DET SJUNDE INSEGLET (1957)

 

1957. Suècia. Guionista i director: Ingmar Bergman. 96 minuts. B/N 

Fotografia: Gunnar Fischer. Música: Erik Nordgren.

Max von Sydow (Antonius Block), Gunnar Björnstrand (Jöns), Bibi Andersson (Mia), Nils Poppe (Jof), Bengt Ekerot (la Mort), Gunnel Lindblom (la noia muda).

Títols: El setè segell; The Seventh Seal. 

Insignificant i irreal

Rius de tinta ha fet vessar El setè segell, obra incomparable d’Ingmar Bergman, fabulosa des del primer minut, quan el torturat cavaller Antonius Block comença a jugar a escacs amb la Mort vora el mar per ajornar el seu destí inevitable, fins al darrer segon, quan ja la Mort brandant la dalla, al crepuscle, ja s’enduu Block i tota la colla en fila índia, agafats de la mà, figures retallades a la carena.   

Què és la mort i què és la vida, es pregunta Antonius Block. El misteri de la mort és que no hi ha cap misteri, acaba descobrint Block. I la vida? L’essència de la vida la descobreix Antonius Block en companyia de Mia i del seu fill Mikael, en el dia més feliç del seu dolorós periple. No, segurament ell no estava fet per aquest tipus de felicitat, però no hi ha dubte que és l’unica felicitat possible.

La seqüència, banyada pel sol, aquest sol que els escandinaus saben celebrar més que ningú, té un diàleg extraordinari: 

Mia: Sempre és millor ser dos que no pas un. No teniu ningú?

Antonius Block: Sí, crec que tenia algú.

Mia: I què fa ara?

Block: No ho sé.

Mia: Sembleu tan solemne. Era la vostra estimada?

Block: Ens havíem acabat de casar i jugàvem plegats. Rèiem tot el dia. Jo escrivia cançons sobre els seus ulls, sobre el seu nas, sobre les seves orelles, tan petites i boniques. Anàvem a caçar junts i a la nit ballàvem. La casa era plena de vida…

Mia: Voleu més maduixes?

Block: (Fa que no amb el cap) La fe és un turment, ho sabíeu això? És com estimar algú que es troba a fora en la foscor però no apareix mai, per més fort que el cridis.

Mia: No entenc què vol dir?

Block: Tot el que he dit sembla insignificant i irreal mentre estic assegut aquí amb tu i el teu marit. Que poc important és tot de sobte.

Mia: Ara ja no sembleu tan solemne.

Block: Recordaré aquest moment. El silenci, el capvespre, els bols de maduixes i de llet, les vostres cares sota la llum del vespre. En Mikael dormint, en Jof amb la lira. Intentaré recordar de què hem parlat. Portaré aquest record entre les meves mans com si fos un bol de llet fresca ple a vessar. 

BEYOND A REASONABLE DOUBT (1956)

 

1956. USA (RKO). Director: Fritz Lang. 80 minuts. B/N (13 de setembre)

Guió: Douglas Morrow. Fot: William Snyder. Música: Herschel Burke Gilbert.

Dana Andrews (Tom Garrett), Joan Fontaine (Susan Spencer), Philip Bourneuf (DA Roy Thompson), Sidney Blackmer (Austin Spencer), Shepperd Strudwick (Jonathan Wilson), Arthur Franz (Bob Hale).

Idees, necessitats i venjances

La darrera pel·lícula americana de Fritz Lang té un argument sorprenent, escandalós, infame. Tom Garrett, periodista reconvertit en escriptor, necessita urgentment un tema pel seu segon llibre. El seu futur sogre, Austin Spencer, director d’un prestigiós diari i ferm defensor de l’abolició de la pena de mort, li proposa una idea: enganyar el fiscal Roy Thompson, tan hàbil com despietat, preparant proves falses per tal d’incriminar el mateix Garrett en el cas d’un crim sense resoldre. Dit i fet, Spencer i Garrett van sembrant proves que incriminin el segon en l’assassinat d’una corista, Patty Gray. Ben aviat Garrett és detingut, jutjat i sentenciat a mort. La primera sorpresa arriba ara: quan Spencer ha de presentar el material que prova que tot ha estat una farsa, és atropellat mortalment per un camió i les proves -¡oh, quina mala sort!- totalment destruïdes. La segona sorpresa arriba al final, quan sempre que Garrett està a punt de ser alliberat. L’home, però, es delata i acaba confessant a Susan Spencer, l’eterna promesa, que sí que és realment l’assassí de Patty, antiga esposa que no li volia donar el divorci. Susan, esbalaïda, envia sense contemplacions l’estoic Garrett a fregir-se a la cadira elèctrica. És evident que la filla no compartia l’opinió del pare sobre la pena de mort.              

Aquesta és una pel·lícula petita, sòbria, amb poc atractiu visual, però amb un magnífic repartiment. A l’inici sorprèn, francament, que Dana Andrews, amb 47 anys, i Joan Fontaine, amb 39, encara estiguin per casar. Ell va posposant el casament al·legant que ha d’escriure la segona novel·la, però això provoca una frustració sexual tremenda en Joan Fontaine. El molt despietat final -ella té el poder d’estalviar-li l’execució i no ho fa- té molt a veure amb aquestes necessitats infinitament posposades. Ja li anticipa el sogre, al començament: “You get engaged to my daughter, and all you can think about is capital punishment?”

Si la primera visió d’aquet film, deixa estupefacte i decep, la segona, quan ja se sap tot, es valora com una peça prou valuosa -una mena de cruel cirereta del pastís- de la impressionant carrera americana de Fritz Lang.

WICHITA (1955)

 

1955. USA (Mirisch-Allied Artists). Director: Jacques Tourneur. 81 min. Color.

Guió: Daniel B. Ullman. Fotografia: Harold Lipstein. Música: Hans J. Salter.

Joel McCrea (Wyatt Earp), Vera Miles (Laurie McCoy), Keith Larsen (Bat Masterson), Lloyd Bridges (Gyp Clements), Wallace Ford (Arthur Whiteside), Peter Graves (Morgan Earp), Edgar Buchanan (Doc Black), Jack Elam (Al).

Minuts que ja no es poden perdre

Wichita és el millor western dels anys cinquanta de Joel McCrea, potser perquè la seva mirada madura i serena, que reflecteix el pòsit dels anys viscuts, va trobar un paral·lel exacte en la direcció aplomada i precisa de Jacques Tourner. Joel McCrea és el llegendari Wyatt Earp (1), un home que arriba a Wichita per fer negocis, però que, d’entrada, només posar el peu al banc, ja s’ha d’encarar a uns atracadors. Allà on va, la violència l’assetja, i no pot defugir la responsabilitat.

Com a Dodge City (1939) d’Errol Flynn, l’accidental mort d’un nen –per una bala perduda disparada pels cowboys borratxos- provoca que Wyatt accepti l’estrella de sheriff, però aquí tot és narrat de manera més reposada i continguda. Earp és un home tranquil, però té una determinació i un sentit del deure que impressionen. Un cop nomenat sheriff, pacifica la ciutat prohibint les armes, però això, curiosament, espanta els homes de negocis de Wichita, que temen que els cowboys ja no vulguin anar-hi i no hi deixin la paga.

Entre tants conflictes, també hi ha temps per a l’amor. Wyatt Earp no és insensible a la bellesa i bondat de caràcter de Laurie McCoy (meravellosa Vera Miles) i de seguida surten a fer un pícnic. És sublim la seqüència, ja des del pla inicial, tan despullat, tan essencial –la parella, l’arbre, el cavall i la carreta al fons. Wyatt, home pràctic per naturalesa, pregunta a Laurie si el pollastre que mengen, que és boníssim, l’ha cuinat ella. Respon que sí Laurie, i que n’hi va ensenyar la seva mare, com és normal. “Veig que no t’interessen gaire les noies”, afegeix ella; “M’haurien interessat més si n’hagués conegut alguna com tu”, diu Wyatt, i li agafa la mà. “No perds el temps, Wyatt”, diu Laurie. Respon ell: “El temps mai no m’havia semblat gaire important, Laurie. Ara sí. No vull perdre ni un minut.”(1)

Wyatt es posa dret, ajuda Laurie a posar-se dreta i l’abraça. És una abraçada impressionant, única, definitiva, que significa un compromís absolut de cara al futur. Res, doncs, no podrà destruir aquesta parella, ni tan sols que, durant la batalla pel control de Wichita, que incita el pare de Laurie, mori la mare, per una bala que travessa una porta.

Formidable western, doncs, presidit per un majestuós Joel McCrea.

(1) En realitat, Wyatt Earp va ser ajudant de sheriff de Wichita (deputy), no sheriff, quan tenia 27 anys (1875-1876). Era força més jove, doncs, que Joel McCrea, que en tenia 50 el 1955. Com en la gran majoria de westerns, quan es tracta de les grans figures de l’Oest, les llibertats són màximes.

(2) Wyatt Earp: Time never seem very important to me, before, Laurie. Now it is. I don’t want to waste a minute.

THE PURPLE PLAIN (1954)

 

1954. Gran Bretanya (GDF, Two Cities). Director: Robert Parrish. 93 min. Col.

Guió: Eric Ambler. Novel·la: The Purple Plain, de H.E. Bates (1947).

Música: John Veale. Fotografia: Geoffrey Unsworth.

Gregory Peck (Bill Forrester), Win Min Than (Anna), Brenda De Banzie (Miss McNab), Bernard Lee (Dr. Harris), Maurice Denham (Blore).

      

El repòs anhelat

Traumatitzat com mai deambula pel món Gregory Peck en aquesta pel·lícula, que és profunda i subtil. Peck és el cap d’esquadró Bill Forrester i el seu trauma prové de la tràgica mort de la seva dona, víctima d’un bombardeig just quan s’acabaven de casar. Un breu flash-back ens els mostra ballant, enamorats i feliços, mentre se senten explosions llunyanes. Tot plegat, una bomba destrueix el local. Forrester sobreviu, però la seva dona no; només en veiem la mà, ja morta, entre la runa. El present situa l’aviador a Birmània, en plena Segona Guerra Mundial, i tothom sap és un home trastocat. A Forrester no li faria res morir, i s’arrisca al límit en totes les incursions aèries, però no troba la mort sinó l’heroïcitat. Els seus companys l’observen amb una barreja d’admiració i d’esfereïment. 

Saben que és un home desmuntat per dins -“Creus que s’està col·lapsant?”, pregunta un; “No. Crec que es va col·lapsar fa anys”(1), respon l’altre, però no saben l’origen del trauma. El metge de la base, que s’interessa per ell, el convida a una visita a un poblat proper. Allà l’esgotat Forrester s’adorm en una butaca i quan obre els ulls veu una noia birmana. És Anna, una noia d’ulls dolços que transmet calma espiritual. Les seqüències d’ells dos junts passejant tenen un aire molt poètic, gairebé oníric.

Anna: Have you been in Burma long?

Forrester: About three months.

Anna: Do you like it?

Forrester: Well, I don’t know really. Life’s pretty much the same on an airfield, whatever country you’re in.

Quan sembla que el film girarà a l’entorn de la recuperació espiritual de Forrester gràcies a la celestial companyia d’Anna, es produeix un gir argumental sorprenent. En una missió sense importància, un motor s’incendia i Forrester ha d’efectuar un aterratge forçós en territori controlat pels japonesos. A més, un dels dos homes que l’acompanyaven, el jove Carrington, ha resultat ferit i se l’ha de carretejar. És un curs de supervivència duríssim, amb molta calor, creuant paratges molt àrids, sense una gota d’aigua. És en aquestes circumstàncies, vorejant la mort, lluitant per fer una passa més, assistint al suïcidi del tecer home, que Forrester torna a sentir el desig de viure. Després d’un llarg via crucis, al límit de les seves forces, arriba a un riu. La imatge final, amb Gregory Peck ajaient-se al costat de la noia birmana, que dorm, és el millor possible perquè transmet perfectament la pau interior que per fi ha aconseguit el protagonista. Aquest film britànic, tan penetrant en l’exposició psicològica com de gran força tel·lúrica en el recorregut físic, va ser ben dirigit per Robert Parrish i millor interpretat per Gregory Peck. 

(1) “Do you think he’s cracking up?”

“No, I don’t. I think he cracked up years ago”

THE IRON MISTRESS (1952)

 

1952. USA (Warner Bros). Director: Gordon Douglas. 110 minuts. Color

Guió: James R. Webb. Novel·la: The Iron Mistress, de Paul Iselin Wellman (1951). Fotografia: John F. Seitz. Música: Max Steiner. 

Alan Ladd (Jim Bowie), Virginia Mayo (Judalon de Bornay), Joseph Calleia (Juan Moreno), Phyllis Kirk (Ursula de Varamendi), Douglas Dick (Narcisse de Bornay), Alf Kjellin (Philippe de Cabanal), Ned Young (Henri Contrecourt).

L’honor dels morts

Jim Bowie baixa de les muntanyes per vendre fusta a Nova Orleans i entra en contacte amb l’alta societat. Ho fa de la mà de Narcisse de Bornay, que primer el porta al sastre, a qui no paga, per descomptat. Després el presenta a la seva germana Judalon. La noia, en aquells moments, posa de grega per a un retrat. No és casual: posar i simular són les aficions preferides de Judalon. Bowie en queda fascinat, gairebé de per vida. Narcisse, tot seguit, l’introdueix al Club d’Esgrima, que és el rovell de l’ou de la vida elegant de Nova Orleans. Allà, Bowie, rústic com és, demostra poca tècnica amb l’espasa i declara que, per a un duel, prefereix el ganivet. Aquestes paraules escandalitzen el bel·licós Henri Contrecourt, que a l’acte li exposa tota una filosofia de vida:

Henri Contrecourt: Els duels, monsieur, són una obra d’art. Tenen la bellesa i la dignitat d’una tragèdia. L’honor és la cosa més preuada d’un cavaller; sense l’honor, seríem bèsties. Valor, bellesa i honor són els tres ingredients d’un duel. La mort és només el teló que cau al final.

Jim Bowie: Pels que sobreviuen, potser sí que és així. Però, i els que perden? M’agradaria saber què en pensen, els morts. Realment creuen que han tingut un final honorable?

H.Contrecourt: En voleu fer una qüestió personal, monsieur?

Jim Bowie: En farem el que vostè vulgui.

Arribarà el duel, incentivat per Judalon, que desperta el desig dels dos homes i no té escrúpols a l’hora de llançar-los a la mort. El seu germà Narcisse, més decent, s’interposa, i mor a mans de Contrecourt en un breu duel a espasa. Just després, Bowie repta Contrecourt a un duel de ganivet contra espasa, en una habitació a les fosques. És una seqüència extraordinària. A fora llampega, i esclats de llum, que baixen per una claraboia, il·luminen de tant en tant la cambra.

La pel·lícula, imparable, inclou dos duels més: un amb pistoles que acaba amb tiroteig, i un amb ganivets en un cercle de tres metres i amb els dos combatents lligats pels braç. Bowie sobreviu i s’enriqueix especulant amb terrenys mentre suporta repetides traïcions de Judalon. Ferit quasi mortalment, es refugia a Mèxic, on enamora amb facilitat la filla del governador, que és menys guapa però també menys pèrfida (dolça Phyllis Kirk). Però Bowie encara té temes pendents a Nova Orleans, entre els quals, és clar, Judalon.

El final, que transcorre en un vapor del Mississippi, és formidable. Un arxienemic de Bowie i el marit de Judalon, intentant matar el nostre heroi, es maten entre ells. Judalon, llavors, intenta una última jugada amb Bowie. S’hi acosta seductora, conscient sempre del poder del seu atractiu. Però Bowie no es deixa entabanar i li clava una frase –l’última del film- per esculpir en marbre: “No woman is worth the lives of eight men.” Tot seguit, llança el famós ganivet al riu i se’n va a Texas a casar-se. Impressionant. Aquesta versió novel·lesca de la vida de Jim Bowie -prèvia a la seva mort al Setge de l’Álamo (1836), que no s’esmenta- no podria haver trobat un millor director que Gordon Douglas ni un millor actor que Alan Ladd.

BAKUSHÛ (1951)

 

1951. Japó. Director: Yasujiro Ozu. 124 minuts. B/N. 

Guió: Kogo Noda, Yasujiro Ozu. Música: Senji Ito. 

Setsuko Hara (Noriko Mamiya), Chisu Ryu (Koichi Mamiya), Chikage Awashima (Aya Tamura), Kuniko Miyake (Fumiko Mamiya), Ichiro Sugai (Shukichi Mamiya),  Hiroshi Nihonyanagi (Kenkichi Yabe).

Títol en català: El començament de l’estiu.

LA TRILOGIA DE NORIKO

Yasujiro Ozu (1903-1963), el més gran director japonès, va arribar a la perfecció artística amb l’anomenada trilogia de Noriko: Banshun (Primavera tardana, 1949); Bakushû (El començament de l’estiu, 1951); i Tokyo Monogatari (Contes de Tokyo, 1953). Són tres pel·lícules centrades en una noia anomenada Noriko, de 27 o 28 anys, sempre interpretada per Setsuko Hara, actriu de somriure càlid i mirada espiritual. El personatge és bàsicament el mateix en els tres films, però varien les seves circumstàncies personals i familiars. El gran tema que domina aquesta trilogia, i en gairebé tota l’obra de Yasujiro Ozu, és el conflicte de costums i mentalitat entre el Japó tradicional i el Japó modern i occidentalitzat, sorgit després de la derrota a la Segona Guerra Mundial. 

Un foxterrier als peus

A Bakushû, Noriko Mamiya viu a la casa familiar a Kamakura, Kanagawa, en companyia dels seus pares, el seu germà Koichi, la cunyada Fumiko i dos fills petits. Ella, soltera de vint-i-vuit anys, treballa en una oficina de Tokyo. Conserva tres amigues de l’escola. Dues són casades, i la seva vida és tan diferent que Noriko observa amb tristesa com l’amistat es va refredant. Tot canvia quan un oncle visita a casa dels Mamiya i els recorda que seria hora que Noriko es casés. Aviat li proposen un home de quaranta anys, Manabe, empresari d’èxit que juga a golf. Noriko el descarta, perquè afirma que no podria confiar en un home que ha estat solter fins als quaranta anys. Pel seu compte, en canvi, es busca marit. És Kenkichi Yabe, amic d’infantesa, ara vidu amb una nena petita. Yabe és un metge que acaba de ser enviat a Akita, una contrada rural molt lluny de Tokyo. Noriko fa el tracte amb la mare del metge. El curiós és que Kenkichi, quan la mare li explica entusiasmada el futur casament, no mostra cap alegria, simplement s’hi conforma. Per la seva banda, la família de Noriko queda absolutament consternada perquè ella no els ha consultat, com dicta la tradició: “No entenc els joves d’ara”, diu la mare. “Noriko és impossible”, exclama Koichi, el germà. També Aya Tamura, la millor amiga de Noriko, rep amb tristesa la notícia del casament, perquè no s’imaginava Noriko en una zona rural on encara es viu a la manera tradicional. El seu monòleg és inoblidable.

Aya Tamura: Jo em pensava que tu viuries a l’estil occidental, amb un jardí de flors, escoltant Chopin, i a la teva cuina enrajolada hi tindries una nevera plena de coca-cola. Quan jo et visités, tu m’esperaries al porxo, amb un suèter blanc i un fox-terrier als peus, i em saludaries des de la tanca: “Hello, how are you?”

Però és que Noriko, com diu un personatge, “és antiquada per ser una noia moderna”, i per això, encara que visqui, per la seva edat, escindida entre el Japó tradicional i el Japó modern, es decanta pel món antic, com Yasujiro Ozu. Ell se sent al costat dels vells, que contemplen la transformació del país amb resignació i serenitat, i no dels joves, fascinats pel món occidental, ni dels nens, més capriciosos que mai. (1) 

La mirada d’Ozu, feta de calma i contemplació, és la mirada malencònica d’algú que veu com mor el seu món. Al final de moltes seqüències, quan els personatges ja són fora de camp, la càmera es queda a l’estança buida durant uns segons, i una música lànguida reforça la sensació d’absència i de desolació.

Amb el frenesí visual a què estem sotmesos ara, pot costar una mica acostumar-se al ritme tranquil del cinema de Yasujiro Ozu, en què es diuen les paraules justes i no pas més, en què la càmera no es mou gairebé mai i sempre està situada molt baixa, a l’alçada dels ulls dels personatges asseguts a terra. És un esforç, però, que val la pena de fer.  

