OPPENHEIMER (2023)

 

2023. USA, UK. Guió i direcció: Christopher Nolan. 180 minuts. Color.

Llibre: American Prometheus, de Kai Bird i Martin J. Sherwin (2005).

Fotografia: Hoyte van Hoytema. Música: Ludwig Göransson.

Cillian Murphy (J. Robert Oppenheimer), Emily Blunt (Kitty), Matt Damon (Gen. Groves), Robert Downey Jr. (Lewis Strauss), Florence Pugh (Jean Tatlock), Josh Harnett (Ernest Lawrence), Kenneth Branagh (Niels Bohr).    

Feinada colossal

Oppenheimer, gran pel·lícula, ambiciós retrat d’un home i d’una època, dura tres hores però no s’atura mai. Hi ha moltes coses per explicar, molta gent per conèixer, molts detalls que no es poden passar per alt. David Lean, home que dominava aquests metratges, hauria estat capaç d’alternar la necessària agilitat narrativa amb moments de pausa, de calma, en què es revela allò inefable que la pressa no pot revelar. Chistopher Nolan, però, opta per cavalcar sense descans, amb seqüències curtes que van al gra i que realment s’encadenen a la perfecció. Potser, però, es perd alguna cosa. No sabria dir, per exemple, quina és la millor seqüència de la pel·lícula. No n’hi ha cap de deixi un record inoblidable. Són massa breus per deixar un pòsit que perduri. Goso dir, per tant, que al film li falta certa grandesa cinematogràfica. En qualsevol cas, el tot impressiona.

La pel·lícula comença brillantment amb els anys de formació de Robert J. Oppenheimer, amb un interessant periple europeu, i s’endinsa amb convicció en el Projecte Manhattan, a Los Alamos. Hi ha moltes cares conegudes, que ajuden a no perdre’s enmig de tants personatges. És una llàstima, però, que aparegui Kenneth Branagh -tan britànic i tan “poirot”- fent del físic danès Niels Bohr, perquè no ens els creiem (no hi havia cap actor centreeuropeu disponible?). Les dues primeres hores de pel·lícula semblen justes i necessàries, però la tercera deixa una empremta diferent. No és pas dolenta, no sobra pas, però dedicar tant temps a un doble interrogatori -l’audiència de seguretat d’Oppenheimer i l’audiència de confirmació del Senat a Lewis Strauss- sembla excessiu. Acabada la guerra, llançades les bombes al Japó, la sensació d’anticlimax és inevitable. Robert Downey Jr., encara que està molt bé com a Lewis Strauss, surt massa.   

En qualsevol cas, Cillian Murphy, inoblidable, aguanta de meravella la pel·lícula damunt les seves espatlles. L’actor, convençut amb raó que fa el paper de la seva vida, transmet amb un magnetisme únic l’ambigua personalitat d’Oppenheimer, l’home que s’horroritza de la seva creació però que alhora n’està orgullós. En el terreny sentimental, però, no fa gaire bona parella ni amb Florence Pugh, que és Jean Tatlock, la seva pertorbada amant, ni amb Emily Blunt, la seva eixuta muller Kitty, i potser ja ha de ser així. Destaquem el diàleg inicial amb Kitty: “Are you married?”, li pregunta Oppenheimer; “Not very much”, respon ella. En el cas de Jean Tatlock, Christopher Nolan es permet algunes extravagàncies visuals que causen més perplexitat que altra cosa, perquè no s’adiuen amb la resta de pel·lícula. Però tenint en compte la feinada colossal del projecte, sembla de mal gust criticar-lo.