13: NORWEGIAN WOOD. Haruki Murakami

Traducció: Albert Nolla

“I once had a girl, or should I say, she once had me”, són els primers dos versos de la cançó dels Beatles que Haruki Murakami va escollir com a títol de la seva novel·la (oblidem l’absurd Tòquio Blues). El narrador escolta la cançó en un aeroport i rememora el passat, vint anys enrere (els anys 1969, 1970), quan ell tampoc no és ben cert que tingués una noia, sinó que era ella qui el tenia. La novel·la narra “l’educació sentimental d’un jove estudiant”, llegeixo a la contracoberta, però jo diria més aviat que el que fa el trasbalsat Toru Watanabe és un curs accelerat de supervivència emocional. Ell és el tercer home d’una parella unida -malaltissament unida- des de la infantesa, la que formen Kiruki i Naoko. El noi, Kiruki, se suïcida als 17 anys.  Ella, Naoko, ho explica: “Érem com dues criatures despullades que havien crescut en una illa deserta. (…) Però això no dura pas tota la vida. Ens vam fer grans i vam començar a viure en societat. Per això tu eres tan important per a nosaltres. Eres el lligam que ens connectava a l’exterior. Era a través teu que ens esforçàvem per adaptar-nos al món de fora, però al final no ens en vam sortir.” (Pàg. 140)

Toru Watanabe està enamorat de Naoko, però ella no; s’hi esforça a vegades, perquè el veu patir i, més encara, perquè ell és l’única àncora que té per aferrar-se a la vida. Una germana de Naoko, fa uns anys, també es va suïcidar. La mort és un núvol que persegueix Naoko. Toru, fidel, l’acompanya en llargs passeigs per Tòkio: “Vam continuar voltant per Tòquio sense rumb, pujant costes, travessant rius i vies de tren, caminant sense parar. No teníem cap destinació concreta. El que comptava era caminar sempre endavant, com si féssim una mena de peregrinació per curar les nostres ànimes. Si plovia, caminàvem sota el paraigua. (Pàg. 35)

Però les ànimes no es curen caminant. Toru va com anestesiat pel món i  Naoko fa teràpia en un centre a la muntanya. Un dels grans mèrits de Murakami és que la novel·la no resulta depriment. El sentit de l’humor rebaixa el drama. Tres personatges animen el relat: Nagasawa, que introdueix Toru en el sexe ocasional, en l’egoisme i en algun consell aprofitable (“No tinguis llàstima de tu mateix. És de covards"); Midori, campiona de dir porcades, potser per compensar les tragèdies familiars; i Reiko, una dona que conviu amb Naoko en el centre i que té experiències trasbalsadores en el seu passat com a professora de piano.  

Potser el millor fragment de la novel·la és l’estada de dos dies que fa Toru Wakanabe al centre on viuen Naoko i Reiko. Murakami, home de passions admirables, ens regala un paràgraf com aquest:

El camí sortia del bosc i s’enfilava cap a un turonet. Quan feia una estona que pujava em vaig asseure i vaig mirar la casa on vivia la Naoko. No em va costar gens localitzar el seu pis: només vaig haver de trobar la finestra on tremolava una llum feble. Em vaig quedar molta estona quiet, sense apartar els ulls d’aquell punt de llum, que em va fer pensar en l’últim espurneig del caliu d’una ànima. Tenia ganes de protegir aquella flama amb les mans perquè no s’apagués. Durant una bona estona vaig mirar aquella lluïssor tremolosa de la mateixa manera que en Jay Gatsby mirava la minúscula llum que veia cada vespre a l’altra riba. (Pàg. 125-126)   

A la cançó dels Beatles la noia, al matí, ja ha marxat (This bird had flown) i el mateix passa amb Naoko. Ja ens ho esperàvem. En aquest sentit, potser el que més m’ha entristit és el destí de Hatsumi, la xicota que Nagasawa no mereixia tenir.