HARPER (1966)

 

1966. USA (Warner Bros). Director: Jack Smight. 121 minuts. Color.

Guió: William Goldman. Novel·la: The Moving Target, de Ross Macdonald (1949).

Paul Newman (Lew Harper), Lauren Bacall (Mrs. Sampson), Robert Wagner (Allan Taggert), Julie Harris (Betty Fraley), Janet Leigh (Susan Harper), Arthur Hill (Albert Graves), Pamela Tiffin (Miranda), Shelley Winters (Fay Estabrook).  

L’ombra de Lew Archer

El detectiu Lew Archer de Ross Macdonald es va convertir en Lew Harper en aquesta versió de The Moving Target (1949), primera novel·la del cicle Archer. No és gens fàcil adaptar, Ross Macdonald. ¿Com es traslladen al cinema les seves originals pinzellades descriptives o aquelles frases que perfilen a l’instant un personatge? Un brillant estil literari necessita trobar un estil cinematogràfic paral·lel. Calia un gran director, no un Jack Smight qualsevol. El film compleix  bé amb la complicada trama i amb la brillantor dels diàlegs, però és incapaç d’arribar a l’àcid retrat social o al penetrant dibuix psicològic de Macdonald.

Passem a l’argument. Lew Harper, gràcies a la recomanació del seu amic advocat Albert Graves, investiga la desaparició de Henry Sampson, un milionari alcoholitzat. La senyora Sampson paga el detectiu però no sembla afectada pel cas. La filla del desaparegut, Miranda, despreocupada i lasciva, balla sobre el trampolí de la piscina per atreure l’atenció del pilot personal del seu pare, Allan Taggert. Però aquest prefereix redimir una cantant de jazz, de nom Betty Fraley, drogaaddicta. Completen la vistosa galeria de personatges Fay Estabrook, actriu en decadència aficionada a l’astrologia i a l’alcohol, i el seu pèrfid marit, Dwight Troy. La desaparició es converteix aviat en un segrest, i el to humorístic inicial -amb un Newman massa deixat anar- es tenyeix de sordidesa, nocturnitat i moments de gran violència. A part del cas, el film s’endinsa, amb escassa fortuna, en la vida personal de Lew Harper. Hi ha una senyora Harper, Susan, un divorci en marxa i, inesperadament, una última nit de caliu matrimonial. Harper, però, està condemnat a la solitud.

 Diu ella: “Do you hear me, Lew? I don’t love you. And you can get shot in some stinking alley and I’ll be a little sorry, sure, but that’s all! Just a little sorry”. El film agafa entitat criminal a la segona hora i acaba de manera molt convincent. De la lleugera primera part destaca una escena en un bungalow en què Miranda, ajaguda sensualment al llit, fa proposicions a Harper per provocar la gelosia d’Alan; quan el detectiu, davant de tanta insistència, accepta i tanca el llum, la noia, espantada, salta del llit.

Però les millors seqüències arriben al tram final, quan el to s’endureix, el cas es va resolent i gairebé tothom resulta que és culpable. Paul Newman, que ja s’ha posat seriós, es fica a la gola del llop i en surt escaldat. Rep una pallissa a la muntanya, on hi ha un temple que en realitat és un cau d’immigració il·legal, i encara rep més just després, en una baralla brutal en un magatzem de ferralla. Tot i la inferioritat física, se’n surt i va a desemmascarar els culpables. Són elèctrics els tiroteigs en què moren Taggert i Troy. Després només queden Harper i Albert, l’home a qui un petó de Miranda ha fet cometre un assassinat. Hi ha una conversa al cotxe sobre l’amistat i la veritat. Albert apunta Harper amb una pistola però no pot disparar. Obre els braços Harper, amb gest de desil·lusió (la imatge es congela). Desil·lusió pel món, per la gent i per tot. Això sí que és pur Ross Macdonald. 

BEAST (2022)

 

2022. USA, Islàndia, Sud-àfrica. Director: Baltasar Kormákur. 93 min. Color.

Guió: Ryan Engle, Jaime Primak Sullivan. Fot: P. Rousselot. Música: S.Price.     

Idris Elba (Dr. Nate Samuels), Iyana Halley (Meredith), Leah Sava Jeffries (Norah), Sharlto Copley (Martin Battles),     

L’esplendor de l’aventura modesta

El doctor Nate Samuels, de Nova York, arriba a Sud-àfrica amb les seves dues filles per refer-se de la mort recent de la seva dona, d’origen sud-africà. L’home, com és de rigor en aquests temps actuals, no va estar a l’altura de les circumstàncies en aquell tràgic període i se sent abatut. Ho expressa de manera  brillant: “I know that death walked up the steps to where my kids and my wife were sleeping, knocked on the door, and guess what? I wasn’t home”.

A la Reserva Mopani els acull un antic amic, l’indòmit Martin Battles, incansable lluitador contra els caçadors furtius. No hi ha res millor que una volteta per la reserva contemplant animals per refer els ànims i elevar l’esperit. El problema és que hi ha un lleó solitari per la zona, un lleó que es va quedar sense el seu clan per culpa dels furtius i ara s’ha convertit en un devorahomes.  Tribus senceres ha assassinat. Els Samuels i Martin Battles aviat veuen la seva tranquil·la excursió trasformada en una experiència terrorífica.

Aquesta pel·lícula és notable, per la llum i el color, per l’autenticitat del paisatge i per la tensió extrema de l’aventura que viuen els protagonistes. Els lleons, és clar, són digitals, però exceptuant alguna visible vacil·lació de mida en el devorahomes, tots són prou creïbles (fins a cert punt, és clar). Les dues filles fan alguna bestiesa, però en general no fan beneiteries ni heroïcitats que no pertoquin. És immillorable la participació de l’actor sud-africà Sharlto Copley, amb l’aplom de l’home que ho ha viscut tot. Idris Elba potser se sent eclipsat i al final es baralla contra el devorahomes cos a cos, i ja és un pèl massa.

En qualsevol cas, i més enllà d’alguns moments inversemblants, aquest és un film admirable, breu i concís, ben executat i bonic de veure. Ressuscita un dels gèneres més agradables de la històra del cinema -el film d’aventures de sèrie B- i ho fa amb tota solvència. El director islandès Baltasar Kormákur ha millorat força des d’Everest (2015).        

LES TROIS MOUSQUETAIRES: D'ARTAGNAN (2023)

 

2023. França, Alemanya, Esp., Bèl. Director: Martin Bourboulon. 121 min. Col.

Guió: Alexandre de La Patellière, Matthieu Delaporte. Novel·la: Les Trois Mousquetaires, d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet (1844).

Fotografia: Nicolas Bolduc. Música: Guillaume Roussel.    

François Civil (D’Artagnan), Vincent Cassel (Athos), Eva Green (Milady de Winter), Romain Duris (Aramis), Pio Marmaï (Porthos), Louis Garrel (Lluís XIII), Lyna Khoudri (Constance), Vicky Krieps (Anna d’Àustria), Éric Ruf (cardenal Richelieu).

Ombrívols mosqueters

Els alegres i coloristes mosqueters d’altres versions són introbables aquí, perquè els heroics personatges d’Alexandre Dumas (i el seu incansable negre Auguste Maquet, no l’oblidéssim pas) es presenten en aquest notable film amb un aspecte descolorit, grisós i poc vistós. De fet, brutegen i tot; sembla que no hagin vist una banyera en sa vida. El realisme brut, doncs, s’imposa, i ho fa amb tal claredat que també afecta al temps: no hi ha ni un sol dia clar, lluminós, assolellat en tota la pel·lícula. Realment es constata que són temps ennuvolats per a França. La corona del rei Lluís XIII, catòlic, perilla, per l’embat dels protestants de La Rochelle, aliats de la pèrfida Anglaterra, i per un enemic interior: el poderós i maquiavèlic cardenal Richelieu (molt maltractat per Dumas, per cert).

Un dels mèrits del film és, justament, que sap endinsar-se més que altres versions en els afers polítics, d’alta volada, que l’emmarquen. Hi ha aventura i acció, és clar, però la lleugeresa es descarta. Quan el gascó D’Artagnan, aspirant a mosqueter, es presenta a París, per exemple, i el primer dia ja “aconsegueix” tenir tres duels consecutius amb Athos, Porthos i Aramis, tota altra versió aprofita l’ocasió per fer una llarga seqüència lleugera i riallera; aquesta, en canvi, se salta els duels i passa de seguida a una molt ferotge batalla entre els mosqueters i els soldats de Richelieu.  

La pel·lícula, ben plantejada, monumental, rigorosa i fosquívola, destaca en les escenes de la cort, amb tenses converses entre el rei (excel·lent Louis Garrel) i la reina, però flaqueja en un punt essencial: D’Artagnan. No és poca cosa, és clar, perquè és el protagonista. François Civil, tou, sense mirada ni actitud, no deixa la menor empremta com a D’Artagnan, i el film se’n ressenteix. La seva història d’amor amb Constance fa pena de veure (l’actriu és pèssima, també).  Per sort, Eva Green com a Milady de Winter, l’espia del cardenal, i Vincent Cassel com a Athos, el mosqueter condemnat a mort, eleven el nivell i encenen la pantalla. N’esperem grans coses a la segona part del film, quan tot quedi al descobert i tot esclati (Les Trois Mousquetaires: Milady, que s’estrenarà a finals d’aquest mateix any).

El director Martin Bourbolon no és un geni, però té alguns moments bons, en especial en la seqüència en què la reina i el duc de Buckingham, enganyats per Milady, són sorpresos pels homes de Richelieu. Hi ha un exercici de fora de camp antològic. També cal esmentar una formidable cavalcada vora els espadats de Dover, que acaba de manera sorprenent. En el cantó negatiu, hem de lamentar una el·lipsi excessiva, quan D’Artagnan, ferit per Milady, trontolla per les teulades de la mansió i, tot seguit, com si res, es presenta a la pensió on fa estada (i li demana a Constance que li cusi la ferida, i ella, en comptes de dir-li que vagi al metge, ho fa, com si ho fes cada dia!).