(1) Si a Bakushû, els nens de la casa ja fan rebequeries per un tren elèctric, a Ohayo (1959), una de les últimes pel·lícules d’Ozu, dos nens molt tossuts fan la llei del silenci per exigir que el seu pare els compri un televisor. Ho aconsegueixen. La tele arriba a casa, però Ozu es retira abans que la treguin de la caixa i l’endollin.

THE FLAME AND THE ARROW (1950)

 

1950. USA (Norma-WB). Director: Jacques Tourneur. 88 minuts. Color.

Guió: Waldo Salt. Fotografia: Ernest Haller. Música: Max Steiner.

Burt Lancaster (Dardo), Virginia Mayo, (Anne de Hesse), Nick Cravat (Piccolo), Robert Douglas (Alessandro De Granezia), Frank Allenby (Ulrich), Norman Lloyd (el trovador).

El falcó i la fletxa; La flèche et le flambeau.

Dardo, l’irresistible revolucionari

Després de quatre anys (1946-1949) interpretant homes castigats per la vida en pel·lícules de cinema negre, Burt Lancaster va decidir fer un gir radical a la seva carrera i es va convertir en un campió de l’aventura, un dels més inoblidables de la història del cinema. Va cridar Nick Cravat, company d’acrobàcies del temps del circ, i van fer meravelles en aquesta pel·lícula i a The Crimson Pirate. A la Llombardia, al segle XII, Dardo és un home de les muntanyes que no vol dependre de ningú ni vol que ningú depengui d’ell. Ben aviat, però, abandonarà l’individualisme i liderarà la revolta contra Ulrich, comte de Hesse, dit el Falcó, que devasta la regió amb impostos. La situació és original: a Dardo, fa cinc anys, la dona (Francesca) el va deixar pel Falcó. Potser com a revenja, a l’inici Dardo mata un dels falcons del comte. Pare i fill fugen per les teulades, però els soldats fereixen Dardo amb una fletxa i s’enduen el fill, Rudi, cap al castell, per viure amb la mare. Llavors Dardo, per recuperar-lo, formarà una banda de proscrits al bosc. Entre Robin Hood i Guillem Tell es perfila la història, però en cap moment sembla de segona mà. Té personalitat pròpia i un gran encant. Un altre toc original és l’escenari: al mig del bosc, on estableixen el seu campament, es troben les runes d’un antic temple, grec o romà, un lloc gairebé màgic, molt suggerent. 

El film també sap traçar molt bé la història d’amor entre Dardo i Anne de Hesse, neboda del comte. Dardo i Piccolo s’han internat al castell del comte de Hesse per rescatar Rudi, el fill de Dardo, però no poden i s’enduen, com a ostatge, Anne. La lliguen amb una argolla al coll perquè no s’escapi. Sap greu, perquè la noia és guapa i distingida. Es posa melosa vora el riu, intentant sorprendre Dardo per l’esquena, però ell no cau en la trampa. A més, deixa anar una bona frase muntanyenca: “I learned a long time ago, my lady, never trust a mountain cat when she stops snarling and never trust a woman when your back is turned.”

Tot i aquest tracte indigne i les frases burletes, Anne de Hesse  s’enamora de Dardo, a qui perdona i comprèn per les ànsies que té de recuperar el fill. Ell, evidentment, també s’hi sent atret, però la rebutja perquè creu és una aristòcrata hipòcrita i altiva. Tot d’una, però, li fa un petó apassionat entre les runes del temple, a la llum de la lluna, amb el paisatge muntanyenc de fons. És un gran moment. Però no se’n fiarà mai Dardo, d’Anne, fins que una dona del poble, Nonni Bartoli, no li faci veure la veritat: “Now, Dardo, why are you so ready to believe every woman loves you except this one?”

No n’hi falten, de moments, a la pel·lícula: Piccolo explicant amb gestos la seva llarga amistat amb Dardo; l’atac a cavall dels proscrits, amb branques com a llances; els dos assalts entre Dardo i el marquès, amb el tercer en perspectiva. Esclata el film al tram final: les acrobàcies, el pas damunt la cuina, l’aliberament dels presos, el duel entre Dardo i el marquès, que s’acaba a les fosques -“ Now, Marchese, we're in the dark where a sword is just a long knife”- …i la fletxa final, que es clava al cor del comte just per sobre del cap de Rudi. Gran film, impecable a tots els nivells: el guió (Waldo Salt), la direcció (Jacques Tourner), la il·luminació nocturna, la música (Max Steiner) i, és clar, els actors, Burt Lancaster, Nick Cravat i Virginia Mayo. 

ANGEL AND THE BADMAN (1947)

 

1947. USA (J.Wayne-Republic). Director: James Edward Grant. 100 m. B/N

Guió: James Edward Grant. Música: Richard Hageman. Fot: Archie J. Stout.

John Wayne (Quirt Evans), Gail Russell (Penelope Worth), Harry Carey (Marshal), Bruce Cabot (Laredo Stevens).

La peculiar filosofia dels quàquers

Quirt Evans, pistoler de bon cor, arriba ferit a una granja quàquera. Es regira mig inconscient al llit i no es calma fins que no li posen una pistola a la mà. Delira durant dies. Penelope, noia quàquera de cor pur, escolta els seus deliris sobre aventures amoroses amb dones de mala reputació. Quan Quirt es desperta, hi ha una gran conversa entre Penelope i ell sobre els quàquers (també coneguts com els Amics). En un quadre penjat a la paret de l’habitació, hi figura un lema quàquer: “Cada ésser humà té una integritat que només pot ser ferida per un acte d’aquest mateix ésser humà i no per cap acte d’un altre ésser humà”.

Quirt: Això és quàquer, oi? ¿Significa que ningú no et pot fer mal excepte tu mateix?

Penelope: Aquesta és la creença d’un Amic.

Quirt: Bé, suposem que algú et pica al cap amb un ferro roent. Això no et farà mal?

Penelope: Físicament, sí. Però en realitat només resultarà ferida la persona que ha comès l’acte de violència. Només l’autor pot ser ferit per un acte dolent.

Quirt: Vosaltres els quàquers sou molts?

Penelope: No, molt pocs.

Quirt: Ja m’ho imaginava.(1)

Tot i les profundes diferències filosòfiques, Quirt es queda a viure amb els quàquers. S’hi troba bé: fa vida sana i té la molt agradable companyia d’una noia tan bonica com espiritual. Quàquera com és, Penelope gasta una sinceritat que el desarma. Quan ella li demana directament que es casin, Quirt, desconcertat, s’ho rumia. La corda es tensa quan els quàquers el conviden a una trobada i li regalen una Bíblia amb el seu nom. Això ja és massa per a un home com ell. Quirt agafa el primer cavall que troba i fuig al galop.

Torna a la dissipada vida d’abans: sales de joc, whisky, noies de dubtosa reputació... Però l’antiga vida ja no el fa feliç, enyora la tendra companyia de Penelope i decideix tornar amb els quàquers. Llavors, però, reapareix una banda de lladres que encapçala Laredo, enemic mortal de Quirt. El pistoler i la quàquera, perseguits, cauen al riu. Aquí es produeix una el·lipsi excessiva: Quirt reapareix a la granja amb la noia en braços. El pistoler, aplicant el seu codi de conducta, se’n va a la ciutat a passar comptes amb Laredo. El duel sembla inevitable –el carrer es buida, Quirt espera immòbil-, però no es produeix. Dalt d’un carro, abrigada amb mantes, arriba Penelope i Quirt, enamorat, li entrega l’arma. Adéu a la violència.

És un gran final per a un western més romàntic que d’acció, amb fama merescuda, gràcies sobretot a John Wayne i a la meravellosa Gail Russell, la noia amb la mirada més espiritual de la història del cinema. Aquest western, que va significar el debut de Wayne a la producció, va ser escrit i dirigit per James Edward Grant de manera admirable.

(1) “Each human being has an integrity that can be hurt only by the act of that same human being and not by the act of another human being”.

Quirt: Is that Quaker stuff? You mean nobody can hurt you but yourself.

Penelope: That’s a Friend’s belief.

Quirt: Well, supposing someone whacks you over the head with a branding iron. Won’t that hurt?

Penelope: Physically of course. But in reality it would injure only the person doing the act of force of violence. Only the doer can be hurt by a mean or evil act.

Quirt: Are there very many of you Quakers?

Penelope: Very few. 

Quirt: I sort of figured out.

TARZAN AND THE AMAZONS (1945)

 

1945. Sol Lesser-RKO. Director: Kurt Neumann. 76 minuts. B/N

Guió: John Jacoby, Marjorie L. Pfaelzer. Mús: Paul Sawtell. Fot: Archie Stout.

Johnny Weissmuller (Tarzan), Brenda Joyce (Jane Parker), Johnny Sheffield (Boy), Henry Stephenson (Guy Henderson), Maria Ouspenskaya (Reina de les amazones), Shirley O’Hara (Athena). 

Mirar el sol encega

Un aspecte essencial diferencia els sis primers films tarzanescs que va fer Johnny Weissmuller a la Metro (1932-1942) dels altres sis que va fer, amb un ritme més accelerat (1943-1948) i amb pressupostos més modestos, a la RKO. Parlo de geografia: si als Tarzans de la Metro la geografia era fixa i creïblement africana (la sabana, l’altiplà, les tribus negres…), a l’etapa de la RKO la geografia es destirota i apareixen regnes estranys amb gent de totes races no gaire lluny d’on viu Tarzan. Aquesta fantasia geogràfica, curiosament, és fidel a l’esperit del Tarzan literari, perquè Edgar Rice Burroughs no tenia cap mania en aquest sentit i el realisme no li importava gens. ¿Unes amazones blanques al bell mig del continent africà? Cap problema.   

Aquest és, molt probablement, el millor Tarzan dels sis que Johnny Weissmuller va fer a la RKO. Debuta com a Jane la rossa Brenda Joyce, que  va ser Jane als darrers quatre Tarzans de Johnny Weissmuller. Era difícil substituir Maureen O’Sullivan, però ho va fer amb prou encant. Ja era hora, de fet, que tornés la Jane de Londres, idèntica o canviada, perquè el rei de la jungla ja estava més frisós del compte. La nova Jane arriba en barca pel riu, vestida a l’occidental, i sorprèn una mica l’actitud de Tarzan, perquè està content però es mostra poc efusiu. ¡Ah, però quan ja són a la casa de l’arbre i Jane ja va vestida de Jane, llavors Tarzan vibra com canya al vent, recorda que fa dos anys que és a pa i aigua i la persegueix com un animal en zel!

