THE BAND WAGON (1953)

 

1953. USA (MGM). Director: Vincente Minnelli. 112 minuts. Color.

Productor: Arthur Freed. Guió: Betty Comden, Adolph Green. Música: Adolph Deutsch. Cançons: Arthur Schwartz, Howard Dietz. Coreografia: Michal Kidd, Hermes Pan. Fotografia: Harry Jackson, George Folsey.

Fred Astaire (Tony Hunter), Cyd Charisse (Gabrielle Gerard), Oscar Levant (Lester Marton), Nanette Fabray (Lily Marton), Jack Buchanan (Jeffrey Cordova).

L’experiència és un grau

Fred Astaire, en aquest memorable musical, va acceptar el joc d’interpretar un personatge, de nom Tony Hunter, que era una versió decadent d’ell mateix. La primera seqüència ja ho diu tot: en una casa de subhastes s’oferefeix un lot amb el barret de copa, el bastó i els guants que Hunter feia servir a les seves antigues pel·lícules (se n’esmenta una, Swinging Down to Panama, en clara referència a Flying Down to Rio, el primer film de Fred Astaire i Ginger Rogers); el subhastador, davant la indiferència general, demana cinc dòlars, després dos, després cinquanta cèntims i finalment diu: “Anything?” A la següent seqüència, Astaire arriba a Nova York en tren. Hi ha periodistes a l’andana. L’esperen a ell? No, a Ava Gardner. Astaire, resignat ja a ser un “has-been”, canta “By Myself”, tota una declaració d’independència, mentre camina per l’andana. Hi ha un projecte teatral en marxa, però Astaire no el veu clar perquè el director és un “geni” que no sap res dels musicals, i perquè la seva partenaire, Cyd Charisse, ve del món del ballet i és molt alta, potser massa per a ell. Quan Astaire i Charisse es troben per primera vegada, els malentesos se succeeixen. Com que ella és molt jove, Astaire se sorprèn que el conegui. Cyd Charisse vol ser amable però ho acaba espatllant tot. “I used to see all your pictures when I was a little girl. And I’m still a fan. I recently went to see a revival at the museum...”, diu ella. Esclata ell: “Museum? ‘Step right this way, ladies and gentlemen. Egyptian mummies, extinct reptiles and Tony Hunter, the grand old man of the dance!”  

Les coses no milloren amb els assaigs. Astaire, que tenia el ballet oblidat, falla en algunes recepcions i li van traient paper. Tot plegat esclata i se’n va. Furiós, destrossa la seva col·lecció de discs. Truquen a la porta: és Cyd Charisse. Se sinceren i surten a airejar-se. Un cotxe de cavalls els duu al parc. Caminen una estona i tot plegat... comencen a ballar. Les paraules no poden descriure la màgia que s’apodera de la pantalla. És un dels grans moments de la pel·lícula i de la història del musical. 

El film, que té un guió molt enginyós, es burla de la “genialitat” dels nous directors de teatre a través de la figura de Jeffrey Cordova (Jack Buchanan). El revolucionari director té una “brillant” idea: convertir el musical previst en una adaptació del Faust de Goethe. L’home, escandalós de mena, abusa de la pirotècnia, i obliga Fred Astaire i Cyd Charisse a ballar entre explosions que sorgeixen del terra. El fracàs de l’obra és total: els patrocinadors i la resta d’espectadors surten catatònics de l’estrena. Cordova, llavors, reconeix el seu fracàs i ho deixa tot a les mans de Tony Hunter, l’home de la vella escola. Però, en darrer terme, el que importa no és ser tradicional o innovador sinó ser capaç -o no- de fer passar una bona estona a la gent (“That’s Entertainment!” és la cançó més emblemàtica de la pel·lícula i, amb el temps es va convertir en el lema de tot el gènere musical). La companyia surt de gira per assajar nous números musicals, entre els quals destaca el divertidíssim “Triplets”, amb Astaire, Nanette Fabray i Buchanan fent de nens petits amb molt males intencions.

Finalment arriba el plat fort de la funció, el fabulós “The Girl Hunt”, un número de dotze minuts en clau de paròdia del cinema negre. “She was bad, she was dangerous... But she was my kind of a woman”, declara el deteciu Fred Astaire. Ella és Cyd Charisse, amb doble paper, de rossa i de morena, perillosa sempre, sinuosa també, molt eròtica. L’extraordinària coreografia de Michael Kidd, l’estilització dels nombrosos decorats i la inspirada realització de Minnelli converteixen aquest número en potser el millor de la història del musical. Hi ha dos balls, en especial, extraordinaris: el del club nocturn i un altre que transcorre en una estació de metro i que combina un ball molt romàntic entre Astaire i Charisse amb un tiroteig entre pistolers en segon terme. Fabulós. L’home de la vella escola també sabia ser innovador! L’inigualable Fred Astaire recorre tota la història del musical. Va començar marcant una època amb Ginger Rogers i no podia acabar de millor manera que fent parella amb Cyd Charisse. 

MOGAMBO (1953)

 

1953. USA (Metro-Goldwyn-Mayer). Director: John Ford. 116 minuts. Color.

Guió: John Lee Mahin. Obra de teatre: Red Dust, de Wilson Collison (1928).

