UNDER THE TUSCAN SUN (2003)

 

2003. USA. Guionista i directora: Audrey Wells. 113 minuts. Color.

Diane Lane (Frances Mayes), Sandra Oh (Patty), Vincent Riotta (Martini), Lindsay Duncan (Katherine), Raoul Bova (Marcello), Pawel Szajda (Pawel)    

Confiança en el futur

Al Simmering, regió austríaca, s’hi va construir una línia de ferrocarril, tram de la futura línia Viena-Venècia, abans que existís cap tren capaç de superar rampes tan pronunciades. Un exemple de confiança en el futur, se’n podria dir. Aquesta informació la facilita el molt amable senyor Martini, de l’agència immobiliària, per tal d’animar una mica l’americana Frances Mayes, que s’ha instal·lat a la Toscana i ha començat a fer obres a una casa molt antiga i molt arrossinada del poble de Cortona. Frances, escriptora de professió, ha arribat a Itàlia trista i pansida després d’un divorci que no havia vist venir. D’entrada, però, el trasllat transcontinental no fa miracles i Frances, escalant per la trentena i sense fills, continua trista i pansida. Sense amor, la vida és dura de pair.

El film, sorprenentment, no és cap comèdia romàntica ni cap drama romàntic. L’amor brilla per la seva absència. El pur i simple espectacle de la vida quotidiana ocupa el seu lloc. Les converses de Frances amb el cordial i ben casat senyor Martini, Frances i els tres paletes polonesos, Frances i el vell senyor de les flors... A vegades treu el cap un agradable costumisme. Els italians no poden deixar de ser italians. Aquest és el diàleg sobre semàfors que té Frances amb Marcello, efímer latin lover, veient com condueix:          

Frances: Do traffic lights mean anything around here?

Marcello: Sure. Green light: avanti, avanti. Yellow light: decoration.

Frances: What about red light?

Marcello: Just a suggestion.

Com deia a l’inici, si algun missatge té el film és que la felicitat, tard o d’hora, arriba, i arriba no quan la perseguim de manera incansable sinó quan ens deixem anar i jaiem a l’herba, endormiscats. Així ho explica Catherine, una excèntrica anglesa que també viu a Cortona, amb una bonica història: “Listen, when I was a little girl I used to spend hours looking for ladybugs. Finally I’d just give up and fall asleep in the grass. When I woke up, they were crawling all over me.”

La fabulosa Diane Lane omple de vida i d’emoció aquest film. La recordarem sempre amb el seu vestit blanc, seient de costat, a l’antiga manera, a la vespa del policia.   

8 FEMMES (2002)

 

2002. França. Director: François Ozon. 111 minuts. Color.

Catherine Deneuve (Gaby), Isabelle Huppert (Augustine), Fanny Ardant (Pierrette), Virginie Ledoyen (Suzon), Ludivine Sagnier (Catherine), Emmanuelle Béart (Louise), Danielle Darrieux (Mamy), Firmine Richard (Chanel).   

Joc i estil

A la manera d’Agatha Christie i de tot whodunit que vulgui merèixer el títol, aquest film presenta un mort inesperat -l’home de la casa, que apareix apunyalat al llit de bon matí- i tota una colla de candidats, en aquest cas candidates. Són les vuit dones del títol: la poc afligida Gaby, esposa del mort; la neuròtica Augustine, germana de Gaby; Pierrette, germana del mort, llagasta de categoria; la bella Suzon, filla gran del difunt; l’espavilada Catherine, la filla petita; la falsa impedida Mamy, la mare del mort; la descarada Louise, criada i amant del difunt; i la cuinera Chanel. Com pertoca, tot passa en un lloc tancat, de díficil accès i d’impossible sortida: una elegant casa lluny de la ciutat, un dia d’hivern, en plena nevada. A diferència del whodunit habitual, aquí no hi ha policia ni detectiu que faci interrogatoris.

Les vuit dones s’alternen en el paper de detectiu aficionat i, de seguida, les mentides i els secrets més inconfessables surten a la llum. De fet, potser hi ha un excés de secrets i mentides. Certa contenció hauria convingut. Encara que el whodunit és un gènere artificiós per essència, no cal excedir-se en el joc, perquè hi ha el risc de perdre la mínima credibilitat necessària. Per desgràcia, això és el que passa en aquest film i a mitja partida ja no creiem en els personatges.

Per tant, domina el joc, el pur espectacle, i no es pot negar que és considerable i que permet contemplar el film amb satisfacció fins al final. A part d’un guió desenfrenat, hi ha una estilitzada recreació d’època (anys 50), especialment en el vestuari de les actrius, i hi ha també una agraïda part musical. Vuit cançons, procedents del pop francès del anys 60, una per a cada actriu, van apareixent puntualment i serveixen per posar pausa i comentari als excessius diàlegs. En destacaria quatre: “Message personnel”, l’immortal tema de Françoise Hardy, aquí cantat per Isabelle Huppert; “Papa t’es plus dans le coup” i “Mon amour, mon ami”, cantats i ballats amb gràcia per Ludivine Sagnier i Virginie Ledoyen, respectivament; i finalment, “Toi jamais”, cantat per Catherine Deneuve amb gran charme.   

