WHITE WITCH DOCTOR (1953)

 

1953. USA (20th Century Fox). Director: Henry Hathaway. 96 minuts. Color.

Prod: Otto Land. Guió: Ivan Goff, Ben Roberts. Novel·la: White Witch Doctor, de Louise A. Stinetorf  (1950). Fot: Leon Shamroy. Música: Bernard Herrmann. 

Robert Mitchum (John ‘Lonni’ Douglas), Susan Hayward (Ellen Burton), Walter Slezak (Huysmann), Mashood Ajala (Jacques).

La saviesa dels proverbis bíblics

Encara que com a aventura africana resulti una mica sospitosa (per les estretors forestals i per la presència d'un simi poc simiesc), aquest film desplega encant a dojo, gràcies als seus protagonistes, Susan Hayward i Robert Mitchum, pletòrics. Hayward és Ellen Burton, una infermera, vídua recent, que es presenta al Congo belga el 1907 (de fet, aquest és el darrer any del Congo propietat exclusiva del terrorífic rei belga Leopold II) per complir el somni daurat del seu difunt marit. Mitchum és Lonni Douglas, caçador i el que faci falta, un home que ja no contempla l’Àfrica amb il·lusió sinó amb esgotament. Té un soci, Huysmann, obsessionat en descobrir de quina tribu prové un collaret d’or que va trobar anys enrere. Per això ja li està bé que Lonni acompanyi Ellen riu amunt, cap a l’interior del Congo, on la infermera espera treballar per a la llegendària doctora Mary. No hi ha està d’acord, Lonni, que troba l’afer perillós per a una dona sola; s’hi entesta amb ardor Ellen, convençuda de la seva missió.

El viatge no és fabulós en termes paisatgístics però sí dramàticament.  Ellen demostra valor i coneixements salvant la vida de l’esposa del cap d’una tribu. El bruixot de la tribu, indignat per la competència deslleial, ja llisca de nit, vestit de lleopard, cap a la tenda d’Ellen, l’esquinça amb una urpa i hi deixa anar una taràntula mortal. Superat l’incident, continuen riu amunt i finalment arriben al modest “hospital” que la doctora Mary ha aixecat enmig de la selva. Però la doctora Mary acaba de morir. Ni tan sols pot dir unes últimes paraules a Ellen. Lonni proposa el retorn, però Ellen ho descarta totalment. Quan ell l’avisa que la doctora Mary caçava ella mateixa animals per proveir de menjar l’hospital, Ellen ja agafa l’escopeta i se’n va decidida cap a la selva. És Susan Hayward, i el coratge no se li suposa, el té. El calmós Robert Mitchum li informa que potser una mica de munició li aniria bé. Ella n’agafa una capsa d’una revolada i cap a la selva que se’n va, només per descobrir tot seguit que ha agafat unes bales massa petites. En Mitchum apareix per allà, mirant-s’ho divertit, i ella protesta airadament. No perd la calma el caçador, que per rebaixar-li el nervi a l’atabalada infermera, li diu aquestes memorables paraules: “After this you might remember what the good folks said: ‘Pride goeth before destruction, and an haughty spirit before a fall’”. (1)

En aquells temps gloriosos, aquesta mena d’amables disputes eren el preludi de l’amor, i això passa també en aquest film, tan agradable de contemplar. Tot el tram final, prou convincent, se centra en la cobdícia de Huysmann, progressivament despietat. Naturalment, els espectadors confiem en Robert Mitchum, desmenjat per tendència natural, però decidit i implacable quan cal entrar en acció. No ens defrauda, és clar, i al final, somriu feliç abraçat a la meravellosa Susan Hayward.       

(1) “Al davant de la ruïna, la supèrbia; al davant de la caiguda, l’esperit altiu”, diu la Bíblia de Montserrat. Una altra versió és: “L’orgull s’encamina al desastre, l’arrogància acaba per terra.” Proverbis 16:18

THUNDER OVER THE PLAINS (1953)

 

1953. USA (Warner Bros). Director: André De Toth. 82 m. Color. (27 d’octubre)

Productor: David Weisbart. Guió: Russell Hughes. Fotografia: Bert Glennon.

Randolph Scott (Capt. David Porter), Phyllis Kirk (Norah Porter), Lex Barker (Capt. Bill Hodges), Charles McGraw (Ben Westman), Henry Hull (Lt. Col. Chandler), Hugh Sanders (H.L. Balfour), Elisha Cook Jr. (Joseph Standish), Fess Parker (Kirby).

