37: VIATGE A L'ÍNDIA. E.M. Forster

 Traducció: Jordi Arbonès

De bones intencions l’infern n’és ple. Aquest refrany recorre les dues millors novel·les d’E.M. Forster (1879-1970): Howards End (1910) i A Passage to India (1924). Recordem que a la primera dues damisel·les de la bona societat es dediquen a patrocinar, tutelar i aconsellar un jove de més baixa extracció social… amb resultats catastròfics. A Viatge a l’Índia la posseïdora de les millors intencions és Adela Quested, una noia anglesa que arriba a l’Índia amb el dilema de casar-se o no amb Ronny Heaslop, un xicot que fa carrera a l’Índia britànica com a magistrat local. No és pas que a Adela la devori la passió contemplant el clenxinat Ronny, i ara encara menys, perquè a l’Índia el xicot  s’ha tornat una persona convencional (tots els anglesos han de fer pinya i predomina, per tant, l’esprit de corps). La perspectiva d’una vida colonial ofega Adela. Llegim aquest esplèndid fragment:  

-Sí, Ronny sempre té molta feina -replicà ella, contemplant els turons.

Que magnífics es veien tot de sobte! Però no podia tocar-los. Al seu davant, talment una barrera, se li oferí una visió de la seva vida de casada. Ella i Ronny passarien pel Club com aquell vespre i després se n’anirien cap a casa a vestir-se; es relacionarien amb els Lesley, els Callendar, els Turton i els Burton; els invitarien i serien invitats per ells, mentre l’Índia autèntica s’esllavissaria al seu costat sense que ningú no s’hi fixés. El color continuaria existint -el fastuós espectacle dels ocells de bon matí, els cossos bruns, els turbans blancs, els ídols de carn escarlata o blava-, així com el moviment mentre la gernació omplís el barri dels basars i els banyistes es remullessin a les basses. Ella podria contemplar-los des del seient d’un carruatge. Però la força que raïa rere el color i el moviment se li escaparia encara més que no pas ara. Sempre veuria l’Índia com un fris, mai com un esperit, i ella suposava que era un esperit allò que la senyora Moore   havia besllumat. (Pàgs. 60-61)

Adela, però, no es vol conformar amb aquest malencònic destí, no vol acabar sent com les altres dones angleses, aquelles que quan ella, acabada d’arribar, lamentava que encara no havia conegut cap indi, havien constestat: “Quina sort!” Adela, per tant, amb la millor de les intencions, fa una certa amistat amb un entusiasta metge indi, Aziz. L’imparable espiral de malentesos que es produeix entre ells dos acaba fructificant en una excursió que ningú no desitja a les coves de Marabar. Allà es produeix l’incident al voltant del qual gira tota la novel·la. No és del tot convincent, francament, però sí ho és el desplegament que Forster fa de totes les reaccions que l’afer provoca.     

Aziz, el pitjor enemic d’ell mateix, ho acaba d’espatllar tot:

Inguariblement imaginatiu com era, Aziz s’havia convençut a si mateix que això era el que havia passat. Era imaginatiu a causa de la seva mateixa sensibilitat. No volia recordar l’observació de la senyoreta Quested sobre la poligàmia, perquè era impròpia d’una invitada, de manera que la foragità de la seva ment, juntament amb el fet que ell s’havia ficat a la cova per allunyar-se d’Adela. Aziz era imaginatiu i tergiversava els fets perquè volia honorar la seva invitada i, com que la realitat no s’ajustava als seus desigs, havia d’arranjar-la al voltant de la senyoreta Quested talment com un aplana la terra després d’arrencar-ne una mala herba. Abans d’haver acabat d’esmorzar, Aziz havia contat una bona colla de mentides. (Pàg. 192) 

A la novel·la, que és molt millor que la simplificada versió cinematogràfica que se’n va fer el 1984, hi ha un relleu de protagonisme. Adela, en fora de joc després de l’episodi de les coves, deixa pas a Cyril Fielding, director d’institut, el qual, amb més comprensió i coneixements, intenta unir llaços entre Orient i Occident.  

Acabo amb una divertida conversa d’un grup d’indis sobre els anglesos:

  

-No sabíeu que quan els Turton van ser destinats a l’Índia Central, amb motiu del projecte del canal, un rajà o no sé qui va regalar a la senyora Turton una màquina de cosir d’or massís a canvi que l’aigua passés per la seva província?

-I ara hi passa?

-No; això demostra la gran habilitat de la senyora Turton. Quan nosaltres, pobra gent de color, ens deixem subornar, sempre fem el que se’ns exigeix mitjançant el suborn, i com a conseqüència les autoritats acaben per descobrir-nos. Els anglesos accepten el suborn i després no fan res. Jo els admiro. (Pàg. 20) 

36: VALENTINA. Carles Soldevila

Valentina és la història d’una glaciació, la de Valentina Fontanals, una noia de disset anys, molt trasbalsada a l’inici, per motius comprensibles, i molt aplomada al final, segura de si mateixa. La seva mare, Clotilde, sempre feta un sac de nervis, no s’adona de la maduresa que ha adquirit la seva filla. Carles Soldevila (1892-1967), excel·lent escriptor, ho descriu de manera memorable: “Valentina no va respondre. Entre els braços anhelants de la mare esdevenia immòbil, rígida, com una estàtua. Com més s’adonava del trasbals de Clotilde, més sentia el delit de marmoritzar-se.” (Pàg. 173)

El delit de marmoritzar-se! Quina gran novel·la és Valentina (1933)... Un gran estil, un argument impecable, una protagonista inoblidable. Si l’hagués escrita un escriptor de Filadèlfia, Boston o San Francisco, se n’haurien fet quatre o cinc versions cinematogràfiques (apostem per Gene Tierney com a Valentina el 1940, Natalie Wood el 1958, Dominique Sanda el 1970, Winona Ryder el 1989 i Keira Knightley el 2006). 

Imaginacions a banda, tornem a la novel·la. Valentina Fontanals és filla d’un polític important, mort fa dos anys, i no s’ha d’enfrontar a la ruïna econòmica familiar com Fanny (la protagonista de Fanny, del mateix Carles Soldevila, noia burgesa que s’ha de guanyar la vida fent de corista al Paral·lel), sinó a l’esfondrament del càlid món on vivia. És força pitjor, segons com es miri. Valentina idolatra el seu pare, mort fa dos anys, i observa amb creixent disgust les relacions de la seva mare Clotilde amb el doctor Baixeres. Sospita, a més, que aquestes relacions ja vénen de lluny, quan el pare era viu. La repugnància que sent Valentina és extrema, però el cop definitiu arriba quan la mare, Clotilde, li diu que, en realitat, ella és filla del doctor Baixeres. Carles Soldevila descriu magistralment aquest moment:   

“Valentina no surt del seu estat d’inexpressió i d’immobilitat. No veu res del que la volta. Sent la veu de la seva mare, però no entén les seves paraules. Totes les seves forces són absorbides per la contemplació de la pel·lícula interior que es descabdella amb més netedat i més claror que les altres vegades. L’home que havia cregut el seu pare i que estima més filialment que mai, és al seu costat, en l’estudi de la planta baixa, en una hora meravellosament tranquil·la. Parla en aquell to mig tendre, mig irònic que emprava sovint per dirigir-se a ella. Barreja observacions casolanes amb reflexions fines i plenes d’intenció. Ella l’escolta amb aquella devoció –que ara remarca, però que aleshores era una actitud que no havia definit, ni qualificat, puix que era l’expressió més espontània de la seva naturalesa. Ell li diu: ‘Tina’. Ella li diu: ‘papà’...  I tot és simple, clar, com el raig de sol que entra per la finestra. (Pàgs. 70,71)

Soldevila, fi estilista, remata el moment amb una altra frase per a l’eternitat. Feta la revelació, Clotilde duu el doctor Baixeres, el pare “autèntic”, a la cambra de Valentina: “Valentina els mira fixament, amb una calma que no és sinó paroxisme -el disc que gira amb tanta velocitat que sembla immòbil.” (Pàg. 73)

Només set anys després de la publicació del cèlebre Ulisses de James Joyce (1922), Carles Soldevila va incorporar, a la novel·la Fanny (1929), el monòleg interior a la literatura catalana, però no a la manera caòtica del genial i il·legible irlandès sinó més civilitzadament, amb ordre i puntuació. La supressió dels signes de puntuació són “trucs barats”, afirmava Soldevila molt encertadament.   

A diferència de Fanny, tot ella escrita en monòleg interior, a Valentina domina la narració en tercera persona, però hi un parell de breus monòlegs interiors. Destaca el capítol “Valentina s’ha abocat a la finestra”, molt revelador de l’evolució del personatge. La noia, de nit, observa al jardí la seva germana amb el xicot. La mare i el doctor Baixeres, acabats de casar, són a la casa.      

