HIT MAN (2024)

 

2024. USA. Dir: Richard Linklater. 115 min. Col. 

Guió:  R.Linklater, Glen Powell. Fot: Shane F. Kelly. Música: Graham Reynolds.    

Glen Powell (Gary Johnson), Adria Arjona (Madison Figueroa Masters), Austin Amelio (Jaspers).    

Realitat i ficció

Si no se’ns digués que Gary Johnson, el protagonista d’aquesta meritòria pel·lícula, va ser una persona real, segurament no ens el creuríem, perquè la gent no sol ser tan versàtil. Johnson, professor de psicologia i filosofia a la universitat de Nova Orleans, també era un estudiós de les aus (fins aquí, cap problema), i a temps parcial, exercia de suposat assassí a sou per a la policia, a fi d’enxampar els clients d’aquesta mena de professionals. El film exposa amb tranquil·litat els diversos aspectes de la vida de Gary Johnson, amb explicacions a l’aula sobre Nietzsche o Freud (brillant quan parla del “jo, superjò i allò” freudians) i amb intervencions a peu de carrer -o, més, aviat, a l’interior de bars- gravant converses amb gent despietada que aspira a contractar un assassí a sou per desfer-se d’algú. En aquesta darrera ocupació és l’home de les mil disfresses i dels mil accents. El carismàtic Glen Powell, guionista del film juntament amb el director Linklater, brilla en el paper i és el motiu principal per veure la pel·lícula.  

Però, és clar, per exposar la interessant vida de Gary Johnson, només caldria mitja hora o una mica més. La realitat, doncs, deixa pas a la ficció quan apareix el personatge de Madison Figueroa Masters, una noia que vol contractar l’assassí a sou per liquidar un marit violent, però a qui Gary, que es fa dir Ron per aquests temes, aconsella de buscar una solució més pacífica. No la vol veure entre reixes, és clar. Bé, la trama es desplega bé i es resol amb enginy, però és escassament original. L’actriu Adria Arjona compleix, però el cinema negre està farcit d’actrius que, transitant entre femme fatale i femme idéale, han estat molt més estimulants.

Destaquem, per acabar, les bones prestacions del secundari Austin Amelio, i, en el cantó negatiu, que Nova Orleans, ciutat única que tantes vegades ha aparegut fascinant al cinema, aquí no existeix realment. Limitacions de pressupost, cal suposar.        

MATA HARI (1931)

 

1931. USA (MGM). Director: George Fitzmaurice. 89 minuts. B/N (26 des.)

Guió: B.Glazer, etc. Fotografia: William Daniels. Música: William Axt.    

Greta Garbo (Mata Hari), Ramon Novarro (Alexis Rosanoff), Lionel Barrymore (Gen. Serge Shubin), Lewis Stone (Andriani).   

El ciri apagat

Greta Garbo va aconseguir un èxit esclatant fent de Mata Hari (1876-1917), ballarina exòtica i espia cèlebre -per bé que mediocre, sembla, per massa enamoradissa-  que va ser descoberta i executada per França abans del final de la Primera Guerra Mundial. L’eròtic exotisme dels balls de Mata Hari a la Garbo manera va fascinar els espectadors de 1932, però ara en queda poca cosa, perquè només ha sobreviscut una còpia censurada de la pel·lícula, i és una llàstima.

El film, sòlid, no és excel·lent i es mou amb certa lentitud a vegades, però té un fragment estel·lar, amb una classe magistral de seducció de Mata Hari. Un jove tinent rus, aviador, de nom Alexis Rosanoff, té uns documents que Mata Hari ha d’interceptar. Ella es presenta de nit al seu apartament, ell fa mala cara, per incidents anteriors; Mata Hari, llavors, l’abraça per darrera i li diu “Are you sorry I came?” Rosanoff es revifa a l’acte. Tot seguit li ensenya una imatge de la Mare de Déu de Kazan, regal de la seva mare, després d’un pelegrinatge de 160 quilòmetres. Rosanoff sempre hi té un ciri encès davant la imatge, ho va prometre a la mare. Mata Hari i Rosanoff conversen, s’ajauen. Ell, apassionat, comença a fer declaracions d’amor. “I love you as one adores sacred things”, afirma. “What sacred things?”, li demana Mata Hari. Rosanoff fa la llista: “God, Country, Honour… you”. Es queixa Mata Hari: “I come last?”  No vol ser l’última, vol ser la primera i per això li exigeix que apagui tots els llums de l’estança… també el ciri. S’esglaia Rosanoff, es tortura; gaudeix del moment Mata Hari, del seu poder. Planifica la seqüència de meravella el director George Fitzmaurice (foto). És extraordinària la interpretació de Greta Garbo, tan poderosa com subtil. Rosanoff, no cal dir-ho, apaga la flama del ciri.

Després d’aquest clímax fabulós, el film decau perquè Mata Hari abandona l’ofici de pèrfida espia i es torna bona. És poc convincent que s’enamori amb tanta passió de l’aviador rus perquè Ramon Novarro -cal dir-ho- és un pes ploma i no està al nivell de la Garbo. Tot el tram final, encara que notablement executat (mai més ben dit), abusa de melodrama i de falta d’originalitat. Pel que fa als secundaris, Lionel Barrymore i, especialment, Lewis Stone, apuntalen molt bé la pel·lícula.   