SPY GAME (2001)

 

2001. USA. Director: Tony Scott. 126 minuts. Color.

Robert Redford (Nathan Muir), Brad Pitt (Tom Bishop), Catherine McCormack (Elizabeth Hadley).  

Un joc pervers

Robert Redford és Nathan Muir, un veterà agent de la CIA. No és un cínic ni un desencantat, és un professional, no pas cruel, però sense escrúpols si ha de sacrificar innocents en alguna missió. Al seu deixeble, Tom Bishop, li costa aprendre aquesta dura lliçó. En la seva primera missió com a espia, a Berlin el 1980, Muir no parpelleja a l’hora de sacrificar Schmidt, una peça  necessària per a l’operació a qui se li havia promès el pas al Berlin Occidental. Bishop es queda esfereït i reclama a Muir que no s’excusi amb allò del bé més gran. Contesta Muir: “That’s exactly what it’s about. Because what we do is unfortunately very, very necessary. And if you’re not willing to sacrifice scum like Schmidt for those that want nothing more than their freedom, then you better take a long hard look at your chosen profession, my friend.” 

El debat moral reapareix a Beirut el 1985. És el millor bloc del film, un llarg flash-back que acaba amb Muir ordenant de fer volar tot un hotel per matar un únic terrorista. Bishop no ho suporta més i se’n separa per sempre.  Però el sentimentalisme és un taló d’Aquil·les per a un espia. Ho veiem a l’inici, quan Bishop entra en una presó xinesa per rescatar la seva amant, Elizabeth Hadley (l’atrctiva Catherine McCormack), i en un moment de compassió, dóna un xiclet a un pres torturat; aquest xiclet serà la seva perdició. Muir, llavors, es troba en un dilema: rentar-se les mans o intentar una jugada impossible per rescatar-lo, burlant la pròpia CIA, que es desentén de l’agent caigut. Per descomptat, coneixem prou bé Redford per saber que optarà per la segona opció: és l’ètica del soldat, que consisteix en no abandonar el company ferit.

L’últim quart de la pel·lícula és molt improbable, per no dir absolutament increïble, però és catàrtic, i no desfà la solidesa i la força dramàtica dels tres blocs que la integren: Vietnam, 1975; Berlin, 1980; i Beirut, 1985. Tony Scott, director sense calma vital, es lliura al lideratge de Robert Redford, que atorga profunditat de mirada i entitat moral al film. Redford domina, controla i dóna joc a Brad Pitt, que compleix prou bé, especialment en les escenes que comparteixen; quan està sol, en canvi, flaqueja.  

IN THE MOOD FOR LOVE (2000)

 

2000. Hong Kong, França. Guionista i director: Wong Kar-wai. 98 min. Color.

Fotografia: Christopher Doyle, Mark Lee Ping-Bing. Música: Michael Galasso.

Maggie Cheung (Su Li-zhen), Tony Leung (Chow Mo-wan).

Anhels insatisfets

Poques vegades s’han vist persones més elegants, educades i fotogèniques transitant per passadissos més estrets, vivint en estances més minses i trobant-se de nit en carrerons més solitaris i plujosos. Chow i Su, es diuen, ell i ella, i afronten amb un estoïcisme i una dignitat fora mida una vida de desamor que el destí, indiferent a les seves qualitats, els ha proporcionat. Su Li-zhen, més coneguda com a senyora Chang, baixa amb un pot de llauna a comprar tallarines a una sòrdida botiga subterrània; i ho fa amb el seu millor vestit, a càmera lenta, amb un tema musical que, en pizzicato, transmet el seu intens desig d’estimar, i que, amb una malencònica melodia de violí, ens fa arribar la seva eterna frustració. (Quan, en comptes d’aquest formidable tema, sonen els boleros “Aquellos ojos verdes” i “Quizás, quizás, quizás” de Nat King Cole “cantando-en-español”, vibrem menys, que consti, però és culpa nostra, perquè per aquests verals aquestes cançons estan molt gastades, no del film). 

Su i Chow, ella i ell, són persones molt desgraciades a qui l’atzar ha unit capriciosament, perquè el marit de Su i la muller de Chow -tots dos gairebé sempre invisibles- són amants. Su i Chow es consolen junts conversant, però, distingits com són, no volen fer el mateix que els seus filibusters cònjuges. L’elegància, però, té un límit, i massa combustió interna no és bona. Chow ja voldria fugir lluny amb Su per començar junts una nova vida, però Su no ho veu clar. S’insinua que tots dos tenen alguns moments de gaudi compartit, però no se’ns mostra. El director Won Kar-Wai prefereix que els contemplem sempre com a campions del llanguiment amorós. És una bona idea, té més rendiment melodramàtic.

Vermells i verds omplen la pantalla, la passió i la frustració, els moments  ardents i les hores que passen sense deixar rastre. Hores, dies, anys, i la felicitat que sempre passa de llarg. No sé ben bé si aquesta pel·lícula, estèticament inoblidable, s’endinsa com cap altra en infinites profunditats emocionals o és més aviat decorativa.  

A MIDSUMMER NIGHT'S DREAM (1999)

 

1999. USA, UK. Director i guió: Michael Hoffman. 114 minuts. Color.

Obra: A Midsummer Night’s Dream, de William Shakespare (1595-1596).