“Apa! Apa!... Besades, abraçades, i tornem a començar... Almenys podrien caminar unes passes més i amagar-se darrera els boixos. On són, els podrien veure des del carrer i des de la sala... Tant els deu fer! Potser ni hi pensen. Déu meu, quina nit! Els uns, al jardí, a l’aire lliure... Els altres, aquí sota, tancats amb pany i clau.. Però, és que no hi ha res més al món? Ara, ara els acut d’arraconar-se una mica... Ja era hora! Mentre no resulti pitjor.. Però no poden esperar ni els tres mesos que falten per al casament? Tot plegat, fa un fàstic! Pitjor que les bèsties... No, jo no hi he de caure mai... Les petites febleses que he tingut fins ara em revolten d’una manera, que estic segura que no les consentiré mai més. No ballaré mai més amb aquell... amb Lluís Trabal... ni amb ningú... No vull tenir sentits, ni cor, ni nervis... Res. Una estàtua que pensa... I que enyora... Pobre papà! Si reaparegués entre nosaltres...” (Pàg. 107) 

Moltes novel·les s’han escrit en català i, esperem-ho, moltes se n’escriuran. Cap, però, no ha tingut ni tindrà un desenllaç tan fulgurant, apoteòsic i inoblidable com el de Valentina.  

35: ENEIDA. Virgili

Traducció: Miquel Dolç

L’Eneida (19 aC) és una obra colossal, admirable d’inici a fi. Mai no podrem agrair prou als amics de Virgili -i a l’emperador August- que no fessin cas al desig de Virgili (70-19 aC) de cremar-la, per haver-la deixar inacabada. En català, afortunadament, disposem d’una traducció admirable duta a terme pel gran llatinista Miquel Dolç.   

L’Eneida, imitant l’estructura de l’Odissea, no comença amb la destrucció de Troia sinó set anys més tard, quan la flota dels troians supervivents ja s’acosta a Itàlia. Però, llavors, la deessa Juno, eterna enemiga de Troia, persuadeix el déu Èol de desfermar els vents contra els vaixells troians. La tempesta dispersa la flota. Eneas, heroi amb sentiments a flor de pell, es desespera: “De cop sent Eneas que els membres se li glacen; llança un sanglot i, estenent el palmell de les mans cap als astres, crida talment: ‘Oh, tres vegades i quatre, feliços aquells que, sota els ulls de llurs pares, davant les altes muralles de Troia, tingueren la sort de morir!’”

Eneas i alguns altres van a parar a la costa de Líbia. La major part de la flota s’ha perdut. Eneas es dirigeix terra endins. Venus, la seva mare, li surt al pas disfressada de caçadora. Li explica la història de la reina Dido i de Cartago, ciutat propera on Eneas s’ha de dirigir. Venus també li anuncia que retrobarà els companys perduts. Quan s’allunya, Eneas s’adona que era la seva mare (Eneas és fill d'Anquises, un mortal, i de Venus). L’heroi expressa la seva frustració com a fill. És un moment extraordinari.

En girar-se, el coll li flamejà com una rosa i, de dalt del seu cap, els seus cabells perfumats d’ambrosia exhalaren una divina flaire; li caigueren els plecs del vestit fins als peus, i amb el seu pas es revelà com una veritable deessa. Eneas, tot d’una que reconegué la seva mare, seguí amb aquests mots la seva fugida: “¿Per què tan sovint, cruel també tu, enredes el teu fill amb falses aparences? ¿Per què no se’m permet d’estrènyer la teva mà, de parlar-te i de sentir-te paraules no fingides?”. Talment la reprotxa, i es dirigeix cap a les muralles. 

Eneas, acompanyat d’Acates, entra a Cartago. No els veu ningú, perquè els envolta un núvol (un efecte especial de Venus). Al mig de Cartago, hi ha un bosc amb un temple dedicat a Juno. Els seus murs estan decorats amb els principals episodis de la guerra de Troia. Eneas, com és natural, s’emociona. El seu dolor arriba al punt màxim quan contempla la mort d’Hèctor.

Tres vegades a l’entorn dels murs ilíacs Aquil·les havia arrapat Hèctor, i ara venia a preu d’or el seu cos exànime. Aquí Eneas es treu del fons del pit un immens gemec, quan descobreix les despulles, el carro i el cos del seu amic i Príam que estén les seves mans inermes. (Pàg. 138)

Encara que Venus no proporciona l’amor maternal que Eneas necessita, ho compensa afavorint-lo amb vistosos efectes especials. És curiós, per exemple, com l'embelleix quan Eneas es presenta davant la reina Dido.

Dempeus, Eneas resplendí dins un esclat de llum, amb el rostre i les espatlles d’un déu; perquè amb un buf la seva mare havia donat al seu fill una gentil cabellera, una purpúria claror de joventut i una gràcia seductora a l’esguard: així les mans de l’artista afegeixen l’encís al vori i envolten d’or ros l’argent o el marbre de Paros.

Tot seguit s’adreça així a la reina i, davant els ulls sobtadament sorpresos de tots, li diu: “Ve-te’m aquí, el qui cerqueu sóc jo, el troià Eneas, escapat de les ones de Líbia”.*

Troius Aeneas, Libycis ereptus ab undis. 