THE FALL GUY (2024)

 

2024. USA. Director: David Leitch. 126 minuts. Color.

Guió: G.A.Larson, D.Pearce. Fotografia: Jonathan Sela. Música: Dominic Lewis.   

Ryan Gosling (Colt Seavers), Emily Blunt (Jody Moreno), Aaron Taylor-Johnson (Tom Ryder). 

Soroll i fúria

Certa decepció produeix aquesta pel·lícula, quan es veu i més encara quan es recorda. Sobra metratge i sobra acció, explosions i vehicles fent tombarelles, i falta un guió més ben escrit. Els diàlegs entre els carismàtics protagonistes, per exemple, són molt millorables. A part d’això, la química entre Ryan Gosling i Emily Blunt va molt escassa. Ell, trapella simpàtic, necessitaria una Emma Stone al seu costat, una actriu més divertida i joganera. A Blunt li falta ritme. La seva història d’amor, a més, resulta molt estranya, perquè parlen i actuen com si fossin dos adolescents afrontant el seu primer amor. A veure, tenen una edat -tots dos per damunt dels 40 anys- i no poden anar així per la vida, queda molt estrany.

La pel·lícula fa un homenatge sincer i emocionant als dobles d’acció, els especialistes, i en aquest sentit el film triomfa plenament, perquè hi ha acció a dojo -rodant pel·lícules i fora del món del cinema- però esgota una mica, francament. De nou, cal lamentar la contenció inexistent del cinema actual. La pel·lícula no s’acontenta explicant la història d’un especialista en hores baixes que remunta el vol -amb això n’hi hauria hagut prou-, sinó que inclou una rebuscada trama de thriller, explosiva però barata. Cinema de crispetes, en definitiva, que els devoradors principals de crispetes, els jovenets, han esquivat, segurament perquè per ells Ryan Gosling i Emily Blunt -que s’esforcen a buscar la font de l’eterna joventut amb tints i estiraments- són gent gran.     

BLUEBEARD'S EIGHTH WIFE (1938)

 

1938. USA (Paramount). Director: Ernst Lubitsch. 80 minuts. B/N (23 març)

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. Obra de teatre: La Huitième Femme de Barbe-Bleue, d’Alfred Savoir (1921). Fotografia: Leo Tover.

Música: Werner R. Heymann, Frederick Hollander.  

Claudette Colbert (Nicole de Loiselle), Gary Cooper (Michael Brandon), Edward Everett Horton (Marquès de Loiselle), David Niven (Albert De Regnier).

Desfici i anticlímax

Set anys després de His Woman (1931), entonat melodrama, Gary Cooper i Claudette Colbert es van retrobar en aquesta comèdia, menys entonada. Si allà la Claudette era una noia de dubtosa reputació que enganyava en Gary, un bon xicot, aquí ella, ara moralment impecable, torna a enganyar en Gary, milionari massa segur de si mateix, per donar-li una lliçó. La pel·lícula comença bé, amb la famosa seqüència del pijama -ell només vol la part de dalt i ella s’ofereix per comprar els pantalons-, que fa presagiar un film briós farcit d’animades insinuacions. Gary Cooper i Claudette Colbert, amb el seu carisma i sex-appeal indiscutibles, brillen quan poden llançar-se sense traves al flirteig i a la passió (l’escena de la platja, el tête-à-tête nocturn en què ella llueix un esplendorós vestit), però el guió els saboteja contínuament. Que en plena seqüència íntima de xampany i ball, ella es mengi unes cebes crues per espatllar-li la màgia del bes llargament desitjat, és realment decebedor i anticlimàtic. Desfici i anticlímax dominen la pel·lícula. 

Es discuteixen i es barallen massa, Claudette Colbert i Gary Cooper, en aquesta comèdia. S’encalla el guió a la mitja hora perquè tot consisteix en la lliçó d’humilitat que ella li vol donar… i que triga molt a donar-li. Francament, potser caldria haver abandonat la idea de l’obra de teatre original, amb un protagonista que es casa compulsivament. És molt poc creïble, i més amb Gary Cooper, que aquestes coses no les feia. El film té un parell de bons secundaris: Edward Everett Horton, com a pare de Claudette, aristòcrata arruïnat que només pensa en els diners, i un jove David Niven, secretari ocasional de Cooper. Un dels millors gags del film és seu, quan arriba nedant fins a la plataforma on hi ha en Gary i la Claudette, fa una pregunta sobre la carta que està escrivint, i just escoltada la resposta, ja es torna a tirar a l’aigua.

Té moments, doncs, aquest film, menys dels esperats, però, tenint en compte que la direcció és d’Ernst Lubisch i el guió de Charles Brackett i Billy Wilder. No van ser capaços de superar un engavanyós punt de partida.

Acabem amb un diàleg. Desficiós per tanta espera, ell exclama: “Now look here Nicole, I married you…”. Comenta ella: “No, you bought me”.  I acaba argumentant ell amb lògica: “Well then, fulfill your contract!”. I aquest és el problema de la pel·lícula, que el contracte no es compleix mai.