7: ILÍADA. Homer

Traducció: Pau Sabaté

Francament, jo ja havia llegit una Ilíada en català, però ara, gràcies a aquesta nova traducció que ha fet el jove Pau Sabaté, m’ha agradat molt més. Els hexàmetres llisquen amb una gran força poètica i, alhora, amb molta naturalitat. Mirem, per exemple, quina llengua més viva parla Aquil·les (Cant XVI, 7-10): 

-¿Com és que plores, Pàtrocle, com una nena petita

que se’n va corrents a la mare i a coll insisteix que la pugi,

i se li agafa al vestit, quan vol caminar li fa nosa

i se la mira tota plorosa, aviam si la puja?

Aquests quatre versos, en la versió de Manuel Balasch (Proa, 1997), fan així:  

-Doncs, per què plores, Patrocle, com una nena petita

que va darrere la mare perquè l’agafi, i s’encasta

al seu vestit i reté la dona per pressa que tingui,

i se la mira plorant, això fins que ella l’agafa. 

Aquest fabulós “aviam” de Pau Sabaté marca la diferència. En fi, el dia que va aparèixer aquesta Ilíada en català, com el dia que es va publicar Eugeni Oneguin, van ser dos dies històrics -aquests, sí- per al nostre país.     

Més propers que mai he sentit els herois homèrics, com si haguessin saltat a l’esplanada de Troia ahir mateix. 

Molts fragments memorables hi ha la Ilíada. Podríem repassar, per exemple, la covardia de Paris al Cant III.

Paris, de la mort a la vida

Al Cant III, Paris, també anomenat Alexandre, es troba de cara el ferotge Menelau, el primer marit d’Helena, i... fuig corrents. Hèctor, el seu germà, reacciona dedicant-li unes paraules duríssimes (“una túnica de pedres!”).

Tan bon punt el va veure aparèixer Alexandre que als déus s’assemblava

a primera línia, el cor va fer-li un sotrac tot de sobte

i cap a l’estol dels companys, fugint de la mort, reculava.

Com un que veu una serp i gira cua i s’aparta,

a les valls frondoses d’una muntanya, i la por se n’empara

i se’n torna enrere i la blancor li amara les galtes,

així se’n va tornar dins l’estol dels troians orgullosos,

per por del fill d’Atreu, Alexandre que als déus s’assemblava.

Hèctor, en veure’l, el va avergonyir amb paraules d’injúria.

-Mal Paris, carabonic, femeller que enganyes les dones,

ja et podies quedar sense fills i et podies morir sense esposa! (...)

¿No penses anar a plantar cara a Menelau, amic d’Ares?

Així sabries de quin mortal tens l’esposa ufanosa

i no et servirien de res ni l’arpa ni els dons d’Afrodita,

ni els cabells, ni la cara bonica, quan per la pols rodolessis.

Són ben porucs els troians, que, si no, ja duries posada,

per tot el mal que els has fet, una túnica feta de pedres.   

Paris, avergonyit, intenta salvar el seu nom proposant que la guerra es resolgui en un combat individual entre ell i Menelau. Els grecs hi estan d’acord, no cal dir-ho, perquè Menalau és un guerrer molt superior al carabonic Paris. De seguida es confirma, però quan Menelau està a punt de matar Paris... apareix Afrodita molt oportunament (379-382)  

Menelau va tornar a abraonar-s’hi, tot ple de desig de matar-lo

amb la llança feta de bronze, però va arrabassar-lo Afrodita

sense esforç, com fan els déus, i el va cobrir amb molta boira

i el va aviar a la cambra nupcial fragant i olorosa.    

Curiosament, però, Helena no el rep amb gaire alegria:

-Veig que has tornat de la guerra. Per mi, ja podia matar-t’hi

l’home fort que m’era marit abans que tu ho fossis. 

Helena, però, canvia d’opinió de seguida i no vol pas que Paris torni al combat, no fos cas que Menelau el “domés amb la llança”. És un bon detall que  Paris, que ha vist la mort de ben a prop, se senti ara més viu que mai, amb un desig sexual més encès que mai.   

Vinga, gaudim de l’amor colgats ben a prop l’un de l’altre,

que mai com ara el desig no m’havia cobert les freixures,

ni tan sols quan m’allunyava de l’avinent Lacedèmon

després de raptar-te, vogant amb les naus que pel mar van fent via,

i a l’illa Rocosa vaig jeure amb tu per primera vegada,

tal com ara et desitjo i el dolç deler se m’emporta.

 Nota: És curiosa la presència constant, en la traducció de Pau Sabaté, de la paraula “freixures” (les entranyes). No ho critico, ja em sembla bé.