39: LLIBRE DE LA JUNGLA. Rudyard Kipling (1894-1895)

 

Traducció: Marià Manent

Tants dibuixets animats segurament han desdibuixat la visió que molta gent pot arribar a tenir del Llibre de la jungla, magistral obra de Rudyard Kipling (1865-1936), excepcional escriptor. En realitat són dues obres: The Jungle Book (1994) i The Second Jungle Book (1895). En total hi ha quinze històries -set més vuit- i Mowgli no apareix pas en totes, només en vuit, acompanyat pels seus amics i alhora tutors en el dur camí de la vida -Bagheera, la pantera negra; Kaa, la serp; Baloo, l’ós- i també, és clar, pel seu arxienemic, Shere Kahn, el tigre.

Ara que, segons he comprovat, tant Kim (1901) com L’home que volia ser rei i altres contes (1888) han desaparegut de les llibreries catalanes (tot desapareix i molt poca cosa torna; suposo que amb els libres dels polítics ja estem tots satisfets), és més que recomanable anar a la recerca d’un exemplar del Llibre de la Jungla per poder llegir fragments com aquest, que tan bé sonen en català en la fabulosa traducció de Marià Manent. Aquí tenim a Mowgli com a pastor de brúifols (búfals).

Després Mowgli cercà un indret ombradís, i s’ajagué i dormí mentre al seu entorn pasturaven els brúfols. El pastoreig, a l’Índia, és un dels oficis més descansats del món. El bestiar es mou i remuga, s’ajeu i s’alça de bell nou i ni tan sols bruela. Només grunyen un xic, i els brúfols molt rarament es fan sentir; més aviat s’enfonsen pels aiguamolls, l’un darrera l’altre, i es van obrint pas dins el llot fins que només en sorgeixen el morro i els ulls fixos i blaus, i aleshores s’hi queden igual que troncs d’arbres. Diríeu que el sol fa vibrar les roques en la calitja i els minyons del ramat senten de tant en tant un esparver (mai no en senten sinó un del sol) xiulant des d’una alçària gairebé invisible, i saben que si ells o alguna vaca es morissin, aquell esparver s’hi llançaria de dret, i l’esparver més pròxim, des d’algunes llegües enllà, el veuria precipitar-se i el seguiria, i l’altre també, i, gairebé abans que fossin morts del tot, ja hauria arribat una vintena d’esparvers famolencs, vinguts de no se sap quines bandes. (Pàg. 74)

De les històries sense Mowgli destacaria “El miracle de Purun Bhagat”, història d’un Primer Ministre que abandona la política per convertir-se en un santó; “Rikki-Tikki-Tavi”, amb Rikki-Tikki-Tavi, magnífica mangosta, com a protagonista; i “Els Enterramorts”, amb el gran Mugger de Mugger Ghaut, inoblidable personatge, campió del riu, professional entregat a la causa, cocodril sempre a l’aguait. Amb un fragment de l’entranyable Mugger de Mugger-Ghaut, parlant en primera persona, deixem Kipling per ara.

Un infant blanc, tot nu, s’estava agenollat en un dels costats del bot, i, abocant-se al riu, se li acut d’anar arrossegant les mans sobre l’aigua. Dóna gust l’alegria que tenen les criatures  en veure aigua corrent. Jo ja havia menjat aquell dia; però encara em quedava un raconet per omplir. No obstant, no va ser pas per menjar sinó més aviat per joc, que vaig alçar-me fins a tocar les mans del menut. Eren cacera tan fàcil que ni vaig haver de mirar-les, en tancar la boca; però tan menudes que, tot i haver clos les barres com calia (d’això n’estic ben segur), l’infant enretirà les mans ben de pressa, sense dany. Devien esmunyir-se entre dent i dent… aquelles manones tan blanques.  (Pàg. 280)    

38: LA COSINA PHILLIS. Elizabeth Gaskell

 Traducció: Miquel Casacuberta

L’amor fa feliç, l’amor fa desgraciat; però, sigui com sigui, l’amor destrueix tota forma de felicitat prèvia a la seva aparició, a la qual, per tant, ja no es pot tornar com a refugi en cas de tempesta amorosa.  

De l’escriptora anglesa Elizabeth Gaskell (1810-1865), només n’he llegit una bona novel·la, Cranford (1853), i aquesta novel·la breu, Cousin Phillis (1864), que és encara millor, i que en català podem assaborir gràcies a una excel·lent traducció de Miquel Casacuberta.

A mitjan segle XIX, el jove Paul Manning, de dinou anys, comença a treballar com a aprenent d’enginyer en la construcció d’un ramal ferroviari entre Eltham i Hornby. Per primera vegada viu sol, en una habitació cantonera dalt d’una pastisseria: “En aquella habitació tot eren racons, tot estava col·locat en un racó, la llar de foc, la finestra, l’armari; jo semblava l’única cosa que hi hagués al mig, i amb prou feines hi cabia.” (Pàg. 8) També sembla que el noi ocupi el centre de la trama, però en realitat es desplaça a poc a poc cap a un racó i es converteix en un narrador testimoni.

Tot comença quan Paul, obligat per la família (llavors les famílies podien obligar a fer aquestes coses), fa una visita a uns parents llunyans de la mare (que es diu Moneypenny de cognom de soltera!), gent de pagès amb empenta i personalitat. Són els Holman, i l’home, de nom Ebenezer, fa de pagès cinc dies a la semana, i de capellà, dissabte i diumenge. La filla, que evidentment és la cosina Phillis, és una noia de disset anys alta, intel·ligent i feliç: “Era una dona jove imponent, amb el vestit i la senzillesa d’una nena.” (Pàg. 18) El pobre Paul  Manning comença una mica acomplexat en companyia de Phillis -ella és més alta que ell i molt més versada en Virgili i altres clàssics- però aviat, encara que s’adona que qualsevol aproximació amorosa serà inútil, hi està com un peix a l’aigua a Hope Farm.

La novel·la no sembla tenir gaire argument, ni li fa falta, fins que Paul Manning no convida en Holdsworth, l’enginyer pel qual treballa, a visitar els Holman. En Holdsworth, xicot admirable, té 25 anys i de seguida, com és natural, es fixa en la Phillis. El lector que ha llegit David Copperfield comença a tenir males vibracions, tot recordant l’afer del gran amic de Copperfield, Steerforth, amb Emily (els dos cognoms rimen, per cert). Però no, aquí no hi ha fugida nocturna dels joves amants, sinó un amor correspost però tímidament expressat, sense promeses explícites, entre Phillis i Holdsworth. Arriba una notícia inesperada: a Holdsworth el reclamen al Canadà, per construir-hi una línia de ferrocarril. Se’n va de seguida, Phillis queda abatuda.

Els meus ulls es va fixar en la Phillis, que tenia un aspecte molt pàl·lid i adolorit (si el puc anomenar així) en la seva veu. Feia les coses de sempre: duia a cap petites obligacions domèstiques, però d’una manera diferent. No puc dir en quin sentit, perquè els seus moviments eren tan destres i lleugers com sempre, però els mancava una mena de vivacitat. (Pàg. 80)

Paul Maning té un dilema. Què fa? ¿Atenua la tristesa de la seva cosina Phillis confessant-li el que li va dir en privat Holdsworth abans de marxar, que s’hi casaria quan tornés, o calla perquè això pot encendre unes il·lusions en la noia que potser no es confirmaran (Canadà és molt lluny i està ple de canadenques)?

La resposta es troba en la novel·la, és clar, en aquesta excel·lent novel·la d’Elizabeth Gaskell.