Traducció: Miquel Casacuberta
L’amor
fa feliç, l’amor fa desgraciat; però, sigui com sigui, l’amor destrueix tota forma
de felicitat prèvia a la seva aparició, a la qual, per tant, ja no es pot
tornar com a refugi en cas de tempesta amorosa.
De
l’escriptora anglesa Elizabeth Gaskell (1810-1865), només n’he llegit una bona novel·la,
Cranford (1853), i aquesta novel·la
breu, Cousin Phillis
(1864), que és encara millor, i que en català podem assaborir gràcies a una excel·lent
traducció de Miquel Casacuberta.
A
mitjan segle XIX, el jove Paul Manning, de dinou anys, comença a treballar com
a aprenent d’enginyer en la construcció d’un ramal ferroviari entre Eltham i
Hornby. Per primera vegada viu sol, en una habitació cantonera dalt d’una pastisseria:
“En aquella habitació tot eren racons, tot estava
col·locat en un racó, la llar de foc, la finestra, l’armari; jo semblava l’única
cosa que hi hagués al mig, i amb prou feines hi cabia.” (Pàg.
8) També sembla que el noi ocupi el centre de la trama, però en realitat es
desplaça a poc a poc cap a un racó i es converteix en un narrador testimoni.
Tot
comença quan Paul, obligat per la família (llavors les famílies podien obligar
a fer aquestes coses), fa una visita a uns parents llunyans de la mare (que es
diu Moneypenny de cognom de soltera!), gent de pagès amb empenta i personalitat.
Són els Holman, i l’home, de nom Ebenezer, fa de pagès cinc dies a la semana, i
de capellà, dissabte i diumenge. La filla, que evidentment és la cosina Phillis,
és una noia de disset anys alta, intel·ligent i feliç: “Era
una dona jove imponent, amb el vestit i la senzillesa d’una nena.” (Pàg.
18) El pobre Paul Manning comença una
mica acomplexat en companyia de Phillis -ella és més alta que ell i molt més
versada en Virgili i altres clàssics- però aviat, encara que s’adona que qualsevol
aproximació amorosa serà inútil, hi està com un peix a l’aigua a Hope Farm.
La
novel·la no sembla tenir gaire argument, ni li fa falta, fins que Paul Manning no
convida en Holdsworth, l’enginyer pel qual treballa, a visitar els Holman. En Holdsworth,
xicot admirable, té 25 anys i de seguida, com és natural, es fixa en la
Phillis. El lector que ha llegit David Copperfield comença
a tenir males vibracions, tot recordant l’afer del gran amic de Copperfield, Steerforth,
amb Emily (els dos cognoms rimen, per cert). Però no, aquí no hi ha fugida nocturna
dels joves amants, sinó un amor correspost però tímidament expressat, sense
promeses explícites, entre Phillis i Holdsworth. Arriba una notícia inesperada:
a Holdsworth el reclamen al Canadà, per construir-hi una línia de ferrocarril.
Se’n va de seguida, Phillis queda abatuda.
Els
meus ulls es va fixar en la Phillis, que tenia un aspecte molt pàl·lid i
adolorit (si el puc anomenar així) en la seva veu. Feia les coses de sempre:
duia a cap petites obligacions domèstiques, però d’una manera diferent. No puc
dir en quin sentit, perquè els seus moviments eren tan destres i lleugers com
sempre, però els mancava una mena de vivacitat. (Pàg. 80)
Paul
Maning té un dilema. Què fa? ¿Atenua la tristesa de la seva cosina Phillis
confessant-li el que li va dir en privat Holdsworth abans de marxar, que s’hi
casaria quan tornés, o calla perquè això pot encendre unes il·lusions en la
noia que potser no es confirmaran (Canadà és molt lluny i està ple de
canadenques)?
La
resposta es troba en la novel·la, és clar, en aquesta excel·lent novel·la d’Elizabeth
Gaskell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada