32: GUERRA I PAU. Lev Tolstoi

Traducció: Carles Capdevila

En principi, pot fer certa mandra llegir Guerra i pau (1869), perquè són mil pàgines, i força espesses. Però és qüestió de tenir valor i llançar-s’hi. Després la satisfacció és enorme, perquè el talent de Lev Tolstoi (1828-1910) et deixa completament bocabadat. Sembla impossible posar tants personatges en joc i que tots tinguin tanta vida. Quin coneixement de la naturalesa humana!; i sense la sobredosi de psicologia que fa tan pesada molta novel·la del segle XX. La trama creua les vides de les famílies Rostov, Kuraguin, Bezhukhov i Bolkonski, totes elles pertanyents a l’aristocràcia russa, però la novel·la, molt ambiciosa, ho abasta tot i tothom, des d’un pagès empresonat per robar llenya fins al mateix Napoleó, des dels vaivens sentimentals de l’encantadora Natatxa fins a la batalla de Borodino, l’ocupació de Moscou o la terrible retirada dels francesos. Tolstoi és ara novel·lista ara historiador, i com a tal denigra tant com pot Napoleó, a qui no considera un gran home sinó un titella en mans de forces que no pot controlar. Llegir Guerra i pau no és difícil, perquè Tolstoi escrivia de la millor manera possible, és a dir, en l’estil col·loquial propi d’una persona cultivada.

La traducció catalana de Carles Capdevila publicada per Edicions 62 és de 1928 (revisada el 1960). Hi ha gent que critica que es publiquin traduccions tan antigues, però a mi justament m'agrada perquè, com he dit ja alguna altra vegada, et trasllada millor a l’època de la novel·la; es aquest cas al rus de Tolstoi, que és el de la segona meitat del segle XIX, no el d’ara.

La perplexitat de Nicolau Rostov en plena batalla

“Qui són aquests homes?” Mirava els francesos que s’acostaven, i a ell, que tot just feia un segon s’havia llançat contra d’ells per esclafar-los, la proximitat d’aquells francesos li semblà tan terrible que no podia acabar de creure el que veia. “Qui són? Per què corren? És per mi? Corren per mi? I per què? Per matar-me? A mi, que tothom m’estima tant!” Recordà l’amor que li professava la seva mare, la seva família, els seus amics, i la intenció de matar-lo dels enemics li semblava mentida. (Pàg. 169)

Les notícies sobre la guerra

Els diaris, pels quals el vell príncep sabé la batalla d’Austerlitz, deien amb mots breus i vagues, com sempre, que els russos, després de brillants combats, s’havien vist obligats a retirar-se, i que la retirada s’havia efectuat amb ordre perfecte. El vell príncep, per aquesta notícia oficial, comprengué que els nostres havien estat esclafats. (Pàg. 282)

Natatxa s’extasia amb ella mateixa

Trigà molt a adormir-se. Pensava contínuament que ningú no podia comprendre tot el que ella comprenia i tot el que hi havia dintre seu. “Sònia? -pensà tot mirant la gateta amb l’enorme trena enrotllada-. No!, és massa virtuosa. Està enamorada de Nicolau i no vol saber res de res. Ni la mamà no ho comprèn. És extraordinari... constatar com sóc d’intel·ligent... com és de charmante ella.” Continuà parlant d’ella mateixa en tercera persona, imaginant-se que allò ho deia algú molt intel·ligent, per la persona més intel·ligent i la millor. “Tot, tot, ella ho té tot”, continuava dient la persona d’intel·ligència superior, amable i bella, extraordinàriament bella, hàbil. Neda, munta admirablement, i quina veu que té! Això ni cal dir-ho, una veu meravellosa!” Cantà la seva frase predilecta de l’òpera de Cherubini, es tirà damunt del llit, rigué de pensar que de seguida s’adormiria, cridà Duniatxa perquè li apagués el llum, i encara Duniatxa no havia tingut temps de passar la porta, que ella ja era en aquell altre món venturós, en el món dels somnis, on tot és tan fàcil i bonic com en la realitat, però molt millor, perquè tot és d’una altra manera. (Pàg. 395)

La contradicció del príncep Andreu

En havent sopat, Natatxa -el príncep Andreu va demanar-li-ho- anà al clavecí i es posà a cantar. El príncep Andreu estava prop de la finestra, parlant amb les senyores, i l’escoltava. Al final d’una frase callà i escoltà, tan a la impensada, que li pujaren al cap sanglots la possibilitat dels quals no sospitava.

Mirà Natatxa que cantava, i en la seva ànima passà alguna cosa de nou, de feliç. Estava alegre i trist alhora. No tenia cap raó per a plorar, però les llàgrimes se li escapaven. Per què? Pel seu antic amor? Per la petita princesa? Per les seves il·lusions, les seves esperances? ... Sí i no. El que li feia espurnejar els ulls sobretot era la contradicció violenta que tot d’una havia reconegut entre alguna cosa infinita, gran, que existia en ell, i la matèria estreta, corporal, que era ell, i fins ella. Aquesta contradicció l’entristia i li produïa plaer mentre ella cantava. (Pàg. 407)   

L’exèrcit francès i un grapat de nous

Encara que estaven afamats i eren la meitat només, a Moscou els soldats francesos encara es mantenien en bon ordre. Era un exèrcit fatigat, romput, però encara temible i a punt per al combat. Però fou un exèrcit només fins al moment que els soldats s’instal·laren a les cases.

Així que els soldats s’escamparen per les cases buides i riques, l’exèrcit desaparegué instantàniament per sempre. No foren ni habitants, ni soldats, sinó alguna cosa intermèdia, que s’anomena rampinyadors. Quan al cap de cinc setmanes, aquests mateixos homes sortiren de Moscou, ja no formaven un exèrcit. Era una banda de malfactors, cada un dels quals s’emportava tot el que li semblava preciós o necessari. L’objectiu de casdacú a la sortida de Moscou ja no consistia, com abans, a conquerir, sinó a conservar el que havia pres. Igual que el simi que ha ficat la mà en un vas estret d’on ha pres un grapat de nous no vol obrir la mà perquè no li caigui el que ha pres, i això és el que el perd, els francesos, a la sortida de Moscou, havien de morir fatalment, perquè arrossegaven amb ells tot el que havien robat. Però a ells els era impossible abandonar el botí com al simi d’obrir la mà plena de nous. (Pàg. 769)

Pere i la felicitat

A la presó, a la barraca, Pere havia comprès, no per la seva ment, sinó per tot el seu ésser, que la vida, que l’home, ha estat creat per a la felicitat, que la felicitat és en ell mateix, en la satisfacció de les seves necessitats naturals, i que tot el mal prové no de la privació sinó del superflu. Però ara, durant aquestes tres darreres setmanes de marxa, aprenia una nova i consoladora veritat: aprenia que en el món no hi ha res de terrible, no hi ha cap situació en la qual l’home sigui completament feliç i completament lliure, com tampoc no n’hi ha cap en la qual sigui completament desgraciat i completament esclau. Va comprendre que existeix un límit de la sofrença i un límit de la llibertat, que aquest límit és molt a prop, que aquest home que sofria perquè se li havia trencat un pètal del seu llit de roses patia tant com ell que, ara, dormia damunt de la terra nua, humida, refredant-se d’un costat i escalfant-se d’un altre. Va veure que amb les seves sabates de saló, estretes, sofria tant com ara amb els peus nus (ja feia temps que les seves sabates eren inservibles) i plens de durícies. Comprengué que quan es va casar, diguem-ne voluntàriament, era menys lliure que ara, empresonat en un estable. (Pàgs. 906-907)