Traducció: Salvador Oliva
Arriba el tercer Shakespeare d’aquesta llista,
i n’arribaran més, perquè el geni de Stratford-upon-Avon és qui més hores de felicitat
amb un llibre a les mans m’ha proporcionat en aquest vida.
Amb
l’ajuda incomparable de la traducció de Salvador Oliva, repassem l’obra amb
cert detall.
Acte I
Enric
V aspira, per motius genealògics, a la corona de França. Però és conscient d’un
altre perill: “No ens hem d’armar només
contra els francesos; ens cal reunir tropes per tenir defensa contra Escòcia,
que espera l’ocasió per avançar contra nosaltres”. Westmoreland ho explica
com una faula: “Tan aviat com l’àguila
anglesa va a caçar, la mostela escocesa se li acosta, furtiva, al niu
desprotegit, i se li beu els ous reials”.
El
Delfí de França, a través del seu ambaixador, es burla de les aspiracions del
rei anglès i li regala un cofre de tresors. Els tresors són pilotes de tennis.
Enric V contesta: “Us agraïm el present i
la vostra molèstia: quan tinguem les raquetes per aquestes pilotes vindrem a
França per la gràcia de Déu, a fer-hi una partida i a jugar la corona del seu
pare”.
El
rei anglès, en to amenaçador, afegeix:
Digueu
al Príncep que la seva broma
convertirà
aquestes pilotes en pedres de canons
i
la venjança que volarà amb elles
li
omplirà l’ànima d’amarg remordiment.
Aquesta
broma deixarà milers de dones
sense
els seus estimats marits, farà pols dels castells,
i
molts que encara no han nascut, ni han estat engendrats,
tindran
motius per maleir la broma del Delfí.
Acte II
Mentre
Nym, Bardolf i Pistola, que aviat seran camí de França, tenen les disputes
habituals, arriba la notícia del gravíssim estat de salut de Falstaff. “A fe que algun dia d’aquests serà carn de
corbs. El Rei li va partir el cor”, diu
la tavernera. Falstaff, efectivament, no triga a morir. En fa el relat la
mateixa tavernera: “I ell ha cridat ‘Déu
meu, Déu meu!’ tres o quatre vegades. Després jo, per consolar-lo li dic que no
hauria de pensar en Déu, que no hi havia cap necessitat d’empipar-lo amb
pensaments així, encara. I ell que em demana que li posi més roba als peus. He
ficat les mans a dintre el llit, li he tocat els peus i els tenia freds com una
pedra; després els genolls, i així amunt i amunt: tot ell era fred com una
pedra”.
Mentrestant,
a les altes esferes es couen traïcions. El comte de Cambridge, Lord Scroop i
Sir Thomas Grey, comprats a preu d’or pels francesos, tenen l’encàrrec d’assassinar
Enric V a Southampton. Però gràcies a missatges interceptats es descobreix la
conspiració. Enric V, abans de detenir-los, hi juga: els fa jutjar una ofensa
que va cometre un soldat, per excés de vi, contra el rei; els tres, de manera
unànime, aconsellen de ser inflexibles amb l’infractor. Enric V, llavors, els
mostra les cartes que delaten la seva traïció i diu: “La clemència que alenava en mi ha estat aniquilada i morta fa un
moment, per consell vostre. Per vergonya no hauríeu de gosar parlar-me de
clemència; els vostres arguments se us han posat en contra com aquells gossos
que devoren el seu amo. Contempleu, prínceps, i vosaltres, nobles pars, aquests
monstres anglesos!”. Enric V sentencia els tres traïdors a mort. Després,
amb la mirada posada en la guerra, exclama: “Alegres,
cap a mar! L’ensenya de la guerra avança: no hi ha rei d’Anglaterra sense ser
rei de França”.
A
l’altra banda de l’estret, el Delfí Lluís afirma que Enric V és “un jove tan frívol, atordit, buit i
capriciós, que no inspira cap por”. Però el rei Carles VI no el subestima
pas; recorda proeses d’Eduard, el príncep Negre, i afirma: “Enric és un nou brot d’aquell tronc gloriós, i bé ens cal témer la
seva fortalesa natural i el seu destí”. Arriba el Duc d’Exeter, ambaixador
d’Enric V, que ensenya un arbre de genealogia per demostrar que les pretensions
del rei anglès són legítimes. “Si no,
¿què passarà?”, pregunta el rei francès. “Una revenja sangonosa. Ni que amaguéssiu la corona als vostres cors,
allí forfollaria per endur-se-la’n”, respon Exeter.
Acte III
El
rei francès ofereix a Enric V la seva filla Caterina “i amb ella, com a dot, alguns ducats petits i miserables”. Enric
no accepta l’oferta i inicia les operacions assetjant la ciutat de Harfleur.
Promet una carnisseria: “Perquè com a
soldat que sóc -nom que millor s’adiu a la meva natura- no deixaré Harfleur, ja
mig enderrocada, fins que quedi enterrada sota cendres. Totes les portes de la pietat seran tancades, i el soldat
de cor dur, salvatge i aguerrit, amb el braç lliure i sanguinari, avançarà amb
un poder tan ample com l’infern, i segarà les vostres tendres verges i els
vostres bells infants”. El governador de Harfleur es rendeix.
Mentrestant,
al palau de Rouen, Caterina, la filla del rai francès, fa classes d’anglès amb
Alícia, la seva dama de companyia: “Dites-moi
l’anglais pour le bras”, “De arm, madame”, “Et le coude?”, “D’elbow”. En
una altra sala de palau, el rei de França està preocupat perquè Enric V ha
travessat el riu Somme. El Delfí afirma: “Per
l’honor i la fe que les dames es riuen de nosaltres: diuen que el nostre nervi
està degenerat, i que hauran de lliurar el cos a la luxúria dels jovenets
anglesos per tornar a poblar França de lluitadors bastards”.
