35: ENEIDA. Virgili

Traducció: Miquel Dolç

L’Eneida (19 aC) és una obra colossal, admirable d’inici a fi. Mai no podrem agrair prou als amics de Virgili -i a l’emperador August- que no fessin cas al desig de Virgili (70-19 aC) de cremar-la, per haver-la deixar inacabada. En català, afortunadament, disposem d’una traducció admirable duta a terme pel gran llatinista Miquel Dolç.   

L’Eneida, imitant l’estructura de l’Odissea, no comença amb la destrucció de Troia sinó set anys més tard, quan la flota dels troians supervivents ja s’acosta a Itàlia. Però, llavors, la deessa Juno, eterna enemiga de Troia, persuadeix el déu Èol de desfermar els vents contra els vaixells troians. La tempesta dispersa la flota. Eneas, heroi amb sentiments a flor de pell, es desespera: “De cop sent Eneas que els membres se li glacen; llança un sanglot i, estenent el palmell de les mans cap als astres, crida talment: ‘Oh, tres vegades i quatre, feliços aquells que, sota els ulls de llurs pares, davant les altes muralles de Troia, tingueren la sort de morir!’”

Eneas i alguns altres van a parar a la costa de Líbia. La major part de la flota s’ha perdut. Eneas es dirigeix terra endins. Venus, la seva mare, li surt al pas disfressada de caçadora. Li explica la història de la reina Dido i de Cartago, ciutat propera on Eneas s’ha de dirigir. Venus també li anuncia que retrobarà els companys perduts. Quan s’allunya, Eneas s’adona que era la seva mare (Eneas és fill d'Anquises, un mortal, i de Venus). L’heroi expressa la seva frustració com a fill. És un moment extraordinari.

En girar-se, el coll li flamejà com una rosa i, de dalt del seu cap, els seus cabells perfumats d’ambrosia exhalaren una divina flaire; li caigueren els plecs del vestit fins als peus, i amb el seu pas es revelà com una veritable deessa. Eneas, tot d’una que reconegué la seva mare, seguí amb aquests mots la seva fugida: “¿Per què tan sovint, cruel també tu, enredes el teu fill amb falses aparences? ¿Per què no se’m permet d’estrènyer la teva mà, de parlar-te i de sentir-te paraules no fingides?”. Talment la reprotxa, i es dirigeix cap a les muralles. 

Eneas, acompanyat d’Acates, entra a Cartago. No els veu ningú, perquè els envolta un núvol (un efecte especial de Venus). Al mig de Cartago, hi ha un bosc amb un temple dedicat a Juno. Els seus murs estan decorats amb els principals episodis de la guerra de Troia. Eneas, com és natural, s’emociona. El seu dolor arriba al punt màxim quan contempla la mort d’Hèctor.

Tres vegades a l’entorn dels murs ilíacs Aquil·les havia arrapat Hèctor, i ara venia a preu d’or el seu cos exànime. Aquí Eneas es treu del fons del pit un immens gemec, quan descobreix les despulles, el carro i el cos del seu amic i Príam que estén les seves mans inermes. (Pàg. 138)

Encara que Venus no proporciona l’amor maternal que Eneas necessita, ho compensa afavorint-lo amb vistosos efectes especials. És curiós, per exemple, com l'embelleix quan Eneas es presenta davant la reina Dido.

Dempeus, Eneas resplendí dins un esclat de llum, amb el rostre i les espatlles d’un déu; perquè amb un buf la seva mare havia donat al seu fill una gentil cabellera, una purpúria claror de joventut i una gràcia seductora a l’esguard: així les mans de l’artista afegeixen l’encís al vori i envolten d’or ros l’argent o el marbre de Paros.

Tot seguit s’adreça així a la reina i, davant els ulls sobtadament sorpresos de tots, li diu: “Ve-te’m aquí, el qui cerqueu sóc jo, el troià Eneas, escapat de les ones de Líbia”.*

Troius Aeneas, Libycis ereptus ab undis. 

Dido celebra un banquet en honor d’Eneas, se n’enamora a l’instant i li acaba demanant que expliqui des del començament “les dissorts del teu poble i els teus viatges, perquè aquest és l’estiu setè que et porta errabund per totes les terres i per totes les ones”. 

Com és sabut, la història de Dido és tràgica. Eneas, que té una missió que no pot esquivar, fuig de Cartago; la reina Dido, desolada, se suïcida.

