JUROR #2 (2024)

 

2024. USA (Malpaso, Warner). Director: Clint Eastwood. 114 min. Col. (1 nov.)

Guió:  Jonathan Abrams. Fot: Yves Bélanger. Música: Mark Mancina.    

Nicholas Hoult (Justin Kemp), Toni Collette (Faith Killebrew), Zoey Deutch (Allison Creson), Cris Messina (Erich Resnick), Gabriel Basso (James Michael Sythe), Kiefer Sutherland (Larry Lasker), Francesca Eastwood (Kendall Carter), J. K. Simmons (Harold).      

Dilemes i polsosos ideals

El jurat número 2 és Justin Kemp, un home jove, feliçment casat i a punt de ser pare. Alcohòlic rehabilitat, no és estrany que pensi que la força de voluntat és el factor clau per dirigir amb encert la pròpia vida. Ah, no compta amb l’atzar i l’altra gent… Tot es comença a tòrcer quan rep una notificació per formar part d’un jurat. En Justin se’n vol alliberar al·legant l’avançat estat de gestació de la seva dona, però la jutgessa, insensible, li denega la petició. Al judici, en Justin aviat s’adona que potser va ser ell qui, en una nit de tempesta, conduint per una carretera estreta, va matar Kendall Carter, una noia borratxa que havia discutit amb el seu xicot irascible en un bar proper. Sí, el cotxe no va impactar contra un cérvol, com ell creia, sinó contra la noia. L’acusat, un tipus menyspreable amb un llarg historial delictiu, és innocent, doncs. Justin, a més, no pot evitar mirar-se’l amb certa simpatia, perquè és, com ell, un home rehabilitat, o ho sembla.

El dilema que se li planteja al pobre Justin no té una solució fàcil. Si opta per ser honrat, acabarà a la presó, perquè el seu historial alcohòlic farà que ningú no es cregui que no havia begut aquella nit; si, en canvi, opta per no dir res, un home innocent pot ser durament condemnat, i en Justin serà devorat pels remordiments de consciència. D’entrada escull, amb cautela, el primer camí, i com Henry Fonda a Dotze homes sense pietat (Twelve Angry Men, 1957), ell és el primer dels dotze jurats que afirma no estar prou segur de la culpabilitat de l’acusat. El guió, però, no pretén recrear aquest cèlebre film i es dispersa hàbilment en diversos fronts: la investigació que duu a terme un altre membre del jurat -un policia jubilat a qui ha alarmat la inepta investigació del cas-; les converses entre l’advocat defensor i l’ambiciosa fiscal -que pensa sobretot en l’ascens que pot aconseguir si obté una bona condemna-; i, és clar, l’angoixa creixent del jurat número 2, que pertorba la felicitat de la seva dona embarassada.   

El desenllaç és excel·lent. En Justin resol el dilema a favor de la segona opció, és a dir, deixant que un home innocent sigui condemnat. No li falten motius: la seva llibertat és més necessària perquè té dona i fill, una família que ha de protegir. Tot sembla resolt, els remordiments s’esvairan amb el temps. Però, en aquest cas, no n’hi ha prou amb la seva força de voluntat per traçar el rumb de la seva vida. Hi ha l’atzar, l’altra gent, en especial, una fiscal que ara, aconseguit l’ascens, ja es pot permetre retrobar polsosos ideals de justícia.

Anys enrere, potser només deu anys enrere, Clint Eastwood hauria fet un film magistral amb aquest bon guió que retrata durament el sistema judicial americà. Ara, naturalment, és un home molt gran (94 anys) i la força expressiva del seu cinema ha minvat força. En queden rastres, emocionants de veure (clarobscurs a dins la casa, per exemple). En qualsevol cas, és un film notable i un més que meritori final de trajecte, si és que ho acaba essent.     

HARRY IN YOUR POCKET (1973)

 

1973. USA (United Artists). Productor i director: Bruce Geller. 103 minuts. Col.

Guió: James David Buchanan, Ronald Austin.

Fotografia: Fred Koenekamp. Música: Lalo Schifrin. 

James Coburn (Harry), Michael Sarrazin (Ray Houlihan), Walter Pidgeon (Casey), Trish Van Devere (Sandy Coletto).  

Màxima instrucció

El cinema educatiu va fer el cim amb aquest film. Realment no se m’acut una altra pel·lícula tan instructiva com aquesta, que compta, a més, amb un professor excepcional: James Coburn, pur magnetisme a la pantalla i a l’aula. Coburn és Harry, el llegendari Harry, sense cognom, campió dels carteristes, un home amb classe, no un delinqüent arrossinat del submón sinó un cavaller per a les grans ocasions, fi estilista del seu ofici i, per descomptat, d’acord amb el seu talent, un home amb un tren de vida considerable. Aquest és el seu lema:  “We travel first class: best rooms, best clothes, best food. Everything strictly the best.”  El millor per al millor. Però, és clar, fins i tot el millor necessita alguns ajudants. Ja té un col·laborador fix des de fa anys: el veterà Casey (inesperat Walter Pidgeon, aquí en versió tardorenca), decadent cocaïnòman que té un gran olfacte a l’hora d’assenyalar, de “marcar”, els objectius, en ple carrer, en un centre de convencions, en un pavelló esportiu…  Però, per fer les coses bé, amb professionalitat, es necessiten dues persones més: una noia atractiva que despisti la víctima i un tercer home a qui Harry pugui entregar de seguida la cartera robada, perquè Harry -aquesta és la seva llei més sagrada- mai no es queda la cartera: “Harry never holds. Not for a minute, not for thirty seconds.”

Per desgràcia, el repartiment juvenil és força menys estel·lar. Michael Sarrazin, sempre avorrit i inexpressiu, exerceix de recollidor de carteres i Trish Van Devere, mitjanament atractiva però poc espurnejant, és la noia que despista les víctimes. No enlairen la pel·lícula, aquest parell, les peripècies dels quals ocupen més metratge del necessari, ja des de l’inici, quan en una estació de tren observem pausadament la ineptitud del sagal com a lladregot. Hi ha un intent, més aviat desmaiat, de crear un triangle amorós entre la parella jove i Harry, però té poca vida. Realment, quan James Coburn, a la seqüència final, decideix incomplir la seva regla d’or -“Harry never holds”- i és enxampat in fraganti per la policia, sembla que ho faci, no per salvar la jove parella, sinó per desempallegar-se d’ells definitivament. 

COUP DE CHANCE (2023)

 

2023. França, UK. Director: Woody Allen. 93 minuts. Color.

Guió: Woody Allen. Fotografia: Vittorio Storaro.   

Lou de Laâge (Fanny Fournier), Melvil Poupaud (Jean Fournier), Niels Schneider (Alain Aubert), Valérie Lemercier (Camille Moreau).       

La sort i el coratge

Alain Aubert, massa tímid a Nova York, quan al lycée contemplava des de la distància l’atractiva Fanny Fournier i no gosava dir-li res perquè es pensava que ella l’ignorava, ara, passats uns anys, la retroba pel carrer a París i -oh, sorpresa!- s’adona que ella llegia amb avidesa els seus articles al diari del lycée i no l’hauria esquivat si li hagués dirigit la paraula. Els va faltar un cop de sort, o una mica de coratge. Ara, però, a París, Alain i Fanny s’han retrobat i esperen amb il·lusió el moment de veure’s cada dia a l’hora de dinar, en un banc del parc. Tenen moltes coses en comú i l’atracció mútua és imparable. Alain, pansit escriptor divorciat, veu la vida d’una altra manera. Realment és mereixia aquest cop de sort.

Fanny, però, està casada. El seu marit, Jean Fournier, és un milionari amb negocis pocs clars: “Il rend les riches encore plus riches”, diu Fanny; “Sympa”, comenta Alain. Hi ha un afer tèrbol en el passat -un soci seu va desaparèixer de sobte- i una simpatia excessiva que potser amaga una personalitat sinistra. A Fanny li cansen els seus innombrables regals i la sensació de ser simplement una esposa per ser lluïda –“une femme-trophée”.  S’hi va casar perquè es trobava en hores baixes, però ara s’adona de l’error comès. Ha estat un cop de sort trobar l’Alain. Ah, però Jean, marit gelós sempre a l’aguait, contracta un detectiu... El pobre Alain té les hores comptades, perquè Jean Fournier, quan algú li fa nosa, té dos sicaris sempre a punt. Sap greu, fracament, el sagal ens queia simpàtic.

Aquest film, probablement l’últim que mai rodarà Woody Allen, deu ser el millor que ha fet des d’Irrational Man (2015). Pertany al gènere criminal, on se suposa que regna Match Point (2005) en la filmografia woodyallenesca, però no m’agrada aquest film, el protagonista se’m fa insuportable. Coup de chance és molt més agradable de veure, pels personatges, pels actors que els interpreten (en especial, Lou de Laâge i Melvil Poupaud), per aquest bonic París fotografiat per Vittorio Storaro i per l’impecable engranatge narratiu; impecable fins que arriba el desenllaç, és clar, que és més que opinable.

HIT MAN (2024)

 

2024. USA. Dir: Richard Linklater. 115 min. Col. 

Guió:  R.Linklater, Glen Powell. Fot: Shane F. Kelly. Música: Graham Reynolds.    

Glen Powell (Gary Johnson), Adria Arjona (Madison Figueroa Masters), Austin Amelio (Jaspers).    

Realitat i ficció

Si no se’ns digués que Gary Johnson, el protagonista d’aquesta meritòria pel·lícula, va ser una persona real, segurament no ens el creuríem, perquè la gent no sol ser tan versàtil. Johnson, professor de psicologia i filosofia a la universitat de Nova Orleans, també era un estudiós de les aus (fins aquí, cap problema), i a temps parcial, exercia de suposat assassí a sou per a la policia, a fi d’enxampar els clients d’aquesta mena de professionals. El film exposa amb tranquil·litat els diversos aspectes de la vida de Gary Johnson, amb explicacions a l’aula sobre Nietzsche o Freud (brillant quan parla del “jo, superjò i allò” freudians) i amb intervencions a peu de carrer -o, més, aviat, a l’interior de bars- gravant converses amb gent despietada que aspira a contractar un assassí a sou per desfer-se d’algú. En aquesta darrera ocupació és l’home de les mil disfresses i dels mil accents. El carismàtic Glen Powell, guionista del film juntament amb el director Linklater, brilla en el paper i és el motiu principal per veure la pel·lícula.  

Però, és clar, per exposar la interessant vida de Gary Johnson, només caldria mitja hora o una mica més. La realitat, doncs, deixa pas a la ficció quan apareix el personatge de Madison Figueroa Masters, una noia que vol contractar l’assassí a sou per liquidar un marit violent, però a qui Gary, que es fa dir Ron per aquests temes, aconsella de buscar una solució més pacífica. No la vol veure entre reixes, és clar. Bé, la trama es desplega bé i es resol amb enginy, però és escassament original. L’actriu Adria Arjona compleix, però el cinema negre està farcit d’actrius que, transitant entre femme fatale i femme idéale, han estat molt més estimulants.

Destaquem, per acabar, les bones prestacions del secundari Austin Amelio, i, en el cantó negatiu, que Nova Orleans, ciutat única que tantes vegades ha aparegut fascinant al cinema, aquí no existeix realment. Limitacions de pressupost, cal suposar.        

MATA HARI (1931)

 

1931. USA (MGM). Director: George Fitzmaurice. 89 minuts. B/N (26 des.)

Guió: B.Glazer, etc. Fotografia: William Daniels. Música: William Axt.    

Greta Garbo (Mata Hari), Ramon Novarro (Alexis Rosanoff), Lionel Barrymore (Gen. Serge Shubin), Lewis Stone (Andriani).   

El ciri apagat

Greta Garbo va aconseguir un èxit esclatant fent de Mata Hari (1876-1917), ballarina exòtica i espia cèlebre -per bé que mediocre, sembla, per massa enamoradissa-  que va ser descoberta i executada per França abans del final de la Primera Guerra Mundial. L’eròtic exotisme dels balls de Mata Hari a la Garbo manera va fascinar els espectadors de 1932, però ara en queda poca cosa, perquè només ha sobreviscut una còpia censurada de la pel·lícula, i és una llàstima.

El film, sòlid, no és excel·lent i es mou amb certa lentitud a vegades, però té un fragment estel·lar, amb una classe magistral de seducció de Mata Hari. Un jove tinent rus, aviador, de nom Alexis Rosanoff, té uns documents que Mata Hari ha d’interceptar. Ella es presenta de nit al seu apartament, ell fa mala cara, per incidents anteriors; Mata Hari, llavors, l’abraça per darrera i li diu “Are you sorry I came?” Rosanoff es revifa a l’acte. Tot seguit li ensenya una imatge de la Mare de Déu de Kazan, regal de la seva mare, després d’un pelegrinatge de 160 quilòmetres. Rosanoff sempre hi té un ciri encès davant la imatge, ho va prometre a la mare. Mata Hari i Rosanoff conversen, s’ajauen. Ell, apassionat, comença a fer declaracions d’amor. “I love you as one adores sacred things”, afirma. “What sacred things?”, li demana Mata Hari. Rosanoff fa la llista: “God, Country, Honour… you”. Es queixa Mata Hari: “I come last?”  No vol ser l’última, vol ser la primera i per això li exigeix que apagui tots els llums de l’estança… també el ciri. S’esglaia Rosanoff, es tortura; gaudeix del moment Mata Hari, del seu poder. Planifica la seqüència de meravella el director George Fitzmaurice (foto). És extraordinària la interpretació de Greta Garbo, tan poderosa com subtil. Rosanoff, no cal dir-ho, apaga la flama del ciri.

Després d’aquest clímax fabulós, el film decau perquè Mata Hari abandona l’ofici de pèrfida espia i es torna bona. És poc convincent que s’enamori amb tanta passió de l’aviador rus perquè Ramon Novarro -cal dir-ho- és un pes ploma i no està al nivell de la Garbo. Tot el tram final, encara que notablement executat (mai més ben dit), abusa de melodrama i de falta d’originalitat. Pel que fa als secundaris, Lionel Barrymore i, especialment, Lewis Stone, apuntalen molt bé la pel·lícula.   

THE FALL GUY (2024)

 

2024. USA. Director: David Leitch. 126 minuts. Color.

Guió: G.A.Larson, D.Pearce. Fotografia: Jonathan Sela. Música: Dominic Lewis.   

Ryan Gosling (Colt Seavers), Emily Blunt (Jody Moreno), Aaron Taylor-Johnson (Tom Ryder). 

Soroll i fúria

Certa decepció produeix aquesta pel·lícula, quan es veu i més encara quan es recorda. Sobra metratge i sobra acció, explosions i vehicles fent tombarelles, i falta un guió més ben escrit. Els diàlegs entre els carismàtics protagonistes, per exemple, són molt millorables. A part d’això, la química entre Ryan Gosling i Emily Blunt va molt escassa. Ell, trapella simpàtic, necessitaria una Emma Stone al seu costat, una actriu més divertida i joganera. A Blunt li falta ritme. La seva història d’amor, a més, resulta molt estranya, perquè parlen i actuen com si fossin dos adolescents afrontant el seu primer amor. A veure, tenen una edat -tots dos per damunt dels 40 anys- i no poden anar així per la vida, queda molt estrany.

La pel·lícula fa un homenatge sincer i emocionant als dobles d’acció, els especialistes, i en aquest sentit el film triomfa plenament, perquè hi ha acció a dojo -rodant pel·lícules i fora del món del cinema- però esgota una mica, francament. De nou, cal lamentar la contenció inexistent del cinema actual. La pel·lícula no s’acontenta explicant la història d’un especialista en hores baixes que remunta el vol -amb això n’hi hauria hagut prou-, sinó que inclou una rebuscada trama de thriller, explosiva però barata. Cinema de crispetes, en definitiva, que els devoradors principals de crispetes, els jovenets, han esquivat, segurament perquè per ells Ryan Gosling i Emily Blunt -que s’esforcen a buscar la font de l’eterna joventut amb tints i estiraments- són gent gran.     

BLUEBEARD'S EIGHTH WIFE (1938)

 

1938. USA (Paramount). Director: Ernst Lubitsch. 80 minuts. B/N (23 març)

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. Obra de teatre: La Huitième Femme de Barbe-Bleue, d’Alfred Savoir (1921). Fotografia: Leo Tover.

Música: Werner R. Heymann, Frederick Hollander.  

Claudette Colbert (Nicole de Loiselle), Gary Cooper (Michael Brandon), Edward Everett Horton (Marquès de Loiselle), David Niven (Albert De Regnier).

Desfici i anticlímax

Set anys després de His Woman (1931), entonat melodrama, Gary Cooper i Claudette Colbert es van retrobar en aquesta comèdia, menys entonada. Si allà la Claudette era una noia de dubtosa reputació que enganyava en Gary, un bon xicot, aquí ella, ara moralment impecable, torna a enganyar en Gary, milionari massa segur de si mateix, per donar-li una lliçó. La pel·lícula comença bé, amb la famosa seqüència del pijama -ell només vol la part de dalt i ella s’ofereix per comprar els pantalons-, que fa presagiar un film briós farcit d’animades insinuacions. Gary Cooper i Claudette Colbert, amb el seu carisma i sex-appeal indiscutibles, brillen quan poden llançar-se sense traves al flirteig i a la passió (l’escena de la platja, el tête-à-tête nocturn en què ella llueix un esplendorós vestit), però el guió els saboteja contínuament. Que en plena seqüència íntima de xampany i ball, ella es mengi unes cebes crues per espatllar-li la màgia del bes llargament desitjat, és realment decebedor i anticlimàtic. Desfici i anticlímax dominen la pel·lícula. 

