DESPERATE JOURNEY (1942)

 

1942. USA (Warner Bros). Director: Raoul Walsh. 107 min. B/N (25 setembre)

Guió: Arthur T. Horman. Música: Max Steiner, Leo S. Forbstein.

Errol Flynn (Tinent Terry Forbes), Ronald Reagan (Of. Johnny Hammond), Arthur Kennedy (Of. Jed Forrest), Alan Hale (Sarg. Kirk Edwards), Ronald Sinclair (Sarg. Lloyd Hollis), Nancy Coleman (Kaethe), Raymond Massey (Major Baumeister). 

Un grapat de terra

Aquesta pel·lícula inicia l’admirable trilogia d’Errol Flynn contra els nazis, dirigida per Raoul Walsh, que van completar Northern Pursuit (1943) i Uncertain Glory (1944). A Desperate Journey sorprèn, en plena Segona Guerra Mundial i amb Hitler arrasant Europa, un plantejament tan aventurer i desinhibit, sovint molt còmic, i amb una alegre despreocupació per la versemblança. El film explica les molt improbables però emocionants aventures d’un grup de soldats aliats, supervivents d’un bombarder abatut, a l’interior de l’Alemanya nazi. Són l’australià Errol Flynn, l’americà Ronald Reagan, el canadenc Arthur Kennedy, el veterà escocès Alan Hale i el jove anglès Ronald Sinclair. Aquest últim és el primer de caure sota el foc enemic. Els seus companys l’enterren a peu de carretera, i Errol Flynn agafa un grapat de terra i diu un famós vers: “There’s some corner of a foreing field that is for ever England.” Sonen unes notes de l’himne britànic.

El film, dirigit amb molta grapa per Walsh, té un dinamisme envejable. Els fugitius són detinguts, s’escapen, es disfressen d’alemanys, viatgen d’incògnit en el vagó privat de Goering, sabotegen una fàbrica, es refugien a casa d’un metge, fugen en cotxe i finalment roben un avió. El protagonisme és col·lectiu i tothom té el seu moment. Flynn, fidel a ell mateix, empeny el grup cap al risc i a l’aventura. Kennedy l’hi reprotxa: “Fun? I didn’t get into this war for fun or adventure.” I diu que ell només vol fer la feina bruta (“hard dirty work”) que s’ha de fer per després tornar a la vida normal, com tants milions de persones. És un moment seriós, en què potser els autors del film s’excusen pel to frívol. Però després torna l’aventura.

Flynn no monopolitza l’acció però sí duu la torxa en solitari de l’art del comiat. Cap actor no ha aconseguit igualar-lo. Quina intensitat romàntica! Aquí Kaethe, la filla del metge i membre de la Resistència, aguanta l’hipnòtic comiat per sentit del deure envers la pàtria corrompuda, que si no es fon de l’emoció.

SUSPICION (1941)

 

1941. RKO. Director: Alfred Hitchcock. 99 minuts. B/N

Guió: Samson Raphaelson, Joan Harrison, Alma Reville. Novel·la: Before the Fact, de Francis Iles (1932). Fot: Harry Stradling. Música: Franz Waxman.

Cary Grant (Johnnie Aysgarth), Joan Fontaine (Lina McLaidlaw), Nigel Bruce (‘Beaky’), Sir Cedric Hardwicke (Gen. McLaidlaw), Heather Angel (Ethel).

El preu d’una felicitat efímera

A diferència d’altres sofertes heroïnes, que descobreixen amb sorpresa i horror que s’han casat amb un cràpula o similar, la protagonista d’aquest film, Lina McLaidlaw, sabia prou bé d’entrada a què s’exposava casant-se amb el playboy Johnnie Aysgarth, perquè el dia que el coneix, al tren, ell ja es comporta com un barrut de campionat, assegut en un compartiment de primera classe quan el seu tiquet és de tercera. La seqüència, antològica, acaba amb Johnnie agafant-li un segell a una estupefacta Lina per acabar de pagar la diferència de preu al revisor.

Una noia com Lina, de bona família, perspicaç i intel·ligent, mai no es casaria amb un home tan impresentable, però són els seus mateixos pares, sense saber-ho, qui l’empenyen a fer-ho. Lina escolta una conversa entre ells. La mare lamenta que Lina sembla destinada a la solteria -“I’m afraid she’s rather spinsterish”-, cosa que no preocupa gens el pare, el general McLaidlaw: “What’s wrong with that? The old maid’s a respectable institution. All women are not alike. Lina has intellect and a fine solid character”. Esblaimada es queda Lina, escoltant els elogis paterns, i a l’acte es rebel·la contra aquest malencònic futur que li auguren. Johnnie Aysgarth és un home molt poc fiable, però té simpatia, vitalitat i una sinceritat que desarma Lina. En aquest sorprenent diàleg, Johnnie, amb tota la barra, li confessa que és sincer amb ella perquè creu és la millor manera d’aconseguir resultats.           

Lina: Are you always frank with them like this?

Johnnie: No, not particularly.

Lina: Why are you frank with me, because I’m different?

Johnnie: No, it isn’t that. I’m honest because with you I think it’s the best way to get results.

Després d’una feliç lluna de mel, arriba per a Lina una successió imparable de decepcions. Johnnie no té ofici ni benefici (“Are you broke?”, li pregunta; “Monkeyface, I’ve been broke all my life”, contesta ell alegrement) i, per més inri, perd molts diners al joc, que ocasionalment paga venent les dues magnífiques butaques que els pares de Lina els havien regalat. Encara és més dur per a la soferta protagonista assabentar-se que Johnnie va abandonar de seguida la feina que ella li havia buscat -amb un cosí seu, agent immobiliari- i de la qual en va fugir robant diners. 

L'escalada delictiva de Johnnie Aysgarth és incessant i culmina amb la mort de l’entranyable Beaky (el no menys entranyable Nigel Bruce), que Lina sospita que és responsabilitat del seu marit. Arriba la cèlebre seqüència del vas de llet, enverinat o no, i el discutible final, imposat per la productora i que tant desagradava a Hitchcock. Però jo diria que el terç final, tan dramàtic, és menys convincent que la resta, i que no calia arribar tan lluny (i menys per després retrocedir). En qualsevol cas, es tracta d’un film admirable, amb uns intèrprets ideals, pel carisma i per la comprensió del personatge (Cary Grant explorant el seu perfil més tèrbol, Joan Fontaine assaborint amb estoïcisme el preu d’una felicitat efímera); tot sota la direcció magistral d’Alfred Hitchcock.           

NORTHWEST PASSAGE (1940)

 

1940. USA (MGM). Director: King Vidor. 125 minuts. Color. (23 de febrer)

Guió: Laurence Stallings, Talbot Jennings. Novel·la: Northwest Passage, de Kenneth Roberts (1937). Música: Herbert Stothart. Fot: W.Skall, S.Wagner.

Spencer Tracy (Major Rogers), Robert Young (Langdon Towne), Walter Brennan (Hunk Marriner), Ruth Hussey (Elizabeth Brown).

L’incentiu per viure

La “French and Indian War” (1754-1763) va enfrontar Nova França –que tenia indis com a aliats- i l’Amèrica britànica, que va acabar guanyant la guerra. Aquesta pel·lícula relata un episodi heroic d’aquesta guerra. El 1759 els Rangers del major Rogers inicien, des de Fort Crown Point (Nova York), una llarga expedició fins a St.Francis (Quebec), per castigar els abenakis, uns indis molt cruels amb els pobladors britànics. El viatge comença de nit, amb canoes pel llac Champlain. Aviat, però, distingeixen uns vaixells francesos. Per evitar ser vistos, decideixen esquivar-los per terra. Això significa que els Rangers han de pujar les canoes muntanya amunt i després baixar-les de nou fins al llac. És una seqüència extraordinària, d’aquelles que no s’obliden. King Vidor, magistral director, filma de manera fabulosa aquest esforç titànic dels homes de Rogers. Més endavant, però, hi torna a haver una altra seqüència antològica. Per poder travessar un riu molt cabalós, els Rangers fan una cadena humana, agafant-se fort l’un a l’altre, resistint fins a l’extenuació contra el corrent del riu. És realment impressionant.  

Els Rangers arriben per fi a l’assentament dels abenakis i l’atac es produeix, a l’alba, amb els indis dormint. Tres grups disposa Rogers, per taponar totes les sortides. És sanguinària la seqüència. La set de venjança acaba fins i tot per fer embogir un rànger. El film no estalvia atrocitats, però són més dites que vistes. La missió s’ha acomplert, però el pitjor encara ha d’arribar. La tornada, fent molta volta per evitar les tropes franceses, serà terrible. La fam assetja els Rangers. Quan arriben al llac Memphremagog, no poden pescar i menjar per la presència de francesos. Llavors se separen en quatre grups, tot i l’oposició del major (resulta que és un exèrcit democràtic!). Rogers tenia raó i només 50 homes arriben a Fort Wentworth (New Hampshire), totalment destrossats. Al fort, però, no hi ha ningú. L’incansable Rogers (magnífic Spencer Tracy) sucumbeix un instant, en solitari, per primera vegada. Per sort no triguen a arribar els anglesos amb menjar. Aquest film memorable és un cant a la tenacitat i al sacrifici.

No he parlat de l’altre personatge principal: Langdon Towne (excel·lent Robert Young), aspirant a pintor que, fugitiu de Portsmouth per culpa d’un peix gros anglès (ja es palpa la Guerra de la Independència, tan propera), es troba tot plegat enmig dels Rangers. Rogers, que el vol per dibuixar mapes, li diu: “Serà només una excursió pel llac”. Les passarà magres el pobre Langdon, especialment a la tornada, quan haurà de caminar milles i milles amb una bala a l’abdomen! Una diàleg genial combina el drama amb l’humor negre. El major Rogers s’interessa per Langdon, ja ferit de bala: “Està gaire malferit?” Contesta Langdon: “És la primera cosa que tinc a l’estómac des de fa dies.”(1)

Només l’ajuda del fidel Marriner (entranyable Walter Brennan) i el pensament de retrobar la bonica Elizabeth l’esperona. També, és clar, les frases lapidàries del major Rogers sobre la naturalesa humana: “Sap una cosa? És molt difícil destruir un home que té un incentiu real per viure.”(2) I resulta que és cert.

Al final, Langdon torna a casa i retroba la bonica Elizabeth, que l’esperava fidelment. Feliços i elegants acomiaden l’indòmit major Rogers i els Rangers, que tot seguit es perden en l’horitzó per buscar el “pas del nord-oest” del títol. Era la segona part de la novel·la, però no es va arribar a filmar. Una llàstima.

(1) Major Rogers: Are you hurt bad?

Langdon Towne: First thing I’ve had in my stomach in days.

(2) Major Rogers: You know, it’s pretty hard to destroy a man who’s got a real incentive to live.

ZANGIKU MONOGATARI (1939)

 

1939. Japó. Director: Kenzi Mizoguchi. 142 minuts. B/N. 

Novel·la de Shofu Muramatsu. Música: Shiro Fukai, Senji Ito.

Shotaro Hanayagi (Kikunosuke Onoue), Kakuko Mori (Otoku), Gonjuro Kawarazaki (Kikoguro Onoue).

Títol: Història de l’últim crisantem.

Cruel desfilada triomfal

Història de l’últim crisantem és un melodrama situat al Japó de finals del segle XIX. Formava part d’una trilogia de Mizoguchi dedicada al teatre, però les altres dues pel·lícules s’han perdut. Explica la història de Kikunosuke, actor de teatre kabuki. No és un bon actor, però com que és fill adoptiu de Kikoguro, famós intèrpret de llarga i prestigiosa dinastia, tothom l’ensabona. Però una nit, vora el riu, Otoku, mainadera del seu germà petit (aquest sí, fill natural), gosa dir-li la veritat. La noia s’explica: “Porta una vida massa desenfrenada. Arriba de matinada cada nit i no li convé. Hauria d’estudiar molt per convertir-se en un digne successor del respectable Kikoguro als escenaris. Vostè té un encant natural, una màgia que atreu la gent, però no està preparat per pujar a l’escenari. Li prego que disculpi la meva franquesa”.

Ell, acostumat als xiuxiueigs burletes, no s’enfada sinó que li agraeix la sinceritat: “Gràcies, és la primera vegada que algú em parla d’aquesta manera”. “No es pot viure enganyat. Per la gent, és més fàcil l’afalac superficial que la crítica constructiva”, conclou Otoku, que es retira sigilosament. 

Kikunosuke és feliç. La veritat l’ha fet feliç i l’ha allibertat. S’enamora de Kikunosuke, que segurament ja l’estimava i patia per ell. Una nit de focs artificials a la ciutat, es queden sols a casa, i mengen síndria a la cuina. Ell confessa que hi ha un gran buit entre ell i els seus pares adoptius. “Mai no m’he sentit estimat com un fill”, afirma, i potser per això el seu pare no ha sigut mai sincer amb ell. La intimitat del moment és interrompuda per l’arribada de la mare adoptiva, que desaprova el que veu: ¿Kinonosuke a la cuina amb la mainadera? L’endemà la despatxa sense contemplacions: “Pretens captivar el futur Kikoguro VI per casar-te amb ell?”. Les protestes d’Otoku no serveixen de res.

Kikonosuke es rebel·la. Recorre la ciutat buscant Otoku. Mizoguchi brilla efectuant travelling laterals, llargs i sumptuosos, per estances, barris i mercats. No ofereix, en canvi, ni un primer pla en tota la pel·lícula. En algun moment de gran emoció, potser hauria convingut, gosem dir. També sorprèn que la càmera, quan els personatges seuen a terra, no se situa a l’alçada dels ulls, com fa Ozu, sinó una mica més amunt, en lleuger picat, fet que encercla els seus personatges en l’espai on es troben. 

Kikonosuke i Otoku es troben finalment al Temple Kishibojin. “Arruïnaràs el teu futur per culpa meva”, fa ella. Però Kikonosuke és un home nou i no vol acotar més el cap. “No vull viure de la fama d’un altre. Vull guanyar-me l’èxit amb la meva feina”, exclama. A casa, la mare adoptiva té més sentiments maternals dels que li suposàvem, però el pare, Kikoguro V, és inflexible i no vol saber res del seu fill. Un pla magnífic ens mostra el pare fora de camp, el fill implorant i la mare, en segon terme, expectant.

Kikonosuke, doncs, marxa de casa i se’n va amb tren a Nagoya, amb una recomanació per a una companyia de teatre. A l’estació, espera Otoku, però ella no arriba. Passa un any i no ha triomfat. Les admiradores no l’esperen a la sortida del teatre. Arriba finalment Otoku, que estava retinguda per la seva família, però la sort no canvia per Kikonosuke. Quan semblava que tindria un bon paper, el director es mor, i l’oportunitat s’evapora. Viuen pobrament Kikonosuke i Otoku, i més encara quan ell no pot fer altra cosa que entrar en una companyia itinerant. És el subsòl de la professió. És la misèria, el desànim, la desesperació. Kikonosuke es torna agre i desconsiderat. Per més inri, el director de la companyia fuig amb els diners. És de nit, plou, i Kikonosuke i Otoku, gasten els seus últims diners en un sostre per passar la la nit.

En aquest punt, que sembla de no retorn, es produeix el sacrifici d’Otoku. Malalta com es troba, visita un amic de Kikonosuke, actor d’una important companyia, i aconsegueix que li doni feina. És un paper important, de dona curiosament, i Kikonosuke triomfa. Hi ha deu minuts de teatre kabuki, però no es fan gens feixucs. Amb l’èxit aconseguit, Kikonosuke pot tornar a Tokyo, a la companyia del seu pare. Això sí, Otoku queda enrera, sacrificant-se. Ella ja ho sabia i ho accepta resignadament. (El sacrifici està molt arrelat a la mentalitat nipona). El final és terrible: Otoku mor mentre Kikonosuke participa en una desfilada triomfal amb barcasses al riu. El millor moment de la seva vida i el pitjor, units en un sol instant. Massa tard arriba el perdó del pare, que acaba reconeixent el sacrifici d’Otoku.

SUEZ (1938)

 

1938. USA (20th Century-Fox). Director: Allan Dwan. 98 minuts. B/N.

Productor: Darryl F. Zanuck. Guió: Philip Dunne, Julien Josephson.

Música: Louis Silvers. Fotografia: Peverell Marley.

Tyrone Power (Ferdinand de Lesseps), Loretta Young (Eugenie de Montijo), Annabella (Toni Pellerin), J. Edward Bromberg (Príncep Said), Henry Stephenson (Comte Mathieu de Lesseps).

El triomf enmig de la devastació

Aquesta és una pel·lícula novel·lesca sobre la vida de Ferdinand de Lesseps. Els guionistes, brillants, en van millorar la biografia. El xicot, aristòcrata francès, es mou per la cort de Lluís Napoleó com un peix a l’aigua. El veiem a l’inici jugant a tennis-frontó, i l’ambient és tan elegant que en un descans els jugadors fins i tot beuen xampany. Lesseps està enamorat d’Eugenia de Montijo. Un dia, en una festa a palau, un endeví que veu el futur en una taula de sorra, pronostica a Lesseps que construirà un canal i a Eugenia que viurà cent anys i serà reina (els endevins de cine són infal·libles). Tot seguit, Lluís Napoleó escolta una broma inoportuna que Lesseps fa sobre ell i decideix enviar-lo a Egipte. Lesseps, eufòric pel viatge, corre a dir-ho a Eugenia: “Oh, Eugenia, estimada, marxo cap a Egipte d’aquí a una hora i tres quarts. Es cases amb mi?”. No s’immuta ella, ni per una probable absència de cinc anys. La comtessa pica més alt: “Oh, Ferdinand, estàs boig?” Lesseps: “No. Sí.”(1) L’home arriba amb el cor destrossat a Port Said. Ni tan sols troba consol en Toni, la simpàtica filla d’un sergent. Ella se n’enamora des del primer minut, però passaran els anys i Lesseps mai no la correspondrà. Ell sempre pensarà en Eugenia, fins i tot després que ella s’hagi casat amb Lluís Napoleó.

La frustració amorosa recorre la vida dels tres protagonistes de principi a fi. És molt cruel. Eugenia compensa aquesta frustració amb el poder, Lesseps amb el canal i Toni estant al costat de Lesseps. Impressionen encara les escenes de la construcció del canal. El film descriu bé els problemes econòmics que va tenir, i elabora una bona trama que combina la creixent tirania de Lluís Napoleó amb la intervenció decisiva de Gran Bretanya gràcies a la victòria electoral de Disraeli. El clímax del film el constitueix un espectacular huracà sobre el canal. Mor Toni en aquest huracà, i és  esfereïdor el moment que el vent se l’emporta. Lesseps plora la seva mort i pensa que tenia raó el vell visir, que deia que si Déu hagués volgut un canal a l’istme ja l’hi hauria fet. Però el canal es fa i és la pròpia Eugenia de Montijo qui condecora Lesseps. Ja no es creuen més mirades d’amor impossible. Ara Eugenia és una esfinx. Corre finalment l’aigua, i els vaixells comencen a creuar el canal. Mira a l’infinit Lesseps, com s’estilava a l’època, destrossat  per la vida però feliç per l’obra realitzada. Allan Dwan va dirigir amb vigor el film i un jove i esplèndid Tyrone Power li va donar un immortal alè estel·lar.

(1) Ferdinand de Lesseps: Oh, Eugenie, darling, I'm leaving for Egypt in an hour and 45 minutes. Will you marry me?

Eugenie de Montijo: What?

Ferdinand de Lesseps: I'm going there as secretary to the Consulate. Marry me, come with me. Rene's going for the license.

Eugenie de Montijo: What license? What are you talking about?

Ferdinand de Lesseps: The marriage license! Quick, pack your things, we've just time to get to the church.

Eugenie de Montijo: But I couldn't possibly do a thing like that, you know I couldn't...

Ferdinand de Lesseps: Don't you understand, I may be gone a year, five years... this may be our last chance!

Eugenie de Montijo: Oh, Ferdinand, are you insane?

Ferdinand de Lesseps: No. Yes.

ANOTHER DAWN (1937)

 

1937. USA (Warner Bros.) Director: William Dieterle. 73 minuts. B/N.

Argument i guió: Laird Doyle. Obra de teatre (no acreditada): Caesar’s Wife (1919), de W. Somerset Maugham. Música: Erich Wolfgang Korngold.

Kay Francis (Julia Ashton), Errol Flynn (Capt. Denny Roark), Ian Hunter (Col. John Whister), Frieda Inescort (Grace Roark), Herbert Mundin (Wilkins). 

Gent honorable

Poques vegades s’ha vist a la gran pantalla un triangle amorós format per persones més honorables. Kay Francis és Julia Ashton, una dona amb un passat tràgic: va conèixer l’amor més perfecte, la passió més intensa, de la mà d’un aviador… que es va acabar estrellant. A bord d’un vaixell rumb a Anglaterra coneix el coronel Whister (aplomat Ian Hunter), que se n’enamora. Es retroben casualment en una mansió anglesa, com a convidats, jugant a golf. La trista Julia Ashton no té perspectives de futur, i el coronel Whister, ansiós d’acabar una llarga solteria, li ofereix un casament purament formal. Ell comanda un post britànic en un país remot del Sàhara (l’inventat Irkud). Li ofereix la màgia del desert com al·licient vital. Julia accepta.

Les flames de l’amor sempre poden revifar. Ho comprova la descreguda Julia quan posa el peu a Irkud. A l’andana ja els espera el segon del coronel, el capità Denny Roark, alegre i juvenil (Errol Flynn en el seu moment de màxim esplendor). Julia, esblaimada, descobreix l’endemà que Roark riu de la mateixa manera que ho feia el seu aviador. L’amor entre ells és imparable. El coronel Whister, a més, l’afavoreix sortint de seguida d’expedició pel desert, per calmar una sublevació de les tribus veïnes.

La pel·lícula és elegant i distingida perquè és com són els seus personatges. El primer i únic petó de Julia i Denny arriba per pura inèrcia, sense paraules prèvies, impulsat per la bellesa del lloc per on passegen, un bonic jardí oriental. Ni s’hi acosta gaire la càmera, que no s’ho esperava.

Els dos enamorats, molt honorablement, decideixen que ha estat un error i refreden les relacions. Julia ni tan sols el visita quan, en una perillosa incursió al desert, Denny Roark torna ferit. És el refiat coronel Whister, de nou, qui provoca el retrobament, perquè empeny Julia a visitar Roark. Ho fa en una tarda en què bufa el sirocco, el furiós vent del desert. La naturalesa es desplega amb passió a fora i a dins. Julia declara que marxarà: “No em puc quedar aquí. Això no s’acabarà. No em puc quedar… respectant-lo a ell, estimant-te a tu, odiant-me a mi mateixa.”(1)      

Al final Julia no se’n va d’Irkud, ni tampoc el capità Roark, que ja demanava el trasllat. Ho fa el coronel Whister, que adonant-se que ell és l’element no estimat del triangle, s’apunta discretament a una missió suïcida amb una avioneta carregada d’explosius. A l’alba l’esperen, dalt d’una torre del fort, Julia i el capità Roark. Arriba un telegrama informant que l’avió s’ha estrellat. “He’s not coming back”, diu Roark. “Why did he do it, Denny?”, pregunta Julia, tot i que ja sap la resposta. “To give us that… another dawn”, contesta ell.

A part dels tres magnífics protagonistes, hi ha dos personatges que voldria esmentar: Wilkins (l’entranyable Herbert Mundin), soldat que amb la mort es redimeix d’un acte de covardia del passat; i Grace Roark, germana del capità, que estima des de fa anys el coronel Whister. Té un bon monòleg cap al final, quan afirma que també es pot extreure certa felicitat a la vida estimant en silenci, des de la distància, sense cap correspondència. El seu germà afirma rotundament que això un home no ho pot pas fer.     

Aquesta pel·lícula, molt oblidada, té un gran encant, potser perquè parla d’un món -o dels ideals que tenia aquest món-, absolutament desaparegut.  

(1) Julia Ashton: I can’t stay here. That won’t end. I can’t. Respecting him, loving you, hating myself. 

CAMILLE (1936)

 

1936. Metro-Goldwyn-Mayer. Director: George Cukor. 109 min. B/N (12 des.)

Guió: James Hilton, Zöe Akins, Frances Marion: Llibre: La Dame aux camélias, d’Alexandre Dumas, fill, novel·la (1848) i obra de teatre (1852).

Productor: Irving Thalberg. Fotografia: William Daniels, Karl Freund.

Greta Garbo (Marguerite Gautier), Robert Taylor (Armand Duval), Lionel Barrymore (Monsieur Duval), Elizabeth Allan (Nichette), Henry Daniell (Baron de Varville).

Altres títols: Le roman de Marguerite Gautier (F).

L’art de la mort sublim

París, 1847. Marguerite Gautier sembla feliç i despreocupada, però quan una cortesana com ella li diu que si no vigila amb els diners acabarà tornant a la casa de pagès d’on va sortir, ella contesta: “Cows and chickens make better friends than I've ever met in Paris.” Somriu per fora Marguerite Gautier, beu i balla, però per dins és tot desengany i malenconia. A l’Òpera coneix dos homes: el baró de Varville i Armand Duval. Li convé més el primer, que és molt ric, i Marguerite es converteix en la seva amant. El jove Duval, però, la ronda. Un dia que el baró és fora de viatge, Duval assisteix a un sopar a casa de la cortesana. La companyia és molt vulgar, i els convidats arriben a l’extrem, quan Marguerite cancel·la la festa perquè es troba malament, d’endur-se tot el menjar. “These are the only friends I have and I'm no better than they are”, diu Marguerite, però no és cert: ella, tot i el seu ofici, és sensible, espiritual, i d’una bellesa sublim (és Greta Garbo!). Veuen junts retrats de la família d’Armand, i Marguerite, en referència als trenta anys de feliç matrimoni dels pares, diu: “You will never love me thirty years; no one will”. És fatalista la Gautier, i té motius per ser-ne.

Armand Duval, amb passió, li declara el seu amor i li demana que l’acompanyi al camp. Tot seguit, Marguerite trenca relacions amb el baró, el qual, com a comiat, li clava una bufetada. Arriba un interludi de felicitat bucòlica, al camp, amb Gautier i Duval a l’aire lliure, fent passejades. No gaire lluny, però, hi ha l’enorme mansió del baró, que és com una amenaça a la felicitat de Marguerite.

Tot canvia amb l’arribada del pare de Duval. Alarmat per les relacions del seu fill amb una dama de reputació tan escassa, el pare exigeix la separació, però quan s’adona de la sinceritat amorosa de Marguerite, li reclama un sacrifici, amb l’argument que ella mata el dret que té Armand de viure una vida normnal. Marguerite hi accedeix i quan Duval torna, es fa la cortesana frívola i fastiguejada de l’avorrida vida camperola. Reprèn relacions amb el baró, torna a París, va perdent la salut. Duval la detesta i l’adora, tot alhora. Guanya l’adoració, per descomptat, i impressiona quan cau de genolls davant d’ella i, desesperat, suplica: “I’ll beg, I’ll borrow, I’ll steal, but I must be with you always, always.”

La tragèdia acaba amb Marguerite Gautier sola i abandonada, morint-se amb un sol amic compadint-se d’ella. Armand arriba just abans que es mori i Marguerite, en veure’l, té un últim esclat de felicitat.

Marguerite: It's you. It's not a dream.

Armand: No, it's not a dream. I'm here with you in my arms, at last.

Marguerite: At last.

Armand: You're weak.

Marguerite: No, no. Strong. It's my heart. It's not used to being happy.

Aquesta pel·lícula, impecable en la narració, en el retrat d’època i en els vaivens emocionals, va ser l’última produïda pel “noi meravelles” de la Metro, Irving Thalberg, i és el millor testament possible del seu talent i de la seva dedicació. Greta Garbo, fascinant, capta totes les mirades, expressa tots els sentiments i deixa anar amb estil incomparable tot de frases memorables. N’apunto una darrera: “I always look well when I'm near death”.

Com si l’esgotament vital de Marguerite es correspongués al seu propi esgotament cinematogràfic, la divina Garbo només faria tres pel·lícules més.

A NIGHT AT THE OPERA (1935)

 

1935. USA (Metro-Goldwyn-Mayer). Director: Sam Wood. 93 minuts. B/N 

Productor: Irving Thalberg. Guió: George Kaufman, Morrie Ryskind.

