25: MIRALL TRENCAT. Mercè Rodoreda *

Mirall trencat (1974) ha acabat prenent el lloc a La plaça del diamant (1962) com la gran novel·la de Mercè Rodoreda. És comprensible, perquè La plaça del diamant és més trista i depriment que la vida, amb una protagonista, la Colometa, que és una pura víctima del seu temps i del seu caràcter. Realment fa una mandra terrible tornar a llegir La plaça del diamant. Mirall trencat, en canvi, és una novel·la exuberant, fèrtil, exagerada, fantasiosa i fantàstica, protagonitzada per dones fortes i poderoses. Quan la Colometa, en el súmmum de la seva desgraciada vida, es vol suïcidar, amb el pas previ de matar les seves criatures, opta pel salfumant i un embut. Més sòrdid, impossible. Quan a Mirall trencat, la incestuosa Maria es vol suïcidar, opta, en canvi, per un elegant i estilitzat salt al buit, ben nua sota la llum de la lluna, que acaba amb un apoteòsic aterratge en un llorer; clavada al llorer mor, però reapareix convertida en teranyina que frega els visitants de la casa en el molt fantasmagòric tram final de la novel·la. És imaginatiu, és brillant, és simbòlicament poderós.

Confesso que tinc algun problema, però, amb la desmesurada maleta de símbols que passeja per la novel·la. Em cansa una mica tanta vegetació i tantes flors que signifiquen això i allò. Ara bé, aquest és un problema meu, no de la novel·la.   

També admeto, i això és més important, que tinc alguns problemes amb els personatges. No em diu res Teresa Valldaura, vistosa arribista professional que ascendeix al cim de l’alta burgesia barcelonina gràcies a un parell de casaments. Pel que fa al pobre Salvador Valldaura, cavaller malencònic en perpetu plor silent per l’enyorada Bàrbara (la violinista suïcida de Viena), sembla que Mercè Rodoreda el liquidi perquè no sap què fer amb ell. És un home massa tranquil i decent per aquesta novel·la. Mirall trencat reclama gent en estat d’ebullició permanent, com l’inquiet Eladi, incansable perseguidor de criades i voyeur quan es refresquen despullades a ple sol, o Sofia, campiona de l’odi reconcentrat des de ben petita. És impossible no simpatitzar amb la tendra criatura: “Mai no havia estimat gaire la seva mare. Quan la veia amb els xals brodats de pedretes i amb les mitges d’espiga tenia ganes que se n’anés de casa i que no tornés mai més. Un dia que la renyà i li donà una estrebada per fer-la sortir d’un parterre de la vora dels castanyers, pensà que l’hauria de matar. Com que anava molt sovint a la cuina, sabia que quan l’Armanda matava un conill o un pollastre, les bèsties es quedaven quietes. Molt de temps després, potser perquè la Felícia ho havia fet córrer, sabé que la seva mare havia estat casada una altra vegada i que, al seu marit, li n’havia fet les mil i una. ‘Jo -pensava- no seré mai com els meus pares, perquè tinc el cor sec.’” (Pàg. 121).  

Cada generació dels Valldaura-Farriols és més indecent, amoral i psicòtica que l’anterior. L’èxtasi arriba amb el trio infantil format pel cruel Ramon, la seva sòcia de crueltats Maria i el dèbil Jaume, nen malaltís reduït a cadàver pels seus dos germanets. Són realment memorables les aventures selvàtiques -el jardí sembla selva i no jardí- d’aquest peculiar trio. Ara bé, no em crec res. A aquestes altures de la novel·la ja no hi ha ni rastre de la més mínima versemblança.

Però una novel·la no és tan sols una història més o menys versemblant. Un estil elevat, poderós i evocador pot suplir qualsevol mancança de realisme i salvar del descrèdit un elaborat edifici narratiu. No cal dir que aquest és el cas de Mirall trencat.      

Nota: Aquesta novel·la, de moment, també arriba amb un asterisc de possible substitució. Descartades La plaça del Diamant i Jardí vora el mar (llegida de nou, se’m va enfonsar a la segona part), repassaré aviat Aloma.