LE DISCOURS (2020)

 

2020. França. Guionista i director: Laurent Tirard. 87 min. Color. /BO: $2’7M/

Novel·la: Le Discours, de Fabrice Caro (2018). Fotografia: Emmanuel Soyer.

Música: Mathieu Lamboley. 

Benjamin Lavernhe (Adrien), Sara Giraudeau (Sonia), Julia Piaton (Sophie), Kyan Khojandi (Ludo)   

La pausa inesperada

“J’ai besoin d’une pause”, diu lànguidament Sonia, sense esma, arribant a casa, i el seu xicot, el simpàtic Adrien, ja li fa un lloc al sofà, perquè descansi. Però no, la pausa que tant necessita Sonia no requereix un sofà sinó que Adrien desaparegui de la seva vida durant un temps. S’alarma Adrien, intenta retenir-la, però ella se’n va.

Amb aquest entonat inici comença aquesta bona comèdia francesa, d’estil costumista, amb poques novetats a nivell argumental però amb un recurs que li imprimeix caràcter. Es tracta del trencament de la quarta paret, és a dir, amb el protagonista mirant i parlant a la càmera, a l’espectador, de manera molt sovintejada. És un recurs perillós, perquè pot destruir la màgia de la ficció, però que aquí funciona prou bé -tot i que a vegades cansa- gràcies al gran talent interpretatiu de Benjamin Lavernhe, el protagonista absolut del film, reconegut actor de la Comédie Française.

El film, a nivell visual, sap ser imaginatiu i no se sotmet a la tirania del realisme. Per exemple, quan Adrien sospita que la causa de l’abandonament de Sonia és la fascinació que la noia sent per Romain, malencònic guitarrista que ha aparegut en festes diverses, veiem el tal Romain, amb la maleïda guitarra, al llit, entre Adrien i Sonia. És enginyosa, doncs, la pel·lícula i força divertida, si bé potser hi ha un excés d’escenes familiars, amb la mare, el pare, la germana i el futur cunyat, que és qui demana a Adrien que faci el discurs el dia del casament. El grup té gràcia, però totes les masses piquen.

És impossible, tot i la inventiva desplegada, no acabar pensant que es tracta d’una pel·lícula molt agradable de veure, però menor.

OPERATION MINCEMEAT (2012)

 

2021. UK, USA. Director: John Madden. 121 minuts. Color.

Guionista: Michelle Ashford. Fot: Sebastian Blenkov. Música: Thomas Newman.  

Colin Firth (Ewen Montagu), Matthew Macfadyen (Charles Cholmondeley), Kelly Macdonald (Jean Leslie), Penelope Wilton (Hester Leggett), Johnny Flynn (Ian Fleming).     

Mentides i suspicàcies

L’Operació Carn Picada va ser un engany magistral que la intel·ligència britànica va elaborar per fer creure als alemanys que, l’estiu de 1944, la invasió del sud d’Europa començaria per Grècia i no per Sicília, que és on estava previst. Tot consistia en llançar un cadàver al mar, a Gibraltar; el cos d’un fals Major William Martin dels Royals Marines, amb tot de documents sobre la suposava invasió de Grècia. Les autoritats espanyoles havien de recollir el cadàver i passar els papers als alemanys. Tot es va produir com estava previst, Berlin es va empassar l’ham sencer i el 10 de juliol de 1944 els Aliats van poder iniciar la invasió de Sicília amb relativa comoditat.

Aquesta pel·lícula és bona, sòlida, precisa i de molt bona factura. El repartiment és impecable, amb Colin Firth o Matthew Macfadyen comandant les operacions en un interessant clima cordial però amb una bona dosi de suspicàcies mútues. La guionista, pensant segurament que el film resultaria una mica eixut i previsible si només es dedicava al tema en qüestió, s’inventa una història d’amor a tres bandes entre la jove Jean Leslie, el madur Ewan Montagu -casat però distanciat de la seva dona- i el menys madur i solter Cholmondeley. Però Colin Firth, vellot i pansit, és massa gran per a tals afers i la cosa grinyola. El derrotat Macfadyen posa mala cara i nosaltres, els espectadors, també. 

Potser perquè en aquell departament dels serveis d’intel·ligència britànics hi havia molts escriptors, el film gasta un nivell literari massa alt -poc natural, de fet- tant en la narració -adjudicada a Ian Fleming, autor de les novel·les de James Bond– com en els diàlegs. Un exemple: “This war is a wilderness of mirrors in which the truth is protected by a bodyguard of lies”. 

BELFAST (2021)

 

2021. UK. Guionista i director: Kenneth Branagh. 97 minuts. B/N  

Fotografia: Haris Zambarloukos. Música: Van Morrison.

Jude Hill (Buddy), Caitriona Balfe (Ma), Jamie Dornan (Pa), Judi Dench (Granny), Ciarán Hinds (Pop).   