Kevin Kline (Cabdell; Bottom), Michelle Pfeiffer (Titània), Rupert Everett (Oberon), Stanley Tucci (Puck), Calista Flockhart (Helena), Anna Friel (Hèrmia), Christian Bale (Demetri), Dominic West (Lisandre), David Strathairn (Teseu), Sophie Marceau (Hipòlita).

L’obra

El somni d’una nit d’estiu és una de les millors comèdies de William Shakespeare, una prodigiosa barreja d’amors que es fan i es desfan, éssers fantàstics (fades i follets) que emboliquen la troca, il·lusions i encanteris que duren una nit i l’endemà semblen somiats, i, per acabar, la representació d’una obra catastròfica que conté, però, una escletxa de veritat. 

Teseu, el duc d’Atenes, anhela el seu pròxim casament amb Hipòlita, la reina de les amazones. Es presenta a palau Egeu, que exposa una queixa contra la seva filla Hèrmia i contra Lisandre, que l’ha enamorada. Egeu ja té un marit pensat per Hèrmia; es tracta de Demetri, el qual, però, també ha flirtejat amb Helena, que està boja per ell. Teseu dicta sentència a favor dels desigs d’Egeu, i adverteix a Hèrmia que si no es casa amb Demetri, només pot esperar la pena de mort o una vida de clausura.   

Hèrmia i Lisandre fugen d’Atenes i s’endinsen en un bosc proper. Demetri els segueix, i també la desconsolada Helena. Arriba la nit, l’hora de les fades i els follets. Oberon, el rei de les fades, està enfadat amb Titània, la reina, per culpa d’un petit patge de la Índia que ella no li vol cedir. Oberon envia Puck, el seu follet de confiança, a buscar una rara flor el suc de la qual, vessat damunt dels ulls de qualsevol, provoca la il·lusió que es desitgi. Mentrestant, al bosc, un grup d’actors aficionats del poble assaja una obra –“Els amors de Píram i Tisbe”- amb el desig d’interpretar-la en les celebracions del casament de Teseu i Hipòlita. Puck, sempre a punt per fer-ne alguna, col·loca un cap d’ase en l’actor més entusiasta de la colla, Cabdell. Per la seva banda, Oberon, vessa el suc màgic a les parpelles d’una adormida Titània, xiuxiuejant-li que, quan es desperti, s’enamorarà del primer que vegi, sigui el que sigui, gat, ós o senglar. Titània es desperta i veu… Cabdell, amb cap d’ase.

El suc màgic provoca més conseqüències. Oberon, veient tan desconsolada Helena, demana a Puck que vessi algunes gotes als ulls de Demetri, perquè se n’enamori, però Puck es confon de noi i és Lisandre qui, quan es desperta, sent una passió irrefrenable cap a Helena…  

El film

Aquesta pel·lícula trasllada l’acció de l’Atenes intemporal de l’obra de Shakesperare a un poble d’Itàlia, Monte Athena, a finals del segle XIX. Pel bonic paisatge, verd amb suaus turons, suposem que es tracta de la regió de la Toscana. És un món de bicicletes, gramòfons i àries operístiques de banda sonora. Es fa un gran ús de les bicicletes i és realment divertit veure Hèrmia, Helena, Lisandre i Demetri pedalant amunt i avall pels camins del bosc. Puck, quan en veu una, no sap què és aquest estrany artefacte, però la prova i, com que és un follet, en un tres i no res hi sap anar.

Un altre punt fort del film és la divertidíssima representació de l’obra “Breu i ensopida escena dels amors del jove Píram i la seva Tisbe, una comèdia molt tràgica” per part d’en Cabdell, ja recuperat del cap d’ase, i companyia. Hi ha un gran contrast el magnífic teatre, d’un luxe vienès, i la representació, que no pot ser més caòtica i inepte. A Cabdell, que fa de Píram, li agrada tant de suïcidar-se amb l’espasa que ho fa dues vegades. Tothom es mor de riure. Però llavors arriba Tisbe, que lamenta la mort de Píram, i les seves paraules, dites amb emoció per l’actor que fa de Tisbe, arriben al cor del públic, que calla corprès. El dolor de Tisbe és el dolor que tots sentim quan se’ns mor algú estimat. Fins i tot en l’obra més lamentable, hi pot haver un moment on es reveli la veritat de la vida. 

També caldria destacar la brillantor amb què el film resol l’enamorament surrealista de Titània per Cabdell, l’home del cap d’ase.  

Res no falla en aquest film, que trasllada molt bé a la pantalla la desbordada comicitat i els captivadors elements fantàstics de l’obra. Els anys noranta van ser especialment bons pel que fa a l’adaptació de les comèdies de William Shakespeare. Recordem Much Ado About Nothing (Molt soroll per res, 1993) de Kenneth Branagh, o la més desconeguda, però igualment magnífica, Twelfth Night (Nit de reis, 1996), de Trevor Nunn, amb Imogen Stubbs. Així doncs, El somni d’una nit d’estiu completa una admirable trilogia. La pel·lícula esporga part del text, però és fidel a l’obra, i compta amb un gran repartiment, en què destaquen Rupert Everett i Stanley Tucci com a Oberon i Puch, i Calista Flockhart i Anna Friel, com a Hèrmia i Helena; també, en el paper de més patetisme, Kevin Kline.  

