30: PER QUI TOQUEN LES CAMPANES. Ernest Hemingway

Traducció: Jordi Arbonès

Ernest Hemingway (1899-1960) va escriure contes esplèndids, que tractaré més endavant, i obres més llargues, de ficció i no ficció, potser menys esplèndides. Pel que fa a la no ficció, recordo que vaig abandonar abans d’hora tant la festa -París era una festa (1964)- com el safari -Green Hills of Africa (1935). Pel que fa a les novel·les, Across the River and Into the Trees (1950) em va fer venir son, El vell i la mar (1950) em va mantenir despert però no em va dir gran cosa; Tenir i no tenir (1937), sí, la recordo més bona, però apedaçada. Més impacte, és clar, em va causar una lectura jovenívola d’Un adéu a les armes (1929), el final de la qual em va deixar gairebé en estat de xoc. Potser la tornaré a llegir, potser no.

Sí que he llegit ara mateix, i per primera vegada, Per qui toquen les campanes (1940), que és una novel·la molt llarga (526 pàgines en la vella edició de Proa en dos volums que m’ha deixat el meu germà) amb un argument que podria ser el d’un conte de deu pàgines. L’any 1937 Robert Jordan, dinamiter americà al servei de la República, té la missió de fer volar un pont situat en territori franquista i, per això, s’uneix durant tres dies a un grup de guerrillers espanyols. Jordan, efectivament, fa explotar el pont i després tothom a córrer. Hi ha moments en què la novel·la llisca molt bé i altres en què rellisca i s’encalla. Hemingway abusa de la veu interior i diu massa vegades el mateix (sí, sí, Robert, ja ho sé, et toca viure tota una vida concentrada en tres dies i tres nits). Pel que fa a la història d’amor amb María, no sé si és sublim o embafosa, però sembla un campionat de dir “T’estimo”. És instantània, la seva atracció, elèctrica, molt sexual. Com menys parlen, més me’ls crec. Ella, María, violada i rapada pels feixistes, no necessita un home qualsevol per refer-se, sinó Robert Jordan, l’Home en majúscules, viril i alhora sensible, ferm i alhora somiador, a anys llum dels semifolclòrics espanyols que formen el grup de guerrillers. Quan el carismàtic Jordan arriba, Pilar, líder del grup, li entrega la noia en safata de plata. Té un punt colonial, la cosa.  

L’amor no és accidental, però, sinó l’essència de la vida, perquè sense ell, no queda res. I la política?, i la lluita?, i la revolució? Llegim aquest fragment.

Ell lluitava en aquella guerra perquè havia esclatat en un país que estimava i perquè creia en la República i perquè sabia que, si era destruïda, la vida resultaria insuportable per a tots aquells que també hi creien. Mentre durés la guerra es mantindria sota la disciplina comunista. Aquí, a Espanya, els comunistes oferien la millor disciplina i la millor eficàcia en la prossecució de la guerra. L’acceptava mentre calgués lluitar, perquè, en la conducció de la contesa, era l’únic partit el programa i la disciplina del qual li semblaven respectables.

On eren, doncs, les seves conviccions polítiques? No en tenia cap, aleshores. “Però no ho diguis a ningú?”, pensà. “No ho expliquis mai, això.” (Pàg. 185)

Ja és curiós, i molt revelador, que l’episodi més brutal i sanguinari que es narra a Per qui toquen les campanes, sigui la molt detallada descripció (35 pàgines!) d’una matança comesa pels rojos, que en un poble tiren daltabaix d’un precipici els feixistes, els que no ho són tant i els que qui sap. Hemingway, encara que alineat amb la causa republicana, evita oferir una versió simplificada de la Guerra Civil espanyola, i aquest és un dels grans mèrits de la novel·la. En aquest sentit, també és molt revelador el retrat que Hemingway fa d’André Massart (André Marty), peix gros de les Brigades Internacionals, home d’una brutalitat fora mida, conegut com “El carnisser d’Albacete”.   

Amb aquest panorama, doncs, no és gens estrany que Anselmo, el guerriller més noble i lleial, digui això:   

“Espero no ser jo qui hagi de fer la degolladissa -pensava Anselmo-. Jo crec que després de la guerra caldrà fer una gran penitència per totes les matances. Si ja no tenim una religió, després de la guerra s’haurà de crear una mena de penitència cívica, per tal que tots puguin sentir-se nets de culpa per haver pres part en aquests carnatges o, altrament, mai no tindrem una base vertadera i humana sobre la qual poder viure. (Pàg. 221-222)  

No em puc estar de copiar una conversa de Robert Jordan amb Karkov, un agent soviètic. Te interès perquè parla del POUM i d’Andreu Nin. Aquí Hemingway (que havia reaccionat amb indiferència a la mort de José Robles, amic i traductor de John Dos Passos, motiu pel qual Dos Passos va abandonar el comunisme i va trencar amb Hemingway) es fa l’ingenu de la mà del seu protagonista. Els fragments llargs són de Karkov, la pregunta final de Robert Jordan.

-El POUM! És tan poc seriós com el nom. Igualment li podien haver posat el PÒTOL o el XARAMPIÓ. Però no. El xarampió és molt més perillós. Pot afectar la vista i l’oïda. A més, van fer un complot per a eliminar en Walter, el Modesto, en Prieto i a mi. T’adones de la barreja? Som completament diferents. Pobre POUM! Mai no van arribar a matar ningú. Ni al front ni enlloc. A Barcelona sí, allà n’han matat uns quants.

-Hi has estat tu?

-Sí. He enviat un cable descrivint les malifetes d’aquesta infame organització d’assassins trotskistes i de les seves maquinacions feixistes, mereixedors del menyspreu més absolut. Però, entre nosaltres, aquesta organització mai no ha estat una cosa seriosa. En Nin era l’únic que valia alguna cosa. Nosaltres el vam tenir a les mans, i se’ns va escapar.

-On és ara?

-A París. Diem que és a París. Era un individu molt agradable, però víctima d’una gran aberració política.

-Però, estaven en contacte amb els feixistes, oi?

                                                                                      (Pàg 275-276)    

Acabo amb un fragment pertanyent al tram final del llibre.

En Robert Jordan jeia darrera el tronc d’un pi en el vessant del pujol que dominava la carretera i el pont, tot esperant que es fes de dia. Sempre l’havia encantat aquella hora del dia i ara la fruïa, sentia una mena de grisor interior com si ell mateix formés part integral de la lleu claror que precedeix la sortida del sol, en aquell instant que les coses s’obscureixen i l’espai s’il·lumina i els llums que han brillat durant la nit esdevenen grogosos, empal·lideixen i s’esvaeixen en fer-se de dia. (Pàg. 481)