Nen bufonet

Pàgines viscudes aspiren a ser les imatges d’aquesta pel·lícula, perquè Kenneth Branagh, nascut a Belfast el 1960, rememora l’any precís, el 1969, en què la seva família va abandonar la ciutat, per fugir dels disturbis entre catòlics i protestants que encenien els carrers. El problema és que les pàgines viscudes no ho semblen gaire, perquè Branagh no és l’home modest i aplomat que aquest projecte requeria. Amant de l’espectacle com és, ho supedita tot a la pirotècnia. Quan l’ater ego de Branagh, el petit Buddy de nou anys, participa, empès per una seva cosina, en el saqueig multitudinari i violent d’una botiga catòlica i s’enduu a casa, com a trofeu de caça, un detergent ecològic, la mare del sagalet -que detesta, com el seu marit, tot acte de violència i en fuig a l’instant -no fa altra cosa que agafar el nen i la cosina i córrer cap a la botiga -encara en ple saqueig- per tornar el detergent en qüestió a la prestatgeria. Una absurditat.

Això només és una seqüència, dirà algú. Però hi ha més coses que no funcionen a Belfast, començant per aquesta llepada fotografia en blanc i negre, que sembla d’anunci de colònia o de videoclip. El nen protagonista, tan bufonet,  és un nen de telefilm de sobretaula, tan simpàtic amb els avis, tan enamoradet d’una nena de la classe, tan conversador sobre aquest amor infantil, tan embadalit mirant els seus pares ballant com uns professionals en una festa al carrer o en el funeral de l’avi...

Com a director, Branagh comença apoteòsic, amb un doble travelling circular al voltant d’en Buddy quan el nen simplement contempla uns manifestants ferotges al fons del carrer. També hi ha angles rebuscats a dojo. L’edat no és un grau en el cas de Branagh. Per cert, hi ha alguns moments en color: la pel·lícula que veu la família al cinema i també -això és més delirant- una obra de teatre. En fi, el film, a part de tot això, és correcte i poca cosa més. En Buddy té un germà gran, però el guió l’oblida del tot.    

Acabem amb un bon monòleg sobre els irlandesos fora d’Irlanda: “The Irish were born for leaving. Otherwise, the rest of the world would have no pubs. It just needs half of us to stay, so the other half can get sentimental about the ones that went.”

OPPENHEIMER (2023)

 

2023. USA, UK. Guió i direcció: Christopher Nolan. 180 minuts. Color.

Llibre: American Prometheus, de Kai Bird i Martin J. Sherwin (2005).

Fotografia: Hoyte van Hoytema. Música: Ludwig Göransson.

Cillian Murphy (J. Robert Oppenheimer), Emily Blunt (Kitty), Matt Damon (Gen. Groves), Robert Downey Jr. (Lewis Strauss), Florence Pugh (Jean Tatlock), Josh Harnett (Ernest Lawrence), Kenneth Branagh (Niels Bohr).    

Feinada colossal

Oppenheimer, gran pel·lícula, ambiciós retrat d’un home i d’una època, dura tres hores però no s’atura mai. Hi ha moltes coses per explicar, molta gent per conèixer, molts detalls que no es poden passar per alt. David Lean, home que dominava aquests metratges, hauria estat capaç d’alternar la necessària agilitat narrativa amb moments de pausa, de calma, en què es revela allò inefable que la pressa no pot revelar. Chistopher Nolan, però, opta per cavalcar sense descans, amb seqüències curtes que van al gra i que realment s’encadenen a la perfecció. Potser, però, es perd alguna cosa. No sabria dir, per exemple, quina és la millor seqüència de la pel·lícula. No n’hi ha cap de deixi un record inoblidable. Són massa breus per deixar un pòsit que perduri. Goso dir, per tant, que al film li falta certa grandesa cinematogràfica. En qualsevol cas, el tot impressiona.

La pel·lícula comença brillantment amb els anys de formació de Robert J. Oppenheimer, amb un interessant periple europeu, i s’endinsa amb convicció en el Projecte Manhattan, a Los Alamos. Hi ha moltes cares conegudes, que ajuden a no perdre’s enmig de tants personatges. És una llàstima, però, que aparegui Kenneth Branagh -tan britànic i tan “poirot”- fent del físic danès Niels Bohr, perquè no ens els creiem (no hi havia cap actor centreeuropeu disponible?). Les dues primeres hores de pel·lícula semblen justes i necessàries, però la tercera deixa una empremta diferent. No és pas dolenta, no sobra pas, però dedicar tant temps a un doble interrogatori -l’audiència de seguretat d’Oppenheimer i l’audiència de confirmació del Senat a Lewis Strauss- sembla excessiu. Acabada la guerra, llançades les bombes al Japó, la sensació d’anticlimax és inevitable. Robert Downey Jr., encara que està molt bé com a Lewis Strauss, surt massa.   

