DERNIER DOMICILE CONNU (1970)

 

1970. França. Guionista i director: José Giovanni. 105 minuts. Color.

Novel·la: The Last Known Address, de Joseph Harrington (1965).

Fotografia: Étienne Becker. Música: François de Roubaix.

Lino Ventura (Inspector Marceau Léonetti), Marlène Jobert (Jeanne Dumas), Philippe March (Roger Martin), Michel Costantin (Greg).  

Massa tard

Marceau Léonetti, condecorat policia parisenc de la Brigada Criminal, dur i eficaç, veu com és exiliat a una polsosa comissaria de barri per un incident amb un jove conductor borratxo, fill d’un advocat molt poderós. Poca cosa ha de fer allà Léonetti en principi, però aviat li assignen una feina peculiar: detenir els pertorbats sexuals que van al cinema a assetjar noies. Una auxiliar de policia, jove i animosa, Jeanne Dumas, s’ha presentat voluntària per fer d’esquer. Pel que sembla, a París els maníacs eren multitud, perquè n’enxampen un munt in fraganti. La feina, per a la pobra Jeanne, és realment desagradable, però és una policia vocacional i va aguantant.     

Convertits ja en una eficaç parella policial, a Marceau Léonetti i Jeanne Dumas els encarreguen una tasca més difícil: trobar Frank Martin, escàpol des de fa tres anys. Comptable d’uns gàngsters, Martin és el testimoni clau d’un judici que s’ha de celebrar d’aquí a set dies. A contrarellotge, doncs, han de treballar Marceau i Jeanne, incansables recorrent París, ell amb la clàssica gavardina beix, ella sempre amb faldilla curta, molt de l’època. Un carismàtic tema musical de François de Troubais, també molt de l’època, els acompanya quan van carrer amunt i avall, entrant aquí i allà.     

L'única pista que tenen és la darrera adreça coneguda de Roger Martin (d’aquí el títol de la novel·la i del film). En tenen prou. Pels mobles dedueixen l’existència d’una filla i, a partir d’aquí van estirant el fil. La pel·lícula és d’estil realista, molt convincent. Lino Ventura, sempre excel·lent, i Marlène Jobert deixen un gran record en l’espectador. Léonetti, que arrossega una cruel tragèdia familiar des de fa molts anys, revifa amb el caliu que li transmet Jeanne Dumas. Un esbós de relació sentimental s’entreveu.

   Només un esbós. El final és cruel. Frank Martin declara al judici, però just després, passejant pel parc amb la seva filla, mor apunyalat. No ho suporta, Jeanne Dumas. Tota la feina feta només ha servit perquè Martin morís i una nena s’hagi quedat sense pare. Jeanne ha decidit abandonar la policia. Mira en Léonetti als ulls, com interrrogant-lo sobre el seu futur, sobre ells dos. “Moi je crois que, de toute façon, c’est un peu tard”, és tot el que diu ell –“De totes maneres, és massa tard”- resignadament. Jeanne s’allunya, Marceau es queda sol, ja per sempre.