WHIRLPOOL (1950)

 

1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener)

Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy Endore (1946) Fotografia: Arthur C. Miller. Música: David Raksin.  

Gene Tierney (Ann Sutton), Richard Conte (Dr. William Sutton), Jose Ferrer (Mr. Korvo), Charles Bickford (Lt. James Colton), Barbara O’Neil (Theresa Randolph).

Títols: Le Mystérieux Docteur Korvo; Il segreto di una donna; Vorágine.

El psicoanalista estúpid

Ann Sutton, de petita, es va iniciar en el món dels robatoris perquè el seu pare, tot i ser ric, no li donava diners per comprar res. Anys més tard, casada amb un prometedor psicoanalista, Ann desenvolupa una cleptomania aguda perquè el seu marit, el doctor Sutton, la persuadeix de viure amb mitjans escassos -sense fer ús dels diners propis-  i, per tant, tampoc no pot comprar res. Un marit ben ximple, francament. Així doncs, Ann Sutton es dedica a furtar petits objectes de gran valor en grans magatzems, com una agulla de pit en forma de sirena que val 300 dòlars. Fatalment, l’enxampen. ¡Ah, quin moment més incòmode per a l’espectador veure Gene Tierney, tan bella i distingida, interceptada per lladregota!

La rescata del mal moment un cavaller de cognom estrany que casualment passava per allà, Mr. Korvo. De fet, no és un cavaller, és un tipus espavilat, que exerceix de psicòleg sense títol, que domina la hipnosi i que sap enamorar les dames de la bona societat per treure’ls els diners. Mr. Korvo, ara, justament té problemes amb una dona, Theresa Randolph, i es troba contra les cordes. L’aparició d’Ann Sutton és realment oportuna per a Korvo, que hàbilment ho prepara tot perquè sembli que hi hagi una relació sentimental entre ells i que Ann, per gelosia, hagi matat Theresa Randolph. Campió de la hipnosi, Korvo dirigeix els passos d’Anne fins al mateix cadàver de Theresa mentre ell, en una coartada perfecta, jeu hospitalitzat.  

La policia engarjola la pobra Ann Sutton i avisa el marit. I què fa el perspicaç psicoanalista? Doncs ser menys perspicaç que mai. Dolgut perquè creu que Ann era l’amant de Korvo, de seguida es retira ofès. En aquest moment, Ann Sutton es rebel·la i deixa anar un monòleg memorable: “Run away from the truth, as you have ever since you married me. You made me play-act. I had to pretend I was happy when I was sick and miserable. Headaches, I couldn’t sleep. Afraid to tell you, afraid to lose your wonderful love. Locked away in the characterisation of a serene and devoted wife.”

Encara que l’argument sigui rebuscat i força inversemblant, aquest és un film molt convincent, per la bona direcció d’Otto Preminger i per les magnífiques prestacions de Gene Tierney, Jose Ferrer i Charles Bickford (sofert policia vidu de fa poc), que fan oblidar la grisor de Richard Conte. El guió, a més, té estil i gràcia. Com a exemple, anotem aquesta peculiar reflexió de Korvo sobre les dones que enganyen els seus marits: “Personally, I have nothing against women betraying their husbands. Even our government is against monopoly.”

DANGEROUS CROSSING (1953)

1953. USA (Fox). Director: Joseph M. Newman. 75 minuts. B/N (7 d’agost)  

Guió: Leo Townsend. Obra de ràdio: “Cabin B-13”, de John Dickson Carr (1943).  

Fotografia: Joseph LaShelle. 

Michael Rennie (Dr. Paul Manning), Jeanne Crain (Ruth Stanton Bowman).

SHANE (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: George Stevens. 118 min. Color. (23 d’abril)

Guió: A.B.Guthrie Jr, Jack Sher. Novel·la: Shane, de Hack Schaefer (1949).

Música: Victor Young. Fotografia: Loyal Griggs.

Alan Ladd (Shane), Jean Arthur (Marion Starrett), Brandon De Wilde (Joey Starrett), Van Heflin (Joe Starrett), Jack Palance (Jack Wilson), Ben Johnson (Chris Calloway), Elisha Cook Jr. (Stonewall Torrey).  

Un pistoler baixa a la vall

Entre els millors westerns sempre hi haurà Shane, la història del pistoler que vol canviar de vida però que, fatalment, està lligat al seu destí tràgic. Alan Ladd sabia què era la tragèdia i la desolació, i per això la seva mirada malencònica és tan intensa i punyent. 

Un dia Shane apareix, vingut d’enlloc, en una vall de Wyoming. El petit Joey, que juga amb la seva escopeta de fusta, el veu abans que ningú i corre a avisar el seu pare. No és benvingut Shane, perquè l’honrat Joe Starrett creu que és un home de Ryker, el ramader que vol expulsar tots els grangers de la vall. Però no triguen a arribar els homes de Ryker, i els seus cavalls aixafen l’hort. Amenacen Starrett, però apareix per darrere Shane, que ja se n’anava, fent costat al granger. El seu posat és tranquil, molt serè, tan calmat que els homes de Ryker sospiten, no sense raó, que és un pistoler letal. No se’n fien, del foraster, i se’n van. Starrett, penedit de l’error que ha comès, convida Shane a sopar. 

Shane és un home educat. Abans de la Guerra de Secessió, el podem imaginar amb un patrimoni i unes bones expectatives de futur. Després van venir la derrota, la ruïna i una erràtica vida de pistoler. Però conserva la distinció. Després de sopar a casa dels Starrett, Shane, acabat l’àpat, diu: “That was an elegant dinner, Mrs. Starrett”. Aquesta frase captiva Marion Starrett (magnífica Jean Arthur), la qual, acostumada a conviure amb el seu honrat però rude marit, no havia escoltat mai una frase semblant.

El malencònic foraster fascina dos terços de la família Starrett: la mare i el fill. Marion torna a sentir que algú, després de molts anys, la mira, i aquest algú no és un qualsevol: és l’atractiu i enigmàtic Shane. El nen cau rendit a la mítica del pistoler, a l’home que ve de lluny, del món que ell no coneix, a l’home que en un instant desenfunda i mor o mata. “No agafis gaire estimació a Shane. Un dia se n’anirà, Joey, i si te l’estimes massa, et sabrà molt de greu”(1), diu Jean Arthur al seu fill, però principalment s’ho diu a ella mateixa. És una bonica història d’amor, aquesta, feta de mirades furtives i petits gests. El marit, que tot ho ignora i tot ho impedeix, hauria de morir per facilitar les coses. Però és justament Shane qui ho evita, perquè és un home d’honor, i l’honor està per damunt de qualsevol altre cosa. El fatalisme planeja des de l’inici. “A man has to be what he is”, afirma al desenllaç.

És inoblidable el duel final de Shane amb Wilson, el pistoler que Ryker ha fet venir de Cheyenne. Triomfa Shane, però rep una bala. S’allunya del poble ferit, vorejant simbòlicament un cementiri. “Shane, Shane! Come back!”, crida inútilment el petit Joey. No tornem a veure Jean Arthur, però podem imaginar que, passats els anys, recorda i no deixa de recordar aquell dia que Shane va aparèixer a la vall.

Aquesta és una gran pel·lícula, irrepetible, magistralment dirigida per George Stevens. Però és Alan Ladd qui la fa mítica. Quina felicitat la seva quan torna a tenir una llar… i quina tristesa quan comprèn que ell no tindrà mai una família com la dels Starret (gran moment sota la pluja, quan Shane observa mare i fill des de fora la casa). I finalment la resignació, quan Shane sap que mai no podrà escapar de la violència i la solitud. El monòleg final fa així: “There’s no living with a killing. There’s no goin’ back from one. Right or wrong, it’s a brand... a brand sticks. There’s no goin’ back. Now you run on home to your mother and tell her... tell her everything’s alright. And there aren’t any more guns in the valley.”

(1) Shane: Don’t get to liking Shane too much. He’ll be moving on one day, Joey. You’ll be upset if you get to liking him too much.

ROMAN HOLIDAY (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: William Wyler. 118 minuts. B/N

Guió: Dalton Trumbo, John Dighton. Música: Georges Auric.

Gregory Peck (Joe Bradie), Audrey Hepburn (Princesa Ann), Eddie Albert (Irving Radovich).

Tot per una exclusiva

Volta per Europa en viatge oficial, amb profusió d’actes i recepcions, la princesa Anna, hereva al tron d’un país europeu, segurament balcànic. Jove com és, està cansada de tants actes oficials i vol viure la vida, que entreveu des de les finestres del palau de Roma on s’allotja. Té un atac d’histèria i el metge li posa un calmant. La princesa, però, no s’adorm, sinó que s’escapa del palau i passeja, mig grogui, pels carrers de Roma. La princesa Anna és Audrey Hepburn, en el seu debut als Estats Units, i és una meravella contemplar-la.

També volta per Roma Joe Bradie, periodista americà que juga al pòquer amb els col·legues i que, quan torna a casa de nit, es troba, ajaguda en un banc, una noia que sembla borratxa. Com que ella no és capaç de facilitar-li una adreça, se l’enduu a contracor a la pensió on viu. Encara mig grogui, la princesa Ann, acostumada com està a les enormes i sumptuoses estances dels palaus on fa estada, no s’acaba de fer una idea de les estretors de la gent normal. “Is this the elevator?”, pregunta. “This is my ROOM!”, exclama el periodista.  

En Joe Bradie no és cap gentleman, i quan la princesa se li adorm al llit, ell la fa rodolar de qualsevol manera fins a una butaca. La princesa Ann es troba de cop i volta compartint habitació amb un home… i en circumstàncies poc habituals: “I’ve never been alone with a man before, even with my dress on. With my dress off, it’s MOST unusual.” Joe Bradie és Gregory Peck, i és un plaer veure’l en un paper tan canallesc. A dos mons diferents pertanyen la princesa i el periodista, a dues actituds vitals (la innocència i el cinisme), a dos gèneres (el contes de fades i el realisme laboral), i la col·lisió crea aquesta pel·lícula, que és una comèdia romàntica extraordinària. Va obtenir un gran èxit, i la màgia perdura.

He dit comèdia romàntica, però l’adjectiu sobra durant vuitanta minuts, perquè la princesa només vol descobrir món i ell només treballa per obtenir una exclusiva. No són poques les indignitats que comet, com ara intentar robar una càmera fotogràfica a una nena. Quan Joe Bradie aconsegueix per fi que l’agència de notícies per a la qual treballa -American News Service- li enviï un fotògraf, inicia una activitat frenètica per fer-li, sense que ella ho sàpiga, un reportatge gràfic ben complet. El moment més divertit, absolutament tronxant, arriba quan Bradley i la princesa van en moto –una vespa-, i el periodista li assenyala monuments a tort i a dret perquè ella no vegi el fotògraf. És patètic i molt divertit.

La comèdia culmina en una baralla amb agents secrets vora el riu. Acaben a l’aigua el periodista i la princesa, neden fins a la riba i l’amor latent esclata en un petó apassionat. Hi ha poques paraules, ningú diu qui és, però l’emoció és intensa, perquè l’amor és tan fort com impossible. No hi ha comèdia sense drama. Joe Bradie es redimeix renunciant al reportatge i la princesa torna a palau convertida en una altra. Hi ha una gran escena final, amb mirades de comprensió i adéu. Un film inoblidable, amb una fabulosa Audrey Hepburn i un magnífic Gregory Peck. William Wyler, a la direcció, brilla i fa brillar. 

THE BAND WAGON (1953)

 

1953. USA (MGM). Director: Vincente Minnelli. 112 minuts. Color.

Productor: Arthur Freed. Guió: Betty Comden, Adolph Green. Música: Adolph Deutsch. Cançons: Arthur Schwartz, Howard Dietz. Coreografia: Michal Kidd, Hermes Pan. Fotografia: Harry Jackson, George Folsey.

Fred Astaire (Tony Hunter), Cyd Charisse (Gabrielle Gerard), Oscar Levant (Lester Marton), Nanette Fabray (Lily Marton), Jack Buchanan (Jeffrey Cordova).

L’experiència és un grau

Fred Astaire, en aquest memorable musical, va acceptar el joc d’interpretar un personatge, de nom Tony Hunter, que era una versió decadent d’ell mateix. La primera seqüència ja ho diu tot: en una casa de subhastes s’oferefeix un lot amb el barret de copa, el bastó i els guants que Hunter feia servir a les seves antigues pel·lícules (se n’esmenta una, Swinging Down to Panama, en clara referència a Flying Down to Rio, el primer film de Fred Astaire i Ginger Rogers); el subhastador, davant la indiferència general, demana cinc dòlars, després dos, després cinquanta cèntims i finalment diu: “Anything?” A la següent seqüència, Astaire arriba a Nova York en tren. Hi ha periodistes a l’andana. L’esperen a ell? No, a Ava Gardner. Astaire, resignat ja a ser un “has-been”, canta “By Myself”, tota una declaració d’independència, mentre camina per l’andana. Hi ha un projecte teatral en marxa, però Astaire no el veu clar perquè el director és un “geni” que no sap res dels musicals, i perquè la seva partenaire, Cyd Charisse, ve del món del ballet i és molt alta, potser massa per a ell. Quan Astaire i Charisse es troben per primera vegada, els malentesos se succeeixen. Com que ella és molt jove, Astaire se sorprèn que el conegui. Cyd Charisse vol ser amable però ho acaba espatllant tot. “I used to see all your pictures when I was a little girl. And I’m still a fan. I recently went to see a revival at the museum...”, diu ella. Esclata ell: “Museum? ‘Step right this way, ladies and gentlemen. Egyptian mummies, extinct reptiles and Tony Hunter, the grand old man of the dance!”  

Les coses no milloren amb els assaigs. Astaire, que tenia el ballet oblidat, falla en algunes recepcions i li van traient paper. Tot plegat esclata i se’n va. Furiós, destrossa la seva col·lecció de discs. Truquen a la porta: és Cyd Charisse. Se sinceren i surten a airejar-se. Un cotxe de cavalls els duu al parc. Caminen una estona i tot plegat... comencen a ballar. Les paraules no poden descriure la màgia que s’apodera de la pantalla. És un dels grans moments de la pel·lícula i de la història del musical. 

El film, que té un guió molt enginyós, es burla de la “genialitat” dels nous directors de teatre a través de la figura de Jeffrey Cordova (Jack Buchanan). El revolucionari director té una “brillant” idea: convertir el musical previst en una adaptació del Faust de Goethe. L’home, escandalós de mena, abusa de la pirotècnia, i obliga Fred Astaire i Cyd Charisse a ballar entre explosions que sorgeixen del terra. El fracàs de l’obra és total: els patrocinadors i la resta d’espectadors surten catatònics de l’estrena. Cordova, llavors, reconeix el seu fracàs i ho deixa tot a les mans de Tony Hunter, l’home de la vella escola. Però, en darrer terme, el que importa no és ser tradicional o innovador sinó ser capaç -o no- de fer passar una bona estona a la gent (“That’s Entertainment!” és la cançó més emblemàtica de la pel·lícula i, amb el temps es va convertir en el lema de tot el gènere musical). La companyia surt de gira per assajar nous números musicals, entre els quals destaca el divertidíssim “Triplets”, amb Astaire, Nanette Fabray i Buchanan fent de nens petits amb molt males intencions.

Finalment arriba el plat fort de la funció, el fabulós “The Girl Hunt”, un número de dotze minuts en clau de paròdia del cinema negre. “She was bad, she was dangerous... But she was my kind of a woman”, declara el deteciu Fred Astaire. Ella és Cyd Charisse, amb doble paper, de rossa i de morena, perillosa sempre, sinuosa també, molt eròtica. L’extraordinària coreografia de Michael Kidd, l’estilització dels nombrosos decorats i la inspirada realització de Minnelli converteixen aquest número en potser el millor de la història del musical. Hi ha dos balls, en especial, extraordinaris: el del club nocturn i un altre que transcorre en una estació de metro i que combina un ball molt romàntic entre Astaire i Charisse amb un tiroteig entre pistolers en segon terme. Fabulós. L’home de la vella escola també sabia ser innovador! L’inigualable Fred Astaire recorre tota la història del musical. Va començar marcant una època amb Ginger Rogers i no podia acabar de millor manera que fent parella amb Cyd Charisse. 

MOGAMBO (1953)

 

1953. USA (Metro-Goldwyn-Mayer). Director: John Ford. 116 minuts. Color.

Guió: John Lee Mahin. Obra de teatre: Red Dust, de Wilson Collison (1928).

Productor: Sam Zimbalist. Fotografia: Robert Surtees, Freddie Young.

Clark Gable (Victor Marswell), Grace Kelly (Linda Nordley), Ava Gardner (Eloise Kelly), Donald Sinden (Donald Nordley). 

Capvespres africans

Mogambo és un remake de Red Dust (1932), film en què Clark Gable, en una plantació d’Indoxina, feia anar de bòlit Jean Harlow i Mary Astor. Dues dècades després, Gable, ara a l’Àfrica capturant animals amb el nom de Victor Marswell, continua irresistible per a les dones, i ja costa més de creure. Quan arriba de safari, es troba a casa Eloise (Ava Gardner, en el seu punt més vulgar), una aventurera molt desimbolta que se li arrapa com l’heura al mur. L’atracció és immediata: estan fets l’un per l’altre. Però poc després arriba un matrimoni jove i elegant, els Nordley, que necessiten un guia que els dugui a la terra dels goril·les. Victor, aviat, queda captivat per la refinada Linda (Grace Kelly, amb la classe habitual), i la noia, poc enamorada del seu marit, un lànguid i malaltís científic, se sent atreta de seguida pel veterà caçador i la seva virilitat fora mira.

No són cap meravella ni el guió ni el dibuix de personatges, però cinematogràficament hi ha moments extraordinaris, uns jocs de llums, ombres i colors al capvespre que deixen bocabadat. Va dirigir la pel·lícula John Ford, però és molt poc fordiana. Va fer unes vacances a l’Àfrica, se sol dir, i és cert, però també va deixar la seva petjada amb composicions admirables. No hi ha música externa, una banda sonora convencional, només hi ha un piano a la casa, els cants de les tribus i els brunziments i crits dels animals de la selva. Això, unit a l’autenticitat del paisatge de Kènia, revesteix al film d’un naturalisme gairebé màgic, però és sabotejat per les convencions melodramàtiques de l’argument.

Clark Gable s’excedeix exhibint virilitat. Per exemple, quan se sotmet a un ritual en què ell, amb el tors nu, està ben quiet mentre els natius li tiren llances, la cara de total confiança que fa és excessiva. Gary Cooper hauria patit molt més. Passa bé la pel·lícula, animada per la presència de tribus amistoses i de tribus hostils (però amb atac retardat), per petons exaltats i per mirades de gelosia, pel paisatge africà i pel catàleg d’animals. El desenllaç de l’aventura inclou una seqüència amb goril·les amb massa transparències, i el desenllaç del drama inclou un tret. Al final, és clar, la noia de mala vida tenia un cor d’or i la de casa bona un munt de prejudicis.  

THE MAN FROM THE ALAMO (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Budd Boetticher. 79 minuts. Color.

Guió: Steve Fisher, D.D.Beauchamp. Argument: Niven Busch, Oliver Crawford.

Glenn Ford (John Stroud), Julia Adams (Beth Anders), Chill Wills (John Gage), Hugh O’Brian (Tin. Lamar), Mark Cavell (Carlos), Victor Jory (Jess Wade), Neville Brand (Dawes).

La redempció del fals desertor

Aquest western, tot i un inici molt intens dramàticament, no decau i manté el tipus fins al final, gràcies a un guió intel·ligent, a l’enèrgica direcció de Budd Boetticher i a la presència de dos intèrprets tan atractius com Glenn Ford i Julia Adams.

Glenn Ford és John Stroud, un soldat destinat a morir, com tots els seus companys, en el setge de l’Álamo (1836), que ja és a punt de caure sota les tropes mexicanes que comanda el general Santa Anna. Però un grup de soldats, preocupats per la sort de les les seves famílies a Texas, decideixen que un d’ells, escollit per sorteig, abandoni l’Álamo. Guanya John Stroud i, en el moment decisiu, quan tots els altres -a instàncies del comandant- fan una passa endavant demostrant lleialtat i coratge infinit, ell es queda quiet i demana un cavall per marxar. “Mai no hauria pensat que viuria per veure el dia que Johnny Stroud es convertiria en un covard”(1), comenta un soldat que no sap res de l’acord secret. És comprensible que ho pensi, perquè a l’inici hem vist Stroud actuant amb gran valor dalt dels enrunats murs de l’Àlamo

Ara, però, és el covard de l’Álamo, i així el reben al primer poble on arriba. Stroud, que ja ha comprovat que ha arribat tard per salvar la seva família, està absolutament desolat i no té esma per explicar res. La multitud exaltada gairebé és a punt de linxar-lo pel carrer. El salva l’atac d’un grup de renegats que, disfressats de mexicans, causen el pànic a Texas per aplanar la feina a Santa Anna. Stroud fuig amb els renegats, que se’l miren de reüll. No és popular enlloc, el nostre home.

Fent de sentinella pels renegats, els traeix alertant d’una emboscada a una caravana de texans. Stroud, al descobert, intenta matar el cap dels renegats però en ple tiroteig rossola muntanya avall i queda inconscient. És sorprenent aquest western, i es fa mirar. Potser és massa oportú, però, que Carlos, el nen mexicà orfe que Stroud ha afillat i que viatja a la caravana, surti a cavall a buscar-lo… i el trobi. Però això permet que Stroud torni a veure Beth Anders, que primer li fa d’infermera i després de psicòloga. Necessitava Stroud comprensió i afecte. Julia Adams és el millor consol possible per a una ànima torturada. Meravelloses són totes les seqüències entre ells dos.

Al tram final, arriba la molt esperada rehabilitació del “covard” de l’Álamo. Els soldats que escortaven la caravana marxen reclamats per Sam Houston, que està reclutant a marxes forçades un exèrcit per enfrontar-se a Santa Anna, i Stroud s’erigeix com a nou cap. Té, a més, la benedicció del tinent Lamar, cunyat de Beth que ara ja comprèn el dilema entre el deure militar i el deure moral de protegir la família. És brillant l’acció, magistralment dirigida per Budd Boetticher, sempre precís i vibrant amb la càmera. Corren les carretes fins a la vora del riu, disparen les dones contra els renegats i Stroud culmina la feina amb una baralla a tocar d’un salt d’aigua.

És un western realment admirable, en l’acció i en l’amor. No hi ha petó final entre Glenn Ford i Julia Adams. Ell gairebé ni la mira quan se n’acomiada per anar cap a la batalla de San Jacinto (la batalla en què els texans obtindrien una victòria esclatant). El deure el té capficat. “He’ll come back, Miss Beth”, diu el simpàtic Carlos. “I hope so, Carlos”, fa Beth, esperançada. “So do I, for both of us”, conclou el nen. Ves per on, doncs, l’home que havia perdut la família, en tindrà una de nova ben aviat. És així el món de l’Oest: no hi ha temps per lamentar-se, només hi ha temps per refer-se.

(1) Soldier: Never thought I live to see the day Johnny Stroud would turn yellow.

PICKUP ON SOUTH STREET (1953)

 

1953. 20th Century-Fox. Director: Samuel Fuller. 80 minuts. B/N

Guió: Dwight Taylor. Música: Leigh Harline. Fotografia: Joseph MacDonald.

Richard Widmark (Skip McCoy), Jean Peters (Candy), Thelma Ritter (Moe Williams), Murvyn Vye (Cap. Dan Tiger). 

