GATTACA (1997)

 

1997. USA. Guionista i director: Andrew Niccol. 112 minuts. Color.

Fotografia: Slawomir Idziak. Música: Michael Nyman.  

Ethan Hawke (Vincent Freeman), Uma Thurman (Irene Cassini), Jude Law (Jerome Eugene Morrow).   

Vol a Tità

EMMA (1996)

 

1996. USA. Guionista i director: Douglas McGrath. 104 minuts. Color.

Novel·la: Emma, de Jane Austen (1815). Fot: Ian Wilson. Música: Rachel Portman.

Gwyneth Paltrow (Emma Woodhouse), Jeremy Northam (George Knightley), Toni Collette (Harriet Smith), Alan Cumming (Philip Elton), Ewan McGregor (Frank Churchill), Greta Scacchi (Anne Taylor Weston), Polly Walker (Jane Fairfax).   

Una afició irresistible

Emma Woodhouse té el tir amb arc com un dels seus entreteniments preferits. Res de més apropiat, perquè la noia té una afició irresistible a apuntar i a disparar, tant fletxes com consells matrimonials. Té la millor de les intencions, una confiança cega en el seu criteri (si és més intel·ligent i cultivada que els alters, ¿per què no ha de saber millor que ells què els convé?), però no n’encerta ni una i, per culpa seva, gairebé esgarria la felicitat dels alters, i la seva pròpia. És el cas de la seva amiga Harriet, a qui Emma persuadeix de no casar-se amb un pagès que li agrada, el senyor Martin, perquè seria baixar en l’escala social i li proposa, com a substitut, el pastor Elton (pastor d’ànimes, no d’ovelles), el qual, en realitat, no té interès en Harriet sinó en la pròpia Emma. Tan perspicaç que es creu, la nostra protagonista, i no s’adona de res.

SABRINA (1995)

 

1995. USA. Director: Sydney Pollack. 127 minuts. Color.

Guió: Barbara Benedek, D.Rayfiel. Fot: Giuseppe Rotunno. Música: John Williams.

Harrison Ford (Linus Larrabee), Julia Ormond (Sabrina Fairchild), Greg Kinnear (David Larrabee), Lauren Holly (Elizabeth Tyson), Richard Crenna (Patrick Tyson), Angie Dickinson (Ingrid Tyson). 

El remake supera l’original

A Sydney Pollack li van caure un munt de critíques amb aquest remake, que va ser considerat unànimement com a molt inferior a l’original de Billy Wilder. No hi estic gens d’acord, i jo diria, pel que he anat veient, que cada vegada estic menys sol. Qui vegi la pel·lícula de 1954, no pot fer altra cosa que contemplar amb horror el final, quan Audrey Hepburn, obligada pel guió, rebutja William Holden i se’va va a París amb l’envellit, amargat i rebregat Humphrey Bogart. El gran Bogie no va estar mai tan malament ni tan fora de lloc com a Sabrina. No és gens estrany que la primera opció de Wilder per al paper fos Cary Grant, el qual el va rebutjar perquè no volia semblar un vell verd al costat d’Audrey Hepburn, que era molt jove i tenia un aspecte molt juvenil.

En aquest cas, el remake millora, i molt, l’original. Julia Ormond gairebé té tot l’encant d’Audrey Hepburn, i el fet de ser una mica més gran -i de semblar-ho- beneficia molt el film. Amb bon criteri, Pollack no inclou un intent de suïcidi de Sabrina que figura en el film de 1954, apunt dramàtic que només provocava desconcert. D’altra banda, Greg Kinnear, com a germà playboy, és tan adequat com William Holden, o potser més i tot, perquè té una presència menys estel·lar i sembla més pes ploma.

Però qui realment decanta la balança és Harrison Ford, infinitament més adequat per al paper que Bogart. Ford és perfecte com a tauró dels negocis, com a germà gran de Kinnear i com a enamorat de Sabrina, que el transforma. Ford i Ormond fan una gran parella i les seves escenes junts, al despatx d’ell, en bicicleta o a l’avió, són magnífiques. El final, junts a París, ja no posa els pèls de punta com a la versió del sempre massa mitificat Billy Wilder, sinó que és el desenllaç adequat.

Potser l'únic defecte rellevant del film és el pròleg a Paris, que dura massa. Encara que hi ha el bon detall de la foto de Kinnear que va sent tapada per Sabrina al llarg de les setmanes, el film realment comença quan Sabrina torna a casa, en versió chic, i David, que la porta amb el seu descapotable, no la reconeix; si ho fa, en canvi, Linus, amb un breu cop d’ull. En fi, aquesta és una excel·lent comèdia romàntica, que guanya a cada visió i que es converteix fàcilment en una de les millors dels anys 90.

Acabem amb un entonat diàleg entre els germans Larrabee. “You are talking about my life!”, protesta el petit, David, quan Linus li reclama que talli amb Sabrina. “I pay for your life, David. My life makes your life possible”, estableix amb fermesa l’autoritari Linus. “I resent that”, es queixa David, que no pot dir res més perquè realment es dedica a la bona vida i prou. “So do I”, remata Linus.  

QUIZ SHOW (1994)

 

1994. USA. Director: Robert Redford. 132 minuts. Color.

Guió: Paul Attanasio. Llibre: Remembering America: A Voice From the Sixties, de Richard N. Goodwin (1988). Fot: Michael Ballhaus. Música: Mark Isham.

Ralph Fiennes (Charles Van Doren), John Turturro (Herbie Stempel), Rob Morrow (Dick Goodwin), Paul Scofield (Mark Van Doren), David Paymer (Dan Enright), Hank Azaria (Freedman).  

Afalagat

Charles Van Doren, professor universitari, pertany a una familia il·lustre. Fill d’un poeta cèlebre i d’una novel·lista, viu una vida còmode i elegant. Fascinat pels concursos televisius, es presenta a la seu de la NBC per provar sort en el “Twenty-One”, concurs de preguntes culturals de gran èxit. Els responsables del programa el reben encantats, perquè necessiten un relleu urgent per a Herbie Stempel, imbatible campió que ja no és tan popular com era, tal com reflecteixen unes audiències a la baixa. Quan, en el moment decisiu del programa en què Van Doren s’enfronta a Stempel, el presentador li fa una pregunta prèviament preparada, Van Doren dubta uns segons… i després la contesta correctament. Ha guanyat, és a dir, s’ha deixat corrompre. La fama i els diners han vençut. A partir d’aquí, Van Doren encadena les victòries, sempre gràcies al fet que coneix amb antelació les preguntes. Fi i cultivat com és, s’excusa en la importància de la seva presència en el concurs per incrementar l’interès dels nens per la cultura. En realitat, però, s’ha rendit a l’afalac general que proporciona la fama. Van Doren és l’home més admirat d’Amèrica, i ell adora ser-ho.

Van Doren, però, té dos enemics: Herbie Stempel, l’home a qui van descavalcar del concurs per col·locar-lo a ell, i Dick Goodwin, l’advocat del Congrés que investiga la corrupció dels concursos televisius. Tots dos acaben derrotant Van Doren, quan l’escàndol surt a la llum, però alhora tots dos en queden fascinats; Goodwin en el llarg assetjament a què el sotmet i Stempel quan Van Doren fa la declaració pública de mea culpa i rep una gran ovació, tant dels congressistes com del públic assistent. Pobre Stempel, Van Doren és imbatible, fins i tot en la humiliació pública, i ell és un home insignificant i vulgar.   

Els fets que explica Quiz Show són autèntics: un gran cas de corrupció televisiva que va escandalitzar els Estats Units a finals dels anys 50. Aquesta pel·lícula recrea aquests fets amb precisió i gran agilitat narrativa. Destaquen el seu poder d’evocació sobre un món fascinant -l’Amèrica dels anys 50- i la clarividència amb què exposa les misèries de la televisió (i de la societat en general). Hi ha grans personatges i grans diàlegs. Els duels dialèctics de Van Doren amb Goodwin, que l’investiga i a poc a poc el va acorralant, són magnífics. Ralph Fiennes, en el millor paper de la seva carrera, és un Charles Van Doren memorable.

La pel·lícula també és molt incisiva retratant els diversos estrats del poder. Els encarregats del concurs reben el seu càstig, però el Gran Home de la NBC, connectat amb les mes altes esferes, resulta intocable.

Una gran pel·lícula, doncs, magistralment dirigida per Robert Redford. Quiz Show és, sens dubte, un dels cims del cinema americà dels anys 90. 

Acabem amb un comentari de Mark Van Doren, pare de Charles, esfereït dels diners que el seu fill guanya a la televisió: “Sixty-four thousand dollars for a question. I hope they are asking you the meaning of life.”    

RESERVOIR DOGS (1992)

 

1992. USA. Director: Quentin Tarantino. 99 minuts. Color.

Guió: Quentin Tarantino. Fotografia: Andrzej Sekula.  

Harvey Keitel (Mr. White / Larry), Tim Roth (Mr. Orange),  Michael  Madsen (Mr. Blonde), Chris Penn (Nice Guy Eddie), Steve Buscemi (Mr. Pink), Laurence Tierney (Joe Cabot), Quentin Tarantino (Mr. Brown), Edward Bunker (Mr. Blue).

Abans i després

BUGSY (1991)

 

LE MARI DE LA COIFFEUSE (1990)

 

1990. França. Director: Patrice Leconte. 82 minuts. Color.  (3 d’octubre)

Guió: P.Leconte, Claude Klotz. Fot: Eduardo Serra. Música: Michael Nyman. 

Jean Rochefort (Antoine), Anna Galiena (Mathilde), Roland Bertin (el pare d’Antoine), Michèle Laroque (la mare del nen adoptat).   

Títols: The Hairdresser’s Husband; El marit de la perruquera.

Els amics innecessaris

Aquesta és una pel·lícula estranya, absurda, minimalista, amb un encant indiscutible i una dosi il·limitada d’extravagàncies, no sempre afortunades. El somni d’Antoine, des de petit, és casar-se amb una perruquera, però no amb una perruquera qualsevol sinó una d’exhuberant i lúbrica, per viure infinites sessions apoteòsiques de sensulitat i sexualitat, contemplant la formosa perruquera en acció, just com feia, de petit, al poble on estiuejava la família, en què Antoine entrava en èxtasi assegut a la perruqueria tot assaborint amb la vista detalls anatòmics de la molt ufanosa perruquera.     

Antoine triga molt temps a fer realitat el seu somni. Ja és un home de seixanta anys quan veu per primera vegada Mathilde, perruquera sublim de poc més de trenta. Antoine li proposa matrimoni a l’instant, de cop, mentre ella li talla els cabells. Mathilde no contesta, però a la següent visita li recorda la proposta i accepta. Potser no és gaire versemblant, però en aquest film el realisme no hi té res a fer. Antoine i Mathilde es casen, són feliços i viuen en ple èxtasi amorós i sexual cada dia, de manera imparable. No necessiten fills ni amics per ser més feliços. Declara ell: “Tampoc no tenim amics. No n’hem tingut mai. Què haurien afegit a la nostra vida? Sempre m’ha estranyat la mania de les parelles de sortir amb altres parelles, d’intercanviar-se invitacions, de passar les vacances junts. A mi això sempre m’ha semblat una falta d’amor. Una esquerda emplenada per amistats externes. Jo estic bé amb tu, Mathilde. Som feliços junts. És l’únic que importa.”

El film, ara tòrrid ara flàccid, evita caure en la monotonia gràcies a un catàleg decent de personatges secundaris i a uns quants balls peculiars d’un desencadenat Jean Rochefort. El desenllaç és tràgic, però tampoc no importa gaire. Mathilde (Anna Galiena, malencònica i escultural), com que no podria suportar la fi de l’èxtasi que viu amb Antoine, se suïcida al riu abans que la passió sigui substituïda per la tendresa. Aquesta és la carta de comiat de Mathilde: “Mon amour, je m’en vais avant que tu t’en ailles. Je m’en vais avant que tu ne me désires plus, parce que alors il ne nous restera que la tendresse et je sais que ça ne sera pas suffisant.” Resulta molt francès tot plegat, com aquesta França eterna, ja desapareguda, tan ben recreada.

LICENCE TO KILL (1989)

 

1989. Gran Bretanya, USA (Eon-UA). Director: John Glen. 133 minuts. Color.

Guió: Michael G. Wilson, Richard Maibaum. Música: Michael Kamen.

Timothy Dalton (James Bond), Carey Lowell (Pam Bouvier), Robert Davi (Franz Sanchez), Talisa Soto (Lupe), Anthony Zerbe (Milton Kreste), Benicio del Toro (Dario).

007 contra la droga

Si Timothy Dalton, a The Living Daylights, s’internava en l’agonitzant bloc comunista, en aquest film es va endinsar en el món, gens agonitzant, del narcotràfic. L’argument, més senzill i eficaç que el del film precedent, gira a l’entorn d’una venjança, la de James Bond contra el narco Sánchez (excel·lent Robert Davi). L’inici, alegre i espectacular, presenta l’agent i el seu amic de la CIA Felix Leiter en plena acció als cayos de Florida just abans del casament d’aquest segon. Pesquen una avioneta en ple vol i després es llancen en paracaigudes cap a l’església. Ara bé, ser amic de Bond és fatal. Es confirma de seguida, quan a la nit de noces els homes de Sánchez s’abraonen sobre Leiter i esposa. Fa un gir el film: Bond, que era un home feliç, sent el dolor i la ràbia, i prepara la venjança en solitari, fora del servei secret, contra Sánchez. Aquesta és la conversa final que 007 té amb M, a la Casa Museu de Hemingway a Key West.

M: Leave it to the Americans! It’s their mess. Let them clear it up.

Bond: Sir! They’re not going to do anything! I owe it to Leiter. He’s put his life on the line for me many times.

M: Oh, spare me this sentimental rubbish! He knew the risks.

Bond: And his WIFE?

M: This private vendetta of yours could easily compromise Her Majesty’s government. You have an assignment, and I expect you to carry it out objectively and professionally.

Bond: Then you have my resignation, sir!

M: We are not a country club, 007! Effective immediately, your licence to kill is revoked, and I require you to hand over your weapon. I need hardly remind you that you’re still bound by the Official Secrets Act.

Bond: I guess it’s, uh… a farewell to arms.   

Adéu a les armes? (Oportuna referència a Hemingway) No! Bond fuig i a partir d’ara, s’espavila pel seu compte. El Bond de Timothy Dalton té més pathos que cap altre, i per això ens agrada. És subtil l’estratègia de 007: com que Sánchez és un narco de la cocaïna que valora més la lleialtat que els diners, Bond l’ataca per aquest flanc insinuant-li que alguns dels seus homes de confiança no ho són tant. “British agent. I knew it. You have class”, comenta admirat Sánchez. 

El film combina bé una base realista -el narcotràfic- amb els tocs imaginatius de la sèrie Bond: els gadgets que li porta Q (aquí amb més paper que mai), les seqüències d’acció delirants (Bond fent esquí aquàtic sense esquís!) i, evidentment, les noies Bond. Aquí destaca Carey Lowell com a Pam Bouvier, molt improbable com a pilot d’avió, però atractiva i desimbolta. Dalton, potser el Bond més cast, a penes si li dedica l’atenció que es mereix. En el capítol de l’acció, es nota la influència de les pel·licules d’Indiana Jones, especialment en la accidentada part final, amb camions que exploten carretera avall. Un bon Bond, doncs, amb una direcció entonada de John Glen, i la molt convincent presència de Timothy Dalton, que podia haver fet un o dos Bonds més.

FRANTIC (1988)

 

1988. USA, França. Director: Roman Polanski. 120 minuts. B/N

Guió: R.P., Gérard Brach, R.Towne. Fot: W.Sobocinski. Mús: Ennio Morricone. 

Harrison Ford (Dr. Richard Walker), Emmanuelle Seigner (Michelle), Betty Buckley (Sondra Walker).

El subsòl de París

THE LIVING DAYLIGHTS (1987)

 

1987. Gran Bretanya (Eon-MGM/UA). Director: John Glen. 130 minuts. Color.

Guió: Richard Maibaum, Michael G. Wilson. Relat breu: “The Living Daylights”, d’Ian Fleming (1966). Fotografia: Alec Mills. Música: John Barry.

Timothy Dalton (James Bond), Maryam D’Abo (Kara Mylovi), Jeroen Krabbé (Gen. Koskov), Joe Don Baker (Brad Whitaker), John Rhys-Davies (Gen. Pushkin), Robert Brown (M).

La utilitat d’un violoncel

Timothy Dalton, als anys vuitanta, va rehabilitar la sèrie Bond, que anava pel pedregar amb l’envellit Roger Moore. Dalton, un prestigiós actor shakespearià, va tornar a donar entitat, substància dramàtica i credibilitat a l’agent 007, fugint de l’autoparòdia desbocada del darrer Moore. Hi va haver, en conseqüència, un retorn a un món més real. L’argument, força rebuscat (potser massa), compleix amb els requisits de les històries d’espionatge. James Bond és a Bratislava per ajudar a desertar el general Koskov, de la KGB. Durant l’operació, Bond hauria de matar una franctiradora de la KGB –una violoncel·lista rossa i fina- però, captivat per la bellesa de la noia, falla el tret. A Anglaterra les coses es compliquen quan els soviètics irrompen, amb un agent camuflat de lleter, a la mansió on l’MI6 ha instal·lat Koskov, i se l’enduen amb helicòpter. Però res no és el que sembla en aquesta pel·lícula, i al final resulta que Koskov treballa per Whitaker, un traficant d’armes americà que ven armes als àrabs a canvi de drogues per vendre als EUA.

A part d’embullada, la pel·lícula és viatgera (Tanger, Viena i Afganistan), però la ciutat que més es recorda és Bratislava, llavors rere el Teló d’Acer, fet que confereix un interès especial al film. Bond hi torna per retrobar Kara Mylovi, la rossa violoncel·lista, que no és cap malvada sinó una dolça damisel·la en dificultats. Bond, que amb el rostre de Timothy Dalton és tot un cavaller i home d’honor, la protegeix sense esperar-ne recompenses nocturnes. Junts protagonitzen aventures molt emocionants –a Afganistan amb l’ajuda dels talibans!- però cap no és tan vibrant com la fugida cap a Àustria. ¡Quina baixada per la neu de Bond i Kara Mylovi asseguts a la funda del violoncel! Se salven dels dolents perquè arriben a la duana austríaca, passen per sota la barrera i Bond encara té temps d’exclamar: “We have nothing to declare!”. He somrigut milers de vegades recordant aquesta escena.

HANNAH AND HER SISTERS (1986)

 

1986. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 106 min. Color. 

Jack Rollins and Charles H. Joffe Production. Fotografia: Carlo Di Palma. 

Woody Allen (Mickey), Michael Caine (Elliot), Mia Farrow (Hannah), Barbara Hershey (Lee), Dianne Wiest (Holly), Carrie Fisher (April), Maureen O’Sullivan (Norma), Max von Sydow (Frederick), Lloyd Nolan (Evan), Sam Waterston (David). 

La bleda asolellada, la pesada i la sexy

Saludada com una obra mestra quan es va estrenar, Hannah i les seves germanes no desperta tant entusiasme quan es torna a veure al cap de molts anys. El guió és irregular i la direcció, poc treballada, no aporta gran cosa. En realitat, semblen dos migmetratges units. D’una banda, hi ha Hannah i les seves dues germanes, Lee i Holly. És particulament irritant, Holly (pesada Dianne Wiest, que va guanyar l’Oscar!), catastròfica excocaïnòmana aspirant a actriu que va de fracàs en fracàs en tots els terrenys. Més agradable de veure és la reposada i comprensiva Hannah, però tot i l’encant desplegat per Mia Farrow el personatge no passa de ser una bleda assolellada (la mateixa actriu n’era ben conscient i se’n va queixar). Tot l’interès se centra, doncs, en l’atractiva i sexy Lee (magnífica Barbara Hershey), que viu amb un veterà pintor de caràcter esquerp (desaprofitat Max von Sydow) i que rep amb interès creixent les imprevistes atencions del seu cunyat Elliott (el gran Michael Caine), marit de Hannah. Espurneja la pel·lícula amb aquesta història d’amor imprevist, passió descontrolada i remordiments per totes bandes.

