2024.
USA (Malpaso, Warner). Director: Clint Eastwood. 114 min. Col. (1 nov.)
Guió:
Jonathan Abrams. Fot: Yves Bélanger. Música:
Mark Mancina.
Nicholas
Hoult (Justin Kemp), Toni Collette (Faith Killebrew), Zoey Deutch (Allison
Creson), Cris Messina (Erich Resnick), Gabriel Basso (James Michael Sythe),
Kiefer Sutherland (Larry Lasker), Francesca Eastwood (Kendall Carter), J. K.
Simmons (Harold).
Dilemes
i polsosos ideals
El jurat número 2 és Justin Kemp,
un home jove, feliçment casat i a punt de ser pare. Alcohòlic rehabilitat, no
és estrany que pensi que la força de voluntat és el factor clau per dirigir amb
encert la pròpia vida. Ah, no compta amb l’atzar i l’altra gent… Tot es comença
a tòrcer quan rep una notificació per formar part d’un jurat. En Justin se’n
vol alliberar al·legant l’avançat estat de gestació de la seva dona, però la
jutgessa, insensible, li denega la petició. Al judici, en Justin aviat s’adona
que potser va ser ell qui, en una nit de tempesta, conduint per una carretera
estreta, va matar Kendall Carter, una noia borratxa que havia discutit amb el
seu xicot irascible en un bar proper. Sí, el cotxe no va impactar contra un
cérvol, com ell creia, sinó contra la noia. L’acusat, un tipus menyspreable amb
un llarg historial delictiu, és innocent, doncs. Justin, a més, no pot evitar
mirar-se’l amb certa simpatia, perquè és, com ell, un home rehabilitat, o ho
sembla.
El dilema que se li planteja al
pobre Justin no té una solució fàcil. Si opta per ser honrat, acabarà a la
presó, perquè el seu historial alcohòlic farà que ningú no es cregui que no
havia begut aquella nit; si, en canvi, opta per no dir res, un home innocent pot
ser durament condemnat, i en Justin serà devorat pels remordiments de consciència.
D’entrada escull, amb cautela, el primer camí, i com Henry Fonda a Dotze
homes sense pietat (Twelve Angry Men, 1957), ell és el primer dels
dotze jurats que afirma no estar prou segur de la culpabilitat de l’acusat. El
guió, però, no pretén recrear aquest cèlebre film i es dispersa hàbilment en
diversos fronts: la investigació que duu a terme un altre membre del jurat -un policia
jubilat a qui ha alarmat la inepta investigació del cas-; les converses
entre l’advocat defensor i l’ambiciosa fiscal -que pensa sobretot en l’ascens
que pot aconseguir si obté una bona condemna-; i, és clar, l’angoixa creixent del jurat número 2, que
pertorba la felicitat de la seva dona embarassada.
El desenllaç és excel·lent. En
Justin resol el dilema a favor de la segona opció, és a dir, deixant que un
home innocent sigui condemnat. No li falten motius: la seva llibertat és més necessària
perquè té dona i fill, una família que ha de protegir. Tot sembla resolt, els
remordiments s’esvairan amb el temps. Però, en aquest cas, no n’hi ha prou amb
la seva força de voluntat per traçar el rumb de la seva vida. Hi ha l’atzar, l’altra
gent, en especial, una fiscal que ara, aconseguit l’ascens, ja es pot permetre
retrobar polsosos ideals de justícia.
Anys enrere, potser només deu anys
enrere, Clint Eastwood hauria fet un film magistral amb aquest bon guió que
retrata durament el sistema judicial americà. Ara, naturalment, és un home molt
gran (94 anys) i la força expressiva del seu cinema ha minvat força. En queden
rastres, emocionants de veure (clarobscurs a dins la casa, per exemple). En qualsevol
cas, és un film notable i un més que meritori final de trajecte, si és que ho
acaba essent.