Fotografia: Merritt B. Gerstad. Música: Herbert Stothart.

Groucho Marx (Otis B. Driftwood), Chico Marx (Fiorello), Harpo Marx (Tomasso), Margaret Dumont (Mrs. Claypool), Kitty Carlisle (Rosa Castaldi), Allan Jones (Riccardo Baroni), Sig Ruman (Gottlieb).

Bogeria matisada

Sota la direcció d’Irving Thalberg, a la MGM, els germans Marx van triomfar com mai no ho havien fet abans, però alguna cosa es va perdre pel camí. Una certa domesticació, s’observa. Van continuar essent anàrquics i esbojarrats, però no tant. Si abans qualsevol podia ser la seva víctima, ara només és la mala gent, els dolents que impedeixen la felicitat d’una jove parella (aquí dos cantants d’òpera). Això, evidentment, era per fer més simpàtics els germans Marx, i va funcionar a la taquilla, però és molt convencional i fa una mica de pena veure Groucho, Chico i Harpo sotmesos a aquestes estratègies.   

La pel·lícula comença molt entonada, amb Groucho repartint frases memorables a tort i a dret; en especial, és clar, a Margaret Dumont, que aquí és una mecenes de les arts que té a Groucho (Otis B. Driftwood, sempre un nom ben sonor) com a delirant assessor. Parlant amb Gottlieb, promotor operístic, Groucho l’avisa que no intenti res amb Mrs. Claypool: “Listen, Gottlieb, nix on the love making, because I saw Mrs. Claypool first. Of course, her mother really saw her first, but why bring the Civil War into this?” També és magnífica l’escena en què Harpo estaborneix dues vegades el tenor titular, i tot seguit la famosa seqüència del contracte llegit i estripat a trossos. Les bones notícies continuen amb un genial Groucho recorrent els passadissos del vaixell assegut dalt del seu enorme bagul.

I, arriba, és clar, la llegendària seqüencia del camarot (cabina), realment antològica, tant per la surrealista entrada de tanta gent en un lloc tan petit com pels divertits comentaris de Groucho. Referint-se a l’adormit Harpo, que com qui no vol la cosa va magrejant una de les noies que han entrat a fer el llit (això, per cert, és tot el que queda del Harpo lasciu de la Paramount), Groucho diu admirat: “You know, he does better asleep than I do awake”. És entranyable el moment en què una noia entra al camarot per veure si hi ha la seva tia Minnie, perquè Minnie era el nom de la mare dels germans Marx, tan decisiva per al seu èxit i que havia mort pocs anys abans (1929). 

Un interludi musical llarg i pesat ens condueix a una segona part poc brillant. Hi ha moments bons i frases enginyoses aquí i allà, però ni l’escena dels tres falsos aviadors russos ni la del canvi de mobles a l’hotel no són gaire divertides. El mateix es pot dir del desenllaç a l’òpera, amb un Harpo massa tarzanesc i amb massa presència de la parella operística. 

Francament, no crec que es pugui dir, com s’ha dit tantes vegades, que  aquest és el millor film dels germans Marx.     

TARZAN AND HIS MATE (1934)

 

1934. USA (MGM). Director: Cedric Gibbons, Jack Conway, James C. McKay.

Guió: James Kevin McGuinness. 104 minuts. B/N. Estrena: 16 d’abril de 1934.

Fotografia: Clyde De Vinna, Charles G. Clarke. Música: William Axt.

Johnny Weissmuller (Tarzan), Maureen O’Sullivan (Jane Parker) Neil Hamilton (Harry Holt), Paul Cavanagh (Martin Arlington), Nathan Curry (Saidi).

La passió i la cobdícia

El segon Tarzan és una perfecta continuació del primer film. Té el mateix encant, segueix el camí traçat, però alhora presenta novetats. S’estrena una figura clàssica de la sèrie: l’home blanc sense honor ni escrúpols, capaç de qualsevol cosa per satisfer la seva cobdícia. Aquí és Martin Arlington, un home de món cínic i amoral que és el nou soci de Harry Holt. “Si tens diners, les dones no són difícils d’aconseguir”, afirma després que Harry li hagi dit que vol recuperar la Jane. Martin mostra com és realment quan mata a sang freda un negre que es negava a avançar pel juju del mont Mutia. “Una fuetada hauria servit igual”, li diu Harry. “Potser tens raó. Podia haver carregat 150 lliures d’ivori”, respon ell, amb total indiferència per a la vida humana. En el trajecte fins a l’altiplà tarzanesc hi ha una novetat important: la tribu dels gabonis, amb el cap mig pintat de blanc i una fúria assassina fora mida. És terrorífica la seva aparició enmig de la selva. Cauen a dotzenes els portejadors negres. Un rec s’omple de cadàvers, que els altres trepitgen. És una imatge esfereïdora que es repetirà en noves entregues. Per sort els gabonis s’aturen davant del mont Mutia, juju per a ells. L’ascensió és molt vistosa. Hi ha més passos complicats i més portejadors caient al buit. Arriben, per fi, a l’altiplà tarzanesc. Han passat més de vint minuts de pel·lícula. Potser és un pèl massa, perquè ens morim de ganes de veure en Tarzan i la Jane.

Apareix primer Tarzan, poc articulat i molt rústic. Un any amb la Jane no li ha servit de gaire. A partir de certa edat costa d’aprendre les coses, pel que sembla. Dalt d’un arbre apareix la Jane, i es llança cap a Tarzan, que la recull al vol. Impressiona, encara que estigui fet amb dos plans. Jane vesteix amb poquíssima roba i atreu mirades lascives de Martin. Harry, en canvi, és un romàntic i duu a la cara el patiment amorós. “I si en Tarzan es morís?”, pregunta a Jane, per convèncer-la que torni amb ell. “Es moriria si jo me’n vaig”, respon Jane. De nit parlen del món civilitzat: els balls, la llum de la lluna damunt del Tàmesi, el xampany... Gaudeix molt de la conversa Jane, que fa un any que conviu amb un home poc cultivat. Li encanten els regals que li han portat -perfum, vestits, mitges i barrets- però avisa a Harry que no es faci pagues de res. Es prova un vestit i la seva silueta a la tenda encén encara més el desig de Martin. “You are a fascinating little savage”, li diu i s’hi abraona per fer-li un petó.

Continua impertinent poc després, quan humilia amb un comentari el pobre Tarzan, que s’ha quedat encantat davant del fonògraf (“La música encara amanseix les feres”, diu). No té paraules, Tarzan, ni coneixements tècnics, però té la Jane, i se l’enduu, arbre amunt, cap al seu niu d’amor. La pel·lícula és cèlebre pel seu erotisme, i realment Johnny Weissmuller i Maureen O’Sullivan formen una parella fabulosa. Tan eròtic com el vestuari suggerent de Jane és el despertar al matí o, tot seguit, el meravellós bany, que ella fa ben despullada. Josephine McKim, nedadora olímpica, és la Jane subaquàtica.                 

Però no tot a la vida és èxtasi amorós. Àfrica és un continent de feres perilloses i Tarzan ha de lluitar, cos a cos, amb un lleó, un cocodril (mític cocodril!) i un rinoceront. Però la pitjor fera és l’home. L’innocent Tarzan ignora el món del diner i del comerç. Guia Martin i Harry cap al cementiri d’elefants i no se li acut pensar que volen endur-se l’ivori. Quan ho sap, es retira. (1) Martin, llavors, dispara contra un elefant perquè, ferit, els condueixi al cementiri (és un mite bonic, el del cementiri dels elefants). Harry, resignat, accepta el lideratge de Martin: perduda Jane, només li queda l’ivori.

Quan es trenquen les lleis de la selva, la tragèdia és inevitable. A la nit, Tarzan arriba al cementiri amb un exèrcit d’elefants –com viatja Jane damunt l’elefant!- i Martin fingeix que renuncia a l’ivori. Hi ha una emotiva visita de Jane a la tomba del seu pare. Després, a primera hora del matí, Martin dispara contra Tarzan i el creu mort. En realitat, un hipopòtam, emergint, treu Tarzan del riu (un gran moment). El tram final és tan brillant com cruel. Una tribu de negres captura els blancs. Són sàdics i refinats. Bufant uns llargs corns atreuen tots els lleons de la contrada. La carnisseria és terrible i són devorats tant el pobre Harry com el pèrfid Martin. Jane se salva tant pel seu enginy –fa un foc, s’ajeu fent-se la morta- com per l’arribada de Tarzan. És un gran final, que clou magistralment un film impecable. Va començar a dirigir-lo Cedric Gibbons, el director artístic de la MGM, però com que no se’n sortia, el va rellevar Jack Conway.

(1) Martin: But he’s got to understand. Every penny we’ve got in the world is tied up with this.

Jane: Tarzan knows nothing about money. That wouldn’t mean anything to him.

Harry Holt: Well, what’s the harm? They’re all dead. (Es refereix als elefants del cementiri d’elefants).

Jane Parker: It’s as thought somebody asked you to rob a graveyard back home. 

Martin Arlington: But these are animals. They’re not humans. It’s different.

Jane: Not to him. 

TOKYO NO ONNA (1933)

 

1933. Japó. Director: Yasujiro Ozu. 46 minuts. B/N. 

Guió: Kogo Noda, Tadao Ikeda. Fotografia: Hideo Mohara.

Yoshido Okada (Chikako), Ureo Egawa (Ryoichi), Kinuyo Tanaka (Harue).

Títol: La dona de Tokyo.

El covard

BLONDE VENUS (1932)

 

1932. USA (Paramount). Director: Josef von Sternberg. 90 minuts. B/N (16 set)

Guió: S.K. Lauren, Jules Furthman, J.von Sternberg. Fotografia: Bert Glennon. 

Marlene Dietrich (Helen Faraday / Helen Jones), Herbert Marshall (Edward ‘Ned’ Faraday), Cary Grant (Nick Townsend), Dickie Moore (Johnny Faraday), Gene Morgan (Ben Smith), Sidney Toler (detectiu Wilson).

Sacrificis sense mesura

El quart film de Josef von Sternberg fet a major glòria de Marlene Dietrich és un melodrama amb estil i bons moments però d’argument demencial. La història comença a Alemanya, a ple sol, a les daurades aigües d’un estany on es banyen despullades unes nimfes del bosc; no, en realitat, són unes actrius aprofitant el seu temps lliure. Uns joves turistes americans passen per allà i converteixen les rialles de les noies en crits d’esglai. Després d’aquest suggerent inici, el film adquireix un to més domèstic i prosaic. Han passat cinc anys i un dels turistes, Faraday, i una de les nimfes, Helen, fan vida matrimonial a Nova York, amb nen inclòs, de nom Johnny. Es fa una mica estrany veure  Marlene Dietrich convertida en mestressa de casa en un piset, banyant el nen i aquesta mena de coses, però ja endevinem que serà per poca estona.

Efectivament, perquè Faraday, científic que ha fet experiments perillosos, està malalt, només pot ser curat a Viena i necesita amb urgència diners que no té. Helen, per tal motiu, s’ofereix per tornar al món del cabaret. Dit i fet. El local no és gran cosa, però ella triomfa amb un número apoteòsic de ritme africà: “Hot Woodoo”. La Dietrich fa història sortint d’una disfressa de goril·la. Vuit fabulosos minuts dura el número. Von Sternberg sabia fer les coses. Entre els espectadors hi ha el ric i poderós Nick Townsend (juvenil i competent Cary Grant, encara sense la seva veu característica). Parlen, s’ententen… i ella acaba amb un xec de 300 dòlars a les mans, suposem que per prestacions sexuals que no es veuen ni s’esmenten.

Amb aquests diners en Faraday ja pot anar a Europa. S’hi està molts mesos, i mentrestant la Helen viu la gran vida amb en Townsend. No seré jo qui la critiqui, perquè en Faraday era un tipus avorrit i pesat (Herbert Marshall, sempre ombrívol). De sobte, en Faraday torna, observa l’adulteri de sa muller, i  rabiós, la treu fora de casa. “En Johnny es queda amb mi”, diu ell, però la Helen se l’emporta. En Townsend, sempre viatjant, no està al cas de res.  

La Helen i el nen comencen un llarg periple fugint pel Sud Profund, amb penalitats creixents. Filma amb estil Josef Von Sternberg, exhibeix un adequat desgast existencial Marlene Dietrich. Al final es rendeix i cedeix el nen al marit implacable. La Helen toca fons. Té 1500 dòlars -compensació del marit per haver-li salvat la vida amb els diners del viatge- però, fastiguejada, els regala en una pensió de mala mort. Miserable, acabada, sembla que ja no aixecarà mai més el cap. Però sí, ho fa, i ipso facto, ja la veiem triomfant a París, convertida en la reina més fulgurant de tots els cabarets. Increïble però cert. És una el·lipsi temporal delirant. “When she got here, she used man after man as a stepping stone”, diu algú, i no hi ha més explicació. 

Però el pitjor encara ha d’arribar. Townsend reapareix a París, més enamorat que mai, i convenç Helen per tornar als Estats Units amb ell. Un cop a Nova York, van a veure el nen. Faraday, amb reticències a l’inici, acaba cedint que Helen veig en Johnny durant deu minuts. Mare i fill s’abracen, ella el banya com antany, i després, mira, doncs ja que sóc aquí m’hi quedo i fem veure que som feliços com abans. Un final més absurd no existeix. Queda clar que Josef von Sternberg era un home de gran talent visual, però limitat pel que fa als arguments i als personatges. Aquesta seria la seva perdició. 

MAN OF THE WORLD (1931)

 

1931. USA (Paramount). Director: Richard Wallace. 72 minuts. B/N (28 març)

Guió: Herman J. Mankiewicz. Fotografia: Victor Milner. 

William Powell (Michael Trevor), Carole Lombard (Mary Kendall), Wynne Gibson (Irene Hoffa), Lawrence Gray (Frank Reynolds), Guy Kibbee (Harry Taylor).

Redempció impossible

Fa uns anys Michael Trevor era tota una promesa del periodisme americà, però, ingenu, va pagar uns plats trencats que no li corresponien i ara, desenganyat i cínic, viu exiliat a París fent veure que és un Hemingway escrivint una gran novel·la. En realitat, però, publica un setmanari clandestí en anglès, anomenat American Scandal Sheet, amb el qual, com el nom indica, publica draps bruts d’americans rics que corren per París amb ganes d’aventures nocturnes pujades de to. Trevor, elegant, tot un home de món, té contactes a tots els clubs i redacta els escàndols; abans de publicar-los, amb l’article a la mà, es fa el bon samarità i ofereix al ric en qüestió la possibilitat que l’escàndol no sigui publicat. És així com, a l’inici del film, aconsegueix treure-li 2000 dòlars a Harry Taylor, milionari i oncle de Mary Kendall.

Quan Michael Trevor i Mary Kendall es troben cara a cara, l’atracció és inmediata. La companyia d’una noia tan atractiva i desimbolta com Mary Kendall (Carole Lombard, sempre fabulosa), fa despertar en Trevor, que viu sense viure,  el desig d’abandonar una vida tan menyspreable. Mary l’estima, ell l’estima, ja entreveu el casament. Però el futur no es pot edificar damunt d’una mentida. Trevor, amb coratge, confessa a Mary la seva trista condició: “I live by my wits”, li diu. Un enginy pervers, és clar. La conversa, que té lloc en un parc, és magnífica. Ella, que ja es veia abocada a un casament sense amor amb l’avorrit Frank Reynolds, jove de Pittsburgh com ella, reacciona de manera sorprenent. Arriba a dir que fins i tot li agrada la notícia, perquè aquesta taca en el passat de Trevor -ho veu com a passat però només fa un dia que ell s’ha retirat de xantatgista- el converteix en un home més entranyable. La imperfecció el millora, perquè ja no és aquell gentleman tan impecable que la tenia un pèl acomplexada.   

La felicitat sembla a l’abast de la mà per a Michael i Mary, però no serà així. Trevor té una sòcia en el negoci, i antiga amant, de nom Irene Hoffa. No el vol deixar marxar, i menys amb una noia tan atractiva i amb tants diners. Irene delata Trevor a la policia, que ipso facto l’obliga a abandonar França. Trevor desenganya Mary, ella li clava una bufetada de rigor, i ell ja prepara les maletes cap a Ciutat del Cap. El millor gir arriba llavors, quan Irene Hoffa, mig penedida, s’ofereix per acompanyar-lo en el viatge. Trevor, resignat, acepta: “Well, I’m taking so much excess baggage, I suppose I might as well take you too.”

És demolidor el final: dos vaixells amb rumbs diferents; en un, Trevor, catatònic, en companyia d’Irene Hoffa, que no aconsegueix que li faci cas; en l’altre, camí d’Estats Units, Mary Kendall, prou feliç de tenir al costat el lleial i fiable Frank, i amb moltes ganes d’oblidar París i arribar a Pittsburgh.

Un bon melodrama, doncs, il·luminat per Carole Lombard i amb la sòlida  presència de William Powell, sempre un gentleman, fins i tot en la derrota més amarga.