COUP DE CHANCE (2023)

 

2023. França, UK. Director: Woody Allen. 93 minuts. Color.

Guió: Woody Allen. Fotografia: Vittorio Storaro.   

Lou de Laâge (Fanny Fournier), Melvil Poupaud (Jean Fournier), Niels Schneider (Alain Aubert), Valérie Lemercier (Camille Moreau).       

La sort i el coratge

Alain Aubert, massa tímid a Nova York, quan al lycée contemplava des de la distància l’atractiva Fanny Fournier i no gosava dir-li res perquè es pensava que ella l’ignorava, ara, passats uns anys, la retroba pel carrer a París i -oh, sorpresa!- s’adona que ella llegia amb avidesa els seus articles al diari del lycée i no l’hauria esquivat si li hagués dirigit la paraula. Els va faltar un cop de sort, o una mica de coratge. Ara, però, a París, Alain i Fanny s’han retrobat i esperen amb il·lusió el moment de veure’s cada dia a l’hora de dinar, en un banc del parc. Tenen moltes coses en comú i l’atracció mútua és imparable. Alain, pansit escriptor divorciat, veu la vida d’una altra manera. Realment és mereixia aquest cop de sort.

Fanny, però, està casada. El seu marit, Jean Fournier, és un milionari amb negocis pocs clars: “Il rend les riches encore plus riches”, diu Fanny; “Sympa”, comenta Alain. Hi ha un afer tèrbol en el passat -un soci seu va desaparèixer de sobte- i una simpatia excessiva que potser amaga una personalitat sinistra. A Fanny li cansen els seus innombrables regals i la sensació de ser simplement una esposa per ser lluïda –“une femme-trophée”.  S’hi va casar perquè es trobava en hores baixes, però ara s’adona de l’error comès. Ha estat un cop de sort trobar l’Alain. Ah, però Jean, marit gelós sempre a l’aguait, contracta un detectiu... El pobre Alain té les hores comptades, perquè Jean Fournier, quan algú li fa nosa, té dos sicaris sempre a punt. Sap greu, fracament, el sagal ens queia simpàtic.

Aquest film, probablement l’últim que mai rodarà Woody Allen, deu ser el millor que ha fet des d’Irrational Man (2015). Pertany al gènere criminal, on se suposa que regna Match Point (2005) en la filmografia woodyallenesca, però no m’agrada aquest film, el protagonista se’m fa insuportable. Coup de chance és molt més agradable de veure, pels personatges, pels actors que els interpreten (en especial, Lou de Laâge i Melvil Poupaud), per aquest bonic París fotografiat per Vittorio Storaro i per l’impecable engranatge narratiu; impecable fins que arriba el desenllaç, és clar, que és més que opinable.

HIT MAN (2024)

 

2024. USA. Dir: Richard Linklater. 115 min. Col. 

Guió:  R.Linklater, Glen Powell. Fot: Shane F. Kelly. Música: Graham Reynolds.    

Glen Powell (Gary Johnson), Adria Arjona (Madison Figueroa Masters), Austin Amelio (Jaspers).    

Realitat i ficció

Si no se’ns digués que Gary Johnson, el protagonista d’aquesta meritòria pel·lícula, va ser una persona real, segurament no ens el creuríem, perquè la gent no sol ser tan versàtil. Johnson, professor de psicologia i filosofia a la universitat de Nova Orleans, també era un estudiós de les aus (fins aquí, cap problema), i a temps parcial, exercia de suposat assassí a sou per a la policia, a fi d’enxampar els clients d’aquesta mena de professionals. El film exposa amb tranquil·litat els diversos aspectes de la vida de Gary Johnson, amb explicacions a l’aula sobre Nietzsche o Freud (brillant quan parla del “jo, superjò i allò” freudians) i amb intervencions a peu de carrer -o, més, aviat, a l’interior de bars- gravant converses amb gent despietada que aspira a contractar un assassí a sou per desfer-se d’algú. En aquesta darrera ocupació és l’home de les mil disfresses i dels mil accents. El carismàtic Glen Powell, guionista del film juntament amb el director Linklater, brilla en el paper i és el motiu principal per veure la pel·lícula.  