L’altre migmetratge, clarament còmic, només té un protagonista, el mateix Woody Allen, que fa un divertit recital com a hipocondríac i acaba dissertant sobre la por a la mort i el sentit de la vida. Si s’han vist trenta o quaranta pel·lícules de Woody Allen, tot és molt “déjà vu”, però si ets jove o no n’has vist cap segur que et deixa força impressionat. 

El film, que té un bon tram central, decau al darrer terç, un cop Barbara Hershey i Michael Caine es deixen de veure. La solució final d’emparellar Dianne Wiest amb Woody Allen és inversemblant i letal per a l’espectador. El film acaba amb una tercera reunió familiar (Allen va copiar l’esquema de  Fanny i Alexander de Bergman), que resulta tan poc interessant com les altres dues. La sensació, aquí i allà, és que Woody Allen, com a director, desaprofita visualment algunes seqüències. Un cas claríssim seria el flash-back en què Allen i Farrow visiten uns amics per fer-los una peculiar proposta, rodada tota ella de forma molt apàtica.  

Destaquem finalment la presència -molt escassa- de Carrie Fisher, que fa d’amiga de Dianne Wiest i li roba, naturalment, el possible xicot, un arquitecte amant de l’Òpera (Sam Waterston, sempre un home sensible). Acabem amb una frase de Woody Allen: “I had a great evening; it was like the Nuremberg Trials.” 

PALE RIDER (1985)

 

1985. Malpaso-WB. Director: Clint Eastwood. 115 minuts. Color.

Guió: Michael Butler, Dennis Shryach. Música: Lennie Niehaus.

Clint Eastwood (el Predicador), Michael Moriarty (Hull Barret), Carrie Snodgress (Sarah Wheeler), Sydney Penny (Megan Wheeler), Christopher Penn (Josh LaHood), John Russell (Stockburn), Richard Kiel (Club). 

Shane torna des de l’ultratomba

D’entrada, Pale Rider té el mèrit de ser el primer western fet per un gran estudi després del monumental fracàs de Heaven’s Gate (1980) de Michael Cimino, que va acabar amb la United Artists i va col·locar al western l’etiqueta de “verí per a la taquilla”. Clint Eastwood, conscient d’aquest  panorama, va tornar a l’Oest trepitjant terreny conegut. El genet pàl·lid va triomfar i es va convertir en el western més exitós dels anys 80.

Pale Rider és un remake de Shane amb un toc sobrenatural extret del primer western que Clint Eastwood va firmar com a director: High Plains Drifter (1973). Aquí també hi ha un pistoler que torna del més enllà per dur a terme una venjança. Seguint encara l’estela del personatge cinematogràfic que Eastwood va cimentar en els tres westerns italians dirigits per Sergio Leone, aquest pistoler és enigmàtic, lacònic i no té nom. A l’esquena, però, hi té sis marques de bala, letals per a qualsevol home.

Si a Shane el conflicte social era el prototípic de l’Oest (gran terratinent ramader s’enfronta als petits pagesos que s’instal·len a les seves terres), a Pale Rider hi ha una enorme explotació minera, propietat d’un tal LaHood, que utilitza uns potents canons d’aigua que es van menjant la muntanya. És un procediment salvatge que es contraposa al sistema tradicional que els buscadors d’or fan servir, a peu de rierol, amb la pala, el pic i el sedàs. Un aire modern, doncs, ecologista, recorre la pel·lícula.

Com que la cobdícia humana és infinita, LaHood envia els seus homes a arrasar el campament dels buscadors d’or. Davant de tanta brutalitat, la jove Megan demana a Déu un miracle. A l’acte, sobreimpressionat, apareix un genet cavalcant en un paratge mig nevat. És la resposta a la pregària. La idea es reforça quan el foraster arriba al campament amb Barret, l’home a qui ha ajudat al poble. Megan, filla de la dona amb qui Barret conviu, llegeix un text de l’Apocalipsi: “And when he had opened the fourth seal, I heard the voice of the fourth beast say: ‘Come and see’. And I looked, and behold a pale horse. And his name that sat upon him was Death”- i llavors, per la finestra, tant ella com Sarah, sa mare, veuen el misteriós foraster dalt d’un cavall pàl·lid (o cendrós): “And Hell followed with him”(1), conclou Megan.

Arriba l’hora de dinar. Sarah reprotxa a Hull Barret que hagi dut un pistoler a casa. De cop, apareix a la sala el foraster, amb alçacoll. És un predicador. El contemplen fascinades les dues dones. A partir d’aquí el film segueix Shane, però la condició religiosa del nouvingut comporta alguns canvis. Copio aquest interessant diàleg entre el Predicador i Hull Barrett:

El Predicador: Mentrestant, per què no em posa a treballar? 

Hull Barret: Oh no, no goso demanar-l’hi... Vull dir que, potser si hi hagués alguna feina espiritual...

El Predicador: L’esperit no val un rave sense una mica d’exercici. Ara digui’m què he de fer. (2)

Ara bé, hi ha una diferència profunda entre Shane i Pale Rider: El Predicador no té debat moral –“m’estableixo o el Destí em persegueix”- perquè no és d’aquest món sinó de l’ultratomba, i no té cap futur davant seu. Megan és una noia de gairebé quinze anys, l’edat en què la seva mare es va casar. En un bon diàleg al bosc, de nit, Megan es declara al Predicador i l’alarma amb proposicions sexuals. No és gaire creïble, tenint en compte la diferència d’edat. Quan ell s’hi nega, Megan l’acusa de preferir la seva mare. Per aquest camí, francament, la pel·lícula es perd. 

