17: LA MÀQUINA DEL TEMPS. H.G. Wells

Traducció: Albert Folch i Folch

H.G. Wells (1866-1946), infatigable escriptor, va inaugurar la ciencia-ficció amb obres com La màquina del temps (1895), L’illa del doctor Moreau (1896), L’home invisible (1897), La guerra dels mons (1898), Els primer homes a la lluna (1901), entranyable aventura amb selenites, o la menys coneguda però molt impactant The War in the Air (1907).

The Time Machine és una novel·la curiosa. Cada vegada que la llegeixo trobo que el futur que descriu és menys extravagant. Se’n va fer una gran pel·lícula el 1960; en canvi, la de l’any 2002, dirigida per un besnét del propi Wells, és millor oblidar-la.

Repassem la novel·la.      

El Viatger del Temps es planta a l’any 802701 i la seva decepció és immediata: els humans que hi troba no són intel·ligents com esperava sinó molt beneits. Petits, blanquets i delicats, els Elois són com criatures de cinc anys que pasturen amb tota la inconsciència pel Paradís. El Viatger del Temps intenta aprendre la seva llengua: “Tanmateix, em sentia com un mestre d’escola voltat de nens, i vaig persistir, i ben aviat vaig dominar una vintena de substantius; i després vaig arribar als pronoms demostratius i fins i tot al verb “menjar”. Però era una feina lenta, i els petits éssers se’n van cansar aviat i van tenir ganes de defugir les meves interrogacions, així és que vaig resoldre, per necessitat, deixar-los que em donessin les lliçons en petites dosis, quan s’hi sentissin predisposats. I em vaig adonar al cap de poc que les dosis serien molt petites, perquè no m’havia trobat mai amb gent més indolent o més fàcilment fatigable”. Al subsòl, hi viuen els deformes Morlocks, l’altra branca en què s’ha bifurcat la Humanitat. Els Morlocks aprofiten les nits sense lluna per emegir a la superfície i dur a terme les seves captures.

És terrible La Màquina del Temps, especialment perquè dibuixa un món on ja no hi ha memòria de la Humanitat, i on tot es redueix a menjar i a ser menjat. El Viatger del Temps torna del futur amb dues flors que li havia donat una nena, Weena, a qui havia salvat de morir ofegada al riu. La novel·la acaba amb una de les millors frases amb què mai s’hagi acabat una novel·la. Diu el narrador, abatut per la desaparició del Viatger del Temps: “I tinc amb mi, per al meu consol, dues estranyes flors blanques –ara marrons, marcides, aixafades i trencadisses-, per testimoniar que, fins i tot quan la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encara vivien al cor de l’home.”