Però, és clar, per exposar la interessant vida de Gary Johnson, només caldria mitja hora o una mica més. La realitat, doncs, deixa pas a la ficció quan apareix el personatge de Madison Figueroa Masters, una noia que vol contractar l’assassí a sou per liquidar un marit violent, però a qui Gary, que es fa dir Ron per aquests temes, aconsella de buscar una solució més pacífica. No la vol veure entre reixes, és clar. Bé, la trama es desplega bé i es resol amb enginy, però és escassament original. L’actriu Adria Arjona compleix, però el cinema negre està farcit d’actrius que, transitant entre femme fatale i femme idéale, han estat molt més estimulants.

Destaquem, per acabar, les bones prestacions del secundari Austin Amelio, i, en el cantó negatiu, que Nova Orleans, ciutat única que tantes vegades ha aparegut fascinant al cinema, aquí no existeix realment. Limitacions de pressupost, cal suposar.        

MATA HARI (1931)

 

1931. USA (MGM). Director: George Fitzmaurice. 89 minuts. B/N (26 des.)

Guió: B.Glazer, etc. Fotografia: William Daniels. Música: William Axt.    

Greta Garbo (Mata Hari), Ramon Novarro (Alexis Rosanoff), Lionel Barrymore (Gen. Serge Shubin), Lewis Stone (Andriani).   

El ciri apagat

Greta Garbo va aconseguir un èxit esclatant fent de Mata Hari (1876-1917), ballarina exòtica i espia cèlebre -per bé que mediocre, sembla, per massa enamoradissa-  que va ser descoberta i executada per França abans del final de la Primera Guerra Mundial. L’eròtic exotisme dels balls de Mata Hari a la Garbo manera va fascinar els espectadors de 1932, però ara en queda poca cosa, perquè només ha sobreviscut una còpia censurada de la pel·lícula, i és una llàstima.

El film, sòlid, no és excel·lent i es mou amb certa lentitud a vegades, però té un fragment estel·lar, amb una classe magistral de seducció de Mata Hari. Un jove tinent rus, aviador, de nom Alexis Rosanoff, té uns documents que Mata Hari ha d’interceptar. Ella es presenta de nit al seu apartament, ell fa mala cara, per incidents anteriors; Mata Hari, llavors, l’abraça per darrera i li diu “Are you sorry I came?” Rosanoff es revifa a l’acte. Tot seguit li ensenya una imatge de la Mare de Déu de Kazan, regal de la seva mare, després d’un pelegrinatge de 160 quilòmetres. Rosanoff sempre hi té un ciri encès davant la imatge, ho va prometre a la mare. Mata Hari i Rosanoff conversen, s’ajauen. Ell, apassionat, comença a fer declaracions d’amor. “I love you as one adores sacred things”, afirma. “What sacred things?”, li demana Mata Hari. Rosanoff fa la llista: “God, Country, Honour… you”. Es queixa Mata Hari: “I come last?”  No vol ser l’última, vol ser la primera i per això li exigeix que apagui tots els llums de l’estança… també el ciri. S’esglaia Rosanoff, es tortura; gaudeix del moment Mata Hari, del seu poder. Planifica la seqüència de meravella el director George Fitzmaurice (foto). És extraordinària la interpretació de Greta Garbo, tan poderosa com subtil. Rosanoff, no cal dir-ho, apaga la flama del ciri.

Després d’aquest clímax fabulós, el film decau perquè Mata Hari abandona l’ofici de pèrfida espia i es torna bona. És poc convincent que s’enamori amb tanta passió de l’aviador rus perquè Ramon Novarro -cal dir-ho- és un pes ploma i no està al nivell de la Garbo. Tot el tram final, encara que notablement executat (mai més ben dit), abusa de melodrama i de falta d’originalitat. Pel que fa als secundaris, Lionel Barrymore i, especialment, Lewis Stone, apuntalen molt bé la pel·lícula.   

THE FALL GUY (2024)

 

2024. USA. Director: David Leitch. 126 minuts. Color.

Guió: G.A.Larson, D.Pearce. Fotografia: Jonathan Sela. Música: Dominic Lewis.   

Ryan Gosling (Colt Seavers), Emily Blunt (Jody Moreno), Aaron Taylor-Johnson (Tom Ryder). 