En qualsevol cas, Cillian Murphy, inoblidable, aguanta de meravella la pel·lícula damunt les seves espatlles. L’actor, convençut amb raó que fa el paper de la seva vida, transmet amb un magnetisme únic l’ambigua personalitat d’Oppenheimer, l’home que s’horroritza de la seva creació però que alhora n’està orgullós. En el terreny sentimental, però, no fa gaire bona parella ni amb Florence Pugh, que és Jean Tatlock, la seva pertorbada amant, ni amb Emily Blunt, la seva eixuta muller Kitty, i potser ja ha de ser així. Destaquem el diàleg inicial amb Kitty: “Are you married?”, li pregunta Oppenheimer; “Not very much”, respon ella. En el cas de Jean Tatlock, Christopher Nolan es permet algunes extravagàncies visuals que causen més perplexitat que altra cosa, perquè no s’adiuen amb la resta de pel·lícula. Però tenint en compte la feinada colossal del projecte, sembla de mal gust criticar-lo.

LAKEWOOD (2022)

 

2022. USA, Canadà. Director: Phillip Noyce. 84 minuts. Color. 

Guió: Chris Sparling. Fotografia: John Brawley. Música: Fil Eisler. 

Naomi Watts (Amy Carr).   

Títols: The Desperate Hour (USA); Lakewood (UK, Índia, Espanya).

El mòbil impertinent

Corre Naomi Watts al llarg de gairebé tota aquesta pel·lícula, corre fins a l’esgotament, corre desesperada a través d’un bonic bosc tardorenc bellament fotografiat des de tots els angles possibles. Naomi és Amy Carr, vídua recent, mare de dos fills, amb el gran, de nom Noah, exercint d’adolescent trasbalsat i malcarat. La mare, de bon matí, intenta que el noi es llevi per anar a l’institut i després se’n va a córrer pel bosc... amb el mòbil. Ah, el mòbil! Sense ell, no hi hauria pel·lícula, perquè Amy, al llarg de la maratoniana travessa forestal, no viu una merescuda hora de calma espiritual sinó una experiència absolutament estressant. Les notícies són terrorífiques: hi ha un tiroteig a l’institut del seu fill, en Noah hi ha anat (per culpa seva!); potser és ell mateix el tirador... o potser no. La tensió és màxima, però no veiem mai l’institut. Es fa una mica estrany, gairebé ens fa dubtar de la seva existència. No cal dir que és una mica exagerat que la dona pugui fer tantes coses amb un simple mòbil. Descobrir qui és el pertorbat tirador i acabar-hi parlant, per exemple, sembla excessiu, francament.

La pel·lícula és extremadament minimalista, una mica massa, però la tensió és imparable i l’espectador necessita saber què passa al final. Ara bé, amb una altra actriu en el paper de la mare coratjosa i maratoniana, potser m’hauria plantejat la retirada. Però amb Naomi Watts a la pantalla i patint com pateix, l’abandonament ni es contempla. 

LE MONDE D'HIER (2022)

 

2022. França. Director: Diastème. 89 minuts. Color.

Guió: D., Fabrice Lhomme. Fotografia: P.Guilbert. Música: Valentine Duteil.    

Léa Drucker (Élisabeth de Raincy),  Denis Podalydès (Franck L’Herbier), Benjamin Biolay (Didier Jansen), Alban Lenoir (Patrick).     

A mig camí

Promet molt aquest film francès d’intriga política, però ofereix poca cosa i acaba convertit en un simple esbós. És bo ser subtil, però és decebedor quedar-se a mig camí. La situació inicial és molt interessant. La presidenta de França, Élisabeth de Raincy (un nom adequadament aristocràtic per a la república més monàrquica del món), acaba el seu mandat i, encara que tot sembla indicar que el seu succesor serà Luc Gaucher, candidat gris però correcte, a darrera hora arriben notícies alarmants. El tal Gaucher ha tingut relacions perilloses amb algun àrab poderós, el tema sortirà a la llum ben aviat, Gaucher caurà en picat a les enquestes… i el pròxim president de França serà, de manera inevitable, el cantidat ultradretà François Willem (un cognom oportunament germànic, per cert).

La pel·lícula és convincent dramàticament parlant: hi ha bons diàlegs de la Presidenta amb el Secretari General de l’Elisi -un home molt fidel, gairebé un enamorat- o amb el Primer Ministre Didier Jansen. El moment és trascendental:  si França cau tot Europa pot caure després en mans de l'extrema dreta. (El títol del film fa referència al darrer llibre d’Stefan Zweig, El món d’ahir, establint semblances entre l’Europa dels anys trenta i la contemporània). Què cal fer? ¿Deixar que Willem arribi a la presidència o, actuant fora de la llei, “interceptar-lo” abans que arribi al poder? El debat s’allarga, potser més del compte, la tensió s’incrementa, els crits apareixen, l’home fidel és despatxat… i la conclusió no arriba fins al final, quan la Presidenta ordena, a cau d’orella del seu guardaespatlles de confiança, que entri en acció.

I aquí s’acaba la pel·lícula. És frustrant, perquè, com deia abans, això és quedar-se a mig camí de la història.  És una llàstima, perquè el film tenia un bon estil, també a nivell visual, amb una encertada ambientació en un Palau de l’Elisi fred i ombrívol com un mausoleu, amb un guarda a cada passadís.