Productor: Sam Zimbalist. Fotografia: Robert Surtees, Freddie Young.

Clark Gable (Victor Marswell), Grace Kelly (Linda Nordley), Ava Gardner (Eloise Kelly), Donald Sinden (Donald Nordley). 

Capvespres africans

Mogambo és un remake de Red Dust (1932), film en què Clark Gable, en una plantació d’Indoxina, feia anar de bòlit Jean Harlow i Mary Astor. Dues dècades després, Gable, ara a l’Àfrica capturant animals amb el nom de Victor Marswell, continua irresistible per a les dones, i ja costa més de creure. Quan arriba de safari, es troba a casa Eloise (Ava Gardner, en el seu punt més vulgar), una aventurera molt desimbolta que se li arrapa com l’heura al mur. L’atracció és immediata: estan fets l’un per l’altre. Però poc després arriba un matrimoni jove i elegant, els Nordley, que necessiten un guia que els dugui a la terra dels goril·les. Victor, aviat, queda captivat per la refinada Linda (Grace Kelly, amb la classe habitual), i la noia, poc enamorada del seu marit, un lànguid i malaltís científic, se sent atreta de seguida pel veterà caçador i la seva virilitat fora mira.

No són cap meravella ni el guió ni el dibuix de personatges, però cinematogràficament hi ha moments extraordinaris, uns jocs de llums, ombres i colors al capvespre que deixen bocabadat. Va dirigir la pel·lícula John Ford, però és molt poc fordiana. Va fer unes vacances a l’Àfrica, se sol dir, i és cert, però també va deixar la seva petjada amb composicions admirables. No hi ha música externa, una banda sonora convencional, només hi ha un piano a la casa, els cants de les tribus i els brunziments i crits dels animals de la selva. Això, unit a l’autenticitat del paisatge de Kènia, revesteix al film d’un naturalisme gairebé màgic, però és sabotejat per les convencions melodramàtiques de l’argument.

Clark Gable s’excedeix exhibint virilitat. Per exemple, quan se sotmet a un ritual en què ell, amb el tors nu, està ben quiet mentre els natius li tiren llances, la cara de total confiança que fa és excessiva. Gary Cooper hauria patit molt més. Passa bé la pel·lícula, animada per la presència de tribus amistoses i de tribus hostils (però amb atac retardat), per petons exaltats i per mirades de gelosia, pel paisatge africà i pel catàleg d’animals. El desenllaç de l’aventura inclou una seqüència amb goril·les amb massa transparències, i el desenllaç del drama inclou un tret. Al final, és clar, la noia de mala vida tenia un cor d’or i la de casa bona un munt de prejudicis.  

THE MAN FROM THE ALAMO (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Budd Boetticher. 79 minuts. Color.

Guió: Steve Fisher, D.D.Beauchamp. Argument: Niven Busch, Oliver Crawford.

Glenn Ford (John Stroud), Julia Adams (Beth Anders), Chill Wills (John Gage), Hugh O’Brian (Tin. Lamar), Mark Cavell (Carlos), Victor Jory (Jess Wade), Neville Brand (Dawes).

La redempció del fals desertor

Aquest western, tot i un inici molt intens dramàticament, no decau i manté el tipus fins al final, gràcies a un guió intel·ligent, a l’enèrgica direcció de Budd Boetticher i a la presència de dos intèrprets tan atractius com Glenn Ford i Julia Adams.

Glenn Ford és John Stroud, un soldat destinat a morir, com tots els seus companys, en el setge de l’Álamo (1836), que ja és a punt de caure sota les tropes mexicanes que comanda el general Santa Anna. Però un grup de soldats, preocupats per la sort de les les seves famílies a Texas, decideixen que un d’ells, escollit per sorteig, abandoni l’Álamo. Guanya John Stroud i, en el moment decisiu, quan tots els altres -a instàncies del comandant- fan una passa endavant demostrant lleialtat i coratge infinit, ell es queda quiet i demana un cavall per marxar. “Mai no hauria pensat que viuria per veure el dia que Johnny Stroud es convertiria en un covard”(1), comenta un soldat que no sap res de l’acord secret. És comprensible que ho pensi, perquè a l’inici hem vist Stroud actuant amb gran valor dalt dels enrunats murs de l’Àlamo

Ara, però, és el covard de l’Álamo, i així el reben al primer poble on arriba. Stroud, que ja ha comprovat que ha arribat tard per salvar la seva família, està absolutament desolat i no té esma per explicar res. La multitud exaltada gairebé és a punt de linxar-lo pel carrer. El salva l’atac d’un grup de renegats que, disfressats de mexicans, causen el pànic a Texas per aplanar la feina a Santa Anna. Stroud fuig amb els renegats, que se’l miren de reüll. No és popular enlloc, el nostre home.

Fent de sentinella pels renegats, els traeix alertant d’una emboscada a una caravana de texans. Stroud, al descobert, intenta matar el cap dels renegats però en ple tiroteig rossola muntanya avall i queda inconscient. És sorprenent aquest western, i es fa mirar. Potser és massa oportú, però, que Carlos, el nen mexicà orfe que Stroud ha afillat i que viatja a la caravana, surti a cavall a buscar-lo… i el trobi. Però això permet que Stroud torni a veure Beth Anders, que primer li fa d’infermera i després de psicòloga. Necessitava Stroud comprensió i afecte. Julia Adams és el millor consol possible per a una ànima torturada. Meravelloses són totes les seqüències entre ells dos.

