36: VALENTINA. Carles Soldevila

Valentina és la història d’una glaciació, la de Valentina Fontanals, una noia de disset anys, molt trasbalsada a l’inici, per motius comprensibles, i molt aplomada al final, segura de si mateixa. La seva mare, Clotilde, sempre feta un sac de nervis, no s’adona de la maduresa que ha adquirit la seva filla. Carles Soldevila (1892-1967), excel·lent escriptor, ho descriu de manera memorable: “Valentina no va respondre. Entre els braços anhelants de la mare esdevenia immòbil, rígida, com una estàtua. Com més s’adonava del trasbals de Clotilde, més sentia el delit de marmoritzar-se.” (Pàg. 173)

El delit de marmoritzar-se! Quina gran novel·la és Valentina (1933)... Un gran estil, un argument impecable, una protagonista inoblidable. Si l’hagués escrita un escriptor de Filadèlfia, Boston o San Francisco, se n’haurien fet quatre o cinc versions cinematogràfiques (apostem per Gene Tierney com a Valentina el 1940, Natalie Wood el 1958, Dominique Sanda el 1970, Winona Ryder el 1989 i Keira Knightley el 2006). 

Imaginacions a banda, tornem a la novel·la. Valentina Fontanals és filla d’un polític important, mort fa dos anys, i no s’ha d’enfrontar a la ruïna econòmica familiar com Fanny (la protagonista de Fanny, del mateix Carles Soldevila, noia burgesa que s’ha de guanyar la vida fent de corista al Paral·lel), sinó a l’esfondrament del càlid món on vivia. És força pitjor, segons com es miri. Valentina idolatra el seu pare, mort fa dos anys, i observa amb creixent disgust les relacions de la seva mare Clotilde amb el doctor Baixeres. Sospita, a més, que aquestes relacions ja vénen de lluny, quan el pare era viu. La repugnància que sent Valentina és extrema, però el cop definitiu arriba quan la mare, Clotilde, li diu que, en realitat, ella és filla del doctor Baixeres. Carles Soldevila descriu magistralment aquest moment:   

“Valentina no surt del seu estat d’inexpressió i d’immobilitat. No veu res del que la volta. Sent la veu de la seva mare, però no entén les seves paraules. Totes les seves forces són absorbides per la contemplació de la pel·lícula interior que es descabdella amb més netedat i més claror que les altres vegades. L’home que havia cregut el seu pare i que estima més filialment que mai, és al seu costat, en l’estudi de la planta baixa, en una hora meravellosament tranquil·la. Parla en aquell to mig tendre, mig irònic que emprava sovint per dirigir-se a ella. Barreja observacions casolanes amb reflexions fines i plenes d’intenció. Ella l’escolta amb aquella devoció –que ara remarca, però que aleshores era una actitud que no havia definit, ni qualificat, puix que era l’expressió més espontània de la seva naturalesa. Ell li diu: ‘Tina’. Ella li diu: ‘papà’...  I tot és simple, clar, com el raig de sol que entra per la finestra. (Pàgs. 70,71)

Soldevila, fi estilista, remata el moment amb una altra frase per a l’eternitat. Feta la revelació, Clotilde duu el doctor Baixeres, el pare “autèntic”, a la cambra de Valentina: “Valentina els mira fixament, amb una calma que no és sinó paroxisme -el disc que gira amb tanta velocitat que sembla immòbil.” (Pàg. 73)

Només set anys després de la publicació del cèlebre Ulisses de James Joyce (1922), Carles Soldevila va incorporar, a la novel·la Fanny (1929), el monòleg interior a la literatura catalana, però no a la manera caòtica del genial i il·legible irlandès sinó més civilitzadament, amb ordre i puntuació. La supressió dels signes de puntuació són “trucs barats”, afirmava Soldevila molt encertadament.   

A diferència de Fanny, tot ella escrita en monòleg interior, a Valentina domina la narració en tercera persona, però hi un parell de breus monòlegs interiors. Destaca el capítol “Valentina s’ha abocat a la finestra”, molt revelador de l’evolució del personatge. La noia, de nit, observa al jardí la seva germana amb el xicot. La mare i el doctor Baixeres, acabats de casar, són a la casa.      

“Apa! Apa!... Besades, abraçades, i tornem a començar... Almenys podrien caminar unes passes més i amagar-se darrera els boixos. On són, els podrien veure des del carrer i des de la sala... Tant els deu fer! Potser ni hi pensen. Déu meu, quina nit! Els uns, al jardí, a l’aire lliure... Els altres, aquí sota, tancats amb pany i clau.. Però, és que no hi ha res més al món? Ara, ara els acut d’arraconar-se una mica... Ja era hora! Mentre no resulti pitjor.. Però no poden esperar ni els tres mesos que falten per al casament? Tot plegat, fa un fàstic! Pitjor que les bèsties... No, jo no hi he de caure mai... Les petites febleses que he tingut fins ara em revolten d’una manera, que estic segura que no les consentiré mai més. No ballaré mai més amb aquell... amb Lluís Trabal... ni amb ningú... No vull tenir sentits, ni cor, ni nervis... Res. Una estàtua que pensa... I que enyora... Pobre papà! Si reaparegués entre nosaltres...” (Pàg. 107) 

Moltes novel·les s’han escrit en català i, esperem-ho, moltes se n’escriuran. Cap, però, no ha tingut ni tindrà un desenllaç tan fulgurant, apoteòsic i inoblidable com el de Valentina.