Entre dues lleialtats

Som a Texas, un cop acabada la Guerra de Secessió, amb l’exèrcit de la Unió ocupant el territori i protegint els interessos dels polítics i homes de negocis del Nord –els cèlebres “carpetbaggers”(1)-, que imposen impostos abusius als arruïnats sudistes i es queden terres i bestiar. El capità Porter, de la Unió però texà, viu escindit entre dues lleialtats i, encara que la seva obligació és fer complir la llei, fa el que pot a favor dels texans. El coronel Chandler l’acusa de no fer prou, especialment perquè Porter no captura Ben Westman, líder dels texans que es revolten contra els carpetbaggers. Porter es defensa: “És difícil agafar un home que té al seu costat tots els homes, dones i nens, senyor”.(2)

Com si la situació ja no fos prou estressant, arriba a la caserna el capità Hodges, militar altiu i sense dilemes morals que resulta ser un antic conegut de Norah, la jove esposa del capità Porter. Quan Hodges sopa a casa dels Porter, es produeix una animada conversa entre ell i Norah Porter –ah, els balls d’abans de la guerra als grans salons de la capital…-, que deixa en fora de joc el capità Porter, de més edat que ells i que no ha conegut mai el món elegant. El diàleg és brillant i acaba amb un divertit estirabot de Porter.  

Norah Porter: Què ha sigut de la Frances Bilky?

Capità Hodges: No ho sé. Es va casar amb un coronel, crec. Potser era un general. Sigui com sigui, ens supera en rang a tots nosaltres. 

Norah: Això és fabulós! Tota la vida que havia volgut encapçalar el ball i ara ho pot fer. Em sembla que a mi també m’hauria agradat. 

Capità Hodges:  Aquí no hi ha res d’això, oi, capità?

Capità Porter: Segons com t’ho miris. Els indis baixen per aquí un cop al mes i ballen per nosaltres.(3)

La pel·lícula es mou amb tanta solvència amb l’acció a camp obert, on les operacions de Porter per encerclar el rebel Westman fracassen per les presses que té Hodges d’endur-se el mèrit, com a l’interior de la ciutat, en què hi ha seqüències de gran suspens en estances mig il·luminades: Balfour, carpetbagger gros i panxut, és fins i tot capaç d’arribar a l’assassinat, com molt bé sap el petit i nerviós Standish, soci seu, que té por de ser la següent víctima… amb raó.

Un film magnific, doncs, que demostra que la sèrie de sis westerns que va fer Randolph Scott sota la direcció d’André de Toth no està gaire lluny de la qualitat dels sis, més cèlebres, que va fer posteriorment amb Budd Boetticher.   

(1) El terme “carpetbagger” deriva de les boses de mà fetes amb tela de catifa –“carpet bags”- que duien els polítics i comerciants del Nord durant l’Era de la Reconstrucció (1865-1877).

(2) Captain Porter: It’s hard to catch a man who’s got every man, woman and child on his side, sir.

(3) Norah Porter: Whatever became of Frances Bilky?

Captain Hodges: I don’t know. She married a colonel, I think. Maybe it was a general.  At any rate, she outranks all of us.

Norah: But that’s wonderful! Now she’ll have her lifelong ambition to lead the cotillion. Well, I guess that’s what I always wanted too.

Captain Hodges: You don’t have anything like that around here, do you, Captain?

Captain Porter: Oh, I don’t know. The Indians come down once a month and dance for us.

PERSONAL AFFAIR (1953)

 

1953. UK (Two Cities Films). Director: Anthony Pélissier. 82 m. B/N (20 oct)

Guió: Lesley Storm. Obra de teatre: A Day’s Mischief, de Lesley Storm (pseud. de Mabel Cowie) (1952). Fotografia: Reginald H. Wyer. Música: William Alwyn.

Gene Tierney (Kay Barlow), Leo Genn (Stephen Barlow), Glynis Johns (Barbara Vining), Walter Fitzgerald (Henry Vining). 