Soroll i fúria

Certa decepció produeix aquesta pel·lícula, quan es veu i més encara quan es recorda. Sobra metratge i sobra acció, explosions i vehicles fent tombarelles, i falta un guió més ben escrit. Els diàlegs entre els carismàtics protagonistes, per exemple, són molt millorables. A part d’això, la química entre Ryan Gosling i Emily Blunt va molt escassa. Ell, trapella simpàtic, necessitaria una Emma Stone al seu costat, una actriu més divertida i joganera. A Blunt li falta ritme. La seva història d’amor, a més, resulta molt estranya, perquè parlen i actuen com si fossin dos adolescents afrontant el seu primer amor. A veure, tenen una edat -tots dos per damunt dels 40 anys- i no poden anar així per la vida, queda molt estrany.

La pel·lícula fa un homenatge sincer i emocionant als dobles d’acció, els especialistes, i en aquest sentit el film triomfa plenament, perquè hi ha acció a dojo -rodant pel·lícules i fora del món del cinema- però esgota una mica, francament. De nou, cal lamentar la contenció inexistent del cinema actual. La pel·lícula no s’acontenta explicant la història d’un especialista en hores baixes que remunta el vol -amb això n’hi hauria hagut prou-, sinó que inclou una rebuscada trama de thriller, explosiva però barata. Cinema de crispetes, en definitiva, que els devoradors principals de crispetes, els jovenets, han esquivat, segurament perquè per ells Ryan Gosling i Emily Blunt -que s’esforcen a buscar la font de l’eterna joventut amb tints i estiraments- són gent gran.     

BLUEBEARD'S EIGHTH WIFE (1938)

 

1938. USA (Paramount). Director: Ernst Lubitsch. 80 minuts. B/N (23 març)

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. Obra de teatre: La Huitième Femme de Barbe-Bleue, d’Alfred Savoir (1921). Fotografia: Leo Tover.

Música: Werner R. Heymann, Frederick Hollander.  

Claudette Colbert (Nicole de Loiselle), Gary Cooper (Michael Brandon), Edward Everett Horton (Marquès de Loiselle), David Niven (Albert De Regnier).

Desfici i anticlímax

Set anys després de His Woman (1931), entonat melodrama, Gary Cooper i Claudette Colbert es van retrobar en aquesta comèdia, menys entonada. Si allà la Claudette era una noia de dubtosa reputació que enganyava en Gary, un bon xicot, aquí ella, ara moralment impecable, torna a enganyar en Gary, milionari massa segur de si mateix, per donar-li una lliçó. La pel·lícula comença bé, amb la famosa seqüència del pijama -ell només vol la part de dalt i ella s’ofereix per comprar els pantalons-, que fa presagiar un film briós farcit d’animades insinuacions. Gary Cooper i Claudette Colbert, amb el seu carisma i sex-appeal indiscutibles, brillen quan poden llançar-se sense traves al flirteig i a la passió (l’escena de la platja, el tête-à-tête nocturn en què ella llueix un esplendorós vestit), però el guió els saboteja contínuament. Que en plena seqüència íntima de xampany i ball, ella es mengi unes cebes crues per espatllar-li la màgia del bes llargament desitjat, és realment decebedor i anticlimàtic. Desfici i anticlímax dominen la pel·lícula. 

Es discuteixen i es barallen massa, Claudette Colbert i Gary Cooper, en aquesta comèdia. S’encalla el guió a la mitja hora perquè tot consisteix en la lliçó d’humilitat que ella li vol donar… i que triga molt a donar-li. Francament, potser caldria haver abandonat la idea de l’obra de teatre original, amb un protagonista que es casa compulsivament. És molt poc creïble, i més amb Gary Cooper, que aquestes coses no les feia. El film té un parell de bons secundaris: Edward Everett Horton, com a pare de Claudette, aristòcrata arruïnat que només pensa en els diners, i un jove David Niven, secretari ocasional de Cooper. Un dels millors gags del film és seu, quan arriba nedant fins a la plataforma on hi ha en Gary i la Claudette, fa una pregunta sobre la carta que està escrivint, i just escoltada la resposta, ja es torna a tirar a l’aigua.

Té moments, doncs, aquest film, menys dels esperats, però, tenint en compte que la direcció és d’Ernst Lubisch i el guió de Charles Brackett i Billy Wilder. No van ser capaços de superar un engavanyós punt de partida.

Acabem amb un diàleg. Desficiós per tanta espera, ell exclama: “Now look here Nicole, I married you…”. Comenta ella: “No, you bought me”.  I acaba argumentant ell amb lògica: “Well then, fulfill your contract!”. I aquest és el problema de la pel·lícula, que el contracte no es compleix mai.  