Es discuteixen i es barallen massa, Claudette Colbert i Gary Cooper, en aquesta comèdia. S’encalla el guió a la mitja hora perquè tot consisteix en la lliçó d’humilitat que ella li vol donar… i que triga molt a donar-li. Francament, potser caldria haver abandonat la idea de l’obra de teatre original, amb un protagonista que es casa compulsivament. És molt poc creïble, i més amb Gary Cooper, que aquestes coses no les feia. El film té un parell de bons secundaris: Edward Everett Horton, com a pare de Claudette, aristòcrata arruïnat que només pensa en els diners, i un jove David Niven, secretari ocasional de Cooper. Un dels millors gags del film és seu, quan arriba nedant fins a la plataforma on hi ha en Gary i la Claudette, fa una pregunta sobre la carta que està escrivint, i just escoltada la resposta, ja es torna a tirar a l’aigua.

Té moments, doncs, aquest film, menys dels esperats, però, tenint en compte que la direcció és d’Ernst Lubisch i el guió de Charles Brackett i Billy Wilder. No van ser capaços de superar un engavanyós punt de partida.

Acabem amb un diàleg. Desficiós per tanta espera, ell exclama: “Now look here Nicole, I married you…”. Comenta ella: “No, you bought me”.  I acaba argumentant ell amb lògica: “Well then, fulfill your contract!”. I aquest és el problema de la pel·lícula, que el contracte no es compleix mai.  

CIVIL WAR (2024)

 

LE VOLEUR (1967)

 

THE GENERAL DIED AT DAWN (1936)

 

LIVES OF A BENGAL LANCER (1935)

 

OPERATOR 13 (1934)

 

FALLEN LEAVES (2023)

 

THE WEDDING NIGHT (1935)

 

1935. USA (S.Goldwyn-United Artists). Director: King Vidor. 83 minuts. B/N

Guió: Edith Fitzgerald. Fotografia: Gregg Toland. Música: Alfred Newman.

Gary Cooper (Tony Barrett), Anna Sten (Manya Novak), Helen Vinson (Dora Barrett), Ralph Bellamy (Fredrik), Siegfried Rumann (Novak).

Una tragèdia literària

Tony Barrett, escriptor en hores baixes, fa cas del seu editor i s’allunya de Nova York, per veure si amb una vida més senzilla i saludable pot recuperar la inspiració. S’instal·la amb un criat nipó en una casa que té per herència, en un poble petit de Connecticut, envoltat de pagesos txecs. Dora, la seva dona, massa sofisticada per un lloc tan rural, no triga gaire a tornar a la gran ciutat. La solitud no desagrada Barrett, ni la contemplació diària d’una atractiva veïna, la camperola Manya Novak. La noia, destinada a casar-se sí o sí amb el rústic Fredrik, fa renéixer la inspiració de Barrett, que comença una novel·la amb ella de protagonista sota el nom de Sonya. Ella ve cada dia al matí a portar-li la llet, i quan el criat japonès, cansat del fred i de la neu, fuig, Manya s’ocupa de fer-li el menjar. Els moments compartits esclaten literàriament: “He watched Sonya as she moved about the room, her gentle presence soothing after the madness of his life with Daphne.”

Manya s’enamora de Tony Barrett quan llegeix el que escriu, no abans, quan el considera simplement un ric engandulit. Hi ha una tempesta de neu, Manya ha de passar la nit a casa de Barrett. No passa res d’especial, és clar, però els rumors es desfermen a casa els Novak. Fredrik, amargat, es queixa que Manya no l’estima. És cert. Torna Dora, llegeix la novel·la i s’adona que està a punt de perdre el seu marit. Es palpa l’arribada de la tragèdia, perquè no hi ha solució possible. Després d’haver entrevist una felicitat impensada, és imposible tornar enrere, i menys amb un home tan primari com Fredrik.

Potser el desenllaç, que és de naturalesa accidental durant la nit de noces del títol, no és del tot convincent, però resulta dramàticament corprenedor. Mor Manya, que ja només podrà viure a les pàgines de la novel·la de Barrett. Ben dirigit per King Vidor i ben interpretat per Gary Cooper, aquest petit però vibrant melodrama només té una feblesa: la interpretació poc natural, un pèl artificiosa, d’Anna Sten, poc creïble com a rústica txeca. El productor Samuel Goldwyn, en va, la va intentar convertir en una segona Garbo.