Un viatge particular

La passió pedagògica del professor de llatí Stephen Barlow és tan intensa que Kay, la seva dona, se sent intolerablement abandonada, oblidada. Kay, a més, és americana, i sense l’escalf del seu marit, se sent fora de lloc en aquesta  emboirada Anglaterra de partides de bridge i te a les cinc de la tarda. El marit, però, està distret amb els seus alumnes; o més ben dit, amb una alumna en particular, l’esforçada però poc brillant Barbara, a qui el professor Barlow fins i tot ofereix de fer classes particulars a casa. Veure aquella noia, al menjador de casa, al vespre, és demolidor per a Kay, que es passeja inquieta per la seva cambra. Per això no és estrany que aprofiti un col·loqui particular amb la tímida Barbara per engaltar-li una veritat indiscutible -si està enamorada del seu professor-, que és una cosa que sap tothom excepte el professor, és clar. Només la tensió ha provocat que Kay, una dona tan educada, hagi interpel·lat d’aquesta manera la pobra estudiant. Barbara, alarmada, fuig de la casa.

Quan el marit torna i veu que ja no hi ha l’alumna, es produeix un diàleg interessant. El culmina Kay recriminant al seu marit el seu comportament: “Stephen, there’s been something about you lately… You sit behind a book but you’re not reading it. You sit in a chair and go off into a trance. Are you going back on some nostalgic journey to your own use?” És magnífica la pregunta final: “Estàs tornant al passat amb un viatge nostàlgic per al teu ús particular?”

La resta de pel·lícula, molt competent, combina amb encert la tensió per la desaparició de Barbara, el creixent descrèdit del professor a la ciutat, els remordiments de Kay i l’angoixant periple del pare de la noia, que va amunt i avall investigant què va passar de veritat aquell vespre fatídic. Per sort, tot acaba bé, amb el retorn de la noia passats dos o tres dies (era a Londres). El director Anthony Pélissier té bons moments, en general relacionats amb una llarga passarel·la sobre un riu, amb aigua quieta a un costat i molt agitada a l’altra; tot molt simbòlic, però també molt eficaç quan, de nit, Kay gairebé opta pel suïcidi.

Un bon film, doncs, i una curiosa incursió anglesa de Gene Tierney, brillant modulant el desfici del seu personatge. Fa, a més, una bona parella amb Leo Genn, molt ajustat fent de sensible insensible. Pel que fa a Glynis Johns, desborda emoció amb la mirada però amb trenta anys fets se la veu sovint massa gran per fer de tendra adolescent trasbalsada.        

THE BIG HEAT (1953)

 

1953. USA (Columbia). Director: Fritz Lang.  90 minuts. B/N. 

Guió: Sydney Boehm. Novel·la: The Big Heat, de William P. McGivern (1953).

Fotografia: Charles Lang. Música: Ichiro Saito.

Glenn Ford (Sgt. Dave Bannion), Gloria Grahame (Debby Marsh), Jocelyn Brando (Katie Bannion), Lee Marvin (Vince Stone).

Home fatal

En aquest clàssic del cinema negre no hi ha “femme fatale” sinó “homme fatal”, perquè el seu protagonista -el sergent Dave Bannion, de la policia de Kenport- acaba sent el responsable indirecte de la mort de les quatre dones que apareixen a la pel·lícula. Impulsiu com és, Bannion no pensa gaire en les víctimes col·laterals que pot produir la seva croada contra la corrupció. Amb més discreció, i no a la vista de tothom, hauria d’entrevistar-se amb Lucy Chapman, l’amant de Duncan, el policia que s’ha suïcidat. L’endemà, Lucy ja apareix morta en un carreró. Ho ha encarregat Lagana, el gàngster que controla la ciutat. Lagana tenia en nòmina Duncan, i ara la senyora Duncan, vídua molt poc desconsolada (és Jeanette Nolan, la Lady Macbeth d’Orson Welles!), el sotmet a xantatge, perquè el marit ho ha deixat tot per escrit. Lagana, però, no s’immuta per això, perquè és un gàngster intel·ligent que sap evaluar pèrdues i beneficis. No vol més sang de la necessària ni titulars escandalosos. Els seus sequaços, però, no són uns fins estilistes.

Arriba un moment crucial. Explota una bomba col·locada al cotxe de Bannion. No mor ell, sinó la seva dona, Katie. De nou, pensem que Bannion, que es dedica a fer incursions perilloses en territori de Lagana, hauria d’haver pensat més en la seguretat de la seva dona. Bannion diu adéu a la càlida vida de família, abandona la policia i renega, a l’engròs, de tots els seus antics companys. No ens cau del tot bé Bannion, per capcalent, però sí Glenn Ford, magnífic.    

