4: EL GRAN GATSBY. F. Scott Fitzgerald

Traducció: Ramon Folch i Camarasa

Després de tornar a llegir aquesta fascinant novel·la (The Great Gatsby, 1925), em pregunto si Gatsby és un personatge únic o un personatge impossible. ¿Es pot conservar als trenta-dos anys, i amb un tèrbol currículum laboral al damunt, una innocència romàntica tan immaculada? No ho sé, però Francis Scott Fitzgerald (1896-1940) ho explica amb una força poètica extraordinària: “Per força degué haver-hi moments, fins i tot aquell vespre, en què Daisy no quedà a l’altura dels somnis de Gatsby, i no pas per culpa d’ella, sinó per causa de la colossal vitalitat de la il·lusió d’ell. Una il·lusió que havia anat més enllà d’ella, més enllà de tot. Gatsby s’hi havia llançat amb passió creadora, augmentant-la constantment, adornant-la amb totes les plomes brillants que trobava al seu pas. Cap volum de foc o de frescor no pot competir amb el que un home pot arribar a emmagatzemar en el seu cor fantasmal.” (Pàg. 95)

La història de Gatsby és senzilla: un noi pobre aspira a casar-se amb una noia rica. Escurça la distància social enriquint-se, fabricant-se una personalitat i comprant una mansió a Long Island. El veí de Gatsby i narrador de la novel·la, Nick Carraway, li descobreix la impostura molt aviat, però l’acaba admirant, per la tenacitat amb què persegueix el seu somni. Tan inoblidable com Gatsby és Carraway. Estem amb ell quan diu aquestes últimes paraules a Gatsby: "Són una colla de podrits. Valeu més vós sol que tots aquests brètols plegats”. (Pàg. 150) La seva indignació també és la nostra quan, al final, iguala Daisy a Tom, el seu brutal marit: “Tom i Daisy, tots dos, eren éssers negligents: esclafaven coses i persones, i després reculaven i es retiraven en llurs diners o en llur vasta negligència i en allò indefinible que era el que els mantenia units, i deixaven que d’altres escombressin la trencadissa que ells havien fet...” (Pàgs. 174-175). És tràgica la vida de Gatsby, que s’ho juga tot a una carta i perd. El passat no es pot reviure. Daisy fuig i Gatsby, a la piscina, espera -o ja no espera- la seva trucada. “Jo sospito que Gatsby mateix no creia que el missatge arribés; i potser ja tant li feia. Si això era cert, devia tenir la impressió que havia perdut el vell món càlid, que havia pagat molt car el fet de viure durant massa temps d’un sol somni.” (1) (Pàg. 157)

Moltes coses es poden dir d’El gran Gatsby, però la novel·la és molt millor que qualsevol comentari. No puc evitar copiar-ne la llegendària última frase: “Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat.” (2)  

(1) If that was true he must have felt that he had lost the old warm world, paid a high price for living too long with a single dream.

(2) So we beat on, boats against the current, borne back ceaselessly into the past.