TWILIGHT (1998)

 

1998. USA. Director: Robert Benton. 94 minuts. Color. (6 de març)

Guió: R.Benton, Richard Russo. Fot: Piotr Sobocisnki. Música: Elmer Bernstein. 

Paul Newman (Harry Ross), Susan Sarandon (Catherine Ames), Jack Ames (Gene Hackman), Reese Witherspoon (Mel Ames), Stockard Channing (Lt. Verna Hollander), James Garner (Raymond Hope),

Els netejadors

Harry Ross fa un any que ja no té llicència de detectiu i en fa dos que viu, mig com a amic i mig com a empleat que no cobra, al pis de dalt del garatge de la mansió dels Ames. És un matrimoni format per dues estrelles de cinema, tant en decadència com la seva fortuna. Ell és Jack Ames i els metges li han donat deu mesos de vida. Ella és Catherine Ames i conserva l’atractiu i l’instint de supervivència. La pel·lícula sembla que completi la trilogia iniciada amb Harper (1966) i de The Drowning Pool (1975). No hi ha cap novel·la de Ross Macdonald al darrere, però sí el seu esperit, com deixar clar el cognom del detectiu: els diàlegs brillants, la mirada trista i lúcida, i un cas que mira cap al passat per descobrir-hi, al costat d’una piscina abandonada, un cadàver enterrat. El cas és senzill: fa vint anys Jack i Catherine, amants, amb l’ajut inestimable del detectiu Raymond Hope, van liquidar el marit d’ella, un altre actor, i el van enterrar al seu ranxo. Hope, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge als Ames. Quan apareixen dos nous xantatgistes –força estrafolaris: un noi que s’havia fugat amb Mel, la filla dels Ames, i la seva agent de la condicional-, Harry acaba descobrint la veritat. Paul Newman –abans Harper, ara Ross- ho fa amb el carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica, perquè descobrir les misèries alienes resulta, a aquestes altures de la vida, més descoratjador que mai. Els Ames són els seus amics. No els trairà, però ja no els podrà mirar més a la cara.

El film es mou per camins molt transitats, però ho fa amb estil i elegància. El to, ja ho diu el títol, és crepuscular. Hi ha molts capvespres i moltes vides que van a la posta. L’amistat és el gran tema: l’amistat que trontolla quan surten a la llum els crims del passat, l’amistat com a xantatge emocional, l’amistat que acaba reduïda a obligació moral. Harry Ross està atrapat entre el seu deure moral i la fidelitat als Ames. L’amoral Raymond Hope, en canvi, no s’ha deixat seduir pels rics i famosos. Diu a Harry: “¿No et canses mai de tota aquesta gent guapa, Harry? No et molesta que ells puguin fer el que vulguin perquè gent com tu i jo ja ho acabem netejant després?” (1)

El to de la pel·lícula el marquen les sequències a dos, íntimes i pausades, sempre reveladores, entre Newman i un dels altres tres protagonistes (Hackman, Garner o Sarandon). No té pressa el guió i tampoc la càmera, elegant i subtil. Encara que el to general sigui malencònic, hi ha espai per a l’humor. Un gag recorre tot el film: el rumor que Ross, a Mèxic, va rebre un tret que va afectar greument la seva virilitat. A la seqüència final, feliç i assolellada, la tinent Verna comprova que el rumor és fals. No s’allunya, doncs, crepuscle enllà Paul Newman, sinó que, vital, se’n va de vacances amb un antic amor. Com Nobody Fool’s (1994), Twilight va ser escrita i dirigida per Robert Benton. Són els seus millors films i el millor testimoni de la sàvia veterania de Paul Newman.             

(1) Raymond Hope: Don’t you ever get tired of all the beautiful people, Harry? Doesn’t it ever bother you that they do whatever they want because there are people like you and me that who’ll clean up after them?

GATTACA (1997)

 

1997. USA. Guionista i director: Andrew Niccol. 112 minuts. Color.

Fotografia: Slawomir Idziak. Música: Michael Nyman.  

Ethan Hawke (Vincent Freeman), Uma Thurman (Irene Cassini), Jude Law (Jerome Eugene Morrow).   

Vol a Tità

EMMA (1996)

 

1996. USA. Guionista i director: Douglas McGrath. 104 minuts. Color.

Novel·la: Emma, de Jane Austen (1815). Fot: Ian Wilson. Música: Rachel Portman.

Gwyneth Paltrow (Emma Woodhouse), Jeremy Northam (George Knightley), Toni Collette (Harriet Smith), Alan Cumming (Philip Elton), Ewan McGregor (Frank Churchill), Greta Scacchi (Anne Taylor Weston), Polly Walker (Jane Fairfax).   

Una afició irresistible

Emma Woodhouse té el tir amb arc com un dels seus entreteniments preferits. Res de més apropiat, perquè la noia té una afició irresistible a apuntar i a disparar, tant fletxes com consells matrimonials. Té la millor de les intencions, una confiança cega en el seu criteri (si és més intel·ligent i cultivada que els alters, ¿per què no ha de saber millor que ells què els convé?), però no n’encerta ni una i, per culpa seva, gairebé esgarria la felicitat dels alters, i la seva pròpia. És el cas de la seva amiga Harriet, a qui Emma persuadeix de no casar-se amb un pagès que li agrada, el senyor Martin, perquè seria baixar en l’escala social i li proposa, com a substitut, el pastor Elton (pastor d’ànimes, no d’ovelles), el qual, en realitat, no té interès en Harriet sinó en la pròpia Emma. Tan perspicaç que es creu, la nostra protagonista, i no s’adona de res.

SABRINA (1995)

 

1995. USA. Director: Sydney Pollack. 127 minuts. Color.

Guió: Barbara Benedek, D.Rayfiel. Fot: Giuseppe Rotunno. Música: John Williams.

Harrison Ford (Linus Larrabee), Julia Ormond (Sabrina Fairchild), Greg Kinnear (David Larrabee), Lauren Holly (Elizabeth Tyson), Richard Crenna (Patrick Tyson), Angie Dickinson (Ingrid Tyson). 

El remake supera l’original

A Sydney Pollack li van caure un munt de critíques amb aquest remake, que va ser considerat unànimement com a molt inferior a l’original de Billy Wilder. No hi estic gens d’acord, i jo diria, pel que he anat veient, que cada vegada estic menys sol. Qui vegi la pel·lícula de 1954, no pot fer altra cosa que contemplar amb horror el final, quan Audrey Hepburn, obligada pel guió, rebutja William Holden i se’va va a París amb l’envellit, amargat i rebregat Humphrey Bogart. El gran Bogie no va estar mai tan malament ni tan fora de lloc com a Sabrina. No és gens estrany que la primera opció de Wilder per al paper fos Cary Grant, el qual el va rebutjar perquè no volia semblar un vell verd al costat d’Audrey Hepburn, que era molt jove i tenia un aspecte molt juvenil.

En aquest cas, el remake millora, i molt, l’original. Julia Ormond gairebé té tot l’encant d’Audrey Hepburn, i el fet de ser una mica més gran -i de semblar-ho- beneficia molt el film. Amb bon criteri, Pollack no inclou un intent de suïcidi de Sabrina que figura en el film de 1954, apunt dramàtic que només provocava desconcert. D’altra banda, Greg Kinnear, com a germà playboy, és tan adequat com William Holden, o potser més i tot, perquè té una presència menys estel·lar i sembla més pes ploma.

Però qui realment decanta la balança és Harrison Ford, infinitament més adequat per al paper que Bogart. Ford és perfecte com a tauró dels negocis, com a germà gran de Kinnear i com a enamorat de Sabrina, que el transforma. Ford i Ormond fan una gran parella i les seves escenes junts, al despatx d’ell, en bicicleta o a l’avió, són magnífiques. El final, junts a París, ja no posa els pèls de punta com a la versió del sempre massa mitificat Billy Wilder, sinó que és el desenllaç adequat.

Potser l'únic defecte rellevant del film és el pròleg a Paris, que dura massa. Encara que hi ha el bon detall de la foto de Kinnear que va sent tapada per Sabrina al llarg de les setmanes, el film realment comença quan Sabrina torna a casa, en versió chic, i David, que la porta amb el seu descapotable, no la reconeix; si ho fa, en canvi, Linus, amb un breu cop d’ull. En fi, aquesta és una excel·lent comèdia romàntica, que guanya a cada visió i que es converteix fàcilment en una de les millors dels anys 90.

Acabem amb un entonat diàleg entre els germans Larrabee. “You are talking about my life!”, protesta el petit, David, quan Linus li reclama que talli amb Sabrina. “I pay for your life, David. My life makes your life possible”, estableix amb fermesa l’autoritari Linus. “I resent that”, es queixa David, que no pot dir res més perquè realment es dedica a la bona vida i prou. “So do I”, remata Linus.  

QUIZ SHOW (1994)

 

1994. USA. Director: Robert Redford. 132 minuts. Color.

Guió: Paul Attanasio. Llibre: Remembering America: A Voice From the Sixties, de Richard N. Goodwin (1988). Fot: Michael Ballhaus. Música: Mark Isham.

Ralph Fiennes (Charles Van Doren), John Turturro (Herbie Stempel), Rob Morrow (Dick Goodwin), Paul Scofield (Mark Van Doren), David Paymer (Dan Enright), Hank Azaria (Freedman).  

Afalagat

Charles Van Doren, professor universitari, pertany a una familia il·lustre. Fill d’un poeta cèlebre i d’una novel·lista, viu una vida còmode i elegant. Fascinat pels concursos televisius, es presenta a la seu de la NBC per provar sort en el “Twenty-One”, concurs de preguntes culturals de gran èxit. Els responsables del programa el reben encantats, perquè necessiten un relleu urgent per a Herbie Stempel, imbatible campió que ja no és tan popular com era, tal com reflecteixen unes audiències a la baixa. Quan, en el moment decisiu del programa en què Van Doren s’enfronta a Stempel, el presentador li fa una pregunta prèviament preparada, Van Doren dubta uns segons… i després la contesta correctament. Ha guanyat, és a dir, s’ha deixat corrompre. La fama i els diners han vençut. A partir d’aquí, Van Doren encadena les victòries, sempre gràcies al fet que coneix amb antelació les preguntes. Fi i cultivat com és, s’excusa en la importància de la seva presència en el concurs per incrementar l’interès dels nens per la cultura. En realitat, però, s’ha rendit a l’afalac general que proporciona la fama. Van Doren és l’home més admirat d’Amèrica, i ell adora ser-ho.

Van Doren, però, té dos enemics: Herbie Stempel, l’home a qui van descavalcar del concurs per col·locar-lo a ell, i Dick Goodwin, l’advocat del Congrés que investiga la corrupció dels concursos televisius. Tots dos acaben derrotant Van Doren, quan l’escàndol surt a la llum, però alhora tots dos en queden fascinats; Goodwin en el llarg assetjament a què el sotmet i Stempel quan Van Doren fa la declaració pública de mea culpa i rep una gran ovació, tant dels congressistes com del públic assistent. Pobre Stempel, Van Doren és imbatible, fins i tot en la humiliació pública, i ell és un home insignificant i vulgar.   

Els fets que explica Quiz Show són autèntics: un gran cas de corrupció televisiva que va escandalitzar els Estats Units a finals dels anys 50. Aquesta pel·lícula recrea aquests fets amb precisió i gran agilitat narrativa. Destaquen el seu poder d’evocació sobre un món fascinant -l’Amèrica dels anys 50- i la clarividència amb què exposa les misèries de la televisió (i de la societat en general). Hi ha grans personatges i grans diàlegs. Els duels dialèctics de Van Doren amb Goodwin, que l’investiga i a poc a poc el va acorralant, són magnífics. Ralph Fiennes, en el millor paper de la seva carrera, és un Charles Van Doren memorable.

La pel·lícula també és molt incisiva retratant els diversos estrats del poder. Els encarregats del concurs reben el seu càstig, però el Gran Home de la NBC, connectat amb les mes altes esferes, resulta intocable.

Una gran pel·lícula, doncs, magistralment dirigida per Robert Redford. Quiz Show és, sens dubte, un dels cims del cinema americà dels anys 90. 

Acabem amb un comentari de Mark Van Doren, pare de Charles, esfereït dels diners que el seu fill guanya a la televisió: “Sixty-four thousand dollars for a question. I hope they are asking you the meaning of life.”    

RESERVOIR DOGS (1992)

 

1992. USA. Director: Quentin Tarantino. 99 minuts. Color.

Guió: Quentin Tarantino. Fotografia: Andrzej Sekula.  

Harvey Keitel (Mr. White / Larry), Tim Roth (Mr. Orange),  Michael  Madsen (Mr. Blonde), Chris Penn (Nice Guy Eddie), Steve Buscemi (Mr. Pink), Laurence Tierney (Joe Cabot), Quentin Tarantino (Mr. Brown), Edward Bunker (Mr. Blue).

Abans i després

BUGSY (1991)

 

LE MARI DE LA COIFFEUSE (1990)

 

1990. França. Director: Patrice Leconte. 82 minuts. Color.  (3 d’octubre)

Guió: P.Leconte, Claude Klotz. Fot: Eduardo Serra. Música: Michael Nyman. 

Jean Rochefort (Antoine), Anna Galiena (Mathilde), Roland Bertin (el pare d’Antoine), Michèle Laroque (la mare del nen adoptat).   

Títols: The Hairdresser’s Husband; El marit de la perruquera.

Els amics innecessaris

Aquesta és una pel·lícula estranya, absurda, minimalista, amb un encant indiscutible i una dosi il·limitada d’extravagàncies, no sempre afortunades. El somni d’Antoine, des de petit, és casar-se amb una perruquera, però no amb una perruquera qualsevol sinó una d’exhuberant i lúbrica, per viure infinites sessions apoteòsiques de sensulitat i sexualitat, contemplant la formosa perruquera en acció, just com feia, de petit, al poble on estiuejava la família, en què Antoine entrava en èxtasi assegut a la perruqueria tot assaborint amb la vista detalls anatòmics de la molt ufanosa perruquera.     

Antoine triga molt temps a fer realitat el seu somni. Ja és un home de seixanta anys quan veu per primera vegada Mathilde, perruquera sublim de poc més de trenta. Antoine li proposa matrimoni a l’instant, de cop, mentre ella li talla els cabells. Mathilde no contesta, però a la següent visita li recorda la proposta i accepta. Potser no és gaire versemblant, però en aquest film el realisme no hi té res a fer. Antoine i Mathilde es casen, són feliços i viuen en ple èxtasi amorós i sexual cada dia, de manera imparable. No necessiten fills ni amics per ser més feliços. Declara ell: “Tampoc no tenim amics. No n’hem tingut mai. Què haurien afegit a la nostra vida? Sempre m’ha estranyat la mania de les parelles de sortir amb altres parelles, d’intercanviar-se invitacions, de passar les vacances junts. A mi això sempre m’ha semblat una falta d’amor. Una esquerda emplenada per amistats externes. Jo estic bé amb tu, Mathilde. Som feliços junts. És l’únic que importa.”

El film, ara tòrrid ara flàccid, evita caure en la monotonia gràcies a un catàleg decent de personatges secundaris i a uns quants balls peculiars d’un desencadenat Jean Rochefort. El desenllaç és tràgic, però tampoc no importa gaire. Mathilde (Anna Galiena, malencònica i escultural), com que no podria suportar la fi de l’èxtasi que viu amb Antoine, se suïcida al riu abans que la passió sigui substituïda per la tendresa. Aquesta és la carta de comiat de Mathilde: “Mon amour, je m’en vais avant que tu t’en ailles. Je m’en vais avant que tu ne me désires plus, parce que alors il ne nous restera que la tendresse et je sais que ça ne sera pas suffisant.” Resulta molt francès tot plegat, com aquesta França eterna, ja desapareguda, tan ben recreada.

LICENCE TO KILL (1989)

 

1989. Gran Bretanya, USA (Eon-UA). Director: John Glen. 133 minuts. Color.

Guió: Michael G. Wilson, Richard Maibaum. Música: Michael Kamen.

Timothy Dalton (James Bond), Carey Lowell (Pam Bouvier), Robert Davi (Franz Sanchez), Talisa Soto (Lupe), Anthony Zerbe (Milton Kreste), Benicio del Toro (Dario).

007 contra la droga

Si Timothy Dalton, a The Living Daylights, s’internava en l’agonitzant bloc comunista, en aquest film es va endinsar en el món, gens agonitzant, del narcotràfic. L’argument, més senzill i eficaç que el del film precedent, gira a l’entorn d’una venjança, la de James Bond contra el narco Sánchez (excel·lent Robert Davi). L’inici, alegre i espectacular, presenta l’agent i el seu amic de la CIA Felix Leiter en plena acció als cayos de Florida just abans del casament d’aquest segon. Pesquen una avioneta en ple vol i després es llancen en paracaigudes cap a l’església. Ara bé, ser amic de Bond és fatal. Es confirma de seguida, quan a la nit de noces els homes de Sánchez s’abraonen sobre Leiter i esposa. Fa un gir el film: Bond, que era un home feliç, sent el dolor i la ràbia, i prepara la venjança en solitari, fora del servei secret, contra Sánchez. Aquesta és la conversa final que 007 té amb M, a la Casa Museu de Hemingway a Key West.

M: Leave it to the Americans! It’s their mess. Let them clear it up.

Bond: Sir! They’re not going to do anything! I owe it to Leiter. He’s put his life on the line for me many times.

M: Oh, spare me this sentimental rubbish! He knew the risks.

Bond: And his WIFE?

M: This private vendetta of yours could easily compromise Her Majesty’s government. You have an assignment, and I expect you to carry it out objectively and professionally.

Bond: Then you have my resignation, sir!

M: We are not a country club, 007! Effective immediately, your licence to kill is revoked, and I require you to hand over your weapon. I need hardly remind you that you’re still bound by the Official Secrets Act.

Bond: I guess it’s, uh… a farewell to arms.   

Adéu a les armes? (Oportuna referència a Hemingway) No! Bond fuig i a partir d’ara, s’espavila pel seu compte. El Bond de Timothy Dalton té més pathos que cap altre, i per això ens agrada. És subtil l’estratègia de 007: com que Sánchez és un narco de la cocaïna que valora més la lleialtat que els diners, Bond l’ataca per aquest flanc insinuant-li que alguns dels seus homes de confiança no ho són tant. “British agent. I knew it. You have class”, comenta admirat Sánchez. 

El film combina bé una base realista -el narcotràfic- amb els tocs imaginatius de la sèrie Bond: els gadgets que li porta Q (aquí amb més paper que mai), les seqüències d’acció delirants (Bond fent esquí aquàtic sense esquís!) i, evidentment, les noies Bond. Aquí destaca Carey Lowell com a Pam Bouvier, molt improbable com a pilot d’avió, però atractiva i desimbolta. Dalton, potser el Bond més cast, a penes si li dedica l’atenció que es mereix. En el capítol de l’acció, es nota la influència de les pel·licules d’Indiana Jones, especialment en la accidentada part final, amb camions que exploten carretera avall. Un bon Bond, doncs, amb una direcció entonada de John Glen, i la molt convincent presència de Timothy Dalton, que podia haver fet un o dos Bonds més.

FRANTIC (1988)

 

1988. USA, França. Director: Roman Polanski. 120 minuts. B/N

Guió: R.P., Gérard Brach, R.Towne. Fot: W.Sobocinski. Mús: Ennio Morricone. 

Harrison Ford (Dr. Richard Walker), Emmanuelle Seigner (Michelle), Betty Buckley (Sondra Walker).

El subsòl de París

THE LIVING DAYLIGHTS (1987)

 

1987. Gran Bretanya (Eon-MGM/UA). Director: John Glen. 130 minuts. Color.

Guió: Richard Maibaum, Michael G. Wilson. Relat breu: “The Living Daylights”, d’Ian Fleming (1966). Fotografia: Alec Mills. Música: John Barry.

Timothy Dalton (James Bond), Maryam D’Abo (Kara Mylovi), Jeroen Krabbé (Gen. Koskov), Joe Don Baker (Brad Whitaker), John Rhys-Davies (Gen. Pushkin), Robert Brown (M).

La utilitat d’un violoncel

Timothy Dalton, als anys vuitanta, va rehabilitar la sèrie Bond, que anava pel pedregar amb l’envellit Roger Moore. Dalton, un prestigiós actor shakespearià, va tornar a donar entitat, substància dramàtica i credibilitat a l’agent 007, fugint de l’autoparòdia desbocada del darrer Moore. Hi va haver, en conseqüència, un retorn a un món més real. L’argument, força rebuscat (potser massa), compleix amb els requisits de les històries d’espionatge. James Bond és a Bratislava per ajudar a desertar el general Koskov, de la KGB. Durant l’operació, Bond hauria de matar una franctiradora de la KGB –una violoncel·lista rossa i fina- però, captivat per la bellesa de la noia, falla el tret. A Anglaterra les coses es compliquen quan els soviètics irrompen, amb un agent camuflat de lleter, a la mansió on l’MI6 ha instal·lat Koskov, i se l’enduen amb helicòpter. Però res no és el que sembla en aquesta pel·lícula, i al final resulta que Koskov treballa per Whitaker, un traficant d’armes americà que ven armes als àrabs a canvi de drogues per vendre als EUA.

A part d’embullada, la pel·lícula és viatgera (Tanger, Viena i Afganistan), però la ciutat que més es recorda és Bratislava, llavors rere el Teló d’Acer, fet que confereix un interès especial al film. Bond hi torna per retrobar Kara Mylovi, la rossa violoncel·lista, que no és cap malvada sinó una dolça damisel·la en dificultats. Bond, que amb el rostre de Timothy Dalton és tot un cavaller i home d’honor, la protegeix sense esperar-ne recompenses nocturnes. Junts protagonitzen aventures molt emocionants –a Afganistan amb l’ajuda dels talibans!- però cap no és tan vibrant com la fugida cap a Àustria. ¡Quina baixada per la neu de Bond i Kara Mylovi asseguts a la funda del violoncel! Se salven dels dolents perquè arriben a la duana austríaca, passen per sota la barrera i Bond encara té temps d’exclamar: “We have nothing to declare!”. He somrigut milers de vegades recordant aquesta escena.

HANNAH AND HER SISTERS (1986)

 

1986. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 106 min. Color. 

Jack Rollins and Charles H. Joffe Production. Fotografia: Carlo Di Palma. 

Woody Allen (Mickey), Michael Caine (Elliot), Mia Farrow (Hannah), Barbara Hershey (Lee), Dianne Wiest (Holly), Carrie Fisher (April), Maureen O’Sullivan (Norma), Max von Sydow (Frederick), Lloyd Nolan (Evan), Sam Waterston (David). 

La bleda asolellada, la pesada i la sexy

Saludada com una obra mestra quan es va estrenar, Hannah i les seves germanes no desperta tant entusiasme quan es torna a veure al cap de molts anys. El guió és irregular i la direcció, poc treballada, no aporta gran cosa. En realitat, semblen dos migmetratges units. D’una banda, hi ha Hannah i les seves dues germanes, Lee i Holly. És particulament irritant, Holly (pesada Dianne Wiest, que va guanyar l’Oscar!), catastròfica excocaïnòmana aspirant a actriu que va de fracàs en fracàs en tots els terrenys. Més agradable de veure és la reposada i comprensiva Hannah, però tot i l’encant desplegat per Mia Farrow el personatge no passa de ser una bleda assolellada (la mateixa actriu n’era ben conscient i se’n va queixar). Tot l’interès se centra, doncs, en l’atractiva i sexy Lee (magnífica Barbara Hershey), que viu amb un veterà pintor de caràcter esquerp (desaprofitat Max von Sydow) i que rep amb interès creixent les imprevistes atencions del seu cunyat Elliott (el gran Michael Caine), marit de Hannah. Espurneja la pel·lícula amb aquesta història d’amor imprevist, passió descontrolada i remordiments per totes bandes.

L’altre migmetratge, clarament còmic, només té un protagonista, el mateix Woody Allen, que fa un divertit recital com a hipocondríac i acaba dissertant sobre la por a la mort i el sentit de la vida. Si s’han vist trenta o quaranta pel·lícules de Woody Allen, tot és molt “déjà vu”, però si ets jove o no n’has vist cap segur que et deixa força impressionat. 

El film, que té un bon tram central, decau al darrer terç, un cop Barbara Hershey i Michael Caine es deixen de veure. La solució final d’emparellar Dianne Wiest amb Woody Allen és inversemblant i letal per a l’espectador. El film acaba amb una tercera reunió familiar (Allen va copiar l’esquema de  Fanny i Alexander de Bergman), que resulta tan poc interessant com les altres dues. La sensació, aquí i allà, és que Woody Allen, com a director, desaprofita visualment algunes seqüències. Un cas claríssim seria el flash-back en què Allen i Farrow visiten uns amics per fer-los una peculiar proposta, rodada tota ella de forma molt apàtica.  

Destaquem finalment la presència -molt escassa- de Carrie Fisher, que fa d’amiga de Dianne Wiest i li roba, naturalment, el possible xicot, un arquitecte amant de l’Òpera (Sam Waterston, sempre un home sensible). Acabem amb una frase de Woody Allen: “I had a great evening; it was like the Nuremberg Trials.”