Però repassem la pel·lícula des del començament. Tarzan i Boy, plàcidament, amb un rai acabat de fer, es dirigeixen riu avall, fins al Trader Post Randini, per anar a buscar la Jane. En Boy, pensatiu, diu que li agradaria veure els grans edificis de les ciutats. “Arbres més alts”(1), salta de seguida Tarzan senyalant els arbres. De cop, veuen una amazona perseguida per un lleopard. Tarzan salta a la riba del riu. Apareix una pantera negra, Tarzan llança el punyal i la mata. L’amazona, que havia rodolat per un marge, s’ha fet mal al turmell. Tarzan sap d’on ve: el regne de Palmyria, situat darrere d’unes impressionants muntanyes. El rei de la selva agafa en braços la noia, avisa en Boy que s’esperi amb la Cheeta al rai, i se’n va. En Boy, però, sent curiositat i segueix en Tarzan a certa distància. El paisatge es torna irreal, molt estilitzat: muntanyes escarpades, un pont entre dos abismes, la ciutat de Palmyria enmig d’una plana. És un decorat molt bonic. Tarzan, que és un amic lleial de Palmyria, deixa la noia amb les amazones i torna al riu. En Boy li diu: “Saps Tarzan, si tinc un nen vull que sàpiga tot el que jo sé”. Te set de coneixements, el noi; en Tarzan, en canvi, desconfia del progrés. El conflicte esclata per la presència de sis arqueòlegs. Quan veuen el braçalet de l’amazona (l’havia recollit la Cheeta), que és d’or pur i molt treballat, en volen saber la procedència. Tarzan els ho podria dir, però s’hi nega i, bruscament, ordena Jane i Boy d’emprendre el viatge de retorn cap a casa. Els arqueòlegs, però, arriben al territori de Tarzan l’endemà mateix. El safari l’encapçala, com no pot ser altrament, un caçador molt cobdiciós.

La família es divideix. Jane i Boy, a favor del progrés, topen amb Tarzan, que diu: “No bo per homes mirar sol. Sol com or. Massa sol fa tornar cec.”(2) És retrògrad Tarzan, i no vol saber res del que Boy aprèn amb els científics. És com és, Tarzan, i aquesta és justament la grandesa d’aquests films. Aquest Tarzan no ha passat per Oxford com el d’E.G. Burroughs. Té prejudicis contra el món exterior, no se sincera i és molt sorrut. Tarzan és intuïtiu però primari. Quan Boy recita versos del Hyawatha de Longfellow, Tarzan és incapaç d’aprendre’s aquest vers: “Swift of foot was Hyawatha”. Tarzan, abans idolatrat, ara és vist pel seu fill adolescent amb tots els seus defectes i limitacions. Marxen els arqueòlegs, Boy no vol anar de cacera i Tarzan, furiós, li trenca l’arc i les flexes. El film es troba en punt mort, però llavors arriba un comentari decisiu de la Jane sobre els arqueòlegs: “Si jo pogués ajudar-los, ho faria”. En Boy no s’ho pensa dues vegades, s’allunya, troba l’expedició i els fa de guia fins al regne de Palmyria. Retrobem per fi les amazones, que aquí són unes noies blanques, guapes i d’aspecte poc bel·licós. És força kitsch tot plegat, però no té importància.

El tram final és magnífic i molt cruel. Els homes blancs són capturats. L’amazona de l’inici els allibera, però llavors, com havia predit Tarzan, el desig de l’or els encega. No a tots, però. Henry Stephenson, l’arqueòleg més veterà, exerceix de veu de la consciència però el caçador li clava una empenta mortal. Hi ha un enfrontament entre els intrusos i les amazones, amb víctimes per totes bandes. Només dos dels set fugen de Palmyria, però topen amb Tarzan, que els fa retrocedir amb la mirada fins a un pou de fang, que els engoleix. Gens de compassió no mostra un Tarzan més dur i implacable que mai. Una gran pel·lícula, doncs, brillant d’inici a fi, amb seqüències magnífiques -Jane, en una ventosa tarda, sola a la casa de l’arbre, cridant en Boy- i un gran gag final: la Cheeta per fi pesca un peix!

(1) Tarzan: Trees taller.

(2) Tarzan: Not good for men to look into sun. Sun like gold. Too much sun make people blind.

UNCERTAIN GLORY (1944)

 

1944. USA (Warner Bros.) Director: Raoul Walsh. 102 minuts. B/N (22 d’abril)

Guió: Laszlo Vadnay, R.Buckner, Joe May. Fot: Sidney Hickox. Mús: A.Deutsch.

Errol Flynn (Jean Picard / Jean Emil Dupont), Paul Lukas (Inspector Bonet), Jean Sullivan (Marianne), Lucile Watson (Mme. Maret).

