22: ELECTRA. Eurípides

Traducció: Carles Riba

Eurípides (480-406 aC) va escriure noranta-dues obres, però només se’n conserven dinou. Carles Riba les va traduir totes entre 1949 i 1954. Ho va fer en vers, adaptant la mètrica grega al català. Com en el cas de l’Odissea, requereix un cert esforç, però la recompensa és impagable, pel to poètic tan elevat i pel català tan ric i vigorós.  

A El cíclop, que no és una tragèdia sinó una obra satírica, Ulisses demana al déu Hefest que l’ajudi a cremar l’ull de Polifem, “que és un home a qui no importen déus ni moridors”. I afegeix l’astut Ulisses: “Si no, s’haurà de creure que l’Atzar és déu i que els eterns no poden tant com l’atzar”.

Aquesta memorable frase d’Ulisses ens mostra l’essència de l’obra d’Eurípides. Josep Alsina, al pròleg d’Alcestis, ho explica molt bé: “L’univers d’Eurípides, hem dit, és un univers trasbalsat. Els déus, la base metafísica de la conducta humana, s’han esfumat. I resten sols els homes, lliurats a les seves passions desfermades. I el poeta, davant d’aquesta solitud de l’home, només pot comprendre allò que el fa humà: el sofriment, el dolor, la misèria.”

I ara passem a Electra.

Quan Agamèmnon va tornar de Troia, la seva dona Clitemnestra li va preparar un parany i Egist, el seu amant, el va matar. Els dos fills, Orestes i Electra, corrien perill. “Un vell que havia estat educador del rei, arrenca Orestes de morir a mans d’Egist i el dóna a Estrofi, per criar-lo a Fòcida. La noia, Electra, es va quedar al casal patern. Quan li vingué la ufana de la joventut, la pretenien grans senyors de l’Hèl·lada”.

Però Egist no volia que Electra es casés; més i tot, la volia matar, però Clitemnestra ho va aturar i finalment van acordar que Electra es casés amb un pagès.

Casada a un feble, feble fóra, doncs, la por.

Car si l’hagués tinguda un home principal,

un dia hauria despertat el crim antic

que dorm; i la justícia hauria atès Egist.

El matrimoni, però, no s’ha consumat i Electra encara és verge. Diu el pagès: “Em fa vergonya de tocar un rebrot de gent apoderada, car per tant jo no he nascut”. Electra apareix per primera vegada portant una gerra sobre el cap per anar a buscar aigua al riu. Lamenta la sort d’Agamèmnon, el seu pare:

Trista nafra de destral,

aquesta teva, pare,

trist parany, tornant de Troia!

No et va rebre amb diademes

la muller, ni amb corones,

ans va fer de tu l’horrible

escarn del glavi de dos talls d’Egist

i prengué el traïdor en el seu llit.

Entra en escena Orestes, vingut de lluny, en companyia del seu amic Pílades. Orestes i Electra no es reconeixen perquè van ser separats quan eren molt petits. És el vell que el va salvar qui reconeix Orestes. Immediatament preparen la venjança. Acorden que Orestes s’encarregarà d’Egist i Electra de Clitemnestra. El vell prepara un pla, aprofitant l’estada d’Egist en un camp veí. Orestes s’hi presenta, fent-se passar per un tessali. Egist, confiat, l’acull, i fins i tot li deixa tallar el bou que està oferint a les Nimfes. Orestes aprofita l’ocasió per matar Egist: “El colpeix als ossos de la nuca i me li deixa els junts dorsals a trossos. Amb sobresalts de tot el cos, palpita, udola, es mor en una mar de sang”. La notícia arriba a Electra, que ho celebra:

Oh clara llum, quadriga resplendent del sol

oh terra i nit que, sola, veien els meus ulls:

ara els aixeco, desplegats ben lliurement,

car l’assassí del pare, Egist, ha sucumbit.     

Clitemnestra, que no coneix la mort d’Egist, es dirigeix a veure Electra perquè li han fet creure que ha tingut un fill. Orestes, quan la veu venir de lluny en carruatge, té dubtes: “¿Què fer amb una mare? ¿L’hem de degollar?”. Electra replica: “¿És que veient-la així en persona t’hi commous?”. Ell exclama:  

Horrible és el propòsit i horrorós

que l’escometi. Si és així que plau als déus,

amén. Però la gesta em sap ben poc a dolç.

Arriba Clitemnestra. Interpel·lada per Electra, exposa els motius que la van empènyer a matar Agamèmnon. Primer de tot pel sacrifici d’Ifigènia, la filla gran, immolada per Agamèmnon per obtenir vents favorables: “Amb tot, per bé que ofesa, per això no vaig esfereir-me, ni hauria mort l’espòs; però ve amb una posseïda, una bacant, i me la instal·la al llit; i som dues mullers que a la mateixa casa hem d’anar vivint”. Electra contesta que és fals el que diu, i comença referint-se a Ifigènia:

Abans que de la filla es decidís la mort,

tot just de casa l’home se n’havia anat

ja et componies al mirall els rossos rulls. (…)

Després -a Grècia jo sóc l’única que ho sé-

tu, si guanyava Troia, estaves exultant,

i si perdia, se t’ennuvolava l’ull:

tant desitjaves que Agamèmnon no tornés!

Clitemnestra es lamenta –“Ah filla, sempre va cap al pare el teu amor”- però després, adonant-se dels parracs d’Electra, es lamenta: “Ah tristos meus designis! Com he anat més lluny / que no calia en el rancor al meu espòs!”. Electra, però, no li admet la disculpa: “Ben tard gemegues, quan el mal no té remei”.

Clitemnestra, llavors, entra a la casa i... 

21: POEMES. Emily Dickinson

Traducció: Lluís Vilarrasa

No fa gaire temps va arribar a les llibreries catalanes un volum prometedor. Contenia uns dos-cents poemes d’Emily Dickinson (1830-1886), la immortal poeta d’Amherst (Massachussets). El volum, però, no em va satisfer, ni pels poemes escollits ni per la traducció, que em va semblar mandrosa.

La decepció em va empènyer a intentar-ho jo mateix. Un centenar de poemes vaig acabar traduint, amb resultats desiguals.  

Aprofitant aquesta ocasió, he decidit rescatar-ne quinze. Són els poemes 3, 6, 18, 261, 275, 321, 449, 768, 939, 1090, 1687, 1698, 1752, 1779 i 1785.

(3) 

On this wondrous sea – sailing silently –

Ho! Pilot! Ho!

Knowest thou the shore

Where no breakers roar –

Where the storm is o’er?

In the silent West

Many – the sails at rest –

The anchors fast.

Thither I pilot thee –

Land! Ho! Eternity!

Ashore at last!

En aquest mar de somni – surant en el silenci –

Ei! Timoner! Ei!

No coneixeu pas la platja

Lliure de l’ona salvatge –

Lliure de tota tempesta?

A l’Oest on tot descansa   

N’hi ha moltes – la vela en calma –

Les àncores a destí.

És on el meu timó et porta –

Terra! Ei! Eternitat!

A la platja, sí, per fi!

(6)

Adrift! A little boat adrift!

And night is coming down!

Will no one guide the little boat

Unto the nearest town?

So Sailors say - on yesterday -

Just as the dusk was brown,

One little boat gave up its strife

And gurgled down and down.

But angels say - on yesterday -

Just as the dawn was red,

One little boat - o’erspent with gales -

Retrimmed its masts - redecked its sails -

And shot - exultant on!

A la deriva! Barca a la deriva!

I la nit fosca que ja ve!

¿No hi ha ningú que guiï la barqueta

Fins al port de mar més proper?

Els Mariners deien – ahir -

Que amb el capvespre tot marró,

Una barqueta es va rendir,

Un borbolleig i cap al fons, al fons.

Mes els àngels deien – ahir -

Que amb l’alba ben vermella,

Una barqueta – exhausta per tempestes -

Retallà els pals – reorientà les veles -

I es va propulsar – exultant!

(18)

Morns like these – we parted –

Noons like those – we rose –

Fluttering first –then firmer

To her fair repose.

Never did she lisp it –

It was not for me –

She – was mute from transport –

I – from agony –

Till – the evening nearing

One the curtains drew –

Quick! A sharper rustling!

And this linnet flew!

En un matí així – ens vam separar –

En un migdia així – ens vam alçar –

Palpitant primer – i després

Amb més fermesa, fins al bell repòs.

No feia mai ni un balbuceig –

No li calia dir-me res –

Ell – de l’emoció emmudia –

Jo – de la pura agonia –

Fins que – a l’acost de la fosca

Les cortines es van tirar –

Ràpid! Un fru-fru febrós!
I el passerell va volar!

           (261)

I held a Jewel in my fingers –

And went to sleep –

The day was warm, and winds were prosy –

I said “’Twill keep” –

I woke – and chid my honest fingers,

The Gem was gone –

And now, an Amethyst remembrance

Is all I own –

Als dits, jo hi tenia una Joia –

I em vaig adormir –

Tebi era el dia, odiosos els vents –

“Ben desada”, em vaig dir -

En despertar - els dits honrats vaig renyar,

La Gemma no hi era –

I ara, una remembrança d’Ametista

És tot el que em queda -

       (275)

Should you but fail at - Sea

In sight of me –

Or doomed lie –

Next Sun – to die –

Or rap – at Paradise – unheard –

I’d harass God –

Until He let you in!

Si tu sucumbissis al - Mar

Al meu davant -

O t’esperés -cruel dissort -

– Pel següent Sol – la mort

O si truquessis - en va -al Paradís -

Jo assetjaria Déu –

Fins que et deixés entrar!

(321)

Blazing in Gold and quenching in Purple

Leaping like Leopards to the sky

Then at the feet of the old Horizon

Laying her spotted face to die

Stooping as low as the otter’s window

Touching the roof and tinting the barn

Kissing her bonnet to the Meadow

And the Juggler of Day is done. 

Esclata en or i es va apagant en porpra,

Salta pel cel com lleopard

Fins que als peus del vell horitzó

s’ajeu, i mor, amb rostre clapejat. 

Ajupint-se tant com la casa de les llúdrigues 

Toca teulades i tinta els graners

Besa el prat amb l’última llum.
Se’n va l’Acròbata del Dia.     

              

(449)

Dreams - are well – but Waking’s better –

If One wake at Morn –

If One wake at Midnight – better –

Dreaming – of the Dawn –

Sweeter – the Surmising Robins –

Never gladdened Tree –

That a Solid Dawn – confronting –

Leading to no Day –

Els Somnis - estan bé – Despertar-se és millor –

Despertar-se al Matí –

O millor - Despertar-se a Mitjanit –

Somniant - amb l’Alba –

Més plàcids són – els Pit-roigs hipotètics –

Dalt d’uns Arbres que mai no han alegrat –

Que una Alba Compacta – i hostil -

Camí d’un no Dia - 

                            (768)

The Mountains - grow unnoticed –

Their Purple figures rise

Without atempt – Exhaustion –

Assistance – or Applause –

In Their Eternal Faces

The Sun – with just delight

Looks long – and last – and golden –

For fellowship – at night -

No percebem com creixen - les Muntanyes –

Les Porpres siluetes elevant-se

Sense esforç – Esgotament –

Ajuda – o Aplaudiment –

En les Seves Cares Eternes

El Sol – mirant amb pur delit

Amb un darrer esguard - llarg - i daurat - busca–

Companyia - per a la nit -  

(939)

Impossibility, like Wine

Exhilirates the Man

Who tastes it; Possibility

Is flavorless – Combine

A Chance’s faintest tincture

And in the former Dram

Enchantment makes ingredient

As certainly as Doom -

L’Impossible, com el Vi,

Revifa i anima l’Home

Que el tasta; el Possible

No té cap gust – Afegiu

Un petit pigment d’Atzar

I en aquella copa

L’encís es fa ingredient 

Amb la certesa del Fat -

(1090)

This quiet Dust was gentlemen and ladies

And Lads and Girls -

Was laughter and ability and Sighing

And Frocks and Curls.

This Passive Place a Summer's nimble mansion,

Where Bloom and Bees

Fulfilled their Oriental Circuit,

Then ceased, like these -

Aquesta Pols callada fou Cavallers i Dames,

I Nens i Nenes;

Va ser rialla, talent i Sospirs, 

Rínxols i Trenes.

Aquesta Casa Buida eren Estius feliços,

On flors i abelles

Traçaven els seus circuits orientals,

Fins que morien com aquells i aquelles.

(1687)

Beauty crowds me till I die

Beauty mercy have on me

But if I expire today

Let it be in sight of thee -

Bellesa, fins a la mort acompanya’m            

Bellesa, tingues pietat de mi

Però si expiro avui

Que sigui contemplant-te -

(1698)

Lightly stepped a yellow star

To its lofty place -

Loosed the Moon her silver hat

From her lustral Face –

All of evening softly lit

As an Astral Hall –

Father, I observed to Heaven,

You are punctual.

Lleuger, un estel groc va pujar

Fins a la seva cambra.

La Lluna, de rostre lustral,

Es va treure el barret de plata. 

Lluïa amb llum suau la vesprada,

Com una Estança Astral.

Pare, al Cel vaig adreçar-me, 

Sou puntual. 

(1752)

God is indeed a jealous God -

He can not bear to see

That we had rather not with Him

But with each other play.

Déu és del cert un Déu gelós –

Ens observa i no aguanta

Que nosaltres entre nosaltres,

Juguem, però amb Ell no.

(1779)

To make a prairie it takes a clover and one bee,

One clover, and a bee.

And revery.

The revery alone will do,

If bees are few.

Per fer un prat només cal un trèvol i una abella,

Un trèvol, i una abella.

I somiejar.

Amb el somieig n’hi ha prou,

Si d’abelles hi ha poc vol.

(1785)

Sweet hours have perished here,

This is a timid room -

Within it’s precincts hopes have played

Now fallow in the tomb.

Dolces foren les hores que es van extingir aquí,

En aquesta tímida cambra -

Entre els envans, hi ha jugat l’esperança,

Ara en guaret a la tomba. 

Notes

(3) L’al·literació –repetició d’un so- és una figura retòrica molt habitual en la poesia d’Emily Dickinson, com ja es pot veure en el primer vers d’aquest primer poema escollit. Literalment, seria: “En aquest mar fabulós, navegant en silenci.” Però els sons repetits són vitals per a la màgia del poema, i per això, sempre que puc, busco un vers equivalent en català (si pot ser amb els mateixos sons). El quart vers –“Lliure de l’ona salvatge”- crec que té un toc Carles Riba (de l’Odissea, en particular).

(6) L’alternança de versos de 8 i 6 síl·labes del poema original –molt habitual en Emily Dickinson- es converteix en alternança de versos de 10 (decasíl·labs, amb accent a la quarta o sisena síl·laba) i de 8 en la traducció. Al quart vers, hi ha una al·literació que he reproduït amb altres sons. 

(18) Al novè vers faig un petit homenatge a J.V. Foix: “Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles / Del temps antic, i a l’acost de la fosca, / Sota un llorer i al peu de la font tosca / De remembrar, cellut, setge i batalles”. 
(275) Susan Kornfeld, autora d’un blog -“The prowling Bee”- dedicat a Emily Dickinson, diu el següent: “Aquest poema va ser enviat a Samuel Bowles, home tan malaltís com viatger. Emily Dickinson li desitjava sovint salut i benestar, i m’imagino que ell li devia respondre que no gosava morir-se perquè Déu no el deixaria entrar. Aquest poema devia ser la resposta d’Emily Dickinson”.   

(321) Al setè vers, hi ha una gorra -“bonnet”- que em fa nosa (ho lamento, Emily). Al vuitè vers, “juggler” és un malabarista i no un acròbata, però tots dos pertanyen al món del circ i l’acció descrita sembla més pròpia del segon.  

(449) Al cinquè vers, tradueixo “sweet” per “plàcid”, perquè el nostre “dolç” és més limitat –massa dolcet, podríem dir- que “sweet” i perquè la “p” inicial de plàcid em permet una al·literació amb “els Pit-roigs hipotètics”. Els dos versos finals, traduïts més literalment, serien així: “Que enfrontar-se a una Alba compacta / que mena a un no Dia”. Per cert, sempre és un problema traduir l’adjectiu anglès “solid”.     
(768) Apoteòsica al·literació al setè vers. 

(1090) La traducció exacta del quart vers és “I vestits i rínxols”. Incorporo les “trenes” per la rima i conservo els “rínxols” i no els “vestits” per la seva  semblança fonètica amb les “rialles” del tercer vers. 

(1687) Per tal de començar els dos primers versos amb la paraula “Bellesa”, sense article, transformo l’afirmació del primer vers –“La Bellesa s’aplega al meu voltant fins a la mort”- en un anhel, una invocació.

(1698) M’inspiro una mica en la bonica i concisa versió d’Agustí Bartra: “Lleu, una groga estrella / al seu lloc arribà, / i la lluna es va treure / son barret clar / I lluí la vesprada / com una estança astral. / Jo vaig dir al cel: ‘Pare, / sou puntual!’”

(1779) He deixat sense traduir el joc original entre “a clover” i “one bee” (i “one clover” i “a bee” al segon vers), per raons mètriques. Dir “una sola abella” o “una única abella” destruïa l’alexandrí (12 síl·labes, 6 + 6), que és el vers més llarg que em permeto. La traducció literal del darrer vers -“Si hi ha poques abelles”- matava el poema.
(1785) Sorprenentment, aquest és un poema poc traduït. La calidesa i la felicitat  creativa que desprèn –“sweet hours”, “timid room”- és inigualable.

20: EL HACEDOR. Jorge Luis Borges

Per representar l’obra del genial Jorge Luis Borges (1899-1986), primer havia pensat en El informe de Brodie (1970), per contes com “La intrusa”, brutal comentari a l’amor fraternal, o “El evangelio según Marcos”, el malson de qualsevol predicador. També havia considerat, és clar, El Aleph (1949), perquè el conte del mateix títol és realment insuperable. Fins i tot havia pensat en El libro de arena (1975), per “Ulrica”, inesperat conte d’amor, o “El soborno”. Però finalment m’he decantat per El hacedor (1960), més que res, crec, perquè és el llibre amb els textos, en prosa o en vers, més breus, i així en puc posar quatre de sencers. Un valor afegit del llibre és el fet de ser el més personal de Borges, segons afirma ell mateix a l’epíleg.

Del rigor en la ciencia

…En aquel Imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el mapa del Imperio, toda una Provincia. Con el tiempo, esos Mapas Desmesurados no satisficieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenia el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él. Menos Adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era Inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las Inclemencias del Sol y de los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas Ruinas del Mapa, habitadas por Animales y por Mendigos; en todo el País no hay otra reliquia de las Disciplinas Geográficas.

Suárez Miranda, Viajes de varones prudentes, libro cuarto; cap. XLV, Lérida, 1658.

Dreamtigers

En la infancia yo ejercí con fervor la admiración del tigre: no el tigre overo de los camalotes del Paraná y de la confusión amazónica, sino el tigre rayado, asiático, real, que sólo pueden afrontar los hombres de guerra, sobre un castillo encima de un elefante. Yo solía demorarme sin fin ante una de las jaulas en el Zoológico; yo apreciaba las vastas enciclopedias y los libros de historia natural, por el esplendor de sus tigres. (Todavía me acuerdo de esas figuras: yo no puedo recordar sin error la frente o la sonrisa de una mujer.) Pasó la infancia, caducaron los tigres y su pasión, pero todavía están en mis sueños. En esa napa sumergida o caótica siguen prevaleciendo y así: Dormido, me distrae un sueño cualquiera y de pronto sé que es un sueño. Suelo pensar entonces: Éste es un sueño, una pura diversión de mi voluntad, y ya que tengo un ilimitado poder, voy a causar un tigre.

¡Oh, incompetencia! Nunca mis sueños saben engendrar la apetecida fiera. Aparece el tigre, eso sí, pero disecado, o endeble, o con impuras variaciones de forma, o de un tamaño inadmisible, o harto fugaz, o tirando a perro o a pájaro.

Cuarteta

Bruscamente la tarde se ha aclarado

Porque ya cae la lluvia minuciosa.

Cae o cayó. La lluvia es una cosa

Que sin duda sucede en el pasado.

Quien la oye caer ha recobrado

El tiempo en que la suerte venturosa

Le reveló una flor llamada rosa

Y el curioso color del colorado.

Esta lluvia que ciega los cristales

Alegrará en perdidos arrabales

Las negras uvas de una parra en cierto

Patio que ya no existe. La mojada

Tarde me trae la voz, la voz deseada,

De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Le regret d’Heraclite

Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca Aquel en cuyo abrazo desfallecía Matilde Urbach.

Gaspar Camerarius, en Deliciae Poetarum Borussiae, VII, 16

19: UNA DAMA EXTRAVIADA. Willa Cather

He llegit unes quantes bones novel·les de l’escriptora Willa Cather (1873-1947), nascuda a Virgínia, novel·les com O Pioneers! (1913), My Ántonia (1918) o Lucy Gayheart (1935). Però quan realment vaig vibrar d’emoció, per dir-ho d’alguna manera, va ser amb A Lost Lady (1923), publicada en castellà amb el títol d’Una dama extraviada.

En aquesta magnífica novel·la, l’Oest declina, com declina el capità Forrester, pioner i home d’honor. Per culpa d’una caiguda de cavall i de dos atacs de feridura, ell, que tant havia cavalcat per les planures de l’Oest i que tantes milles de ferrocarril havia estès, s’ha de quedar a casa i ja només pot fer créixer les flors del seu jardí. El poble on viu, Sweet Water, situat entre Denver i Omaha, també ha viscut temps millors: ara el tren passa de llarg i els grans prohoms ja no s’hi aturen. La jove senyora Forrester és lleial al seu marit, però enyora la vida social, els balls i les converses de saló, on el seu encant extraordinari fascinava tothom. A Sweet Water no li falten admiradors: “Quan la senyora Forrester et mirava, només et podies rendir al seu encant. Era una cosa instantània, que traspassava les cuirasses més endurides. El pagès suec ja somreia d’orella a orella; ell també havia capitulat. Cap trobada amb la senyora Forrester, per lleu que fos, podia ser negativa. Un simple gest de reconeixement per part seva, una simple mirada, establia un vincle personal. Hi havia, en ella, alguna cosa que s’apoderava de tu com una descàrrega; adquiries una aguda consciència d’ella, de la seva fragilitat i distinció, de la seva boca, que tant podia dir sense paraules, dels seus ulls vius, riallers, confidencials, gairebé sempre una mica burletes” (pàg. 50) (Traducció pròpia a partir de la castellana d’Ismael Attrache)

Niel Herbert, un noi del poble, és un incondicional de la senyora Forrester. Tan idealitzada la té que, quan, inevitablement, és testimoni de les seves misèries, el món se li ensorra. Per sort, no passa de l’amor a l’odi, simplement es fa gran i aprèn que la naturalesa humana és com és. Aquesta novel·la combina molt bé la descripció d’un món que es transforma –adéu als pioners i als seus valors- amb el retrat d’un personatge inoblidable que es troba, justament, en terra de ningú. Aquesta novel·la es va publicar el 1923, dos anys abans que El gran Gatsby. Francis Scott Fitzgerald s’hi va inspirar –les dues novel·les tracten de fascinacions i de somnis que s’evaporen- i fins i tot va témer que Cather el denunciés per plagi. La mateixa escriptora li va dir que no hi veia cap motiu.