CIVIL WAR (2024)

 

LE VOLEUR (1967)

 

THE GENERAL DIED AT DAWN (1936)

 

LIVES OF A BENGAL LANCER (1935)

 

OPERATOR 13 (1934)

 

FALLEN LEAVES (2023)

 

THE WEDDING NIGHT (1935)

 

1935. USA (S.Goldwyn-United Artists). Director: King Vidor. 83 minuts. B/N

Guió: Edith Fitzgerald. Fotografia: Gregg Toland. Música: Alfred Newman.

Gary Cooper (Tony Barrett), Anna Sten (Manya Novak), Helen Vinson (Dora Barrett), Ralph Bellamy (Fredrik), Siegfried Rumann (Novak).

Una tragèdia literària

Tony Barrett, escriptor en hores baixes, fa cas del seu editor i s’allunya de Nova York, per veure si amb una vida més senzilla i saludable pot recuperar la inspiració. S’instal·la amb un criat nipó en una casa que té per herència, en un poble petit de Connecticut, envoltat de pagesos txecs. Dora, la seva dona, massa sofisticada per un lloc tan rural, no triga gaire a tornar a la gran ciutat. La solitud no desagrada Barrett, ni la contemplació diària d’una atractiva veïna, la camperola Manya Novak. La noia, destinada a casar-se sí o sí amb el rústic Fredrik, fa renéixer la inspiració de Barrett, que comença una novel·la amb ella de protagonista sota el nom de Sonya. Ella ve cada dia al matí a portar-li la llet, i quan el criat japonès, cansat del fred i de la neu, fuig, Manya s’ocupa de fer-li el menjar. Els moments compartits esclaten literàriament: “He watched Sonya as she moved about the room, her gentle presence soothing after the madness of his life with Daphne.”

Manya s’enamora de Tony Barrett quan llegeix el que escriu, no abans, quan el considera simplement un ric engandulit. Hi ha una tempesta de neu, Manya ha de passar la nit a casa de Barrett. No passa res d’especial, és clar, però els rumors es desfermen a casa els Novak. Fredrik, amargat, es queixa que Manya no l’estima. És cert. Torna Dora, llegeix la novel·la i s’adona que està a punt de perdre el seu marit. Es palpa l’arribada de la tragèdia, perquè no hi ha solució possible. Després d’haver entrevist una felicitat impensada, és imposible tornar enrere, i menys amb un home tan primari com Fredrik.

Potser el desenllaç, que és de naturalesa accidental durant la nit de noces del títol, no és del tot convincent, però resulta dramàticament corprenedor. Mor Manya, que ja només podrà viure a les pàgines de la novel·la de Barrett. Ben dirigit per King Vidor i ben interpretat per Gary Cooper, aquest petit però vibrant melodrama només té una feblesa: la interpretació poc natural, un pèl artificiosa, d’Anna Sten, poc creïble com a rústica txeca. El productor Samuel Goldwyn, en va, la va intentar convertir en una segona Garbo.     

SHADOWS AND FOG (1991) * *

 

1991. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 85 minuts. Color.

Fotografia: Carlo Di Palma.

Woody Allen (Kleinman), Mia Farrow (Irmy), John Malkovich (Paul), John Cusack (Jack), Jodie Foster (Dorrie).   

La mort de l’artista

Mal rebuda per la crítica i ignorada pel públic, Ombres i boira va ser tot un fracàs. L’homenatge a l’expressionisme alemany no va arribar gaire enlloc per culpa d’un guió amb poca consistència: ara apunta cap a Kafka (El procés), amb el mateix Woody Allen com a K, ara apunta cap al film M (1931), el clàssic de Fritz Lang, amb un estrangulador que recorre la ciutat, de nit, fent ombres immenses per allà on passa. Té mitja gràcia, la cosa, però només mitja gràcia.

A part d’aquests dos desmaiats films narratius, hi ha la història, menys derivativa, d’Irmy i Paul, artistes de circ, ella empassa-sabres i ell pallasso. Costa imaginar Mia Farrow dedicada a tal ofici i també costa de pensar que John Malkovich hagi fet riure mai a ningú, però això no té importància. En té més, en canvi, que Irmy estigui delerosa de casar-se i tenir fills (això ho diu una Mia Farrow de 45 anys!). El pallasso, però no en vol sentir a parlar: “A family? That’s death to the artist”. En aquest punt sembla que sigui Woody Allen qui parli. Recordem que l’any següent es va produir la separació d’Allen i Farrow, ja anticipada a Husbands and Wives (1992).

La pel·lícula, quan té més vida, és potser al prostíbul on Irmy es refugia. El pla final de la parella feliç amb la criatura remet, és clar, a El setè segell de Bergman.   

TAKE THE MONEY AND RUN (1969) * *

 

1969. USA. Director: Woody Allen. 85 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Mickey Rose. Fot: Lester Shorr. Música: Marvin Hamlisch. 

Woody Allen (Virgil Starkwell), Janet Margolin (Louise).

La pistola de sabó

Aquesta és la primera pel·lícula que va realment va dirigir Woody Allen, perquè la peculiar What’s Up, Tiger Lily? (1966) consistia només en un doblatge còmic d’un film japonés ja existent. Take the Money and Run és una pel·lícula irregular, un fals documental paròdic que no acaba de funcionar mai gaire bé, i que viu sobretot d’alguns gags molt divertits. Potser el problema és que el punt de partida és massa inversemblant, fins i tot en clau de comèdia, perquè Woody Allen és del tot increïble com a delinqüent, atracador de bancs i un dels criminals més buscats del país. Faria bé Woody Allen, sobretot a partir d’Annie Hall (1977), d’acostar la seva personalitat cinematogràfica a la seva persona real, construint un personatge neuròtic proper i entranyable.

En aquest film, l’embolcall de fals documental es fa més aviat pesat -això li sortiria molt millor a Zelig (1983)- i només fa mitja gràcia el camuflatge dels avergonyits pares del perillós criminal, que apareixen amb celles, ulleres i bigoti de Groucho Marx (tot un homenatge). Com deia, el millor són alguns gags, com el de la pastilla de sabó convertida en pistola fins que, quan el xicot ja és a les portes de la presó, una inoportuna pluja la converteix en un munt de bombolles. També és molt divertit el tram final, en què Woody i cinc presidiaris més es refugien encadenats en una casa on viu una dona gran; arriba un policia, la dona presenta els sis homes com els seus “cosins” i el policia s’ho creu (i dos dels sis són negres!); quan la dona, aprofitant que els sis han anat al lavabo, li diu que són els presidiaris, que s’ho hauria d’haver imaginat perquè van tots molt juntets sempre, el policia afirma: “Em pensava que era una familia molt unida”.

A vegades, alguns gags, com ara el de les dues bandes de atracadors que assalten alhora un mateix banc, no acaben de ser tan divertits com podien haver sigut, a causa de la comprensible falta d’experiència de Woody Allen com a director. Destaquem, per acabar, l’agradable presència de Janet Margolin.           

CELEBRITY (1998) *

 

1998. USA. Guionista i director: Woody Allen. 113 minuts. B/N

Kenneth Branagh, Judy Davis, Famke Janssen, Winona Ryder, Joe Mantegna, Leonardo DiCaprio, Charlize Theron.  

Folis al mar

En la millor seqüència d’aquest llarg i molt avorrit film de Woody Allen, Kenneth Branagh té la brillant idea de trencar relacions amb Famke Janssen just quan ella anava a viure al seu pis (els de la mudança ja corren per allà); llavors ella, en un rampell d’ira, agafa la novel·la que ell ha trigat anys a escriure i surt de casa; la persegueix Kenneth Branagh cridant “És l’única còpia que tinc!”, però fa tard, perquè Famke Janssen ja ha pujat a un ferry i, des de la coberta, va llençant els folis al mar, mentre ell ho contempla impotent des del moll.

És una llàstima que això no passés en la realitat i que una amant irada -i alhora caritativa- de Woody Allen no llencés el guió de Celebrity al mar. El film no té cap gràcia ni enginy, i és pesat, avorrit i completament trivial. Alguna escena, com la dels plàtans, causa vergonya aliena. Especialment irritants es fan Judy Davis, Leonardo DiCaprio i Charlize Theron. Fent de Woody Allen, Branagh cansa força aviat, i només Famke Janssen i Winona Ryder salven l’espectacle.

Anotem la millor frase del film, que és en blanc i negre. Parlant d’un director de cinema, algú comenta: “He’s very arty, pretentious, one of those assholes who shoots all his films in black and white”.  