El carterista patriota

Skip McCoy és un carterista amb una vivenda peculiar: una caseta de pesca unida a un moll de Nova York per una palanca. Dorm en una hamaca, i guarda cerveses fresques i material robat en una caixa al fons del mar. Candy és una noia que duu mala vida. Al seu Diccionari del cinema negre Xavier Coma afirma que és una prostituta. Suposo que es pot deduir. En qualsevol cas, freqüenta males companyies, com ara uns agents secrets soviètics que, a més, la fan anar amunt i avall amb microfilms robats. Skip i Candy es troben al metro. Ell s’hi acosta amb un diari i, amb dits de professional, li roba el moneder. Massa tard se n’adona Candy, que torna a casa amb les mans buides. El seu “amic”, de qui ella ignora la condició d’espia comunista, li ordena que trobi el carterista. No és l’única que el busca. S’organitza una cacera general. Agents de l’OSS (agència predecessora de la CIA), espies al servei de Moscou, Candy, tothom vol trobar Skip McCoy. És trepidant aquest film, en perpetu estat d’acceleració gràcies al nervi narratiu de Samuel Fuller, que filma amb més primers plans del que era normal a l’epòca.

Potser el més curiós de tot és contemplar els agents de l’OSS apel·lant al patriotisme del carterista Skip per tal que els ajudi. “If you refuse to cooperate you’ll be as guilty as the traitors who gave Stalin the A-bomb.” Skip veu de seguida que li estan fent “onejar la bandera”: “Are you waving the flag at me?”

Coma afirma que no es tracta d’una pel·lícula anticomunista perquè “els missatges en contra del comunisme són emesos pel lumpen social, amb la qual cosa resulta destruït el discurs idelològic que recorre la superfície del relat”. No hi estic d’acord. És cert que els qui combaten els comunistes són un carterista, una prostituta i una confident (Mou), però justament la seva lluita –clarament patriòtica: el comunisme és contrari als fonaments de la nació– els redimeix. Als dos supervivents -Skip i Candy- els espera un futur millor, lluny del submón en què malvivien, gràcies a haver arriscat la vida per combatre la trama d’espionatge soviètica. La total indiferència política inicial de Skip McCoy –“ So you’re a Red, who cares? Your money is as good as anybody else’s”- deixa pas a un inesperat patriotisme, que resulta recompensat amb la reinserció social. Per tant, a parer meu, el film és clarament anticomunista, circumstància que a aquestes altures, per cert, no hauria de causar cap problema.

TOKYO MONOGATARI (1953)

 

1953. Japó (Shochiku). Director: Yasujiro Ozu. 136 minuts. B/N (3 novembre)

Guió: Kogo Noda, Y.Ozu. Fotografia: Yuharu Atsuta. Música: Takanobu Saito.

Chishu Ryu (Shukichi Hirayama), Chieko Higashiyama (Tomi), Setsuko Hara (Noriko), Haruko Sugimura (Shige), So Yamamura (Koichi), Kyoko Kagawa (Kyoko).

La bondat estèril

Les decepcions són la matèria de què està feta la vida, podríem dir que afirma aquesta gran pel·lícula de l’incomparable Yasujiro Ozu. Hi ha decepcions tolerables -formen part de l’essència de la vida i es van comprenent al llarg dels anys- i hi ha decepcions insuportables, autèntiques frustracions. Contes de Tòquio, film amb una progressió dramàtica prodigiosa, fa un retrat precís i molt punyent d’aquesta vida agredolça, i ho fa amb calma i sense èmfasi, fins al final, en què l’emoció es desborda en l’antològica confessió de Noriko.

Noriko és la viuda de Shoji Hirayama, desaparegut durant la guerra. Shoji era el tercer dels cinc fills dels Hirayama. Ara, el vell matrimoni -ell, Shukichi; ella, Tomi- fa un llarg viatge fins a Tòquio per veure els dos fills grans -Koichi, metge; i Shige, perruquera- i també a Noriko, que viu sola. La primera decepció ja l’anticipa un d’aquells plans llargs i desolats, sense ningú, que sol fer Ozu; en aquest cas, de les xemeneies fumejant d’una fàbrica. Koichi, se n'adonen ara els seus pares, no és un gran metge de Tòquio, com ells es pensaven, sinó un simple metge de barriada. Koichi està molt ocupat, els néts són malcarats i capritxosos. Els vells Hirayama es traslladen a casa de Shige, on també fan nosa. Shukichi (el gran Chishu Ryu, pura essència del cinema d’Ozu) comenta de passada que Shige ja no té el caràcter amable i dolç que tenia quan era petita.