Al desenllaç recuperem el to, amb l’arribada del marshal Stockburn i dels seus ajudants, tots llogats per LaHood. El tiroteig final, però, és poc èpic. El Predicador juga a l’amagada pel poble, i fins i tot mata un ajudant estirat a l’abeurador! Després es venja d’Stockburn i li marca les sis bales que ell tenia a l’esquena (una entre els ulls: pur Leone). Al final arriba la noia i crida al Predicador, que ja s’allunya a cavall muntanya amunt. És innegable que el petit Joey de Shane ens emocionava més. Pale Rider és un bon western, admirable en molts moments, però viu massa d’un mite esgotat. Clint Eastwood necessitava humanitzar el seu personatge de l’Oest. Ho faria a Unforgiven (1992).

(1) Megan Wheeler: “I quan vaig obrir el quart segell, vaig sentir la veu del quart vivent que deia ‘Vine’. Aleshores vaig veure un cavall cendrós; el qui hi muntava tenia per nom La Mort, i el seu Reialme el seguia”. (Ap 6:7-8; segons la Bíblia de Montserrat. Sorprèn “reialme” allà on la traducció anglesa diu “hell”.) 

(2) The Preacher: Meantime, why don’t you put me to work?

Hull Barret: Oh no, I couldn’t ask you to, uh... Well, I mean, ya know - maybe if there was somethin’ spiritual.

The Preacher: Well, that Spirit ain’t worth spit without a little exercise. Now you tell me where.

PARIS, TEXAS (1984)

 

1984. Alemanya Occ., França. Director: Wim Wenders. 147 minuts. Color.

Guió: L.M. Kit Carson, Sam Shepard. Fot: Robby Müller. Música: Ry Cooder.  

Harry Dean Stanton (Travis Henderson), Dan Stockwell (Walt Henderson), Aurore Clément (Anne), Nastassja Kinski (Jane), Hunter Carson (Hunter).

L’home incomprensible

No sé si Travis Henderson, el protagonista d’aquesta cèlebre pel·lícula de Wim Wenders, és un individu difícil de comprendre o és directament un personatge impossible. Em decanto més per la segona opció.

Repassem la seva trajectòria. Travis comença mut i entotsolat, caminant amb corbata, sabates destrossades i  gorra vermella per un paratge desèrtic del sud de Texas. Arriba a un bar arrossinat i es desmaia. El recull dies més tard el seu germà, Walt, que viu a Los Angeles. Travis, camí de Califòrnia, recupera la parla i, mig amnèsic, es mostra ingenu i tendre. Quan Walt li informa que fa quatre anys que va desaparèixer, quatre anys durant els quals no ha vist el seu fill Hunter, de set anys, Travis pregunta: “Is four years a long time?” Walt contesta: “Well, it is for a little boy. It’s half his life”. “Half a boy’s life”, repeteix Travis, espès com se sent.

Un cop instal·lat a casa del seu germà, als afores de Los Angeles, Travis fa progressos ben aviat: restableix relacions amb el seu fill, a qui va a buscar a l’escola, contempla amb admiració la seva cunyada Anne, tan afectuosa amb ell… Però, de cop i volta, l’home sent la necessitat de tornar a veure la dona de qui es va separar de manera tempestuosa -hem de suposar-ho- fa quatre anys, Jane, la mare d’en Hunter. És comprensible, és clar, però no que ho faci sense avisar i que, a més, s’endugui en Hunter amb ell. De desagraïts, el món n’és ple, ja se sap.  Un cop a Houston, Texas, Travis reveu Jane -que treballa en un peep show de semiprostituta- i entona un reflexiu i valent mea culpa. Tot seguit, deixa en Hunter amb la mare, i desapareix, potser per sempre, i potser en direcció a Paris, Texas, al solar que va comprar, just al desolat poble on va ser concebut.

En fi, tot això és interessant de veure, molt ben filmat per Wim Wenders, fabulosament fotografiat per Robby Müller i amb la inoblidable música de Ry Cooder… Però no aconsegueixo creure’m la història. No em crec Travis, la seva evolució o involució, i no em crec el seu matrimoni. Harry Dean Stanton i Nastassja Kinski -ella 35 anys més jove que ell- fan una parella impossible. Molt més em convencen, i més vida tenen, Dean Stockwell i Aurore Clément com a Walt i Jane.     

Tres vegades he vist aquest film i tres vegades he pensat el mateix, i per això considero que Paris Texas no és gran pel·lícula, tot i la indiscutible fascinació que desprenen algunes de les seves imatges. 

NEVER SAY NEVER AGAIN (1983)

 

1983. USA (WB). Director: Irvin Kershner. 134 minuts. Color.

Novel·la: Thunderball, de Ian Fleming (1961). Música: Michel Legrand.

Sean Connery (James Bond), Kim Basinger (Domino Petachi), Klaus Maria Brandauer (Largo), Barbara Carrera (Fatima Blush), Edward Fox (M), Max Von Sydow (Blofeld).   