Dido celebra un banquet en honor d’Eneas, se n’enamora a l’instant i li acaba demanant que expliqui des del començament “les dissorts del teu poble i els teus viatges, perquè aquest és l’estiu setè que et porta errabund per totes les terres i per totes les ones”. 

Com és sabut, la història de Dido és tràgica. Eneas, que té una missió que no pot esquivar, fuig de Cartago; la reina Dido, desolada, se suïcida.

Dit, això saltem al Llibre VI.

Arribat a Cumes, Eneas prega a Apol·lo i el déu, a través de la Sibil·la, li prediu el futur. Eneas li demana a la Sibil·la de baixar a l’Avern, per visitar el seu pare Anquises. La Sibil·la accedeix a la petició i comencen la baixada.

Marxaven com ombres dins la nit deserta a través de la fosca,* dels buits estatges de Dis i del seu reialme d’espectres, tal com, sota la lluna incerta i la seva claror escassa, uns vianants dins la forest, quan Júpiter ha cobert el cel d’ombra i la negror de la nit ha tret el color de la natura.

*Ibant obscuri sola sub nocte per umbram. (Grandiós vers, molt citat per Borges)

 A la riba de l’Aqueront hi ha una gran gentada, però el barquer, Caront, no deixa passar tothom. 

Aquí es precipitava, dispersa per la riba, tota una gernació, mares, marits, ombres d’herois que compliren la vida, infants, noies mortes abans de la boda i jovencells posats damunt les pires sota els ulls de llurs pares, tan nombrosos com les fulles que cauen pels boscos despreses pels primers freds de la tardor, tan nombrosos com els ocells que, vinguts de l’alta mar, formen estols a l’interior de les terres quan l’estació glacial els expel·leix dellà l’oceà i els empeny cap als països assolellats. S’estaven drets suplicant que hom els deixés traspassar els primers i estenien les mans pel deler de l’altra riba. Però l’aspre nauxer rep ara aquests, adés aquells, i rebutja els altres de la riba i els en fa allunyar.

La Sibil·la explica a Eneas que els rebutjats són els que no van ser enterrats. És el cas de Palinur, el timoner naufragat d’Eneas, que “rodava a l’atzar” per aquell paratge. “Ara pertanyo a les ones, i els vents em tornen i em retornen a la costa”, diu Palinur, que suplica a Eneas que trobi el seu cos i llanci terra damunt del seu cadàver.

Creuat l’Aqueront, Eneas i la Sibil·la arriben a la regió de l’Avant-infern, on hi ha les ànimes dels qui van patir una mort prematura. Eneas hi retroba Dido. És un fragment extraordinari.

I enmig d’aquest aplec, la fenícia Dido, amb la seva ferida fresca, errava en el gran boscatge; així que l’heroi troià fou prop d’ella i la reconegué com una ombra a través de l’obscuritat, com aquell qui a començ del mes veu o creu veure que s’aixeca a través dels núvols la lluna, esclatà en llàgrimes i li digué amb dolça veu d’amor: “Infeliç Dido, no em vaig enganyar doncs en arribar-me el pressentiment que havies expirat i havies posat fi al teu desesper amb el ferro. ¿Vaig ésser jo, ai! la causa de la teva mort? Ho juro pels astres, pels déus de Dalt, per tot el que hi pugui haver de sagrat en aquestes pregoneses de la terra, fou a contracor, oh reina, que em vaig allunyar de la teva costa. Però les ordres dels déus, que em forcen ara a marxar per aquestes ombres, per indrets d’horrible podriment i per la nit profunda, m’hi llançaren imperiosament; i jo no podia creure que amb la meva partença havies de sofrir aquest gran dolor. Atura’t, no t’esmunyis del meu esguard. ¿És de mi que fuges? És l’última vegada que el fat em permet de parlar-te.” Amb aquestes raons Eneas intentava ablanir aquella ànima encruelida, d’esguard ferotge, i no deixava de vessar llàgrimes. Però ella, girant les espatlles, tenia clavats els seus ulls a terra, i per aquestes paraules no es commou més el seu rostre que si fos un sílex o un bloc del Marpesos. A la fi, s’escapa bruscament i amb posat hostil es refugia dins el boscatge ombrívol, on el seu primer marit, Siqueu, correspon als seus neguits i bescanvia el seu amor. Malgrat tot, Eneas, colpit per aquell injust malastre, la segueix de lluny amb els ulls plorosos i, mentre se’n va, se n’apiada. 

Ah, el pietós Eneas... Pietós i alhora inflexible perseguint el seu destí, segurament perquè no pot fer altra cosa. Em sap greu no continuar amb les aventures d’Eneas al Laci, on trobarà un arxienemic, Turn, i una futura muller, Lavínia, més enamorada de l’arxienemic que d’ell.