Les decepcions, doncs, s’acumulen. Els fills facturen els seus pares a Atami, un hotel balneari, vora la platja, magnífic de dia, però insuportable de nit, per l’alegria nocturna dels joves que hi fan estada. No és un lloc per a una parella d’avis. En el seu viatge a Tòquio, els Hirayama només troben una càlida benvinguda en Noriko, la seva jove. Noriko, fins i tot, ha demanat un dia de festa a la feina per estar amb ells. (Amb antipatia, per cert, li concedeix el dia el director de l’oficina on Noriko treballa, que li recorda de seguida que li descomptarà del sou. Realment, és de les coses que més m’han entristit de la pel·licula: tens la Setsuko Hara a la feina i la tractes així!).

Poc temps després de tornar del viatge, la mare, Tomi, que ja s’havia trobat malament a Tòquio, mor. L’endemà mateix del funeral, Shige, la germana gran, ja demana un xal i el millor quimono de la mare a Kyoko, la germana petita, que encara viu a la casa familiar. La decepció de Kyoko és enorme. Koichi i Shige, els germans grans, semblen haver sentit poc la mort de la mare i se n’han tornat de seguida cap a Tòquio. Noriko, que es queda uns quants dies a la casa, li fa entendre a Kyoko que els seus germans casats tenen una altra família,  i procuren per ella, i els pares, en canvi, són el passat. Si ella tingués una família, faria el mateix que Koichi i Shige. La naturalesa humana és així. Protesta Kyoko: “No és decebedora la vida?”. Respon Noriko: “Sí que ho és”.

Quan Kyoko és fora, Noriko plora desconsoladament. Ella, campiona de la contenció nipona, ja no pot contenir-se més. Els elogis a la seva bondat l’han destrossada. La seva vida és trista i solitària, i la seva bondat cap als altres, que és l’únic que pot oferir al món, no la propulsa cap a la felicitat sinó que justament l'ancora en el seu present d'infelicitat pura. Una conclusió realment demolidora.      

SEMINOLE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Budd Boetticher. 87 minuts. Color.

Guió: Charles K. Peck jr. Fotografia: Russell Metty.

Rock Hudson (Lance Caldwell), Barbara Hale (Revere), Anthony Quinn (Osceola), Richard Carlson (Major Degan), Lee Marvin (Magruder), Hugh O’Brian (Kajeck). 

La debilitat i la grandesa

1835, any d’inici de la Segona Guerra Seminola. El tinent Lance Caldwell, acabat de sortir de West Point, torna a Florida, d’on és originari, per servir a Fort King. Topa aviat amb el major Degan, un militant amant del reglament que odia a mort els indis. Caldwell, en va, l’intenta convèncer que els seminoles, que lidera Osceola, no són pas bel·licosos i que, amb una mica de bona voluntat, s’hi podria negociar la pau: “I know the language, sir, their customs, Perhaps if I talk to this… Osceola.” El major, però, és absolutament inflexible. “The talking days are over.” El seu lema -el reglament ho és tot- no pot ser més depriment: “I live by the books, I fight by the books and I run this command by the books.”

El nostre heroi té un passat, una tendra amistat a tres bandes amb un noi mig seminola, John, i una noia blanca, Revere. Però Caldwell ha estat fora cinc anys i, mentrestant, han passat moltes coses. Resulta que John és ara Osceola(1), el famós cap dels seminoles, i resulta que Revere… l’estima. La veritat, sorprèn veure Barbara Hale esquivant les aproximacions amoroses de Rock Hudson i, en canvi, remant delerosa pels pantans fins al poblat seminola per llançar-se als braços d’Anthony Quinn (el qual, per cert, mestís com és, alterna la colorista indumentària seminola amb vestuari d’home blanc).

Potser el més gran mèrit de la pel·lícula, a nivell dramàtic, és no caure en el tòpic de l’enfrontament dels dos antics amics, tant en el pla militar com per l’amor de la noia. Osceola és un cap que només busca la pau, i Caldwell lluita contra els seminoles a disgust, obligat per les esbojarrades ordres del major. No es trenca mai l’amistat. Osceola salva un cop Caldwell i el tinent intentarà fer el mateix al final.

La pel·lícula, notable, té una part molt brillant: l’expedició dels soldats pels aiguamolls dels Everglades fins al poblat seminola, arrossegant un canó que acaba al fons d’una bassa de fang. És un periple duríssim i molt autèntic, filmat amb força per Budd Boetticher en escenaris naturals. L’expedició és un fracàs total. Els seminoles enganyen els soldats -fingeixen que dormen- i, saltant des dels arbres, els exterminen gairebé tots. Després el major, per refer-se de la derrota –l’única derrota que consta en el seu historial militar-, traeix Osceola amb una falsa treva. És un detall autèntic: Osceloa va ser capturat quan es va presentar en un fort de Florida per parlar de la pau (el responsable de la vergonyosa acció va ser el general Thomas Jesup).