A la segona part emergeix el personatge de Debby Marsh (Gloria Grahame, insuperable), l’amant de Vince Stone, mà dreta de Lagana. Debby es defineix amb una cèlebre frase: “I’ve been rich and I’ve been poor, anb believe me, rich is better.” Debby beu massa, xerra massa i és massa innocent, perquè creu que pot conviure amb gàngsters i fer la viu-viu com si res. Debby, atreta per la figura solitària i amargada de Bannion, ho paga car, amb una cèlebre escena amb cafè bullent que li desfigura mitja cara.

Hi ha algun moment, en totes les pel·lícules negres de Fritz Lang, en què la trama voreja -o, directament, traspassa- la línia de la inversemblanca. En aquest cas, hi ha la visita letal que Debby fa a la senyora Duncan. El diàleg, però és fenomenal. Totes dues porten abrics de visó i Debby no triga a establir semblances, entre ella, la noia dels baixos fons, i la senyora Duncan, cínica representant del món respectable. “I’ve been thinking about you and me, how much alike we are. The mink-coated girls”, li diu. “I don’t understand you. What are you here for, Miss Marsh?”, respont la viuda alegre. “Debby. We should use first names, Bertha. We’re sisters under the mink”, i tot seguit fa el que ha vingut a fer. Res no en treu ella, d’aquest acte, només un final tràgic. Sí que en treu profit Bannion, afortunat heroi, “homme fatal” per excel·lècia.  

INFERNO (1953)

 

1953. USA (20th Century-Fox). Director: Roy Ward Baker. 93 minuts. Color.

Guió: Francis Cockrell. Fotografia: Lucien Ballard. Música: Paul Sawtell.

Robert Ryan (Donald Carson III), Rhonda Fleming (Geraldine Carson), William Lundigan (Joe Duncan), Henry Hull (Sam Elby).

Escrúpols criminals

En una excursió pel desert de Mojave, l’insuportable milionari Donald Carson III cau del cavall i es trenca una cama. La seva dona Geraldine i l’enginyer de mines Joe Duncan, amants des de fa poc, li asseguren que tornaran aviat amb ajuda; el seu propòsit, però, és deixar-lo morir al desert. Passen les hores i Carson, que jeu entre les roques només amb una manta, una cantimplora i una pistola, s’acaba adonant de l’esperit criminal d’aquell parell. Inicia, amb la cama trencada, un dur periple de supervivència. Mentrestant, Geraldine i Joe Duncan han avisat de la desaparició de Carson, però no han dit res de la cama trencada i, a més, han situat l’home a unes 60 milles d’on realment l’han deixat. Instal·lats a Los Angeles, els dos amants es banyen a la piscina, beuen martinis i conversen xiuxiuejant en restaurants de luxe tot esperant que passin els dies i Carson es converteixi en cadàver al desert de Mojave. Geraldine, això sí, té algun escrúpol i intenta autoenganyar-se sobre la seva responsabilitat criminal: “It’s not like killing him exactly...”, sol afirmar. La desenganya Joe Duncan, que sap que no hi ha cap diferència entre disparar una bala i abandonar algú a la seva mort.

La pel·lícula se centra especialment en els titànics esforços de Carson per sobreviure. Robert Ryan sua la cansalada arrossegant-se pel desert, alimentant-se de cactus i intentant caçar algun conill, però és opinable si el seu continu relat en off ajuda o perjudica l’èpica del seu viacrucis. Jo potser em decantaria per la segona opció. El director, l’eficaç Ward Baker, es permet algun encadenament oportú: Carson rosegant qualsevol cosa i tot seguit, Geraldine i Joe fent àpats exquisits.

El tram final és especialment inspirat. Passada una setmana, Joe Duncan, per assegurar-se de la mort de Carson, fa un vol en avioneta, però detecta una foguera acabada d’apagar, senyal que indica que l’home és viu. Caldrà rematar-lo, doncs. Els dos amants tornen al desert amb cotxe, però les coses es compliquen i Geraldine, sempre tan amable, ja es disposa a abandonar Duncan al desert, com havia fet amb el marit. La noia és així. Una baralla final apoteòsica entre els dos homes a la cabana d’un miner solitari acaba de manera adequada aquesta notable pel·lícula. Robert Ryan i Rhonda Fleming, magnífics tots dos, la fan indispensable, el primer per la ferotge determinació que mostra, i la segona perquè és molt guapa, té molta classe i, a més, desplega un considerable instint criminal. Què més es pot demanar?