El
rei ordena passar a l’acció: “Barreu el
pas d’Enric (...), llanceu-vos sobre el seu exèrcit, igual com una allau salta
damunt les valls, (...) i porteu-lo a Rouen en un carro captiu com a presoner
nostre”. El Conestable ho veu fàcil: “Lamento
que les seves tropes siguin tan poc nombroses, els seus soldats malalts,
extenuats de fam i de fatiga, perquè estic convençut que quan vegi l’exèrcit
que portem, deixarà caure el cor en el clot de la por i per victòria ens
oferirà un rescat”.
Al
campament anglès, Fluellen, un oficial, exposa a Enric V el cas del soldat
Bardolf, que està a punt de ser executat per haver robat en una església. Enric
V no esmenta que coneix Bardolf -era de la colla de Falstaff- i es mostra
inflexible: “Voldríem veure tots aquests
malfactors executats així”. Arriba Montjoy, ambaixador del rei francès, que
avisa a Enric V que “Anglaterra es
penedirà de la seva follia” i li ofereix pagar un rescat “que serà proporcional a les pèrdues que hem
sofert”. Enric V contesta que és cert que té la seva gent “afeblida per les malalties, i l’exèrcit,
minvat”, però no es rendirà ni pagarà cap rescat. “En resum, vet-aquí què responem: no volem el combat, tal com estem;
però tal com estem tampoc no en fugirem. Digues-ho així al teu amo”,
conclou el rei anglès.
*The gates
of mercy shall be all shut up.
Acte IV
Arriba la gran batalla a Azincourt. Enric V, per encendre
els ànims dels seus soldats, que s’han d’enfrontar a un exèrcit molt més
nombrós, fa un discurs impressionant. És el clímax de l’obra.
Avui és Sant
Crispinià,
qui sobrevisqui
avui, i torni indemne a casa
s’alcarà de
puntetes quan es parli d’aquest dia,
i el nom de Sant
Crispinià el faran sentir gran.
Qui sobrevisqui
avui i arribi a vell,
cada any en
aquest dia convidarà els veïns
i els dirà:
“Demà és Sant Crispinià”
i es pujarà les
mànigues i mostrarà les seves cicatrius
dient: “Vaig ser
ferit el dia de Sant Crispinià”.
Els vells
obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,
sempre es
recordarà del que va fer aquell dia
amb més esclat
del compte. I aleshores els nostres noms
als seus llavis
seran familiars com els mots casolans:
Enric, el Rei,
Bedford i Exeter,
Warwick i
Talbot, Salisbury i Gloucester,
tots serem
recordats entre copes escumejants,
i els homes bons
ho explicaran als seus infants
i Sant Crispí i
Sant Crispinià no passaran
-des d’ara fins
al dia que s’acabi el món-
Sense que tots
nosaltres no hi siguem recordats.
Nosaltres pocs,
feliços pocs, nosaltres, colla de germans,*
perquè els que
avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus
germans. Qui sigui baix de rang
serà, des
d’aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers
anglesos que s’han quedat al llit
Maleiran el fet
de no trobar-se aquí
i trobaran
vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi
lluitat el dia de Sant Crispinià.
*We few, we
happy few, we band of brothers.
Acte V
Enric V, triomfador a Azincourt, torna a Anglaterra -“Mireu: la platja anglesa cenyeix el mar
amb homes, amb dones i amb infants; llurs crits i aplaudiments ofeguen la veu
fosca del mar”- i arriba a Londres: “El
batlle i els seus consellers millors (...) van a rebre el seu Cèsar vencedor”.
Es presenta un ambaixador francès per demanar la pau.
El rei Enric torna a França per exposar les seves
demandes i redactar un acord de pau just. Mentre els seus subordinats es
concentren en la lletra petita dels articles, Enric V s’entrevista amb
Caterina, la filla del rei francès, que és, justament, el “primer dels articles proposats”. La
conversa no és fàcil, perquè ella no entén gaire l’anglès. “M’agrada que no sapigueu millor l’anglès, perquè si el sabéssiu
trobaríeu que sóc un Rei tan vulgar que us pensaríeu que m’he venut el mas per
comprar la corona. En qüestions d’amor, no sé brodar-ho, només sé dir
directament ‘Us estimo’, i si em féssiu afegir alguna cosa més preguntant ‘De
veritat?’, se m’haurien acabat les paraules d’amor”, confessa Enric V.
I
afegeix: “Us parlo com un soldat normal i
corrent: si em podeu estimar així, preneu-me. Si no, dir-vos que em moriré és cert; però pel vostre amor, per Déu que
no, tot i que us estimo molt”. “És possible que hagi d’estimar
l’enemic de França?”,
pregunta Caterina. Enric V intenta contestar en francès, però s’encalla de mala
manera: “Per a mi, Kate, és més fàcil
conquerir el regne que no pas parlar francès”.
Caterina,
finalment, accedeix a casar-se amb Enric si aquesta és la voluntat del seu
pare. Enric, llavors, vol besar-la als llavis. Però ella s’hi nega, perquè
aquest no és el costum de les dames de França. “Ah, Kate, les maneres s’inclinen davant dels grans reis. Estimada
Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres, Kate”,* i la
besa. Entra el rei de França i la resta de cortesans. El rei
francès accepta concedir la seva filla a Enric, però és reticent a nomenar-lo
hereu de França. Finalment cedeix i desitja que “mai cap guerra torni a treure cap espasa sagnant entre Anglaterra i
França”.
*We are the makers of manners,
Kate.