Al cap i a la fi, era francès

1943. El delinqüent Jean Picard, capturat finalment per l’inspector Bonet, està a punt de ser guillotinat. Al darrer moment, però, l’aviació britànica bombardeja París i Picard, passades les explosions, es desperta entre la runa i fuig. Aviat es planta a Bordeus, amb la xicota i la roba d’un col·lega. Però el col·lega l’ha traït i aviat arriba Bonet, que l’emmanilla. No hi pot haver un inici més atractiu ni aventurer. La resta del film és igualment atractiu, però menys aventurer. Aquí, a diferència dels dos altres títols del cicle antinazi, Errol Flynn no té una missió externa per complir sinó una de més subtil i profunda: la seva transformació personal. De tornada en tren a París, Bonet i Picard es troben que un sabotatge de la Resistència -la destrucció d’un pont- interromp la marxa. El diari Le Petit Limousin informa de les represàlies dels nazis: “100 otages seront executés si le saboteur n’est pas découvert avant cinq jours”. Llavors Picard té una idea: oferir-se ell mateix com a sabotejador. El seu argument és convincent: “A hundred innocent lives for one guilty one”. Reflexiona Bonet al bar de l’estació –hi ha un gran pla: les ombres dels ostatges a la paret, desfilant- i hi accedeix.

El film, de titol shakespearià (1), és magistral registrant els vaivens morals de Jean Picard, la impostura i la sinceritat, els vells instints i els nous anhels. A poc a poc, descobreix que la vida d’un home com ell pot acabar tenint sentit si opta pel sacrifici personal. Errol Flynn està impressionant. Comprenia molt bé Picard, perquè durant la guerra es va sentir més útil que mai fent films bèl·lics. La mirada d’admiració de Bonet (esplèndid Paul Lukas) davant l’evolució de Picard és la nostra davant Flynn. Destaca la malenconia per la vida que hauria pogut viure, com quan, en un bonic passeig pel camp amb Marianne, ella diu “We’ll find each other again someday, somewhere”, i ell contesta que no, i la tristesa és infinita. Amb contenció admirable, sense excessos, mostra Walsh l’escena final, quan Bonet acompanya Picard a la Gestapo. És un càlid comiat, molt emotiu. L’epíleg ens recorda que el film pertany al gènere de la propaganda. Mariannne pregunta a Bonet com era realment Picard, en el fons del seu cor: “You were his friend, you knew him well. What is he really like, deep in his heart?”. Respon Bonet amb fermesa i orgull: “He was a Frenchman!”

(1) “Els dos cavallers de Verona” (Acte 1, Escena 3): “O, how this spring of love resembleth / The uncertain glory of an April day, / Which now shows all the beauty of the sun,/ And by and by a cloud takes all away!”

Aquesta és la traducció de Josep M. de Sagarra: “Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!”

NORTHERN PURSUIT (1943)

 

1943. USA (Warner Bros.). Director: Raoul Walsh. 94 minuts. B/N

Història: Leslie T. White. Guió: Frank Gruber, Alvah Bessie, William Faulkner. Fotografia: Sid Hickox. Música: Adolph Deutsch.

Errol Flynn (Steve Wagner), Julia Bishop (Laura McBain), Helmut Dantine (Hugo von Keller), John Ridgeley (Jim Austen), Gene Lockhart (Ernst).  

Les inútils paraules

La segona pel·lícula d’Errol Flynn contra els nazis té un escenari molt atractiu: els paratges nevats del Canadà. L’inici és formidable: un submarí alemany emergeix entre un mar glaçat; sis militars –després sabrem que són aviadors- en baixen i inicien la marxa per terra amb esquís. Com a guies tenen tres indis, que els avisen del perill d’allaus. Els nazis no en fan cas i acaben tots sepultats sota la neu menys un, el líder: el coronel Hugo von Keller. L’home, inconscient a la neu, és recollit per dos policies muntats del Canadà, Steve Wagner i Jim Austen. El primer és d’origen alemany i Hugo von Keller, astut, el tempta. D’aquí neix el nucli argumental: Wagner, per desmantellar les operacions dels nazis al Canadà, simula que ja no se sent canadenc –“The devil with Canada!”-, abandona la Policia Muntada i espera que els nazis contactin amb ell. Ho fan de seguida, a través de l’agent Ernst. Von Keller, mentrestant, ha escapat del camp de presoners on havia estat reclòs. Té nous soldats i té també un guia expert, Wagner. Però el nazi té un lema –“I trust no one”- i fa venir la xicota de Wanger, Laura, per assegurar-se que no el trairà. No es fia de ningú Von Keller (gran creació de Helmut Dantine), que no dubta a exigir a Ernst, que ja té una certa edat, a participar en la llarga expedició.

És dura la travessia, Ernst no la suporta i Von Keller el remata (era un mal home, el tal Ernst, però ara ens fa pena). Von Keller també mata a sang freda Jim, que els seguia a distància i ja s’havia rendit. Al vespre, davant el mutisme de Wagner, Laura exclama: “No has dit ni una paraula sobre en Jim”. “Les paraules el faran tornar?”, replica ell. Són lacònics, els herois. Al cap de molts dies de travessia per la neu, el grup, que només formen ja Wagner, Von Keller i quatre nazis més, arriba al seu destí: una antiga mina on els alemanys tenen caixes amb les peces d’un bombarder. Tenen dues bombes per llançar sobre territori americà. I aquí Wagner hauria de ser assassinat fàcilment, però és Errol Flynn en un film de propaganda, i per tant, l’heroi desafia la llei de les probabilitats i triomfa. Brillant film, admirable Walsh, gran Flynn.