ZANGIKU MONOGATARI (1939)

 

1939. Japó. Director: Kenzi Mizoguchi. 142 minuts. B/N. 

Novel·la de Shofu Muramatsu. Música: Shiro Fukai, Senji Ito.

Shotaro Hanayagi (Kikunosuke Onoue), Kakuko Mori (Otoku), Gonjuro Kawarazaki (Kikoguro Onoue).

Títol: Història de l’últim crisantem.

Cruel desfilada triomfal

Història de l’últim crisantem és un melodrama situat al Japó de finals del segle XIX. Formava part d’una trilogia de Mizoguchi dedicada al teatre, però les altres dues pel·lícules s’han perdut. Explica la història de Kikunosuke, actor de teatre kabuki. No és un bon actor, però com que és fill adoptiu de Kikoguro, famós intèrpret de llarga i prestigiosa dinastia, tothom l’ensabona. Però una nit, vora el riu, Otoku, mainadera del seu germà petit (aquest sí, fill natural), gosa dir-li la veritat. La noia s’explica: “Porta una vida massa desenfrenada. Arriba de matinada cada nit i no li convé. Hauria d’estudiar molt per convertir-se en un digne successor del respectable Kikoguro als escenaris. Vostè té un encant natural, una màgia que atreu la gent, però no està preparat per pujar a l’escenari. Li prego que disculpi la meva franquesa”.

Ell, acostumat als xiuxiueigs burletes, no s’enfada sinó que li agraeix la sinceritat: “Gràcies, és la primera vegada que algú em parla d’aquesta manera”. “No es pot viure enganyat. Per la gent, és més fàcil l’afalac superficial que la crítica constructiva”, conclou Otoku, que es retira sigilosament. 

Kikunosuke és feliç. La veritat l’ha fet feliç i l’ha allibertat. S’enamora de Kikunosuke, que segurament ja l’estimava i patia per ell. Una nit de focs artificials a la ciutat, es queden sols a casa, i mengen síndria a la cuina. Ell confessa que hi ha un gran buit entre ell i els seus pares adoptius. “Mai no m’he sentit estimat com un fill”, afirma, i potser per això el seu pare no ha sigut mai sincer amb ell. La intimitat del moment és interrompuda per l’arribada de la mare adoptiva, que desaprova el que veu: ¿Kinonosuke a la cuina amb la mainadera? L’endemà la despatxa sense contemplacions: “Pretens captivar el futur Kikoguro VI per casar-te amb ell?”. Les protestes d’Otoku no serveixen de res.

Kikonosuke es rebel·la. Recorre la ciutat buscant Otoku. Mizoguchi brilla efectuant travelling laterals, llargs i sumptuosos, per estances, barris i mercats. No ofereix, en canvi, ni un primer pla en tota la pel·lícula. En algun moment de gran emoció, potser hauria convingut, gosem dir. També sorprèn que la càmera, quan els personatges seuen a terra, no se situa a l’alçada dels ulls, com fa Ozu, sinó una mica més amunt, en lleuger picat, fet que encercla els seus personatges en l’espai on es troben. 

Kikonosuke i Otoku es troben finalment al Temple Kishibojin. “Arruïnaràs el teu futur per culpa meva”, fa ella. Però Kikonosuke és un home nou i no vol acotar més el cap. “No vull viure de la fama d’un altre. Vull guanyar-me l’èxit amb la meva feina”, exclama. A casa, la mare adoptiva té més sentiments maternals dels que li suposàvem, però el pare, Kikoguro V, és inflexible i no vol saber res del seu fill. Un pla magnífic ens mostra el pare fora de camp, el fill implorant i la mare, en segon terme, expectant.

Kikonosuke, doncs, marxa de casa i se’n va amb tren a Nagoya, amb una recomanació per a una companyia de teatre. A l’estació, espera Otoku, però ella no arriba. Passa un any i no ha triomfat. Les admiradores no l’esperen a la sortida del teatre. Arriba finalment Otoku, que estava retinguda per la seva família, però la sort no canvia per Kikonosuke. Quan semblava que tindria un bon paper, el director es mor, i l’oportunitat s’evapora. Viuen pobrament Kikonosuke i Otoku, i més encara quan ell no pot fer altra cosa que entrar en una companyia itinerant. És el subsòl de la professió. És la misèria, el desànim, la desesperació. Kikonosuke es torna agre i desconsiderat. Per més inri, el director de la companyia fuig amb els diners. És de nit, plou, i Kikonosuke i Otoku, gasten els seus últims diners en un sostre per passar la la nit.

En aquest punt, que sembla de no retorn, es produeix el sacrifici d’Otoku. Malalta com es troba, visita un amic de Kikonosuke, actor d’una important companyia, i aconsegueix que li doni feina. És un paper important, de dona curiosament, i Kikonosuke triomfa. Hi ha deu minuts de teatre kabuki, però no es fan gens feixucs. Amb l’èxit aconseguit, Kikonosuke pot tornar a Tokyo, a la companyia del seu pare. Això sí, Otoku queda enrera, sacrificant-se. Ella ja ho sabia i ho accepta resignadament. (El sacrifici està molt arrelat a la mentalitat nipona). El final és terrible: Otoku mor mentre Kikonosuke participa en una desfilada triomfal amb barcasses al riu. El millor moment de la seva vida i el pitjor, units en un sol instant. Massa tard arriba el perdó del pare, que acaba reconeixent el sacrifici d’Otoku.