SUSPICION (1941)

 

1941. RKO. Director: Alfred Hitchcock. 99 minuts. B/N

Guió: Samson Raphaelson, Joan Harrison, Alma Reville. Novel·la: Before the Fact, de Francis Iles (1932). Fot: Harry Stradling. Música: Franz Waxman.

Cary Grant (Johnnie Aysgarth), Joan Fontaine (Lina McLaidlaw), Nigel Bruce (‘Beaky’), Sir Cedric Hardwicke (Gen. McLaidlaw), Heather Angel (Ethel).

El preu d’una felicitat efímera

A diferència d’altres sofertes heroïnes, que descobreixen amb sorpresa i horror que s’han casat amb un cràpula o similar, la protagonista d’aquest film, Lina McLaidlaw, sabia prou bé d’entrada a què s’exposava casant-se amb el playboy Johnnie Aysgarth, perquè el dia que el coneix, al tren, ell ja es comporta com un barrut de campionat, assegut en un compartiment de primera classe quan el seu tiquet és de tercera. La seqüència, antològica, acaba amb Johnnie agafant-li un segell a una estupefacta Lina per acabar de pagar la diferència de preu al revisor.

Una noia com Lina, de bona família, perspicaç i intel·ligent, mai no es casaria amb un home tan impresentable, però són els seus mateixos pares, sense saber-ho, qui l’empenyen a fer-ho. Lina escolta una conversa entre ells. La mare lamenta que Lina sembla destinada a la solteria -“I’m afraid she’s rather spinsterish”-, cosa que no preocupa gens el pare, el general McLaidlaw: “What’s wrong with that? The old maid’s a respectable institution. All women are not alike. Lina has intellect and a fine solid character”. Esblaimada es queda Lina, escoltant els elogis paterns, i a l’acte es rebel·la contra aquest malencònic futur que li auguren. Johnnie Aysgarth és un home molt poc fiable, però té simpatia, vitalitat i una sinceritat que desarma Lina. En aquest sorprenent diàleg, Johnnie, amb tota la barra, li confessa que és sincer amb ella perquè creu és la millor manera d’aconseguir resultats.           

Lina: Are you always frank with them like this?

Johnnie: No, not particularly.

Lina: Why are you frank with me, because I’m different?

Johnnie: No, it isn’t that. I’m honest because with you I think it’s the best way to get results.

Després d’una feliç lluna de mel, arriba per a Lina una successió imparable de decepcions. Johnnie no té ofici ni benefici (“Are you broke?”, li pregunta; “Monkeyface, I’ve been broke all my life”, contesta ell alegrement) i, per més inri, perd molts diners al joc, que ocasionalment paga venent les dues magnífiques butaques que els pares de Lina els havien regalat. Encara és més dur per a la soferta protagonista assabentar-se que Johnnie va abandonar de seguida la feina que ella li havia buscat -amb un cosí seu, agent immobiliari- i de la qual en va fugir robant diners. 

L'escalada delictiva de Johnnie Aysgarth és incessant i culmina amb la mort de l’entranyable Beaky (el no menys entranyable Nigel Bruce), que Lina sospita que és responsabilitat del seu marit. Arriba la cèlebre seqüència del vas de llet, enverinat o no, i el discutible final, imposat per la productora i que tant desagradava a Hitchcock. Però jo diria que el terç final, tan dramàtic, és menys convincent que la resta, i que no calia arribar tan lluny (i menys per després retrocedir). En qualsevol cas, es tracta d’un film admirable, amb uns intèrprets ideals, pel carisma i per la comprensió del personatge (Cary Grant explorant el seu perfil més tèrbol, Joan Fontaine assaborint amb estoïcisme el preu d’una felicitat efímera); tot sota la direcció magistral d’Alfred Hitchcock.