24: CRIM I CÀSTIG. Fiodor Dostoievski *

Traducció: Andreu Nin

Amb un asterisc arriba Crim i càstig de Fiodor Dostoievski en aquesta llista, cosa que significa que potser no s’hi quedarà. De moment, però, hi figura, perquè l’acabo de llegir amb interès, tot i que no amb un gran entusiasme. Ho considero tot un èxit, perquè fa molts anys vaig deixar a mig Els germans Karamàzov i vaig decidir abandonar Dostoievski (excepte novel·les breus com El jugador i Les nits blanques). Tanta profunditat psicològica, tanta ànima turmentada i tants dilemes morals fent cercles eternament, m’esgoten una mica, francament.

Passar 700 pàgines en companyia d’un individu com Raskòlnikov, esbós fracassat de superhome, és una mica massa. S’agraeix molt quan la novel·la s’aparta del seu torturat protagonista i se centra en altres personatges, per molt desgraciats, cínics o alcoholitzats que siguin.

Potser el que m’ha sorprès més de l’argument de Crim i càstig -i gairebé podria dir que em converteix la novel·la en inversemblant- és el fet que Raskòlnikov, assassí antipàtic, malcarat i egocèntric fora mida, desperti en el seu entorn un afecte, un suport, un amor, tan incondicionals. A l’hora de dir això no tinc pas en compte la mare, perquè, com tothom sap, una mare és una mare. Però la germana, l’admirable Dúnia, per exemple, està disposada a casar-se amb Petr Petròvitx Lugin, un individu llefiscós, només per ajudar econòmicament el seu germà, el qual, campió mundial de la vagància, es passa el dia jaient en una minúscula i pestilent habitació. També tenim el cas de Rasumikhin, amic que es desviu per la salut mental i física de Raskòlnikov, que al seu torn li paga la fidelitat amb males cares. I no podem oblidar, és clar, la pobra Sofia Semènovna, Sònia, que s’enamora perdudament del sempre febrós Raskòlnikov, especialment quan ell li comunica tendrament que sí, que és ell qui va matar la vella usurera a cops de destral (i l’entranyable germana, de passada, que corria per allà), i amb tal amor s’enamora Sònia que al final decideix acompanyar-lo d’excursió a Sibèria.

Això és normal? En fi, suposo que algun psicòleg podria dir alguna cosa sobre Dostoievski, egocèntiric imbatible, i els seus alter egos literaris.

Dit això, copio alguns fragments de la traducció d’Andreu Nin, que es continua llegint molt bé.  

No és pas per ajudar la mare que he assassinat, ni per esdevenir un benefactor de la humanitat amb els mitjans i la puixança assolits! Tot això és absurd! Senzillament, he assassinat per a mi, per a mi tot sol. En aquell moment tot m’era igual: no m’inquietava pas de saber si esdevindria un benefactor o bé si, com una aranya, atraparia els homes en la meva teranyina i els aniria xuclant els sucs vitals… (…) Aleshores em calia saber, com més aviat millor, si jo era un poll, com els altres, o un home, si podia ultrapassar la fita o no, si sentia l’agosarament d’acotar-me i collir la puixança o no, si era un ésser tremolós o si tenia el “dret”…

-De matar? El dret de matar volíeu tenir? -exclamà Sònia estupefacta. (Pàgs 179-180, segon volum)

Tot el seu passat, i els pensaments, i els projectes, i els temes, i les impressions d’abans, i el panorama, i ell mateix, i tot, tot… se li apareixia sota d’ell, sota els peus, gairebé invisible, en un abís pregon. Tenia la sensación d’haver donat una volada cap amunt i que tot s’esfumava davant dels seus ulls… En fer un moviment involuntari amb el braç, sentí a la mà closa la moneda de vint copecs. Obrí la mà, mirà la moneda i, prenent embranzida, la llançà a l’aigua. Després es gira i se n’anà cap a casa. Experimentava una impressió estranya, com si, en aquell instant, d’un cop de tisores, s’hagués ell mateix retallat de la resta del món. (Pàg, 151, primer volum)   

Al món no hi ha res tan difícil com la franquesa i tan fàcil com la falagueria. Si en la franquesa hi ha encara que no sigui més que una centèsima part de nota falsa, es produeix tot seguit una dissonància, i després de la dissonància, l’escàndol. La falagueria, àdhuc quan tot, fins a la darrera nota, és fals, és agradosa i hom l’escolta no sense delectança, amb una delectança potser grollera, però delectança a la fi. I per grollera que sembli la falagueria, la meitat, si més no, sembla sempre legítima. I això per a les persones de totes les categories de la societat, sigui quin sigui el seu nivell intel·lectual. Àdhuc una vestal pot ser seduïda per mitjà de la falagueria. (Pàgs. 251-252, segon volum)

A dues pàgines per acabar la novel·la, Raskòlnikov, per fi, és capaç de sortir de la seva closca:

Aquell mateix dia al vespre, quan hagueren tancat ja els presoners, Raskòlnikov, ajagut damunt la post que li servia de llit, pensava en ella. Li semblava que aquel dia àdhuc els presidiaris, que fins aleshores havien estat els seus enemics, se’l miraven amb uns altres ulls. (Pàg. 342, segon volum)