HARRY IN YOUR POCKET (1973)

 

1973. USA (United Artists). Productor i director: Bruce Geller. 103 minuts. Col.

Guió: James David Buchanan, Ronald Austin.

Fotografia: Fred Koenekamp. Música: Lalo Schifrin. 

James Coburn (Harry), Michael Sarrazin (Ray Houlihan), Walter Pidgeon (Casey), Trish Van Devere (Sandy Coletto).  

Màxima instrucció

El cinema educatiu va fer el cim amb aquest film. Realment no se m’acut una altra pel·lícula tan instructiva com aquesta, que compta, a més, amb un professor excepcional: James Coburn, pur magnetisme a la pantalla i a l’aula. Coburn és Harry, el llegendari Harry, sense cognom, campió dels carteristes, un home amb classe, no un delinqüent arrossinat del submón sinó un cavaller per a les grans ocasions, fi estilista del seu ofici i, per descomptat, d’acord amb el seu talent, un home amb un tren de vida considerable. Aquest és el seu lema:  “We travel first class: best rooms, best clothes, best food. Everything strictly the best.”  El millor per al millor. Però, és clar, fins i tot el millor necessita alguns ajudants. Ja té un col·laborador fix des de fa anys: el veterà Casey (inesperat Walter Pidgeon, aquí en versió tardorenca), decadent cocaïnòman que té un gran olfacte a l’hora d’assenyalar, de “marcar”, els objectius, en ple carrer, en un centre de convencions, en un pavelló esportiu…  Però, per fer les coses bé, amb professionalitat, es necessiten dues persones més: una noia atractiva que despisti la víctima i un tercer home a qui Harry pugui entregar de seguida la cartera robada, perquè Harry -aquesta és la seva llei més sagrada- mai no es queda la cartera: “Harry never holds. Not for a minute, not for thirty seconds.”

Per desgràcia, el repartiment juvenil és força menys estel·lar. Michael Sarrazin, sempre avorrit i inexpressiu, exerceix de recollidor de carteres i Trish Van Devere, mitjanament atractiva però poc espurnejant, és la noia que despista les víctimes. No enlairen la pel·lícula, aquest parell, les peripècies dels quals ocupen més metratge del necessari, ja des de l’inici, quan en una estació de tren observem pausadament la ineptitud del sagal com a lladregot. Hi ha un intent, més aviat desmaiat, de crear un triangle amorós entre la parella jove i Harry, però té poca vida. Realment, quan James Coburn, a la seqüència final, decideix incomplir la seva regla d’or -“Harry never holds”- i és enxampat in fraganti per la policia, sembla que ho faci, no per salvar la jove parella, sinó per desempallegar-se d’ells definitivament.