THE OLD MAN & THE GUN (2018)

 

2018. USA. Guionista i director: David Lowery. 93 minuts. Color.

Fotografia: Joe Anderson. Música: Daniel Hart.

Robert Redford (Forrest Tucker), Sissy Spacek (Jewel), Casey Affleck (John Hunt), Danny Glover (Teddy Green), Tom Waits (Waller).

Calmosament

Forrest Tucker és un atracador de bancs vocacional. Ben instal·lat a la setantena, encara entra als bancs -amb calma, això sí- elegantment vestit a l’antiga manera, amb barret inclòs, i de manera molt educada fa l’atracament, sense ni un crit. La policia el busca incansablement per diversos estats, però ell és escàpol de mena. Cal concloure que, en aquests afers, la velocitat no és un grau. El veterà Tucker encara té temps per viure un amor tardorenc amb Jewel, una vídua amb un ranxo de cavalls. És un plaer veure Robert Redford i Sissy Spacek asseguts al porxo contemplant la posta. Llàstima que David Lowery -correcte guionista i pèssim director- no sàpiga filmar bé aquests moments per fer-los inoblidables. No sap col·locar la càmera al millor lloc i s’acosta massa a la cara de Redford, naturalment amb moltes arrugues. Semblava que el notable gra de la fotografia, justament, havia de servir per atenuar aquest fet.

Però més enllà d’aquest individu amb poc talent, hi ha Robert Redford i Sissy Spacek, imbatibles, ell en la seva darrera aparició davant les càmeres, efectuant la darrera pinzellada a la seva llegenda. No hi ha un gran argument ni cal que hi sigui. És bonic el tram final. Forrest Tucker va a la presó, hi passa una breu temporada i, quan surt, Jewel l’espera. Però la vida al ranxo, tranquil·la, pausada, contemplativa, no fa per Tucker. Viure vol dir una altra cosa. Surt a fer un volt. Truca a John Hunt, el policia que el va arrestar, des d’una cabina telefònica (mentre Redford visqui, el vell món persistirà). Hunt li pregunta si es troba bé. “Aviat m’hi trobaré” (I’m about to be), respon Tucker, que penja i es dirigeix, calmosament, cap a un banc situat a l’altra banda del carrer.     

TEN NORTH FREDERICK (1958)

 

1958. USA (Fox). Director: Phillip Dunne. 102 minuts. B/N

Guió: P.D. Novel·la: Ten North Frederick, de John O’Hara (1955).

Fotografia: Joseph MacDonald. Música: Leigh Harline.

Gary Cooper (Joseph Chapin), Geraldine Fitzgerald (Edith Chapin), Diane Varsi (Ann Chapin), Suzy Parker (Kate). 

Ambicions i renúncies

Joseph Chapin i Ann (fenomenals Gary Cooper i Diane Varsi) viuen de manera gairebé edípica la seva relació de pare i filla. “No m’has causat mai cap problema”, li diu ell un vespre. És una frase que no s’ha de dir mai, perquè,  evidentment, pronostica l’arribada dels problemes, que es presenten en forma d’un trompetista de jazz. Ann, que és menor d’edat, s’hi casa en secret, fet que trasbalsa la vida familiar i, més i tot, acaba amb les aspiracions polítiques del pare. Això no preocupa tant a Joe Chapin, home d’ambició moderada, com a la seva dona, Edith, que és una mena de Lady Macbeth. Ella, que havia utilitzat tota la seva riquesa i posició social per propulsar el seu marit, ara l’acusa d’haver renunciat a la carrera política massa de pressa. “I wasted my life! I wasted my life on a failure!”, exclama furiosa i, ressentida com està, li acaba confessant  infidelitats a dojo. Francament, fa cosa veure Gary Cooper en tal situació.

Joseph Chapin, trasbalsat, se’n va a Nova York a veure la seva filla. Curiosament, però, comença a flirtejar amb Kate (atractiva Suzy Parker), companya de pis d’Ann. És un breu interludi de felicitat. Per a Joe, després d’anys de matrimoni amb una dona que no l’estimava, la companyia de la meravellosa Kate és celestial.

Però una confusió inoportuna però comprensible en un restaurant –uns coneguts de la noia creuen que ell és el seu pare-, fa que Chapin s’adoni que la diferència d’edat és insalvable. És molt punyent el diàleg posterior en què Joe trenca la relació. Curiosament comença comparant-se amb un personatge de dibuixos animats, el del vell ridícul que es dedica a perseguir noies joves.

Joe Chapin: The rules are there for a reason. Why do we always laugh at the old character chasing after the young girl in the cartoons? (…) 

Kate:  There’s not that much difference between us.  

Joe Chapin: : Enough so that our children would only know their father as an old man, enough so that you’d be left alone at the time you most needed love and protection, when you’re as old as I am now. That’s why the rules are there. Love isn’t everything, Kate. We can’t live without pride, p-r-i-d-e.

Se separen, doncs, i Joe torna a casa. Sense al·licients a la vida, beu massa i emmalalteix. Hi ha una última visita d’Ann al seu pare, just abans que mori. És molt emotiva. Gary Cooper s’havia mort moltes vegades als anys 30, però aquí és diferent, perquè ja és gran i no mor en el fragor de cap batalla o de cap tiroteig, sinó a casa, en una butaca. Aquest és un magnífic melodrama, fet amb classe i estil, amb una elegant fotografia en blanc-i-negre, que supera les seves limitacions argumentals gràcies a la bona feina del director i guionista Philip Dunne, i a les exemplars interpretacions de Gary Cooper, Diane Varsi i Suzy Parker.