Traducció: Elisenda Franquesa
Sir Arthur Conan Doyle
(1959-1930) va escriure cinquanta-sis històries curtes i quatre novel·les (Estudi en escarlata, El gos dels Baskerville, El signe dels quatre i La vall de la por) d’un personatge que
arribaria a esgotar-lo però que li donaria fama eterna: Sherlock Holmes. Aquests
seixanta relats estan escrits amb una intel·ligència, un sentit de l’humor i un
talent narratiu extraordinaris. Conan Doyle mai no va forçar una frase ni una
història. Llegir tot Sherlock Holmes és una lectura immillorable. Potser algú,
havent-lo vist sovint en pel·lícules o sèries de televisió, pot pensar que
aquests llibres ja no li oferiran res de nou. Greu error. Si a la pantalla tot
se sol centrar en Holmes i les grans seves capacitats detectivesques, als
llibres creix el protagonisme del doctor Watson, el cronista de les històries.
Tot passa per la seva mirada, sempre veiem Holmes a través d’ell, i al final tanta
admiració ens desperta l’habilitat deductiva del geni com la profunda humanitat
de l’amic fidel. Més enllà dels misteris i de les corredisses en cabriolés pel
Londres boirós (que d'altra banda són apassionants), Conan Doyle ens emociona
amb la història d'una gran amistat.
A Estudi en escarlata
(A Study in Scarlet, títol insuperable), publicada el 1888, va aparèixer
per primera vegada aquest “ésser quasi mitològic” (Borges dixit) anomenat Sherlock
Holmes. Holmes i
també Watson, és clar, que aquí es coneixen perquè el primer necessita un
company que l’ajudi a pagar el lloguer del 221 B de Baker Street. Són joves, però
costa d’assimilar, perquè la nostra imaginació sempre els veu de mitjana edat.
Watson, que ha tornat malalt de l’Afganistan, deambula per Londres sense amics.
Holmes també és un solitari, per vocació. Comença la seva amistat, una de les
més memorables que ha donat la literatura. Hi ha grans diàlegs. Watson es trasbalsa
davant la visió d’un home mort en estranyes circumstàncies. Comenta: “Hauria d’estar més endurit després de les
meves experiències afganeses. He
vist els meus companys destralejats a trossos a Maiwand sense perdre els
nervis”. Respon Holmes: “Ho entenc. En
tot això hi ha un misteri que estimula la imaginació; on no hi ha imaginació,
no hi ha horror”.
Curiosament, el cas es resol
a mig llibre, i després la novel·la explica els antecedents del cas, que van
succeir a Utah vint anys enrere. No surten gaire ben parats els mormons ni,
especialment Brigham Young, el seu líder i profeta. (Apunt històric: Brigham
Young, anomenat el Moisès americà, va conduir, a mitjans del segle XIX, els
mormons a través del desert fins a la “terra promesa”: el territori de Utah).
Brigham Young apareix com un líder eficaç però molt despietat que controla el
seu poble amb mà de ferro. Young i la seva guàrdia pretoriana fan desaparèixer
els contestataris al sistema, assassinen colons i segresten dones de campaments
veïns estimulats per la poligàmia (Young va tenir 55 dones!). ¿Conan
Doyle fa un retrat injust dels mormons i de Young? Sembla que no: el 1857, per
exemple, hi ha documentada la massacre de Mountain Meadows, perpetrada per un
grup de mormons -amb l’ajut d’alguns indis- contra una caravana procedent
d’Arkansas. M’agradaria
saber si, actualment, a la Universitat Brigham Young de Salt Lake City
-capital de Utah- es pot trobar aquesta novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada