1: AL VOSTRE GUST. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva.

Vist el panorama, em ve de gust començar aquest llarg periple literari amb una comèdia de Shakespeare. Podia haver escollit El somni d’una nit d’estiu, per la fascinant barreja de tres mons; o Nit de reis, per l’encant de la seva soferta protagonista; o Tot va bé si acaba bé o Els dos cavallers de Verona, perquè voregen la tragèdia; o Les alegres casades de Windsor, farsa impecable; o... Però he triat Al vostre gust perquè és la més airejada, la més alegre i despreocupada, una pura festa verbal que esquiva tot drama.

El primer acte, però, no ho fa pensar, perquè hi ha dos germans enfrontats, el malvat Oliver i el pobre Roland; un duc despietat, Frederic, que va enviar el seu germà a l’exili; i dues noies, Cèlia, filla del duc despietat, i Rosalina, filla del duc exiliat, que són molt amigues, però ja se sap com acaben aquestes coses. El duc Frederic, justament, adverteix a la seva filla que Rosalina és un perill:

És més subtil que tu: la seva calma,

el seu silenci i la seva paciència

parlen al poble, que es compadeix d’ella.

Ets càndida! ¿No veus que et roba el nom?

Brillaràs més i tindràs més virtuts

si ella se’n va.    

El conflicte, doncs, està servit, però no passa del primer acte. La resta de l’obra és tot diversió i lleugeresa. Cèlia i Rosalina fugen de la cort amb el seu bufó Pedra-de-toc i s’instal·len al bosc d’Arden, on no corre pas poca gent: el duc exiliat i el seu seguici, amb Jaques el malencònic com a estrella solitària (és memorable el seu discurs sobre les set edats de la vida); pastors, un pagès, un vicari, i fins i tot el pobre Roland. Aquest xicot, perdudament enamorat de Rosalina, es dedica a plantar versos als arbres: “L’argent sembla purpurina / al costat de Rosalina.” Pedra-de-toc, sempre a punt, en fa versions més lascives: “Dolça fruita s’endevina / en el cos de Rosalina.” (Sensacional Salvador Oliva).

Rosalina, sempre vestida de noi, troba Roland, que evidentment no la reconeix (les disfresses són insuperables) i juga amb ell incansablement. Com que el noi està verd, Rosalina li proposa que festegi amb “ell” com si fos l’autèntica Rosalina. (A l’època de Shakespeare, com que els papers de dones els feien els nois, el joc encara era més recargolat).

ROLAND: Estima’m doncs, Rosalina.

ROSALINA: D’acord: t’estimaré els divendres, els dissabtes i els altres dies.

ROLAND: ¿M’acceptaràs del tot? 

ROSALINA: Sí, i vint com tu.

ROLAND: Què dius? 

ROSALINA: No ets bo?

ROLAND: Espero que sí. 

ROSALINA: Doncs ¿què? ¿Es pot desitjar massa d’una cosa bona?

Inoblidable Rosalina, que és l’ànima de l’obra, per la seva vitalitat, alegria, intel·ligència, fermesa de caràcter i enginy infal·lible: “Tanca la porta a l’enginy d’una dona i veuràs com surt per la finestra; tanca la finestra i sortirà pel forat del pany; tapa aquest forat i volarà com el fum per la xemeneia”.

Un altre fragment per acabar. Quan Roland afirma que l’amor l’ha transtornat, Rosalina l’hi nega, perquè no mostra pas els senyals que revelen un home enamorat.

ROLAND: ¿Quins senyals eren aquests?

ROSALINA: Unes galtes xuclades, que tu no tens; uns ulls pàl·lids i enfonsats, que tu no tens; una disposició contrària a la conversa, que tampoc no tens;  una barba descurada, que no és pas el teu cas (encara que això ja t’ho perdono perquè la teva riquesa de barba és com la renda d’un fadristern); hauries d’anar amb les mitges al garró, amb el capell sense cinta, amb les mànigues descordades, amb les botes brutes i mostrant una descurada desolació en totes les coses. Però tu no ets pas d’aquests. Més aviat sembla que surtis de la capsa, més enamorat de tu mateix que no pas d’una altra. 

(Aprofito l’ocasió per agrair a Salvador Oliva les fabuloses traduccions de Shakespeare -teatre, sonets, poemes narratius- que ens ha regalat al llarg dels anys.)