KEY LARGO (1948)

 

1948. USA (Warner Bros). Director: John Huston. 101 minuts. B/N 

Guió: Richard Brooks, John Huston. Obra de teatre: Key Largo, de Maxwell Anderson (1939). Fotografia: Karl Freund. Música: Max Steiner.  

Humphrey Bogart (Frank McCloud), Lauren Bacall (Nora Temple), Edward G. Robinson (Johnny Rocco), Lionel Barrymore (James Temple), Claire Trevor (Gaye Dawn), Thomas Gomez (Curly).  

Urgències compartides

Key Largo va ser el quart i darrer film que Humphrey Bogart i Lauren Bacall, casats l’any 1945, van interpretar junts. Abans hi va haver To Have and Have Not (1944), The Big Sleep (1946) i Dark Passage (1947). És sorprenent que no n’arribessin més, perquè Bogart encara viuria deu anys més i perquè Key Largo va ser tot un èxit.

El film se situa a les antípodes de The Big Sleep, perquè no apel·la a la mítica sinó al realisme més estricte. El paisatge anímic dominant es la desolació de postguerra. Bogart és Frank McCloud, un respetat major durant la guerra, un home amb un present incert ara mateix. Es presenta a Key Largo per fer una visita de cortesia a la vídua i al pare del pobre Temple, un company caigut en combat. Entre Bogart i Bacall no hi ha diàlegs espurnejants sinó moltes mirades, mirades de valoració de l’altre, mirades d’esperança. Es palpa la urgència compartida de refer la vida. Aquest hotel mig mort que tenen els Temple, en època de temporada baixa, resistint l’embat de les tempestes huracanades, és tot un símbol. És memorable el primer acte del film, que culmina amb una seqüència esplèndida, una panoràmica feta des de dins l’hotel, amb Bogart a fora tancant portes i porticons sota la mirada de Bacall. John Huston, director poc genial, va tenir un moment inspirat aquí.

La part central del film està dominada per Edward G. Robinson en el paper de Johnny Rocco, un gàngster de la vella escola que és a Florida, en aquest racó de món, per fer una trasacció amb diners falsos. És tot un espectacle Robinson, milhomes patètic però perillós que intenta recuperar l’esplendor criminal dels temps de la Llei Seca. Bogart es manté en segon terme durant molta estona, i quan intervé no fa cap heroïcitat sinó que decep els Temple amb la seva actitud passiva. Sorprèn força això, perquè Bogart era llavors l’estrella més gran de la Warner. Sorprèn, però parla molt a favor d’aquest mític actor.

Naturalment Bogart es refà a la part final, quan s’adona perfectament que, encara que la guerra s’hagi acabat, sempre cal lluitar quan és el moment de fer-ho. El cap, la raó, pot dir el que vulgui, però tota una vida viscuda al peu del canó diu una altra cosa: “You were right. Your head says one thing… and your whole life says another. Your head always loses…” El tram final al mar és excel·lent, perquè fa creïble allò que en principi semblava impossible: que Bogart pugui sobreviure als cinc gàngsters que el volen veure mort al final del trajecte. Ferit però feliç torna Bogart cap a Key Largo. Ens hauria agradat veure’l de nou amb Lauren Bacall.