Traducció: Jordi Arbonès
De
bones intencions l’infern n’és ple. Aquest refrany recorre les dues millors
novel·les d’E.M. Forster (1879-1970): Howards End
(1910) i A Passage to India
(1924). Recordem que a la primera dues damisel·les de la bona societat es dediquen
a patrocinar, tutelar i aconsellar un jove de més baixa extracció social… amb resultats
catastròfics. A Viatge a l’Índia la
posseïdora de les millors intencions és Adela Quested, una noia anglesa que
arriba a l’Índia amb el dilema de casar-se o no amb Ronny Heaslop, un xicot que
fa carrera a l’Índia britànica com a magistrat local. No és pas que a Adela la
devori la passió contemplant el clenxinat Ronny, i ara encara menys, perquè a l’Índia
el xicot s’ha tornat una persona
convencional (tots els anglesos han de fer pinya i predomina, per tant, l’esprit
de corps). La perspectiva d’una vida colonial ofega Adela.
Llegim aquest esplèndid fragment:
-Sí, Ronny sempre té molta feina -replicà ella, contemplant els turons.
Que magnífics es veien tot de sobte! Però no podia tocar-los. Al seu davant, talment una barrera, se li oferí una visió de la seva vida de casada. Ella i Ronny passarien pel Club com aquell vespre i després se n’anirien cap a casa a vestir-se; es relacionarien amb els Lesley, els Callendar, els Turton i els Burton; els invitarien i serien invitats per ells, mentre l’Índia autèntica s’esllavissaria al seu costat sense que ningú no s’hi fixés. El color continuaria existint -el fastuós espectacle dels ocells de bon matí, els cossos bruns, els turbans blancs, els ídols de carn escarlata o blava-, així com el moviment mentre la gernació omplís el barri dels basars i els banyistes es remullessin a les basses. Ella podria contemplar-los des del seient d’un carruatge. Però la força que raïa rere el color i el moviment se li escaparia encara més que no pas ara. Sempre veuria l’Índia com un fris, mai com un esperit, i ella suposava que era un esperit allò que la senyora Moore havia besllumat. (Pàgs. 60-61)
Adela,
però, no es vol conformar amb aquest malencònic destí, no vol acabar sent com les
altres dones angleses, aquelles que quan ella, acabada d’arribar, lamentava que
encara no havia conegut cap indi, havien constestat: “Quina sort!” Adela, per
tant, amb la millor de les intencions, fa una certa amistat amb un entusiasta
metge indi, Aziz. L’imparable espiral de malentesos que es produeix entre ells
dos acaba fructificant en una excursió que ningú no desitja a les coves de
Marabar. Allà es produeix l’incident al voltant del qual gira tota la novel·la.
No és del tot convincent, francament, però sí ho és el desplegament que Forster
fa de totes les reaccions que l’afer provoca.
Aziz,
el pitjor enemic d’ell mateix, ho acaba d’espatllar tot:
Inguariblement
imaginatiu com era, Aziz s’havia convençut a si mateix que això era el que havia
passat. Era imaginatiu a causa de la seva mateixa sensibilitat. No volia
recordar l’observació de la senyoreta Quested sobre la poligàmia, perquè era impròpia
d’una invitada, de manera que la foragità de la seva ment, juntament amb el fet
que ell s’havia ficat a la cova per allunyar-se d’Adela. Aziz era imaginatiu i
tergiversava els fets perquè volia honorar la seva invitada i, com que la
realitat no s’ajustava als seus desigs, havia d’arranjar-la al voltant de la
senyoreta Quested talment com un aplana la terra després d’arrencar-ne una mala
herba. Abans d’haver acabat d’esmorzar, Aziz havia contat una bona colla de
mentides. (Pàg. 192)
A la
novel·la, que és molt millor que la simplificada versió cinematogràfica que se’n
va fer el 1984, hi ha un relleu de protagonisme. Adela, en fora de joc després de
l’episodi de les coves, deixa pas a Cyril Fielding, director d’institut, el
qual, amb més comprensió i coneixements, intenta unir llaços entre Orient i
Occident.
Acabo amb
una divertida conversa d’un grup d’indis sobre els anglesos:
-No
sabíeu que quan els Turton van ser destinats a l’Índia Central, amb motiu del
projecte del canal, un rajà o no sé qui va regalar a la senyora Turton una
màquina de cosir d’or massís a canvi que l’aigua passés per la seva província?
-I
ara hi passa?
-No;
això demostra la gran habilitat de la senyora Turton. Quan nosaltres, pobra
gent de color, ens deixem subornar, sempre fem el que se’ns exigeix mitjançant
el suborn, i com a conseqüència les autoritats acaben per descobrir-nos. Els
anglesos accepten el suborn i després no fan res. Jo els admiro. (Pàg.
20)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada