Conte: L'autoestopista

 

L’AUTOESTOPISTA

I

Si els Terns-Vallès no haguessin tingut una agra i llarga discussió durant molts quilòmetres, ell, que conduïa, no s’hauria aturat a recollir aquell autoestopista d’aspecte apotolat i mirada emboirada que, a peu de carretera, mostrava un cartell surrealista amb el nom de Pampolna (sic) en sagnants lletres vermelles.

-Però què fas? -va dir ella, alarmada.

-Ens vindrà bé una mica de companyia -va respondre ell.

Un minut més tard, tots dos ja eren fora del cotxe, no ben bé apunyalats, però sí punxats pel contundent autoestopista, que ni tan sols s’havia acabat d’asseure al seient del darrera que ja els havia amenaçat amb un petit ganivet, com de pelar fruita. Un parell de crits incomprensibles i, tot seguit, txac, txac, txac, unes quantes ganivetades a les espatlles del matrimoni Terns-Vallès. Van sortir esperitats del cotxe.

La contrada era geològicament molt interessant, amb una bonica carretera que serpentejava entre turons rocosos. L’aire era ple de flaire de farigola. Eren les cinc de la tarda. Feia un agradable solet de tardor.

-Si no passa ningú, ens espera una caminada de quinze quilòmetres -va dir ell.

-No passarà ningú -va dir ella.

Era probable, perquè aquella era l’antiga carretera que anava del poble A al poble B, i feia vint anys que n’hi havia una de nova, molt més ampla i recta. Ells, els Terns-Vallès, feien aquell recorregut per motius laborals. Eren fotògrafs professionals i, actualment, tenien en marxa un projecte anomenat “Carreteres oblidades”.

Al cap d’una hora de caminar, van veure el seu cotxe, capgirat i fumejant, en un sot entre dos turons, mig ocult entre la vegetació.

L’autoestopista, que emetia paraules incomprensibles, semblava que agonitzava entre la ferralla.

-No es preocupi, de seguida vindrà una ambulància -li van dir.

Amb penes i treballs van recuperar, del seient del darrera, les jaquetes i les càmeres de fotografia.

-La llum és impressionant -va dir ell.

-Fabulosa -va dir ella.

El sol, que es dirigia a la posta, oferia una esponjosa llum ataronjada damunt la fascinant escena: el cotxe capgirat, l’home amb mig cos a fora, la seva cara ratllada per les ombres de la vegetació, i de fons, els granítics turons mil·lenaris.

Els Terns-Vallès, grans professionals de la fotografia, van immortalitzar l’escena en color i en blanc i negre, des de tots els angles possibles.

-Ara ja s’ha mort- va dir tot plegat ella, observant una ganyota nova, marmòria, definitiva, de l’autoestopista.

-L’ambulància -va recordar ell, i va agafar el mòbil- Me n’havia descuidat.

-Qui no té compassió dels altres no pot esperar compassió de ningú -va comentar ella.

Ell se la va quedar mirant.

II

Lluïssor criminal. Ell havia après aquest concepte en una novel·la negra llegida feia molts anys i no l’havia oblidat. El tenia latent, en algun racó de la seva memòria, i ara, gràcies les circumstàncies actuals, havia passat a primer terme. Una lluïssor criminal era el que ell, de tant en tant, detectava en la mirada de la seva dona. Alguna cosa havia canviat entre ells des d’aquell dia funest. La coneixia bé: ella no perdonava ni oblidava, simplement ho feia veure. Era tan bona dissimulant, hi tenia tanta pràctica, que ell, al cap d’un cert temps, creia que l’incident amb l’autoestopista havia desaparegut de les seves vides. Però tot plegat…

-M’estimo més conduir jo, avui -va dir ella.

El to de veu era natural, els gestos relaxats, el somriure indefinible, però a la mirada hi va aparèixer, durant un instant terrorífic, una lluïssor criminal. Ell es va aclofar amb por al seient de l’acompanyant.

Els Terns-Vallès recorrien els cims del Pirineus per a un nou projecte, encara no del tot definit, sobre les muntanyes europees. Feien molts quilòmetres. De tant en tant, de manera inevitable, apareixia un autoestopista.

“Que no n’aparegui cap avui, Déu meu, fes-me aquest favor”, va pensar ell. La por el feia retornar al catolicisme, però Déu no deu apreciar aquestes conversions interessades perquè, a la sortida d’un revolt, va aparèixer una parella -nòrdica, neta, gens sospitosa- amb un cartell que deia Puigcerdà, amb l’accent obert i tot.

-No, ho sento, però no, jo no arrisco la vida de ningú -va dir ella en veu alta, com si parlés amb els autoestopistes.

-Ja no puc demanar-te perdó més vegades… -va dir ell, aclofant-se encara més.

-És un dir, no em facis cas.

La jornada va anar molt bé. La llum era esplèndida i van fer fotos magnífiques. Ell era feliç. Treballaven tan bé junts, s’avenien tant… Al final ella va aparcar el cotxe a peu d’un penya-segat. La vista era formidable.

Ell es va acostar al precipici, sense por. Estava avergonyit dels seus pensaments i de la seva actitud. Lluïssors criminals? Quines bestieses! Era massa imaginatiu i massa poc reflexiu. Va fer una passa més, fins a situar-se a un pam escàs de la terrible caiguda. Ella havia anat a buscar alguna cosa al cotxe, segurament la cantimplora.

-Jo també beuré una mica -va dir ell.

Va obrir els braços. Se sentia absolutament indefens i, alhora, absolutament segur. Era una demostració d’amor total, de confiança cega. Sempre s’havia mogut a cop d’intuïció, i la intuïció no li havia fallat mai.

-Des d’aquell dia… que no et suporto -va dir ella, darrera seu.

Ell es va girar de cop, i va poder contemplar, en tota la seva intensitat, un oceà infinit de lluïssor criminal.

Un cop precís amb el trípode, just al ring-ring, el va enviar al fons del penya-segat. 

                                                                        Lluís Vilarrasa i Tanyà