Bond bastard

Dotze anys després de dir adéu a Bond, Sean Connery va tornar al personatge, però no en la franquícia oficial sinó fent la competència a Roger Moore, que aquest mateix any va ser de nou 007 a Octopussy. És un Bond bastard, doncs, però no mediocre: pot rivalitzar perfectament amb els millors Bonds oficials de Connery. Amb un títol que ironitza sobre el retorn de l’actor, el film és un remake de Thunderball (1965). La història, doncs, no presenta novetats: Spectra, amb Blofeld al capdavant, roba uns míssils nuclears i amenaça les grans potències. Una bona factura i un director competent -Irvin Kershner, responsable de The Empire Strikes Back (1980)- es combinen molt bé amb un repartiment impecable. Kim Basinger és l’atractiva Domino (però no fa oblidar Claudine Auger) i Klaus Maria Brandauer el pèrfid Largo. Amb Bond, formen un interessant triangle. Connery potser és un pèl gran per despertar tantes passions, però encara és prou convincent. Destaca, en aquest sentit, una interessant sessió de massatge a Domino. Després, en una antològica visita a un casino, Bond derrota Largo en un joc electrònic que inclou un brillant toc sàdic -descàrregues elèctriques per al perdedor-, i tot seguit encén la seva gelosia ballant un tango amb Domino.

Hi ha més seqüències dignes de ser recordades: l’estada inicial a la clínica-balneari, que acaba amb una baralla ferotge entre Bond i un tipus herculi (007 salva la pell llançant-li un pot amb la seva pròpia orina!); una interessant persecució en moto; i un emocionant rescat en una fortalesa àrab, amb la bonica Domino a punt de ser venuda com a esclava. El film és espectacular, intens i sensual. Per ser un Bond perfecte només li falta el famós tema musical i un tram final més espectacular i vistós, amb una mort més especial per a Largo. Potser també cansa una mica Barbara Carrera, exageradament felina. 

Acabem amb un diàleg que té tot el clàssic sabor Bond. “Still here, Moneypenny? You should be in bed”, diu 007. “James, we both should be”, contesta ella. 

THE VERDICT (1982)

 

1982. USA (20th Century-Fox). Director: Sidney Lumet. 129 minuts. Color.

Guió: David Mamet. Novel·la: The Verdict, de Barry Reed (1980).

Fotografia: Andrzej Bartkowiak. Música: Johnny Mandel.

Paul  Newman (Frank Galvin), Charlotte Rampling (Laura Fischer), Jack Warner (Mickey Morrissey), James Mason (Ed Concannon).

El dolorós preu

Frank Galvin és un advocat en hores molt baixes. La primera imatge ens el mostra jugant amb la màquina escurabutxaques d’un bar. Per la finestra veiem un carrer nevat. És l’hivern, i és tot un símbol. Galvin, patètica figura, es presenta als funerals per oferir els seus serveis a les vídues. Beu massa, s’emborratxa i destrossa el seu despatx, que sembla una cova. El troba a terra, grogui, el seu amic Mickey Morrissey. El renya, perquè li ha procurat un cas de negligència mèdica i no fa res. Una dona que anava de part ha quedat en estat vegetatiu per un error en l’anestèsia comès per l’Hospital St.Catherine de Boston. Galvin reacciona: parla amb la germana de la víctima -li fa creure que té secretària i molta feina- i s’entrevista amb el Dr.Gruber, el seu principal testimoni. Tot va sobre rodes: és un cas fàcil i un negoci segur, perquè obtindrà un terç de la indemnització. Salta eufòric pel carrer. Al bar, a més dels habituals, hi troba una noia molt guapa, Laura, que busca pis. Sembla que no li és indiferent. En vint minuts, l’advocat arrossinat s’ha convertit en un home amb grans esperances. Algunes es compliran, altres no. El film descriu la recuperació professional de Frank Galvin, però també la seva regeneració moral. Una seqüència és clau: la segona visita que fa a Deborah Ann Kaye, la dona que jeu en un llit condemnada a una mort en vida. L’advocat, que porta una càmera fotogràfica, la contempla i es contempla a ell mateix. Havia tingut un ideal de justícia quan era jove, abans que la vida el masegués. Però aquell ideal, somort durant tants anys, reneix en aquells instant.   

Galvin s’entrevista amb el bisbe i rebutja una compensació de 210.000 dòlars. El fet que la xifra es pugui dividir per tres reforça la sensació que l’estan comprant (amb 70.000 dòlars). No accepta, “perquè si agafo els diners estic perdut”. Morrissey es posa les mans al cap i l’adverteix que l’advocat de l’altra part és Ed Concannon. “He’s a good man”, diu Galvin; “He’s the prince of fucking darkness!”, exclama Morrissey. No li falta raó, perquè Concannon, a més de tenir tretze advocats al seu bufet treballant en el cas, ha enviat una espia al camp contrari. És Laura, la noia que Galvin ha conegut “casualment” al bar i que ara comparteix pis i despatx amb ell. La noia passa informes i Concannon actua, fent desaparèixer, per exemple, el Dr.Gruber, que se’n va de vacances al Carib. Contra les cordes es queda Galvin, que només troba un metge negre massa habitual en judicis sobre negligència mèdica.