VICKY CRISTINA BARCELONA (2008) *

 

2008. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color.

Rebecca Hall (Vicky), Scarlet Johansson (Cristina), Javier Bardem (Juan Antonio), Penélope Cruz (María Elena).

L’última planta del soterrani

Barcelona no va tenir sort, perquè aquest film, de títol tan desgraciat, va marcar un dels punts més baixos de la trajectòria de Woody Allen. En aquest cas, la desgana és infinita. D’entrada hi ha una veu en off que no calla mai. Impotència narrativa? No, mandra d’escriure diàlegs. Els que hi ha semblen escrits a correcuita. El guió acumula tòpics sense fi. Les dues turistes americanes i el latin lover sembla que tinguin copes de vi enganxades a la mà. Com que som a Espanya, sempre sona una guitarra espanyola.

Llàstima que Javier Bardem no faci de torero, com volia Woody Allen, per espant dels productors catalans de la pel·lícula. No, Bardem fa de pintor (secció bohèmia daurada) i pinta amb una energia descomunal, perquè és així com pinten els “machos ibéricos” mentre dediquen mirades penetrants a les embadalides turistes americanes. De turistes, n’hi ha dues: Rebecca Hall (el millor del film, per cert) i Scarlett Johasson (insípida). La primera té un promès al seu país, que no ofereix, evidentment, les prestacions del latin lover (perquè quedi clar, és més baixet que ella). Bardem té un pare, que viu en una casa de pagès d’aquelles dels anuncis de Fabada Asturiana. L’home té pensaments lascius quan recorda Penélope Cruz. ¿Serà aquest vell l’alter ego del director? Ho sembla per la manera com Allen filma Scarlett Johansson.

Tot plegat apareix Penélope Cruz, que fa d’espanyola gelosa i exaltada, pura passió, buscant l’Oscar a l’estil de la Sophia Loren (i el va trobar!). Tòpic rere tòpic, postal rere postal, amb un argument insignificant, la pel·lícula avança però no millora. És esgotador sentir Bardem repetir “speak english” a la Pe, fins i tot quan estan sols; és ridícul el famós ménage à trois, que es queda en tímid esbós; i és lamentable la seqüència final, amb la Pe entrant a la casa amb una pistola. Pobre Jean Negulesco! ¡Com el van insultar, a ell, per les pel·lícules que va fer als anys 50 amb turistes americanes, latin lovers i postals turístiques! Però Woody Allen encara té una part de la crítica als seus peus, suposo que en record dels temps passats. Alguns van parlar, fins i tot, d’un cert retorn a l’antiga grandesa. Personalment, només hi veig mandra, negligència i cinisme.       

MAGIC IN THE MOONLIGHT (2014) * * * *

 

2014. USA, França. Guionista i director: Woody Allen. 97 minuts. Color.

Fotografia: Darius Khondji.

Colin Firth (Stanley Crawfod), Emma Stone (Sophie Baker), Simon McBurney (Howard Burkan), Hamish Linklater (Brice), Marcia Gay Harden (Mrs. Baker), Eileen Atkins (Vanessa). 

El mag tardorenc i la mèdium primaveral 

Amb Màgia a la llum de la lluna, Woody Allen va tornar a la dècada que més li convé –els anys 20- i a l’ambient que més el motiva: el dels rics i elegants, sofisticats i cultivats, dedicats al dolce far niente en un entorn bonic; en aquest cas, la Côte d’Azur, retratada amb la millor llum i els millors colors. La pel·lícula té un punt de partida interessant. Stanley Crawford, mag de fama mundial amb el nom de Wei Ling Soo i aspecte xinès, rep un encàrrec d’un col·lega: desemmascarar una mèdium que està fent fortuna entre els adinerats residents de la Riviera francesa. Stanley, un campió de la lluita contra els tramposos espiritistes, s’hi apunta de gust. D’entrada, però, és la mèdium, Sophie Baker, qui el desemmascara (ell s’hi ha presentat sota una identitat falsa) i, més i tot, el convenç, endevinant molts detalls de la seva vida, que realment té un do i no és una estafadora. Stanley, cínic que no creu en res, obre els ulls a la possibilitat que la vida sigui alguna cosa més que mort i pols, i és més feliç que mai.