65 (2023)

 

2023. USA. Guió i direcció: Scott Beck i Bryan Woods.  93 minuts. Color.

Fotografia: Salvatore Totino. Música: Chris Bacon.    

Adam Driver (Mills), Ariana Greenblatt (Koa), Chloe Coleman (Nevine).     

El dia final

Fa 65 milions d’anys els dinosaures van tenir un mal dia, pel que sembla: un meteorit enorme va impactar contra la Terra i, entre altres coses, els va extingir. El dia abans de tal catàstrofe, però, una nau extraviada procecent d’un planeta tecnològicament avançat, de nom Somaris, va fer un aterratge forçós al nostre planeta. Tothom a bord mor excepte el pilot, Mills, i una noieta que es diu Koa. Això és molt oportú per a Mills, perquè ell té a Somaris una filla amb greus problemes de salut i ara, ves per on, ja té un recanvi a mà. Aquestes coses fan una mica de pena, francament. Com a mínim, Mills i Koa tenen problemes per comunicar-se, perquè parlen idiomes diferents i, a més, l’aparell traductor està espatllat.

La pel·lícula, amb argument mínim, consisteix simplement en el periple que fan Mills i Koa des del coet atrotinat fins a una càpsula de salvament que ha sortit disparada del mateix coet i que es troba, ara, dalt d’una muntanya, a uns quilòmetres de distància. El film és fosc, nocturn i poc entretingut. Apareix, de tant en tant, algun dinosaure per fer passar l’estona, però, com és natural, es reserva l’aparició del Tyrannosaurus Rex per al tram final. Algunes heroïcitats excessives de la nena en qüestió arruïnen el desenllaç (ara, a les femelles, per més jovenetes que siguin, el valor no se’ls suposa, el tenen sí o sí). El millor del film arriba al darrer pla, quan la càpsula s’eleva cap al cel mentre cauen a dojo els meteorits -i, sobretot, el gran meteorit- que destruirà per sempre els grans rèptils que dominaven la Terra.     

AVATAR: THE WAY OF WATER (2022)

 

2022. USA. Director: James Cameron. 192 minuts. Color. 

Guió: J.C., R.Jaffa, A.Silver. Fot: Russell Carpenter. Música: Simon Franglen. 

Sam Worthington (Jake Sully), Zoe Saldaña (Neytiri Sully), Stephen Lang (Cor. Miles), Sigourney Weaver (Kiri Sully), Kate Winslet (Ronal).      

Incomoditat

Aquest és, sens dubte, el millor documental que s’ha fet mai sobre algunes regions costaneres del planeta Pandora. La qualitat hipercristal·lina de la imatge arriba al súmmum quan la càmera s’endinsa en el món subaquàtic i ens mostra, en tot el seu esplendor -o, fins i tot, més enllà del seu esplendor natural- l’exhuberància infinita de la fauna i la flora pandoresca. James Cameron, de nou, ha expandit les fronteres de l’experiència cinematogràfica.

Dit això, però, hem de remarcar amb certa incomoditat que aquest film no és tan sols un documental. Resulta que també és un llargmetratge de ficció, la continuació de l’exitós Avatar de l’any 2009. Han passat setze anys des de la primera invasió humana de Pandora i Jake Sully -l’humà que va renegar de la humanitat- ara és únicament un na’vi (és a dir, un barrufet allargassat amb cua), cap d’un honorable clan forestal, els Omatikaya. Casat amb Neytiri, és pare de quatre fills. Els humans, venjatius de mena, ataquen, i Jake, per evitar posar en perill la tribu, fuig amb la família i, tots volant vistosament, arriben a la zona costanera on viu el també molt honorable clan Metkayina. Són tots com indis blaus, realment. La ciència-ficció és purament un vernís.

A Jake Sully li deuen importar un rave els Metkayina, perquè s’hi estableix ben de gust, sense por que vinguin els humans, encapçalats pel ferotge coronel Miles, i ho destrossin tot. La pel·lícula, d’èxit colossal, va ser criticada durament pel seu guió, i no m’estranya, perquè tot és de segona mà, més vist, suat i vell que l’anar a peu: els conflictes entre els adolescents reials dels dos clans, la història del noi i la balena (s’hi fa amic perquè li treu un clau!), la comunicació espiritual amb la naturalesa i els ancestres… Els diàlegs fan pena, especialment quan volen sonar profunds: “Water connects all things: life to death, darkness to light”.

En fi, les tres hores no s’acaben mai. El més paradoxal és que quan veus la part més documental, et preguntes què fas mirant aquesta pel·lícula, però quan arriba l’hora final -l’acció desfermada, les morts inesperades, els enfrontaments èpics, els salvaments al darrer moment, les picades d’ullet a Titanic (sí, hi són!)- és tot tan tronat, gastat i sofregit que acabes enyorant aquella badallant hora anterior contemplant la maleïda peixera.