Al tram final, arriba la molt esperada rehabilitació del “covard” de l’Álamo. Els soldats que escortaven la caravana marxen reclamats per Sam Houston, que està reclutant a marxes forçades un exèrcit per enfrontar-se a Santa Anna, i Stroud s’erigeix com a nou cap. Té, a més, la benedicció del tinent Lamar, cunyat de Beth que ara ja comprèn el dilema entre el deure militar i el deure moral de protegir la família. És brillant l’acció, magistralment dirigida per Budd Boetticher, sempre precís i vibrant amb la càmera. Corren les carretes fins a la vora del riu, disparen les dones contra els renegats i Stroud culmina la feina amb una baralla a tocar d’un salt d’aigua.

És un western realment admirable, en l’acció i en l’amor. No hi ha petó final entre Glenn Ford i Julia Adams. Ell gairebé ni la mira quan se n’acomiada per anar cap a la batalla de San Jacinto (la batalla en què els texans obtindrien una victòria esclatant). El deure el té capficat. “He’ll come back, Miss Beth”, diu el simpàtic Carlos. “I hope so, Carlos”, fa Beth, esperançada. “So do I, for both of us”, conclou el nen. Ves per on, doncs, l’home que havia perdut la família, en tindrà una de nova ben aviat. És així el món de l’Oest: no hi ha temps per lamentar-se, només hi ha temps per refer-se.

(1) Soldier: Never thought I live to see the day Johnny Stroud would turn yellow.

PICKUP ON SOUTH STREET (1953)

 

1953. 20th Century-Fox. Director: Samuel Fuller. 80 minuts. B/N

Guió: Dwight Taylor. Música: Leigh Harline. Fotografia: Joseph MacDonald.

Richard Widmark (Skip McCoy), Jean Peters (Candy), Thelma Ritter (Moe Williams), Murvyn Vye (Cap. Dan Tiger). 

El carterista patriota

Skip McCoy és un carterista amb una vivenda peculiar: una caseta de pesca unida a un moll de Nova York per una palanca. Dorm en una hamaca, i guarda cerveses fresques i material robat en una caixa al fons del mar. Candy és una noia que duu mala vida. Al seu Diccionari del cinema negre Xavier Coma afirma que és una prostituta. Suposo que es pot deduir. En qualsevol cas, freqüenta males companyies, com ara uns agents secrets soviètics que, a més, la fan anar amunt i avall amb microfilms robats. Skip i Candy es troben al metro. Ell s’hi acosta amb un diari i, amb dits de professional, li roba el moneder. Massa tard se n’adona Candy, que torna a casa amb les mans buides. El seu “amic”, de qui ella ignora la condició d’espia comunista, li ordena que trobi el carterista. No és l’única que el busca. S’organitza una cacera general. Agents de l’OSS (agència predecessora de la CIA), espies al servei de Moscou, Candy, tothom vol trobar Skip McCoy. És trepidant aquest film, en perpetu estat d’acceleració gràcies al nervi narratiu de Samuel Fuller, que filma amb més primers plans del que era normal a l’epòca.

Potser el més curiós de tot és contemplar els agents de l’OSS apel·lant al patriotisme del carterista Skip per tal que els ajudi. “If you refuse to cooperate you’ll be as guilty as the traitors who gave Stalin the A-bomb.” Skip veu de seguida que li estan fent “onejar la bandera”: “Are you waving the flag at me?”

Coma afirma que no es tracta d’una pel·lícula anticomunista perquè “els missatges en contra del comunisme són emesos pel lumpen social, amb la qual cosa resulta destruït el discurs idelològic que recorre la superfície del relat”. No hi estic d’acord. És cert que els qui combaten els comunistes són un carterista, una prostituta i una confident (Mou), però justament la seva lluita –clarament patriòtica: el comunisme és contrari als fonaments de la nació– els redimeix. Als dos supervivents -Skip i Candy- els espera un futur millor, lluny del submón en què malvivien, gràcies a haver arriscat la vida per combatre la trama d’espionatge soviètica. La total indiferència política inicial de Skip McCoy –“ So you’re a Red, who cares? Your money is as good as anybody else’s”- deixa pas a un inesperat patriotisme, que resulta recompensat amb la reinserció social. Per tant, a parer meu, el film és clarament anticomunista, circumstància que a aquestes altures, per cert, no hauria de causar cap problema.

TOKYO MONOGATARI (1953)

 

1953. Japó (Shochiku). Director: Yasujiro Ozu. 136 minuts. B/N (3 novembre)

Guió: Kogo Noda, Y.Ozu. Fotografia: Yuharu Atsuta. Música: Takanobu Saito.

Chishu Ryu (Shukichi Hirayama), Chieko Higashiyama (Tomi), Setsuko Hara (Noriko), Haruko Sugimura (Shige), So Yamamura (Koichi), Kyoko Kagawa (Kyoko).