Osceloa acaba en un pou i Caldwell, que ha deixat anar tota la seva ràbia contra el major, reclòs a les seves dependències. La pel·lícula hauria d’acabar amb l’execució de Caldwell, acusat de la mort d’un sentinella per voler alliberar Osceola, però en el darrer moment arriben els seminoles, ara liderats pel bel·licós Kajeck, per endur-se el cadàver d’Osceola. Kajeck confessa que ell va entrar al fort per matar Osceola: “Era massa dèbil.” 

És forçat i increïble, però comprensible. Acaben junts, doncs, Caldwell i Revere, però amb poc entusiasme per part d’ella. Quan el tinent acaba dient que Osceola estimava molt el seu poble, ella el rectifica: “Estimava tothom, aquesta era la seva grandesa”. Està magnífica Barbara Hale, atractiva i arriada, i també Rock Hudson, un contingut Anthony Quinn i Lee Marvin, molt aplomat com a sergent fidel al major, però no cec davant els seus excessos.

(1) En realitat, Osceola, de pare anglès i mare creek, es deia Billy Powell.

GUNSMOKE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Nathan Juran. 79 minuts. Color. (Març)

Guió: D.D. Beauchamp. Novel·la: Roughshod, de Norman A. Fox (1948).

Audie Murphy (Reb Kittredge), Susan Cabot (Rita Saxon), Paul Kelly (Dan Saxon), Charles Drake (Johhny Lake), Mary Castle (Cora), Jack Kelly (Curly).

Terrenys de pastura

Els pistolers Reb Kittredge i Johnny Lake, després de treballar junts a Wyoming i d’escapar pels pèls de la cavalleria, bifurquen els seus camins.  Kittredge arriba a una vall de Montana, contractat pel poderós Matt Telford, que vol quedar-se el ranxo dels Saxon, l’únic tros de terra que encara no li pertany. La vall bull de violència. Només posar-hi el peu, a Reb ja li maten el cavall. Puja a la diligència i es topa amb Rita Saxon. La noia arrufa el nas.  El primer diàleg entre Audie Murphy i Susan Cabot és més que prometedor. “I ran a little trouble this morning. I had to leave my horse back up the trail”, s’explica ell. If I closed my eyes and took a deep breath, I’d say you still had him with you”, comenta ella amb sarcasme.  L’antipàtica Rita Saxon i el rude Reb Kittredge estan fets l’un per l’altre. El xicot sempre va al gra, fins i tot en qüestions amoroses, sense el menor romanticisme. Al segon dia, ja li planteja les coses obertament. El diàleg és antològic.

Reb: Are you in love with Curly?

Rita: He wants to marry me.

Reb: That’s not what I asked you.

Rita: I don’t know why that would interest you.

Reb: I don’t want to stake my claim on range that’s already taken up.

És a dir: “No vull reclamar un terreny de pastura que ja està agafat.” Tot seguit, arriba una plantofada de la noia, que l’impertinent pistoler s’ha ben merescut.   

 

Reb és un pistoler que lloga el seu revòlver a qui més paga, però té independència de criteri, un fons decent i molta reticència a ser manat. Dan Saxon, pare de Rita, capta tot això i, en una jugada magistral, perd el ranxo jugant al pòquer amb Reb. Ho fa expressament, perquè ara té el millor pistoler de la vall al seu costat. Aquest original gir de guió propulsa el film en una nova direcció, perquè ara el pistoler és ranxer i la seva missió és traslladar vaques per vendre-les fora del territori controlat per Telford. En aquest tram hi ha una sensacional baixada rost avall amb un carro. El cuiner s’hi nega perquè no té ganes de suïcidar-se. Reb decideix fer-ho ell i puja al carro, però té una mà ferida i és finalment Rita qui, amb gran decisió, agafa les regnes i fa la proesa. El valor de les dones de l’Oest!

Com que Kittredge se’n surt amb el bestiar, Telford consulta la guia de pistolers disponibles i fa un altre fitxatge. Qui? Johnny Lake, l’antic company de Reb Kittredge. És una mala decisió, perquè Lake, en el moment crucial, opta per no disparar contra el col·lega i liquidar, en canvi, Telford, l’home que el paga, que ha aparegut dalt de l’escala amb una pistola, perquè “no m’ha agradat mai de disparar contra els meus amics”. Els professionals també tenen sentiments.

Acabem el comentari d’aquest western recordant algun altre d’aquests fabulosos diàlegs que tant l’animen. A l’inici, el recepcionista de l’hotel no vol que un pistoler com Reb Kittredge s’hi instal·li. “Tenim ratolins”, acaba dient com a excusa. “No els molestaré pas”(1), és la sensacional resposta de Kittredge. Audie Murphy tenia un aplom imperial per fer aquestes rèpliques. Acabem amb una memorable frase del bàrman del saloon: “Digueu quin és el vostre verí, senyors. Si no el tenim, el fabricarem.”(2)

(1)  “We, uh, we’ve got mice” / “I won’t bother them”.

(2) Bartender: Name your poison, gentlemen. If we haven’t got it, we’ll make it!