Woody Allen farceix la pel·lícula amb molts diàlegs sobre Déu, la mort, el més enllà, el sentit de la vida, etcètera, que tot i tenir el seu interès, deixen una clara sensació de “déjà vu” (ben mirat, però, Woody Allen ha fet tantes pel·lícules que gairebé tot ja és “déjà vu”). Sophie té un promès ric, Brice, un noi simpàtic que bàsicament es dedica a cantar i a tocar l’ukelele. No és d’estranyar, doncs, que es decanti per companyia del mag, per més egocèntric i pedant que sigui.   

La pel·lícula llisca inevitablement cap al terreny amorós a la segona part, i resulta poc convincent. La diferència d’edat entre Colin Firth (nascut el 1960) i Emma Stone (1988) és massa gran. L’antic Darcy ara ja està massa pansit i sec (amb aquella sequedat de qui es prepara per a una llarga vellesa), com per enamorar una noia tan fresca i vital com Emma Stone. Hauria calgut un actor més jove. Stanley, a qui hem vist a l’inici amb una promesa més gran i seriosa, es decanta al final per Sophie perquè és més irracional i imprevisible. En cap moment, hi ha cap referència al fet que sigui molt més jove. Ai, Woody, que ja ens coneixem… 

Com Cary Grant i Deborah Kerr (1) a An Affair to Remember (1959), ell té una tia a la Provença, a qui visiten. De nom Vanessa, és una dona sàvia que conclou adequadament el debat existencial de la pel·lícula: “The world may or may not be without purpose, but it’s not totally without some kind of magic.” És ben cert, i és bo que Woody Allen encara sigui capaç d’extreure’n una mica, d’aquesta màgia. No cal dir que amb Emma Stone davant la càmera, resulta gairebé impossible no fer-ho.     

(1) O, en la primera versió, Lover Affair (1939), Charles Boyer i Irene Dunne; i en la tercera, Love Affair (1994), Warren Beatty i Annette Bening.  

WHATEVER WORKS (2009) * *

 

2009. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Larry David (Boris Yelnikoff), Evan Rachel Wood (Melody), Patricia Clarkson (Marietta), Henry Cavill (Larry Lee James). 

Desesperança doble

“La falta de realitat d’aquest film només és comparable a la seva falta, també desesperant, d’irrealitat”. Això deia Jorge Luis Borges sobre City Lights (1931) de Chaplin, i crec que el mateix es podria dir d’aquesta pel·lícula de Woody Allen, que recupera un guió antic que no necessitava pas ser rescatat de l’oblit. La falta de realitat és evident. ¿En quin món un home malcarat, coix i vellot, i no pas ric, aconsegueix que una noia tendra i bonica, quaranta anys més jove, s’enamori d’ell i s’hi vulgui casar? Ella, Melody, sudista refugiada a Nova York, melodiosament l’escolta cada dia, i assaboreix amb delectació cada paraula agra que ell deixa anar. Encoltem l’home, que es diu Boris, després de rebre la proposta de casament: “What could I offer you but a bad temper, hypochondriasis, morbid fixations, reclusive rages, and misanthropy? And what could you offer me? A character out of Faulkner, not unlike Benjy.”  Recordem que Benjy és el retardat mental d’El soroll i la fúria. És simpàtic, per tant, el genial Boris. Larry David -còmic de renom, pel que sembla- interpreta una mena d’alter ego agre i desfermat de Woody Allen.

El personatge, al cap de tres quarts d’hora, ja no dona més de si i entren en escena un xicot jove (agraïda presència de Henry Cavill) i els pares de Melody, que són uns patètics sudistes que veuran la llum a Nova York. Si Woody Allen pretenia que els habitants del Cinturó de la Bíblia (Bible Belt) dels Estats Units, l’odiessin encara més, sens dubte ho devia aconseguir. Entre impossibilitats i caricatures, doncs, transcorre el film, que no s’encalla però que tampoc no s’enlaira. La màgia de la irrealitat trigaria cinc anys a arribar, amb Magic in the Moonlight (2014).

MANHATTAN MURDER MYSTERY (1993) * * *

 

1993. USA. Director: Woody Allen. 104 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Marshall Brickman. Fotografia: Carlo Di Palma.

Diane Keaton (Carol Lipton), Woody Allen (Larry Lipton), Alan Alda (Ted), Anjelica Huston (Marcia Fox), Jerry Adler (Paul House). 

Wagner i Polònia

La recordava amb més gràcia aquesta comèdia d’assassinats de Woody Allen, que comença bé però es fa llarga al tram final. Hi ha dos retrobaments, un de positiu (Diane Keaton, absent des de Manhattan, 1979, exceptuant una breu aparició a Radio Days, 1987) i un de negatiu, la càmera en mà, que Woody Allen havia descobert l’any anterior (la marejant Husbands and Wives) i que també causa desperfectes en l’acabat visual d’aquest film. Woody Allen, com a actor, comença divertit, però va tan accelerat demostrant nervis i infinita covardia (imitant, com sempre, a Bob Hope, esmentat en el guió) que resulta monòton. S’agraeix la presència d’Alan Alda com a enamorat sense esperances de Diane Keaton.

El film, per desgràcia, és visualment pobre i té un misteri d’interès decreixent. A més, l’actor que fa dolent és pèssim i enfonsa la pel·lícula. D’altra banda, els vaivens d’amor i gelosia del trio protagonista (o quartet, amb Anjelica Huston) ens deixen més aviat indiferents. Es va parlar molt del final amb miralls homenatjant The Lady from Shanghai (1948), però és realment inepte. Tot queda en mans, per tant, dels diàlegs, de les frases, i n’hi ha de molt divertides. Fent-se passar per detectiu de policia en un hotel de mala mort, Woody Allen diu: “Yes, I am a detective. They lowered the height requirement”. Parlant del llibre que ha escrit Anjelica Huston, que deu ser d’impossible lectura, diu: “This book makes ‘Finnegans Wake’ look like airplane reading.” I, és clar, la famosa frase sobre Wagner i Polònia: “I can’t listen to that much Wagner, ya know? I start to get the urge to conquer Poland.”

TO ROME WITH LOVE (2012) *

 

2012. Itàlia, USA. Guionista i director: Woody Allen. 112 minuts. Color.  

Woody Allen (Jerry), Alison Pill (Hayley), Judy Davis (Phyllis), Roberto Benigni (Leopoldo Pisanello), Penélope Cruz (Anna), Jesse Eisenberg (Jack), Ellen Page (Monica), Alec Baldwin (John Foy).   

Badalls turístics

Després de París (Midnight in Paris, 2011) era lògic que la nova parada de la ruta turística europea de Woody Allen fos Roma, ciutat encara més monumental i vistosa, aquí fotografiada amb bonics colors per Darius Khondji. A part de contemplar Roma, però, poca cosa més pot fer l’espectador, badalls al marge. Quatre històries es van alternant en aquest film i, francament, no n’hi ha cap de gaire interessant. Woody Allen, apàtic, va facturar un guió sense gràcia amb un toc de Fellini, una mica d’òpera i amb Roberto Begnini per animar la funció.  

Una desmenjada recreació de l'El xeic blanc de Federico Fellini (Lo sceicco bianco, 1952) és potser l’episodi més fluix, però alhora proporciona el millor gag: de visita a la Capella Sixtina, després que un personatge, parlant de Miquel Àngel, digui que no es pot imaginar com devia ser això de treballar tot el dia de panxa enlaire, la prostituta Penélope Cruz afirma: “Jo sí”. (Lavorare tutto il tempo stando sdraiati sulla schiena: non lo posso immaginare! / Io sì!).

Woody Allen fa també d’actor, per última vegada fins ara a la pantalla gran. De visita a Roma per conèixer el promès de la seva filla, l’home descobreix que el seu futur consogre és un gran cantant d’òpera sota la dutxa. A fora, però, sense l’aigua rajant, desafina. La història és previsible i fa sensació d’acudit allargassat.

Roberto Begnini, com dèiem, fa acte de presència per animar la cosa, però la seva història -un home anònim, de cop i volta i sense cap motiu, és convertit en notícia contínua pels mitjans de comunicació- no va enlloc i acaba quan ha d’acabar i prou. De nou, certa apatia s’observa.

Per acabar, la quarta història tampoc no té gaire vida, i es fa fins i tot irritant, pels actors escollits (Eisenberg, Page, Baldwin) i pels diàlegs avorrits. Al final, la noia, que es feia la intel·lectual, ho deixa tot per córrer cap a Hollywood. La gent de la faràndula, cal concloure, és superficial, falsa i fa el que calgui per sobreviure. Un cert autoretrat de Woody Allen hi entreveig.