La bondat estèril

Les decepcions són la matèria de què està feta la vida, podríem dir que afirma aquesta gran pel·lícula de l’incomparable Yasujiro Ozu. Hi ha decepcions tolerables -formen part de l’essència de la vida i es van comprenent al llarg dels anys- i hi ha decepcions insuportables, autèntiques frustracions. Contes de Tòquio, film amb una progressió dramàtica prodigiosa, fa un retrat precís i molt punyent d’aquesta vida agredolça, i ho fa amb calma i sense èmfasi, fins al final, en què l’emoció es desborda en l’antològica confessió de Noriko.

Noriko és la viuda de Shoji Hirayama, desaparegut durant la guerra. Shoji era el tercer dels cinc fills dels Hirayama. Ara, el vell matrimoni -ell, Shukichi; ella, Tomi- fa un llarg viatge fins a Tòquio per veure els dos fills grans -Koichi, metge; i Shige, perruquera- i també a Noriko, que viu sola. La primera decepció ja l’anticipa un d’aquells plans llargs i desolats, sense ningú, que sol fer Ozu; en aquest cas, de les xemeneies fumejant d’una fàbrica. Koichi, se n'adonen ara els seus pares, no és un gran metge de Tòquio, com ells es pensaven, sinó un simple metge de barriada. Koichi està molt ocupat, els néts són malcarats i capritxosos. Els vells Hirayama es traslladen a casa de Shige, on també fan nosa. Shukichi (el gran Chishu Ryu, pura essència del cinema d’Ozu) comenta de passada que Shige ja no té el caràcter amable i dolç que tenia quan era petita.

Les decepcions, doncs, s’acumulen. Els fills facturen els seus pares a Atami, un hotel balneari, vora la platja, magnífic de dia, però insuportable de nit, per l’alegria nocturna dels joves que hi fan estada. No és un lloc per a una parella d’avis. En el seu viatge a Tòquio, els Hirayama només troben una càlida benvinguda en Noriko, la seva jove. Noriko, fins i tot, ha demanat un dia de festa a la feina per estar amb ells. (Amb antipatia, per cert, li concedeix el dia el director de l’oficina on Noriko treballa, que li recorda de seguida que li descomptarà del sou. Realment, és de les coses que més m’han entristit de la pel·licula: tens la Setsuko Hara a la feina i la tractes així!).

Poc temps després de tornar del viatge, la mare, Tomi, que ja s’havia trobat malament a Tòquio, mor. L’endemà mateix del funeral, Shige, la germana gran, ja demana un xal i el millor quimono de la mare a Kyoko, la germana petita, que encara viu a la casa familiar. La decepció de Kyoko és enorme. Koichi i Shige, els germans grans, semblen haver sentit poc la mort de la mare i se n’han tornat de seguida cap a Tòquio. Noriko, que es queda uns quants dies a la casa, li fa entendre a Kyoko que els seus germans casats tenen una altra família,  i procuren per ella, i els pares, en canvi, són el passat. Si ella tingués una família, faria el mateix que Koichi i Shige. La naturalesa humana és així. Protesta Kyoko: “No és decebedora la vida?”. Respon Noriko: “Sí que ho és”.

Quan Kyoko és fora, Noriko plora desconsoladament. Ella, campiona de la contenció nipona, ja no pot contenir-se més. Els elogis a la seva bondat l’han destrossada. La seva vida és trista i solitària, i la seva bondat cap als altres, que és l’únic que pot oferir al món, no la propulsa cap a la felicitat sinó que justament l'ancora en el seu present d'infelicitat pura. Una conclusió realment demolidora.      

SEMINOLE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Budd Boetticher. 87 minuts. Color.

Guió: Charles K. Peck jr. Fotografia: Russell Metty.

Rock Hudson (Lance Caldwell), Barbara Hale (Revere), Anthony Quinn (Osceola), Richard Carlson (Major Degan), Lee Marvin (Magruder), Hugh O’Brian (Kajeck). 

La debilitat i la grandesa

1835, any d’inici de la Segona Guerra Seminola. El tinent Lance Caldwell, acabat de sortir de West Point, torna a Florida, d’on és originari, per servir a Fort King. Topa aviat amb el major Degan, un militant amant del reglament que odia a mort els indis. Caldwell, en va, l’intenta convèncer que els seminoles, que lidera Osceola, no són pas bel·licosos i que, amb una mica de bona voluntat, s’hi podria negociar la pau: “I know the language, sir, their customs, Perhaps if I talk to this… Osceola.” El major, però, és absolutament inflexible. “The talking days are over.” El seu lema -el reglament ho és tot- no pot ser més depriment: “I live by the books, I fight by the books and I run this command by the books.”

El nostre heroi té un passat, una tendra amistat a tres bandes amb un noi mig seminola, John, i una noia blanca, Revere. Però Caldwell ha estat fora cinc anys i, mentrestant, han passat moltes coses. Resulta que John és ara Osceola(1), el famós cap dels seminoles, i resulta que Revere… l’estima. La veritat, sorprèn veure Barbara Hale esquivant les aproximacions amoroses de Rock Hudson i, en canvi, remant delerosa pels pantans fins al poblat seminola per llançar-se als braços d’Anthony Quinn (el qual, per cert, mestís com és, alterna la colorista indumentària seminola amb vestuari d’home blanc).

Potser el més gran mèrit de la pel·lícula, a nivell dramàtic, és no caure en el tòpic de l’enfrontament dels dos antics amics, tant en el pla militar com per l’amor de la noia. Osceola és un cap que només busca la pau, i Caldwell lluita contra els seminoles a disgust, obligat per les esbojarrades ordres del major. No es trenca mai l’amistat. Osceola salva un cop Caldwell i el tinent intentarà fer el mateix al final.

La pel·lícula, notable, té una part molt brillant: l’expedició dels soldats pels aiguamolls dels Everglades fins al poblat seminola, arrossegant un canó que acaba al fons d’una bassa de fang. És un periple duríssim i molt autèntic, filmat amb força per Budd Boetticher en escenaris naturals. L’expedició és un fracàs total. Els seminoles enganyen els soldats -fingeixen que dormen- i, saltant des dels arbres, els exterminen gairebé tots. Després el major, per refer-se de la derrota –l’única derrota que consta en el seu historial militar-, traeix Osceola amb una falsa treva. És un detall autèntic: Osceloa va ser capturat quan es va presentar en un fort de Florida per parlar de la pau (el responsable de la vergonyosa acció va ser el general Thomas Jesup).

Osceloa acaba en un pou i Caldwell, que ha deixat anar tota la seva ràbia contra el major, reclòs a les seves dependències. La pel·lícula hauria d’acabar amb l’execució de Caldwell, acusat de la mort d’un sentinella per voler alliberar Osceola, però en el darrer moment arriben els seminoles, ara liderats pel bel·licós Kajeck, per endur-se el cadàver d’Osceola. Kajeck confessa que ell va entrar al fort per matar Osceola: “Era massa dèbil.” 

És forçat i increïble, però comprensible. Acaben junts, doncs, Caldwell i Revere, però amb poc entusiasme per part d’ella. Quan el tinent acaba dient que Osceola estimava molt el seu poble, ella el rectifica: “Estimava tothom, aquesta era la seva grandesa”. Està magnífica Barbara Hale, atractiva i arriada, i també Rock Hudson, un contingut Anthony Quinn i Lee Marvin, molt aplomat com a sergent fidel al major, però no cec davant els seus excessos.

(1) En realitat, Osceola, de pare anglès i mare creek, es deia Billy Powell.

GUNSMOKE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Nathan Juran. 79 minuts. Color. (Març)

Guió: D.D. Beauchamp. Novel·la: Roughshod, de Norman A. Fox (1948).

Audie Murphy (Reb Kittredge), Susan Cabot (Rita Saxon), Paul Kelly (Dan Saxon), Charles Drake (Johhny Lake), Mary Castle (Cora), Jack Kelly (Curly).

Terrenys de pastura

Els pistolers Reb Kittredge i Johnny Lake, després de treballar junts a Wyoming i d’escapar pels pèls de la cavalleria, bifurquen els seus camins.  Kittredge arriba a una vall de Montana, contractat pel poderós Matt Telford, que vol quedar-se el ranxo dels Saxon, l’únic tros de terra que encara no li pertany. La vall bull de violència. Només posar-hi el peu, a Reb ja li maten el cavall. Puja a la diligència i es topa amb Rita Saxon. La noia arrufa el nas.  El primer diàleg entre Audie Murphy i Susan Cabot és més que prometedor. “I ran a little trouble this morning. I had to leave my horse back up the trail”, s’explica ell. If I closed my eyes and took a deep breath, I’d say you still had him with you”, comenta ella amb sarcasme.  L’antipàtica Rita Saxon i el rude Reb Kittredge estan fets l’un per l’altre. El xicot sempre va al gra, fins i tot en qüestions amoroses, sense el menor romanticisme. Al segon dia, ja li planteja les coses obertament. El diàleg és antològic.

Reb: Are you in love with Curly?

Rita: He wants to marry me.

Reb: That’s not what I asked you.

Rita: I don’t know why that would interest you.

Reb: I don’t want to stake my claim on range that’s already taken up.

És a dir: “No vull reclamar un terreny de pastura que ja està agafat.” Tot seguit, arriba una plantofada de la noia, que l’impertinent pistoler s’ha ben merescut.   

 

Reb és un pistoler que lloga el seu revòlver a qui més paga, però té independència de criteri, un fons decent i molta reticència a ser manat. Dan Saxon, pare de Rita, capta tot això i, en una jugada magistral, perd el ranxo jugant al pòquer amb Reb. Ho fa expressament, perquè ara té el millor pistoler de la vall al seu costat. Aquest original gir de guió propulsa el film en una nova direcció, perquè ara el pistoler és ranxer i la seva missió és traslladar vaques per vendre-les fora del territori controlat per Telford. En aquest tram hi ha una sensacional baixada rost avall amb un carro. El cuiner s’hi nega perquè no té ganes de suïcidar-se. Reb decideix fer-ho ell i puja al carro, però té una mà ferida i és finalment Rita qui, amb gran decisió, agafa les regnes i fa la proesa. El valor de les dones de l’Oest!

Com que Kittredge se’n surt amb el bestiar, Telford consulta la guia de pistolers disponibles i fa un altre fitxatge. Qui? Johnny Lake, l’antic company de Reb Kittredge. És una mala decisió, perquè Lake, en el moment crucial, opta per no disparar contra el col·lega i liquidar, en canvi, Telford, l’home que el paga, que ha aparegut dalt de l’escala amb una pistola, perquè “no m’ha agradat mai de disparar contra els meus amics”. Els professionals també tenen sentiments.

Acabem el comentari d’aquest western recordant algun altre d’aquests fabulosos diàlegs que tant l’animen. A l’inici, el recepcionista de l’hotel no vol que un pistoler com Reb Kittredge s’hi instal·li. “Tenim ratolins”, acaba dient com a excusa. “No els molestaré pas”(1), és la sensacional resposta de Kittredge. Audie Murphy tenia un aplom imperial per fer aquestes rèpliques. Acabem amb una memorable frase del bàrman del saloon: “Digueu quin és el vostre verí, senyors. Si no el tenim, el fabricarem.”(2)

(1)  “We, uh, we’ve got mice” / “I won’t bother them”.

(2) Bartender: Name your poison, gentlemen. If we haven’t got it, we’ll make it!  

WHITE WITCH DOCTOR (1953)

 

1953. USA (20th Century Fox). Director: Henry Hathaway. 96 minuts. Color.

Prod: Otto Land. Guió: Ivan Goff, Ben Roberts. Novel·la: White Witch Doctor, de Louise A. Stinetorf  (1950). Fot: Leon Shamroy. Música: Bernard Herrmann. 

Robert Mitchum (John ‘Lonni’ Douglas), Susan Hayward (Ellen Burton), Walter Slezak (Huysmann), Mashood Ajala (Jacques).

La saviesa dels proverbis bíblics

Encara que com a aventura africana resulti una mica sospitosa (per les estretors forestals i per la presència d'un simi poc simiesc), aquest film desplega encant a dojo, gràcies als seus protagonistes, Susan Hayward i Robert Mitchum, pletòrics. Hayward és Ellen Burton, una infermera, vídua recent, que es presenta al Congo belga el 1907 (de fet, aquest és el darrer any del Congo propietat exclusiva del terrorífic rei belga Leopold II) per complir el somni daurat del seu difunt marit. Mitchum és Lonni Douglas, caçador i el que faci falta, un home que ja no contempla l’Àfrica amb il·lusió sinó amb esgotament. Té un soci, Huysmann, obsessionat en descobrir de quina tribu prové un collaret d’or que va trobar anys enrere. Per això ja li està bé que Lonni acompanyi Ellen riu amunt, cap a l’interior del Congo, on la infermera espera treballar per a la llegendària doctora Mary. No hi ha està d’acord, Lonni, que troba l’afer perillós per a una dona sola; s’hi entesta amb ardor Ellen, convençuda de la seva missió.

El viatge no és fabulós en termes paisatgístics però sí dramàticament.  Ellen demostra valor i coneixements salvant la vida de l’esposa del cap d’una tribu. El bruixot de la tribu, indignat per la competència deslleial, ja llisca de nit, vestit de lleopard, cap a la tenda d’Ellen, l’esquinça amb una urpa i hi deixa anar una taràntula mortal. Superat l’incident, continuen riu amunt i finalment arriben al modest “hospital” que la doctora Mary ha aixecat enmig de la selva. Però la doctora Mary acaba de morir. Ni tan sols pot dir unes últimes paraules a Ellen. Lonni proposa el retorn, però Ellen ho descarta totalment. Quan ell l’avisa que la doctora Mary caçava ella mateixa animals per proveir de menjar l’hospital, Ellen ja agafa l’escopeta i se’n va decidida cap a la selva. És Susan Hayward, i el coratge no se li suposa, el té. El calmós Robert Mitchum li informa que potser una mica de munició li aniria bé. Ella n’agafa una capsa d’una revolada i cap a la selva que se’n va, només per descobrir tot seguit que ha agafat unes bales massa petites. En Mitchum apareix per allà, mirant-s’ho divertit, i ella protesta airadament. No perd la calma el caçador, que per rebaixar-li el nervi a l’atabalada infermera, li diu aquestes memorables paraules: “After this you might remember what the good folks said: ‘Pride goeth before destruction, and an haughty spirit before a fall’”. (1)

En aquells temps gloriosos, aquesta mena d’amables disputes eren el preludi de l’amor, i això passa també en aquest film, tan agradable de contemplar. Tot el tram final, prou convincent, se centra en la cobdícia de Huysmann, progressivament despietat. Naturalment, els espectadors confiem en Robert Mitchum, desmenjat per tendència natural, però decidit i implacable quan cal entrar en acció. No ens defrauda, és clar, i al final, somriu feliç abraçat a la meravellosa Susan Hayward.       

(1) “Al davant de la ruïna, la supèrbia; al davant de la caiguda, l’esperit altiu”, diu la Bíblia de Montserrat. Una altra versió és: “L’orgull s’encamina al desastre, l’arrogància acaba per terra.” Proverbis 16:18

THUNDER OVER THE PLAINS (1953)

 

1953. USA (Warner Bros). Director: André De Toth. 82 m. Color. (27 d’octubre)

Productor: David Weisbart. Guió: Russell Hughes. Fotografia: Bert Glennon.

Randolph Scott (Capt. David Porter), Phyllis Kirk (Norah Porter), Lex Barker (Capt. Bill Hodges), Charles McGraw (Ben Westman), Henry Hull (Lt. Col. Chandler), Hugh Sanders (H.L. Balfour), Elisha Cook Jr. (Joseph Standish), Fess Parker (Kirby).

Entre dues lleialtats

Som a Texas, un cop acabada la Guerra de Secessió, amb l’exèrcit de la Unió ocupant el territori i protegint els interessos dels polítics i homes de negocis del Nord –els cèlebres “carpetbaggers”(1)-, que imposen impostos abusius als arruïnats sudistes i es queden terres i bestiar. El capità Porter, de la Unió però texà, viu escindit entre dues lleialtats i, encara que la seva obligació és fer complir la llei, fa el que pot a favor dels texans. El coronel Chandler l’acusa de no fer prou, especialment perquè Porter no captura Ben Westman, líder dels texans que es revolten contra els carpetbaggers. Porter es defensa: “És difícil agafar un home que té al seu costat tots els homes, dones i nens, senyor”.(2)

Com si la situació ja no fos prou estressant, arriba a la caserna el capità Hodges, militar altiu i sense dilemes morals que resulta ser un antic conegut de Norah, la jove esposa del capità Porter. Quan Hodges sopa a casa dels Porter, es produeix una animada conversa entre ell i Norah Porter –ah, els balls d’abans de la guerra als grans salons de la capital…-, que deixa en fora de joc el capità Porter, de més edat que ells i que no ha conegut mai el món elegant. El diàleg és brillant i acaba amb un divertit estirabot de Porter.  

Norah Porter: Què ha sigut de la Frances Bilky?

Capità Hodges: No ho sé. Es va casar amb un coronel, crec. Potser era un general. Sigui com sigui, ens supera en rang a tots nosaltres. 

Norah: Això és fabulós! Tota la vida que havia volgut encapçalar el ball i ara ho pot fer. Em sembla que a mi també m’hauria agradat. 

Capità Hodges:  Aquí no hi ha res d’això, oi, capità?

Capità Porter: Segons com t’ho miris. Els indis baixen per aquí un cop al mes i ballen per nosaltres.(3)

La pel·lícula es mou amb tanta solvència amb l’acció a camp obert, on les operacions de Porter per encerclar el rebel Westman fracassen per les presses que té Hodges d’endur-se el mèrit, com a l’interior de la ciutat, en què hi ha seqüències de gran suspens en estances mig il·luminades: Balfour, carpetbagger gros i panxut, és fins i tot capaç d’arribar a l’assassinat, com molt bé sap el petit i nerviós Standish, soci seu, que té por de ser la següent víctima… amb raó.

Un film magnific, doncs, que demostra que la sèrie de sis westerns que va fer Randolph Scott sota la direcció d’André de Toth no està gaire lluny de la qualitat dels sis, més cèlebres, que va fer posteriorment amb Budd Boetticher.   

(1) El terme “carpetbagger” deriva de les boses de mà fetes amb tela de catifa –“carpet bags”- que duien els polítics i comerciants del Nord durant l’Era de la Reconstrucció (1865-1877).

(2) Captain Porter: It’s hard to catch a man who’s got every man, woman and child on his side, sir.

(3) Norah Porter: Whatever became of Frances Bilky?

Captain Hodges: I don’t know. She married a colonel, I think. Maybe it was a general.  At any rate, she outranks all of us.

Norah: But that’s wonderful! Now she’ll have her lifelong ambition to lead the cotillion. Well, I guess that’s what I always wanted too.

Captain Hodges: You don’t have anything like that around here, do you, Captain?

Captain Porter: Oh, I don’t know. The Indians come down once a month and dance for us.

PERSONAL AFFAIR (1953)

 

1953. UK (Two Cities Films). Director: Anthony Pélissier. 82 m. B/N (20 oct)

Guió: Lesley Storm. Obra de teatre: A Day’s Mischief, de Lesley Storm (pseud. de Mabel Cowie) (1952). Fotografia: Reginald H. Wyer. Música: William Alwyn.

Gene Tierney (Kay Barlow), Leo Genn (Stephen Barlow), Glynis Johns (Barbara Vining), Walter Fitzgerald (Henry Vining). 

Un viatge particular

La passió pedagògica del professor de llatí Stephen Barlow és tan intensa que Kay, la seva dona, se sent intolerablement abandonada, oblidada. Kay, a més, és americana, i sense l’escalf del seu marit, se sent fora de lloc en aquesta  emboirada Anglaterra de partides de bridge i te a les cinc de la tarda. El marit, però, està distret amb els seus alumnes; o més ben dit, amb una alumna en particular, l’esforçada però poc brillant Barbara, a qui el professor Barlow fins i tot ofereix de fer classes particulars a casa. Veure aquella noia, al menjador de casa, al vespre, és demolidor per a Kay, que es passeja inquieta per la seva cambra. Per això no és estrany que aprofiti un col·loqui particular amb la tímida Barbara per engaltar-li una veritat indiscutible -si està enamorada del seu professor-, que és una cosa que sap tothom excepte el professor, és clar. Només la tensió ha provocat que Kay, una dona tan educada, hagi interpel·lat d’aquesta manera la pobra estudiant. Barbara, alarmada, fuig de la casa.

Quan el marit torna i veu que ja no hi ha l’alumna, es produeix un diàleg interessant. El culmina Kay recriminant al seu marit el seu comportament: “Stephen, there’s been something about you lately… You sit behind a book but you’re not reading it. You sit in a chair and go off into a trance. Are you going back on some nostalgic journey to your own use?” És magnífica la pregunta final: “Estàs tornant al passat amb un viatge nostàlgic per al teu ús particular?”

La resta de pel·lícula, molt competent, combina amb encert la tensió per la desaparició de Barbara, el creixent descrèdit del professor a la ciutat, els remordiments de Kay i l’angoixant periple del pare de la noia, que va amunt i avall investigant què va passar de veritat aquell vespre fatídic. Per sort, tot acaba bé, amb el retorn de la noia passats dos o tres dies (era a Londres). El director Anthony Pélissier té bons moments, en general relacionats amb una llarga passarel·la sobre un riu, amb aigua quieta a un costat i molt agitada a l’altra; tot molt simbòlic, però també molt eficaç quan, de nit, Kay gairebé opta pel suïcidi.

Un bon film, doncs, i una curiosa incursió anglesa de Gene Tierney, brillant modulant el desfici del seu personatge. Fa, a més, una bona parella amb Leo Genn, molt ajustat fent de sensible insensible. Pel que fa a Glynis Johns, desborda emoció amb la mirada però amb trenta anys fets se la veu sovint massa gran per fer de tendra adolescent trasbalsada.        

THE BIG HEAT (1953)

 

1953. USA (Columbia). Director: Fritz Lang.  90 minuts. B/N. 

Guió: Sydney Boehm. Novel·la: The Big Heat, de William P. McGivern (1953).

Fotografia: Charles Lang. Música: Ichiro Saito.

Glenn Ford (Sgt. Dave Bannion), Gloria Grahame (Debby Marsh), Jocelyn Brando (Katie Bannion), Lee Marvin (Vince Stone).

Home fatal

En aquest clàssic del cinema negre no hi ha “femme fatale” sinó “homme fatal”, perquè el seu protagonista -el sergent Dave Bannion, de la policia de Kenport- acaba sent el responsable indirecte de la mort de les quatre dones que apareixen a la pel·lícula. Impulsiu com és, Bannion no pensa gaire en les víctimes col·laterals que pot produir la seva croada contra la corrupció. Amb més discreció, i no a la vista de tothom, hauria d’entrevistar-se amb Lucy Chapman, l’amant de Duncan, el policia que s’ha suïcidat. L’endemà, Lucy ja apareix morta en un carreró. Ho ha encarregat Lagana, el gàngster que controla la ciutat. Lagana tenia en nòmina Duncan, i ara la senyora Duncan, vídua molt poc desconsolada (és Jeanette Nolan, la Lady Macbeth d’Orson Welles!), el sotmet a xantatge, perquè el marit ho ha deixat tot per escrit. Lagana, però, no s’immuta per això, perquè és un gàngster intel·ligent que sap evaluar pèrdues i beneficis. No vol més sang de la necessària ni titulars escandalosos. Els seus sequaços, però, no són uns fins estilistes.

Arriba un moment crucial. Explota una bomba col·locada al cotxe de Bannion. No mor ell, sinó la seva dona, Katie. De nou, pensem que Bannion, que es dedica a fer incursions perilloses en territori de Lagana, hauria d’haver pensat més en la seguretat de la seva dona. Bannion diu adéu a la càlida vida de família, abandona la policia i renega, a l’engròs, de tots els seus antics companys. No ens cau del tot bé Bannion, per capcalent, però sí Glenn Ford, magnífic.    

A la segona part emergeix el personatge de Debby Marsh (Gloria Grahame, insuperable), l’amant de Vince Stone, mà dreta de Lagana. Debby es defineix amb una cèlebre frase: “I’ve been rich and I’ve been poor, anb believe me, rich is better.” Debby beu massa, xerra massa i és massa innocent, perquè creu que pot conviure amb gàngsters i fer la viu-viu com si res. Debby, atreta per la figura solitària i amargada de Bannion, ho paga car, amb una cèlebre escena amb cafè bullent que li desfigura mitja cara.

Hi ha algun moment, en totes les pel·lícules negres de Fritz Lang, en què la trama voreja -o, directament, traspassa- la línia de la inversemblanca. En aquest cas, hi ha la visita letal que Debby fa a la senyora Duncan. El diàleg, però és fenomenal. Totes dues porten abrics de visó i Debby no triga a establir semblances, entre ella, la noia dels baixos fons, i la senyora Duncan, cínica representant del món respectable. “I’ve been thinking about you and me, how much alike we are. The mink-coated girls”, li diu. “I don’t understand you. What are you here for, Miss Marsh?”, respont la viuda alegre. “Debby. We should use first names, Bertha. We’re sisters under the mink”, i tot seguit fa el que ha vingut a fer. Res no en treu ella, d’aquest acte, només un final tràgic. Sí que en treu profit Bannion, afortunat heroi, “homme fatal” per excel·lècia.