6: LES FURES. Llorenç Villalonga

Cap novel·la de Llorenç Villalonga no m’agrada tant de rellegir com Les fures (1967), especialment la primera part, en què el narrador rememora el càlid món de la seva infantesa en una Mallorca “encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes”. Xim el ferrer és el centre moral del poble. Símbol d’un món que mor, no sobreviu a l’arribada de la modernitat. Sí que ho fa en Joanet, beneit entre els beneits, que acaba com a gigoló de turistes –“Era com un canet: havia d’agradar a les senyores velles”- i a la presó per tràfic de cocaïna.  

Un món sense ràdios ni motocicletes

A Bearn vaig passar els anys millors de la infantesa. Sabem que la Humanitat és desventurada, que la Història és un aplec de crims, i que Pascal ens considera abandonats dins una illa deserta, sense objectiu ni nord... Tot això pot ésser veritat, però en el meu record Bearn segueix essent una Arcàdia.

Imaginau un llogaret d’antany, encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes, de només un centenar de cases, petites i colrades, emparades per una església antiga, immutable i nova, igual que quan la construïren. A la plaça, empedrada i guarnida amb set arbres esponerosos, el ferrer i el fuster del poble treballen quan tenen feina, i quan no en tenen seuen davall els arbres i conversen del temps. El ferrer, anomenat Xim, és un jove formal i afectuós que de vegades em porta a be-coll i em deixa muntar a les bísties que li duen a ferrar. Ell fou el primer que em despertà el gust pels exercicis físics: penjà una corda al corral perquè jo la pujàs de braó. Era fort, net, i tenia molt bones mans per a l’ofici. Jo l’admirava de veres. (Pàgs. 9-10) 

El paisatge a la literatura 

Vet aquí el poble. I què direm del paisatge en què s’assenta aquest llogaret d’ègloga? Fins a Rousseau i Bernardin de Saint-Pierre, el paisatge ha comptat poc en literatura. Els romàntics l’inventaren i l’esgotaren tot d’una. El paisatge són arbres, terres, roques: objectes inanimats, o quasi, iguals avui que en temps dels romans, descrits ja una vegada per sempre. El dramatisme d’una història no està en el regne vegetal ni en el mineral. És de l’home, que cal ocupar-nos. Si he parlat de l’església, de la posada de Bearn o de l’abeurador barroc de la plaça, és perquè darrere aquestes coses hi ha, en carn viva, l’home que les ha creades. Darrere les muntanyes hi ha la mà de Déu –eterna, immutable- i a nosaltres només ens toca emmudir. (Pàg.13) 

Na Coloma

Amb nou anys, el jove protagonista de la novel·la ja vol anar a córrer món. Però na Coloma, companya de joc, no pensa acompanyar-lo. Per entendre bé el final d’aquest fascinant diàleg cal recordar que “es xots” són els xais.

Na Coloma era l’únic objecte de la meva vida mentre la tenia devora i la tocava; però, tot d’una que s’acabava el poder màgic del contacte i de la presència, la meva imaginació volava esburbadament per altres mons i sentia nostàlgies imprecises de coses desconegudes, que m’era impossible concretar.

De vegades parlava amb en Joanet.

-No t’agradaria anar a córrer món?

Deia que sí amb el cap. Jo el mirava amb desconfiança.

-Però tothom diu que t’has de casar amb na Margalideta.

-Ella pot venir amb noltros.

-Bajà, es casats no van a cercar aventures.

No sabia què es pescava. Sempre deia que sí a tot. Un sí de la seva boca no tenia valor. Na Coloma, en canvi, raonava:

-Beneit, i què et penses que veuries, si anaves a córrer món? Per ventura et quedaries sense dinar.

-Per què m’havia de quedar sense dinar?

-Si arribaves a un lloc desert...

-Caçaria. Menjaríem fruita.

-Quina fruita?

-Sa que hi hagués.

-No siguis boig. Estam tan bé aquí... Jo, diumenge, he d’estrenar un vestit nou, un vestit de color de rosa.

Un vestit de color rosa... Havent-hi al món coses tan misterioses, tan desconegudes... La mirava amb ràbia.

-Jo te l’esquinçaré, es vestit!

-I ara!

-Dic que te l’esquinçaré, ja ho veuràs.

Però la ràbia cedia lloc a la tristesa.

-Vols dir que no fugiries amb mi, si t’ho demanava?

-Fugir, per què? Ni tu mateix ho saps! Es capellanet nou se n’ha d’anar fora Mallorca, a convertir salvatges, que per ventura se’l menjaran.

Ho havia sentit dir. Era missioner i els superiors parlaven d’enviar-lo al Japó. Hi havia antropòfags, al Japó? Vaig reaccionar virilment.

-Ell, però, no té por. És un heroi. Se n’hi anirà satisfet.

-També es xots se’n van satisfets a s’escorxador.

Les observacions de na Coloma sempre feien pensar i provocaven la controvèrsia.

-Però es xots no ho saben, que estiguin en perill, i ell sí.

-Idò és més beneit que es xots. (Pàg. 27)