Dit, això saltem al Llibre VI.

Arribat a Cumes, Eneas prega a Apol·lo i el déu, a través de la Sibil·la, li prediu el futur. Eneas li demana a la Sibil·la de baixar a l’Avern, per visitar el seu pare Anquises. La Sibil·la accedeix a la petició i comencen la baixada.

Marxaven com ombres dins la nit deserta a través de la fosca,* dels buits estatges de Dis i del seu reialme d’espectres, tal com, sota la lluna incerta i la seva claror escassa, uns vianants dins la forest, quan Júpiter ha cobert el cel d’ombra i la negror de la nit ha tret el color de la natura.

*Ibant obscuri sola sub nocte per umbram. (Grandiós vers, molt citat per Borges)

 A la riba de l’Aqueront hi ha una gran gentada, però el barquer, Caront, no deixa passar tothom. 

Aquí es precipitava, dispersa per la riba, tota una gernació, mares, marits, ombres d’herois que compliren la vida, infants, noies mortes abans de la boda i jovencells posats damunt les pires sota els ulls de llurs pares, tan nombrosos com les fulles que cauen pels boscos despreses pels primers freds de la tardor, tan nombrosos com els ocells que, vinguts de l’alta mar, formen estols a l’interior de les terres quan l’estació glacial els expel·leix dellà l’oceà i els empeny cap als països assolellats. S’estaven drets suplicant que hom els deixés traspassar els primers i estenien les mans pel deler de l’altra riba. Però l’aspre nauxer rep ara aquests, adés aquells, i rebutja els altres de la riba i els en fa allunyar.

La Sibil·la explica a Eneas que els rebutjats són els que no van ser enterrats. És el cas de Palinur, el timoner naufragat d’Eneas, que “rodava a l’atzar” per aquell paratge. “Ara pertanyo a les ones, i els vents em tornen i em retornen a la costa”, diu Palinur, que suplica a Eneas que trobi el seu cos i llanci terra damunt del seu cadàver.

Creuat l’Aqueront, Eneas i la Sibil·la arriben a la regió de l’Avant-infern, on hi ha les ànimes dels qui van patir una mort prematura. Eneas hi retroba Dido. És un fragment extraordinari.

I enmig d’aquest aplec, la fenícia Dido, amb la seva ferida fresca, errava en el gran boscatge; així que l’heroi troià fou prop d’ella i la reconegué com una ombra a través de l’obscuritat, com aquell qui a començ del mes veu o creu veure que s’aixeca a través dels núvols la lluna, esclatà en llàgrimes i li digué amb dolça veu d’amor: “Infeliç Dido, no em vaig enganyar doncs en arribar-me el pressentiment que havies expirat i havies posat fi al teu desesper amb el ferro. ¿Vaig ésser jo, ai! la causa de la teva mort? Ho juro pels astres, pels déus de Dalt, per tot el que hi pugui haver de sagrat en aquestes pregoneses de la terra, fou a contracor, oh reina, que em vaig allunyar de la teva costa. Però les ordres dels déus, que em forcen ara a marxar per aquestes ombres, per indrets d’horrible podriment i per la nit profunda, m’hi llançaren imperiosament; i jo no podia creure que amb la meva partença havies de sofrir aquest gran dolor. Atura’t, no t’esmunyis del meu esguard. ¿És de mi que fuges? És l’última vegada que el fat em permet de parlar-te.” Amb aquestes raons Eneas intentava ablanir aquella ànima encruelida, d’esguard ferotge, i no deixava de vessar llàgrimes. Però ella, girant les espatlles, tenia clavats els seus ulls a terra, i per aquestes paraules no es commou més el seu rostre que si fos un sílex o un bloc del Marpesos. A la fi, s’escapa bruscament i amb posat hostil es refugia dins el boscatge ombrívol, on el seu primer marit, Siqueu, correspon als seus neguits i bescanvia el seu amor. Malgrat tot, Eneas, colpit per aquell injust malastre, la segueix de lluny amb els ulls plorosos i, mentre se’n va, se n’apiada. 

Ah, el pietós Eneas... Pietós i alhora inflexible perseguint el seu destí, segurament perquè no pot fer altra cosa. Em sap greu no continuar amb les aventures d’Eneas al Laci, on trobarà un arxienemic, Turn, i una futura muller, Lavínia, més enamorada de l’arxienemic que d’ell.