El cas sembla perdut però remunta gràcies a una investigació il·legal de Galvin, que obre una bústia per descobrir on viu ara una infermera que ho sap tot. Morrissey, mentrestant, descobreix qui és realment Laura i li comunica a Galvin. És una bona seqüència al carrer,  muda i a distància. Filma sempre amb plans llargs Sidney Lumet, amb contenció i elegància. La càmera només s’acosta en els moments més dramàtics, com en l’extraordinari al·legat final de Galvin o en la victòria judicial. També ho fa quan Galvin es presenta furiós al bar on l’espera Laura i li clava una bufetada. La traïció no serà perdonada. La recuperació professional i la regeneració moral ha acabat tenint un dolorós preu. Al final del film, Laura, penedida i enamorada, truca i torna a trucar, però Galvin no despenja el telèfon. És un gran final per a una gran pel·lícula. Paul Newman, enorme en la derrota i en l’esperança, en la decadència i en la dignitat, mereixa l’Òscar, però li van negar per setena vegada.

LA FEMME DE L'AVIATEUR (1981)

 

1981. França. Guionista i director: Eric Rohmer. 104 minuts. Color.

Fotografia: Bernard Lutic. Música: Jean-Louis Valero.

Philippe Marlaud (François), Marie Rivière (Anne), Anne-Laure Meury (Lucie), Mathieu Carrière (Christian).

L'amor que s'escapa

La dona de l’aviador és un títol curiós, perquè aquest personatge només apareix un instant en una trista foto. Qui sí apareix és l’aviador, que visita furtivament, després de tres mesos d’absència, la pobra Anne, només per dir-li que, encara que ara ell s’instal·li a París, no es veuran més, perquè té la dona embarassada, i s’estimen. Ha anat al gra, sec i directe, l’aviador, que es diu Christian i és alsacià, o sigui, mig alemany. Anne acusa el cop. Ella esperava una altra mena de retorn, la del príncep encantador: “Je m’imaginais qu’ll allait revenir comme un prince charmant pour m’enlever.” Anne l’abraça per darrera vegada i tot seguit se n’aparta; ell li confessa que encara l’estima; ella, abatuda, li diu que l'estimi de lluny, perquè ja no podria suportar més retorns i més abandonaments.

François és l’altre home de la vida d’Anne. Té vint anys, cinc menys que ella, i no és cap “prince charmant” sinó un noi normal i corrent que està molt enamorat d’Anne. Treballa a la Poste (Correus), estudia Dret i es passa el dia pensant en ella, trucant-la, visitant-la, buscant-la pels restaurants, interceptant-la pels carrers. Es fa pesat, per pesat i per gelós, però alhora es fa indispensable, perquè per Anne és un consol tenir un admirador -i amant ocasional- tan fidel. Quan François es presenta al petit apartament d’Anne, ella de seguida vol que se’n vagi però a l’instant vol que es quedi; vol que no sigui tan egoista i que pensi en ella i alhora vol que l’oblidi i pensi en ell. El personatge d’Anne, realment, està fet un garbuix. Marie Rivière, l’actriu emblemàtica de Rohmer, el revesteix d’un encant i d’una calidesa irresistible.

El film es decanta tot seguit per centrar-se en el personatge de François, i no em sembla una gran opció. François reconeix Christian a la terrassa d’un cafè i es dedica a seguir-lo, a ell i a la seva acompanyant, una dona rossa; François es pensa que ella és la dona de l’aviador, però en realitat -ho sabrem al final- és la seva germana. Durant el seguiment, François coneix una noia de quinze anys, Lucie, que és molt espabilada, potser massa. Té molts adeptes aquesta part central del film, que passa gairebé tota en un bonic parc de París, el Parc des Buttes-Chaumont, però a mi no m’emociona gaire. Rohmer no opta pel suspens i el misteri -això era previsible- sinó pel diàleg i els personatges. Però, personalment, no em captiva cap dels dos, ell per monotemàtic i ella perquè es fa massa la llesta i perquè és massa conscient del seu atractiu.

Per sort, hi ha un altre recital de Marie Rivière al final, fet de tristesa, plors llargament ajornats i nebuloses esperances de futur. François no passa del paper de l’amic que consola i encara queda més baldat al final, quan veu Lucie -una noia que li agradava- abraçada a un company de la Poste. L’amor se li escapa de les mans, al pobre François. Segurament, com Anne, preferiria no torturar-se eternament a l’interior del desamor que el rodeja, però -com diu el lema del film- “És impossible no pensar en res” (On ne saurait penser à rien).    

Aquest és el primer film dels sis de la sèrie anomenada “Comèdies i proverbis” (Comédies et Proverbes) que va fer Eric Rohmer al llarg dels anys vuitanta.

BRONCO BILLY (1980)

 

1980. USA (Warner Bros). Director: Clint Eastwood. 116 min. Color.

Guió: Dennis Hackin. Fotografia: David Worth. Música: Snuff Garrett.

Clint Eastwood (Bronco Billy), Sondra Locke (Antoinette Lily), Geoffrey Lewis (John Arlington), Scatman Crothers (Doc Lynch), Bill McKinney (Lefty LeBow), Sam Bottoms (Leonard James), Dan Vadis (Chief Big Eagle), Sierra Pecheur (Lorraine Running Water).

Tenir punteria