novel·la just després de fer el mateix amb Ariadna al laberint grotesc), llegir Ruyra és tornar a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada