NEVER SAY NEVER AGAIN (1983)

 

1983. USA (WB). Director: Irvin Kershner. 134 minuts. Color.

Novel·la: Thunderball, de Ian Fleming (1961). Música: Michel Legrand.

Sean Connery (James Bond), Kim Basinger (Domino Petachi), Klaus Maria Brandauer (Largo), Barbara Carrera (Fatima Blush), Edward Fox (M), Max Von Sydow (Blofeld).   

Bond bastard

Dotze anys després de dir adéu a Bond, Sean Connery va tornar al personatge, però no en la franquícia oficial sinó fent la competència a Roger Moore, que aquest mateix any va ser de nou 007 a Octopussy. És un Bond bastard, doncs, però no mediocre: pot rivalitzar perfectament amb els millors Bonds oficials de Connery. Amb un títol que ironitza sobre el retorn de l’actor, el film és un remake de Thunderball (1965). La història, doncs, no presenta novetats: Spectra, amb Blofeld al capdavant, roba uns míssils nuclears i amenaça les grans potències. Una bona factura i un director competent -Irvin Kershner, responsable de The Empire Strikes Back (1980)- es combinen molt bé amb un repartiment impecable. Kim Basinger és l’atractiva Domino (però no fa oblidar Claudine Auger) i Klaus Maria Brandauer el pèrfid Largo. Amb Bond, formen un interessant triangle. Connery potser és un pèl gran per despertar tantes passions, però encara és prou convincent. Destaca, en aquest sentit, una interessant sessió de massatge a Domino. Després, en una antològica visita a un casino, Bond derrota Largo en un joc electrònic que inclou un brillant toc sàdic -descàrregues elèctriques per al perdedor-, i tot seguit encén la seva gelosia ballant un tango amb Domino.

Hi ha més seqüències dignes de ser recordades: l’estada inicial a la clínica-balneari, que acaba amb una baralla ferotge entre Bond i un tipus herculi (007 salva la pell llançant-li un pot amb la seva pròpia orina!); una interessant persecució en moto; i un emocionant rescat en una fortalesa àrab, amb la bonica Domino a punt de ser venuda com a esclava. El film és espectacular, intens i sensual. Per ser un Bond perfecte només li falta el famós tema musical i un tram final més espectacular i vistós, amb una mort més especial per a Largo. Potser també cansa una mica Barbara Carrera, exageradament felina. 

Acabem amb un diàleg que té tot el clàssic sabor Bond. “Still here, Moneypenny? You should be in bed”, diu 007. “James, we both should be”, contesta ella. 

THE VERDICT (1982)

 

1982. USA (20th Century-Fox). Director: Sidney Lumet. 129 minuts. Color.

Guió: David Mamet. Novel·la: The Verdict, de Barry Reed (1980).

Fotografia: Andrzej Bartkowiak. Música: Johnny Mandel.

Paul  Newman (Frank Galvin), Charlotte Rampling (Laura Fischer), Jack Warner (Mickey Morrissey), James Mason (Ed Concannon).

El dolorós preu

Frank Galvin és un advocat en hores molt baixes. La primera imatge ens el mostra jugant amb la màquina escurabutxaques d’un bar. Per la finestra veiem un carrer nevat. És l’hivern, i és tot un símbol. Galvin, patètica figura, es presenta als funerals per oferir els seus serveis a les vídues. Beu massa, s’emborratxa i destrossa el seu despatx, que sembla una cova. El troba a terra, grogui, el seu amic Mickey Morrissey. El renya, perquè li ha procurat un cas de negligència mèdica i no fa res. Una dona que anava de part ha quedat en estat vegetatiu per un error en l’anestèsia comès per l’Hospital St.Catherine de Boston. Galvin reacciona: parla amb la germana de la víctima -li fa creure que té secretària i molta feina- i s’entrevista amb el Dr.Gruber, el seu principal testimoni. Tot va sobre rodes: és un cas fàcil i un negoci segur, perquè obtindrà un terç de la indemnització. Salta eufòric pel carrer. Al bar, a més dels habituals, hi troba una noia molt guapa, Laura, que busca pis. Sembla que no li és indiferent. En vint minuts, l’advocat arrossinat s’ha convertit en un home amb grans esperances. Algunes es compliran, altres no. El film descriu la recuperació professional de Frank Galvin, però també la seva regeneració moral. Una seqüència és clau: la segona visita que fa a Deborah Ann Kaye, la dona que jeu en un llit condemnada a una mort en vida. L’advocat, que porta una càmera fotogràfica, la contempla i es contempla a ell mateix. Havia tingut un ideal de justícia quan era jove, abans que la vida el masegués. Però aquell ideal, somort durant tants anys, reneix en aquells instant.   

Galvin s’entrevista amb el bisbe i rebutja una compensació de 210.000 dòlars. El fet que la xifra es pugui dividir per tres reforça la sensació que l’estan comprant (amb 70.000 dòlars). No accepta, “perquè si agafo els diners estic perdut”. Morrissey es posa les mans al cap i l’adverteix que l’advocat de l’altra part és Ed Concannon. “He’s a good man”, diu Galvin; “He’s the prince of fucking darkness!”, exclama Morrissey. No li falta raó, perquè Concannon, a més de tenir tretze advocats al seu bufet treballant en el cas, ha enviat una espia al camp contrari. És Laura, la noia que Galvin ha conegut “casualment” al bar i que ara comparteix pis i despatx amb ell. La noia passa informes i Concannon actua, fent desaparèixer, per exemple, el Dr.Gruber, que se’n va de vacances al Carib. Contra les cordes es queda Galvin, que només troba un metge negre massa habitual en judicis sobre negligència mèdica.

El cas sembla perdut però remunta gràcies a una investigació il·legal de Galvin, que obre una bústia per descobrir on viu ara una infermera que ho sap tot. Morrissey, mentrestant, descobreix qui és realment Laura i li comunica a Galvin. És una bona seqüència al carrer,  muda i a distància. Filma sempre amb plans llargs Sidney Lumet, amb contenció i elegància. La càmera només s’acosta en els moments més dramàtics, com en l’extraordinari al·legat final de Galvin o en la victòria judicial. També ho fa quan Galvin es presenta furiós al bar on l’espera Laura i li clava una bufetada. La traïció no serà perdonada. La recuperació professional i la regeneració moral ha acabat tenint un dolorós preu. Al final del film, Laura, penedida i enamorada, truca i torna a trucar, però Galvin no despenja el telèfon. És un gran final per a una gran pel·lícula. Paul Newman, enorme en la derrota i en l’esperança, en la decadència i en la dignitat, mereixa l’Òscar, però li van negar per setena vegada.

LA FEMME DE L'AVIATEUR (1981)

 

1981. França. Guionista i director: Eric Rohmer. 104 minuts. Color.

Fotografia: Bernard Lutic. Música: Jean-Louis Valero.

Philippe Marlaud (François), Marie Rivière (Anne), Anne-Laure Meury (Lucie), Mathieu Carrière (Christian).

L'amor que s'escapa

La dona de l’aviador és un títol curiós, perquè aquest personatge només apareix un instant en una trista foto. Qui sí apareix és l’aviador, que visita furtivament, després de tres mesos d’absència, la pobra Anne, només per dir-li que, encara que ara ell s’instal·li a París, no es veuran més, perquè té la dona embarassada, i s’estimen. Ha anat al gra, sec i directe, l’aviador, que es diu Christian i és alsacià, o sigui, mig alemany. Anne acusa el cop. Ella esperava una altra mena de retorn, la del príncep encantador: “Je m’imaginais qu’ll allait revenir comme un prince charmant pour m’enlever.” Anne l’abraça per darrera vegada i tot seguit se n’aparta; ell li confessa que encara l’estima; ella, abatuda, li diu que l'estimi de lluny, perquè ja no podria suportar més retorns i més abandonaments.

François és l’altre home de la vida d’Anne. Té vint anys, cinc menys que ella, i no és cap “prince charmant” sinó un noi normal i corrent que està molt enamorat d’Anne. Treballa a la Poste (Correus), estudia Dret i es passa el dia pensant en ella, trucant-la, visitant-la, buscant-la pels restaurants, interceptant-la pels carrers. Es fa pesat, per pesat i per gelós, però alhora es fa indispensable, perquè per Anne és un consol tenir un admirador -i amant ocasional- tan fidel. Quan François es presenta al petit apartament d’Anne, ella de seguida vol que se’n vagi però a l’instant vol que es quedi; vol que no sigui tan egoista i que pensi en ella i alhora vol que l’oblidi i pensi en ell. El personatge d’Anne, realment, està fet un garbuix. Marie Rivière, l’actriu emblemàtica de Rohmer, el revesteix d’un encant i d’una calidesa irresistible.

El film es decanta tot seguit per centrar-se en el personatge de François, i no em sembla una gran opció. François reconeix Christian a la terrassa d’un cafè i es dedica a seguir-lo, a ell i a la seva acompanyant, una dona rossa; François es pensa que ella és la dona de l’aviador, però en realitat -ho sabrem al final- és la seva germana. Durant el seguiment, François coneix una noia de quinze anys, Lucie, que és molt espabilada, potser massa. Té molts adeptes aquesta part central del film, que passa gairebé tota en un bonic parc de París, el Parc des Buttes-Chaumont, però a mi no m’emociona gaire. Rohmer no opta pel suspens i el misteri -això era previsible- sinó pel diàleg i els personatges. Però, personalment, no em captiva cap dels dos, ell per monotemàtic i ella perquè es fa massa la llesta i perquè és massa conscient del seu atractiu.

Per sort, hi ha un altre recital de Marie Rivière al final, fet de tristesa, plors llargament ajornats i nebuloses esperances de futur. François no passa del paper de l’amic que consola i encara queda més baldat al final, quan veu Lucie -una noia que li agradava- abraçada a un company de la Poste. L’amor se li escapa de les mans, al pobre François. Segurament, com Anne, preferiria no torturar-se eternament a l’interior del desamor que el rodeja, però -com diu el lema del film- “És impossible no pensar en res” (On ne saurait penser à rien).    

Aquest és el primer film dels sis de la sèrie anomenada “Comèdies i proverbis” (Comédies et Proverbes) que va fer Eric Rohmer al llarg dels anys vuitanta.

BRONCO BILLY (1980)

 

1980. USA (Warner Bros). Director: Clint Eastwood. 116 min. Color.

Guió: Dennis Hackin. Fotografia: David Worth. Música: Snuff Garrett.

Clint Eastwood (Bronco Billy), Sondra Locke (Antoinette Lily), Geoffrey Lewis (John Arlington), Scatman Crothers (Doc Lynch), Bill McKinney (Lefty LeBow), Sam Bottoms (Leonard James), Dan Vadis (Chief Big Eagle), Sierra Pecheur (Lorraine Running Water).

Tenir punteria

THE LADY VANISHES (1979)

 

1979. UK (Hammer). Director: Anthony Page. 95 minuts. Color.

Guió: George Axelrod, basat en el guió de Sidney Gilliat i Frank Launder per a The Lady Vanishes (1938). Música: Richard Hartley.

Cybill Shepherd (Amanda Kelly), Elliott Gould (Robert Condon), Angela Lansbury (Miss Froy), Herbert Lom (Dr Hartz), 

El mestre superat

Té un punt de mala educació afirmar que un remake d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock és millor que l’original, però és el que he pensat després de tornar veure les dues The Lady Vanishes. La primera, de 1938, que va ser l’èxit més gran de l’etapa anglesa de Hitchcock, té un primer acte avorrit, massa llarg i dispers. Triguen gairebé mitja hora els personatges a pujar al tren, que és on passa tota l’intriga d’espionatge. Al remake de 1979 amb un quart d’hora es fan totes les presentacions i ja som dalt del tren. A partir d’aquí, la història és idèntica: la jove protagonista, milionària frívola, comença el viatge atordida o ressacosa; Miss Froy, entranyable nanny inglesa, l’assisteix; Miss Froy, tot seguit, desapareix; la noia busca Miss Froy i tothom nega la seva existència (els dos veterans anglesos perquè no es volen perdre el partit de criquet); l’eixerit protagonista, d’altra banda, no sap si creure’s o no la història que li explica la noia; a més, apareix un metge que sembla un cavaller impecable i potser no ho és tant…    

El to és més lleuger en el remake de 1979, que opta més per la comèdia que pel drama i la tensió que es deriva de la història d’espionatge. L’americana Cybill Shepherd és molt més inconscient i esbojarrada que la britànica Margaret Lockwood, la també magnífica protagonista del film de 1938. Gairebé sembla que Shepherd faci un homenatge a Carole Lombard, l’estrella indiscutible de l’screwball comedy dels anys 30. Al seu costat, fins i tot Elliott Gould, actor en general avorrit i passiu, sembla contagiar-se de l’energia que desplega la Shepherd i està més animat de l’habitual.  

Acabem amb un diàleg entre els dos, que correpon al moment en què ell comença a pensar que Amanda, aquella noia tan frívola i exaltada, potser no ha imaginat una conspiració sinó que la conspiració és real:

Robert Condon: A strange thought crossed my mind. My God, I thought, maybe that beautiful crazy girl with the wild body and no brassiere is right. Maybe there is a Miss Froy and if there is a Miss Froy we better find her very quick. 

Amanda Kelly: That was quite a thought! It would have been nice if you’d thought it a couple of hours ago! Let’s go!

THE BOYS FROM BRAZIL (1978)

 

1978. USA (Fox), GB. Director: Franklin J. Schaffner. 125 minuts. Color.

Guió: Heywood Gould. Novel·la: The Boys from Brazil, d’Ira Levin (1976).

Fotografia: Henri Decaë. Música: Jerry Goldsmith.

Laurence Olivier (Ezra Lieberman), Gregory Peck (Josef Mengele), James Mason (Col. Eduard Seibert), Lilli Palmer (Esther Lieberman). 

Deliri nazi

“Qui es podria creure una història tan absurda?” (Who would believe such a preposterous story?), es pregunta Ezra Lieberman, veterà caçador de nazis, quan s’adona de què va tot plegat. La pregunta, és clar, també és un comentari irònic sobre el mateix film. L’argument requereix realment que l’espectador activi al màxim la suspensió de la incredulitat. Tot comença amb el descobriment que el sinistre doctor nazi Josef Mengele, refugiat al Paraguai, ha ordenat l’assassinat de noranta-quatre homes de 65 anys repartits per tot el planeta. No són pas jueus, no han fet res, no són ningú… Lieberman, vell fràgil, va amunt i avall recorrent les cases d’homes acabats de morir d’aquesta edat. Aviat descobreix en dues famílies una coincidència inquietant: un fill del mateix aspecte, de catorze anys, de cabells negres i ulls blaus, amb un caràcter estrany. Són petits Hitlers, creats per Mengele amb l’ADN del führer, i repartits pel món en famílies que reproduissin la família de Hitler: un pare gran i dominant, una mare més jove i consentidora. Com que el pare de Hitler va morir als 65 anys, cal liquidar tots els pares adoptius a aquesta edat, per poder reproduir, en la mesura del possible, tots els fets que van ajudar a crear el “gran líder”. De tots els assassinats en destaca sobretot un, en una presa a Suècia, on el pare adoptiu és també un nazi reciclat. 

La pel·lícula, tot i l’argument delirant, és molt convincent, gràcies a un bon guió, a una magnífica direcció de Franklin J. Schaffner i a la molt carismàtica presència de Laurence Olivier, magnífic lluitant contra la seva fragilitat, i Gregory Peck en els papers principals. Molt sorprenent és la presència de Peck fent de malvat integral. Es nota que s’ho passa bé ordenant assassinats, escanyant subordinats i dient frases com aquestes: “Colonel, do you fully understand what it is that I have done? I, the outlaw, the so-called war criminal, right here in this God-forsaken place, I have created a scientific miracle. I have turned the whole world into a laboratory. Our laboratory.” Acaba de perfilar un gran repartiment James Mason, general nazi que talla les ales al projecte de Mengele.

El tram final, amb Mengele en solitari per Pennsylvania, a la recerca de tutelar un petit Hitler, conté algunes sorpreses descatades, com la presència d’uns gossos (dobermans) molt animats i, especialment, per una lluita cos a cos, amb queixalades incloses, entre dos veterans tan respectables com Olivier i Peck. Fa gràcia veure’ls rodolar per terra.

THE GAUNTLET (1977)

 

1977. USA (Malpaso-WB). Director: Clint Eastwood. 109 minuts. Color.

Guió: Michael Butler, Dennis Shryack. Música: Jerry Fielding. 

Clint Eastwood (Ben Shockley), Sondra Locke (Gus Mally), Pat Hingle (Maynard Josephson), William Prince (Com. Blakelock), Bill McKInney (Constable).

Títols: Ruta suïcida; L’épreuve de force; L’uomo nel mirino.

El policia i la prostituta

Ben Shockley és un policia alcoholitzat i solitari. El veiem per primera vegada a l’alba, tornant d’una llarga nit de pòquer. Una ampolla cau del cotxe quan arriba a comissaria. El seu amic Josephson, company d’anys patrullant pels carrers, intenta que Ben tingui un aspecte decent abans de parlar amb el comissari. Es creuen amb l’ajudant del fiscal. “Aquest no podria condemnar ni en Hitler!”(1), comenta Josephson. Al cinema policíac dels anys 70 els càrrecs públics solen ser ineptes o corruptes. El comissari Blakelock envia Ben a Las Vegas a recollir un tal Gus Mally. “És un testimoni irrellevant en un cas sense importància”(2), afirma Blakelock. Vola Shockley cap a Las Vegas i, tot seguit, es troba amb la sorpresa que Gus Mally és una dona, concretament una jove prostituta.

“You’re a dead man, Shockley”, li diu de seguida, i es nega a sortir del calabós, perquè està convençuda que els mataran només trepitjar el carrer. Fins i tot hi ha apostes sobre el tema, afirma, i estan 50 a 1 en contra seva. Ho comprova Shockley en un bar: “Mally no show” és l’aposta i va pujant  ràpidament. El policia comença a tenir dubtes però ha de fer la feina. Lliga la noia a una camilla i amb una ambulància es dirigeix a l’aeroport. Comença aquí una autèntica ruta suïcida (títol del film en aquests verals), perquè se succeiran els intents d’assassinats, sempre molt aparatosos. Primer serà un cotxe bomba camí de l’aeroport, i després dues pluges de trets, sobre una casa i sobre un cotxe, que queden com coladors. És exagerat, grotesc, i és el leiv-motif visual del film. Si la corrupció és màxima també ho ha de ser la violència amb què s’expressa.

El guió combina molt bé l’acció explosiva amb la relació entre els dos protagonistes. Ben no és un geni deductiu, però aviat sap que ella té raó: el seu testimoni destaparia connexions entre la màfia i altes esferes policials. Ben i Mally s’intercanvien sarcasmes a l’inici, però després la lluita per la supervivència els fa col·laborar. El clímax del film és impressionant: Shockley i Mally pugen a un tren de càrrega i, allà, uns motoristes ressentits claven al policia una pallissa brutal; per evitar que el matin, la prostituta s’ofereix a ser violada. No hi ha paraules després, amb les mirades n’hi ha prou. Gran director Clint Eastwood, amb una planificació exemplar -cada pla és just i necessari, el millor possible-, que fa que els seus films millorin a cada visió. Mereix unes paraules Sondra Locke. Entre 1976 i 1983 va fer sis films amb Eastwood. Sempre va estar molt bé, però aquí té un gran personatge i deixa un record imborrable. Pel que fa al final, amb la pluja de bales definitiva, és una lluita entre la tenacitat de dues persones contra una massa de servidors públics manipulats pel poder. Semblava un thriller qualsevol i resulta que és un film polític de llarg abast.

(1) Josephson: He couldn’t convict Hitler.

(2) Blakelock: It’s a nothing witness for a nothing trial.

LOGAN'S RUN (1976)

 

1976. USA (MGM). Director: Michael Anderson. 119 minuts. Color.

Guió: David Zelag Goodman. Novel·la: Logan’s Run, de William F. Nolan i George Clayton Johnson (1967). Música: Jerry Goldsmith.

Michael York (Logan 5), Jenny Agutter (Jessica 6), Richard Jordan (Francis 7), Peter Ustinov (l’home vell), Farrah Fawcett-Majors (Holly 13), Roscoe Lee Brown (Box), Michael Anderson Jr. (Doc).    

Fugint de la cúpula

Som a l’any 2.274, en una ciutat situada a l’interior d’una immensa cúpula. Jovenets i jovenetes amb vestuari suggerent es dediquen a la vida ociosa i a tots els plaers disponibles. Els humans s’han alliberat del treball i de la reproducció. S’encarrega de tot una perfecta maquinària digirida per computadores. Només hi ha un petit inconvenient: la mort als 30 anys, en una cerimònia semireligiosa que es fa en un lloc anomenat el Carrousel. La majoria creuen que hi van només a “renovar-se” fisícament i espiritualment; alguns, més perspicaços, sospiten que hi van a ser liquidats.

Logan 5 és un “sandman”(1), és a dir, un vigilant amb llicència per matar fugitius (anomenats “corredors”). Logan 5, com més s’acosta als 30 anys, més dubtes té sobre el “món feliç” on viu. Francis 7, company de patrulla de Logan 5, és un vigilant de pedra picada, sense problemes existencials. Ben aviat, comença a no veure amb bons ulls els dubtes de Logan sobre la bondat de la societat que tots dos defensen: “Saps, Logan, tu et fas moltes preguntes… Massa per a un “sandman.”(2)

En aquesta societat hedonista, les relacions humanes són superficials. El que compta és el plaer. Per facilitar el plaer sexual, existeix el “circuit”. A cada habitació hi ha una cabina per on van passant imatges de les persones que s’hi han apuntat. Logan 5 accedeix al circuit i escull la bonica Jessica 6. No resulta ser una noia convencional. D’entrada, no vol anar per feina perquè està trista. 

Jessica 6: I felt sad. I put myself on the circuit. It was a mistake.

Logan 5: Sad? What made you sad?

Jessica 6: A friend of mine went on Carousel tonight. Now he’s gone.

Logan 5: Yes… probably he was renewed?

Jessica 6: He was killed.

Logan 5: Killed? Why do you use that word?

Jessica 6: Isn’t it right? Isn’t that what you do? Kill?      

Logan 5: I’ve never killed anyone in my life. Sandmen terminate runners. What’s your name?

Jessica 6:  Jessica.

Logan 5: You’re beautiful. Let’s have sex.  

Jessica 6: No.   

Logan 5: Then why are you wasting my time?

La seva relació amb Jessica 6 li obre definitivament els ulls. Logan 5 s’acaba convertint en fugitiu, primer com a infiltrat per descobrir altres fugitius, però tot seguit per convicció pròpia. Jessica 6 fuig amb ell. Busquen, fora de la cúpula, un lloc anomenat Santuari, on se suposa que hi viu tota una comunitat.

Per a Logan i Jessica, que han viscut sempre a l’interior de la cúpula, el primer contacte amb el món exterior és traumàtic. Els camins són pedregosos, fa calor, fa fred… i hi ha tota mena de bestioles. Quan Jessica, esgotada de caminar, s’asseu en una roca, una sargantana se li fica cuixa amunt… La noia esclata en un odi visceral al món exterior: “I hate outside! I hate it, I hate it!” Però la naturalesa té també les seves recompenses, com ara un fabulós bany en un riu que fan Logan i Jessica. Un bany refrescant, alliberador i molt eròtic. L’aigua del riu, a més, els esborra la flor de cristal que tenien estampada a la palma de la mà, flor que marcava el seu temps de vida (verda, vermella i, fatalment, negra en fer trenta anys).  

Arriben finalment al Santuari i resulta que només hi ha runes (del Senat dels Estats Units, per ser precisos), molts gats i un vell que ja no toca quarts ni hores. Arriba Francis 7, incansable perseguidor. Es barallen i Logan el mata. Llavors Logan i Jessica decideixen tornar a la cúpula per alliberar-ne els seus habitants... Aquest és el punt feble del film. El desenllaç és realment desafortunat: Logan i Jessica tornen a la cúpula i aconsegueixen “crispar els nervis” a l’ordinador central i, així, destruir la ciutat i alliberar els seus habitants. És absurd i ridícul.

La dècada dels setanta va ser especialment fructífera per a la ciència-ficció, però cap d’aquests films no és tan atractiu com La fuga de Logan, que té un encant especial, pel poder de sugerència del món creat, per aquest pervers enaltiment de la joventut que tant s’adiu al món contemporani i també, no cal dir-ho, per la presència de l’esplèndida Jenny Agutter.     

L’èxit del film, per cert, va donar peu a una sèrie televisiva: Logan’s Run (14 episodis, 1977-1978) amb Gregory Harrison i Heather Menzies.

(1) Un altre afortunat eufemisme, perquè “sandman” és, segons la tradició, un personatge fabulós que porta la son a les criatures vessant-los sorra als ulls.

(2) Francis 7: You know, Logan, you wonder a lot. Too much for a sandman.

BARRY LYNDON (1975)

 

1975. USA (Warner Bros). Guionista i director: Stanley Kubrick. 187 min. Color. 

Novel·la: The Luck of Barry Lyndon, de William Thackeray (1844).

Fotografia: John Alcott. 

Ryan O’Neal (Redmond Barry, Barry Lyndon), Marisa Berenson (Lady Lyndon), Patrick Magee (Chevalier de Balibari), Hardy Kruger (Capt. Potzdorf), Gay Hamilton (Nora Brady). 

L’heroi sense atributs

Barry Lyndon és una celebre novel·la picaresca de la literatura anglesa, escrita William Makepeace Thackeray (1811-1863), però traslladada al cinema per Stanley Kubrick resulta ben poc picaresca. El narrador en primera persona de la novel·la, Redmond Barry, tan mentider com escau al gènere, és substituït en el film per un narrador omniscient objectiu. Més important encara, com a protagonista, el suposadament picaresc Barry és despullat de qualsevol atribut per Kubrick. No fa res, no diu res, no emprèn res, deambula pel món sense una personalitat definida. Hi ha moments incomprensibles. Quan Barry, com a soldat prussià, després de salvar la vida del capità Potzdorf, és condecorat, el general el felicita per l’acció però tot seguit el renya per ser un gandul i un home sense principis: “You’re a gallant soldier, and evidently of good stock, but you’re idle and unprincipled. You’re a bad influence on the men.” Ens quedem estupefactes, els espectadors, perquè en cap moment no hem vist cap seqüència en què Barry hagi actuat d’aquesta manera.

Les virtuts del film són bàsicament pictòriques, decoratives, perquè l’esforç de producció és impressionant i les composicions són boniques, si bé no és gaire lloable el costum de Kubrick de començar gairebé cada seqüència amb un zoom de retrocés. A la primera part, que transcorre bàsicament durant la Guerra dels Set Anys (1756-1763), contemplem flegmàtics, com si passegéssim per un museu, els quadres panoràmics que mostren les diverses etapes de l’atzarosa vida de Barry: soldat anglès, desertor, soldat prussià, espia, jugador de cartes. Admirem, no cal dir-ho, la llum gairebé sempre natural dels interiors.

A l’hora i mitja, però, arriba un fragment prodigiós: el flirteig entre Redmond Barry i Lady Lyndon (fascinant Marisa Berenson), sense paraules, amb mirades a la taula de joc, petó a la terrassa i passeig al jardí, sempre al ritme d’un extraordinari tema de Schubert. Vibrem finalment amb el film. Ha valgut la pena tenir paciència.

La segona part de la pel·lícula, dramàticament més intensa, narra la caiguda del personatge, el qual, ja convertit en Barry Lyndon, no sap aprofitar la seva bona sort i es dedica a negligir la seva esposa -imperdonable, francament- a maltractar el seu fillastre i a malgastar la fortuna adquirida a través del casament. No és que desaparegui la fredor narrativa, però el personatge adquireix més gruix i la trama es torna molt més interessant. Ara bé, el narrador parla massa i els diàlegs són molt escassos (Marisa Berenson, que és la segona del repartiment, té molt poques frases). El millor moment d’aquesta part no és una tragèdia llargament descrita, sinó el memorable duel a pistola entre Barry Lyndon i el seu fillastre.

McQ (1974)

 

1974. USA (Batjac-WB). Director: John Sturges. 111 minuts. Color.

Guió: Lawrence Roman. Música: Elmer Bernstein. Fot: Harry Stradling Jr.

John Wayne (Detective Lt. Lon ‘McQ’ McHugh), Eddie Albert (Capt. Edward Kosterman), Diana Muldaur (Lois), Clu Gulager (Toms), Julie Adams (Elaine), Kim Sanford (Ginger McHugh). 

Les últimes entrades

A mitjans dels anys 70 John Wayne va fer una inesperada incursió en el cinema policíac. Encara que sota la influència del Bullitt (1968) d’Steve McQueen, per les persecucions automobilístiques, i del Dirty Harry (1971) de Clint Eastwood, pel clima de corrupció social i de malestar policial, McQ té vida pròpia i es revela com una pel·lícula impecable. John Wayne és Lon McQ, un tinent de policia de San Francisco que vol venjar la mort d’un policia amic seu. Com que no li permeten investigar el cas, McQ lliura la placa i la pistola i es mou pel seu compte. Hi ha seqüències molt brillants, tant de tipus íntim com d’acció. En el primer capítol en descata una de molt sorprenent: McQ visita una drogaaddicta de mitjana edat i accedeix a ficar-se al llit amb ella a canvi d’informació. En el terreny de l’acció, hi ha dues grans persecucions automobilístiques: una a l’autopista i una altra, molt original i espectacular, a la platja.

A McQ, John Wayne, més sofert que mai, vellot i feixuc, pateix una decepció rere una altra: el seu amic mort resulta que era un policia totalment corromput (això, l’espectador ho sap des de l’inici), l’atractiva viuda (Diana Muldaur, magnífica) no és tan innocent com sembla, el seu ajudant negre li fa contraespionatge, i el seu cap i company de tota la vida (Eddie Albert) no se’n fia gens. Està ben sol McQ, que viu en una barca al port. Hi té una foto de la seva filla. La noia només surt en una seqüència. McQ visita la seva exdona (Julie Adams), que està casada amb un home molt ric, per demanar-li diners (els necessita per pagar als informadors). Arriba la filla amb l’autobús de l’institut.

McQ: Tinc un parell d’entrades per al partit de bàsquet del diumenge. Què et sembla?

Ginger: Ostres, papa, la Jane m’ha convidat a la seva casa del port esportiu. És el seu aniversari i farà una festa amb nois i noies, la primera per mi. 

McQ: Doncs serà millor que hi vagis. Potser la setmana que ve. 

Ginger: Si no tinc una altra festa. M’estic fent molt popular. Deu ser el meu encant.(1)

Encaixa el cop Wayne amb un somriure de circumstàncies. Aquells diumenges amb la seva filla apuntalaven la seva vida. Cau a trossos el seu món, professional i íntim. Deparen emocions intenses les últimes pel·lícules de John Wayne. Aquesta producció Batjac va ser dirigida amb rigor i bon estil pel sempre excel·lent John Sturges.

(1) McQ: I’ve got a couple of tickets to the Sunday basketball game. How about it?

Ginger: Gee, Dad, Jane invited me to her house at the marina. It’s her birthday and she’s having a boy-girl party, my first one.

McQ: Well, then you’ll have to go to Jane’s. Maybe next week.

Ginger: If there’s not another party. I’m getting very popular. I think it’s my charm.

CABARET (1972)

 

1972. USA (Allied Artists). Director: Bob Fosse. 124 minuts. Color.

Guió: Jay Allen, basat en el musical Cabaret (1966), que adaptava la novel·la The Berlin Stories (1945), de Christopher Isherwood. Fot: Geoffrey Unsworth.

Música: Ralph Burns. Cançons: John Kander, Fred Ebb.

Liza Minnelli (Sally Bowles), Michael York (Brian Roberts), Helmut Griem (Maximilian Von Heune), Joel Grey (Mestre de cerimònies), Fritz Wepper (Fritz Wendel), Marisa Berenson (Natalia Landauer).

Patetisme desconcertant

Christopher Isherwood, autor de la semiautobiogràfica novel·la en què es basa el musical Cabaret, opinava que Liza Minnelli, filla de Judy Garland, era una cantant massa bona per fer de Sally Bowles, perquè l’autèntica, que ell havia conegut l’any 1931 a Berlin, de nom Jean Ross, justejava molt, i això era el que la convertia en una figura patètica quan declarava repetidament que algun dia seria una gran estrella. Liza Minnelli també diu això al film, i, francament, veient-la actuar al cabaret, amb portentosa veu i màxima desimboltura, l’espectador no ho descarta gens. Isherwood, doncs, tenia raó. Ara bé, són precisament les escenes musicals a l’interior del petit cabaret berlinès els moments àlgids de la pel·lícula. Liza Minnelli i Joel Grey, fenomenals tots dos, interpreten amb energia i convicció temes com “Willkommen”, “Maybe This Time”, “Money, money” o “Cabaret”.

La part no musical del film desperta menys entusiasme. Li falta grandesa cinematogràfica -Bob Fosse, gran coreògraf, no era un gran director- i el protagonisme de Liza Minnelli, que és tot ulls i ens fa pena, molta pena, des del començament fins al final, perquè tot ho sap i tot ho ignora, resulta esgotador. Al seu costat, Michael York, eclipsat, és massa passiu en el paper de l’escriptor anglès Brian Roberts. La presència d’un aristòcrata decadent, de sonor nom Maximilian Von Heune, anima la segona part amb unes aventures sexuals variades que haurien estat impossibles de mostrar dècades enrere.

La presència de Von Heune també serveix per acabar de perfilar el rerafons històric del film: l’imparable ascens al poder dels nazis, mostrat de manera constant i ben dosificada. Diu Von Heune des de la seva talaia aristocràtica: “The nazis are just a gang of stupid hooligans, but they do serve a purpose. Let them get rid of the communists. Later we’ll be able to control them.” Replica hàbilment Roberts: “But who exactly is we?” Respon Von Heune: “Germany, of course”. Però aquesta Alemanya no sembla que existeixi, perquè quan, a la zona ajardinada d’un alberg, un adolescent nazi canta “Tomorrow Belongs to Me”, gairebé tothom, inflamat de patriotisme irreflexiu, s’afegeix a la cançó. Llavors Roberts es gira cap a Von Heune i li pregunta: “Do you still think you can control them?”

Una trama secundària inclou una història d’amor entre una refinada i adinerada jueva alemanya (magnífica Marisa Berenson) i un xicot impulsiu, jueu camuflat, que primer s’hi vol casar per diners i després se n’enamora sense voler. El recordava més fascinant aquest idil·li, però ara m’ha semblat més aviat brusc i simple.  

THE BEGUILED (1971)

 

1971. USA (Malpaso, Universal). Director: Don Siegel. 105 minuts. Color.

Guió: Albert Maltz, Irene Kamp. Novel·la: A Painted Devil, de Thomas P. Cullinan (1966). Fotografia: Bruce Surtees. Música: Lalo Schifrin.  

Clint Eastwood (John ‘McBee’ McBurney), Geraldine Page (Martha Farnsworth), Elizabeth Hartman (Edwina Dabney), Jo Ann Harris (Carol), Darleen Carr (Doris), Pamelyn Ferdin (Amy).  

Títols: El seductor; Les Proies; La notte brava del soldato Jonathan.

El perillós joc del caporal 

Clint Eastwood, decidit a fer un pas endavant en la seva carrera com a actor, va decidir abandonar el hieratisme lacònic que l’havia fet famós i acceptar un paper més sociable i xerraire. Un soldat de la Unió, el caporal McBee, ferit en combat es refugia en un internat per a noies situat en territori sudista. La seva presència esvalota el galliner o, dit tècnicament, fa emergir líbidos reprimides. Hi ha una alumna crescudeta, Carol, que només té disset anys però que ja se’l vol endur al llit a la primera: “I know a lot more than girls my age”, afirma; “I bet you do!”, respon convençut i animat el caporal. També hi ha una mestra jove, Edwina Dabney, que deplora el desvergonyiment de Carol –“A hussy is a hussy”, li diu; Edwina té somnis romàntics que McBee, sempre atent a les diverses necessitats del seu harem particular, alimenta sense escrúpols. Completa la nònima de dones ardents la severa directora de l’establiment, Martha Farnsworth, que el vol -atenció, que ve un revolt fort- com a substitut del seu germà mort, amb qui mantenia relacions incestuoses. Completa el panorama una nena, Amy, que va ser qui el va trobar desmaiat a l’entrada de l’internat i que l’adora des del primer moment.

El soldat veu que el panorama és més que prometedor i, com que és espavilat i una mica indecent, fa un joc a tres bandes. Però això és jugar amb foc i al final es crema. Qui hagi vist la pel·lícula segur que no ha oblidat la seqüència en què la directora li amputa la cama al soldat. Simbòlicament és una castració, perquè Martha Farnsworth l’ha enxampat in fraganti amb la molt més atractiva i molt més jove Carol, just la nit en què la directora l’esperava a la seva cambra. A partir d’aquí, la lluita pel poder abandona les bones maneres i les seduccions a cau d’orella, i es torna crua i violenta. Si el soldat branda una arma, la directora guanya la partida finalment gràcies a un plat de bolets verinosos.

Els bolets, justament, els proporciona la petita Amy, que tant adorava el soldat i que tant l’odia després que ell li hagi matat, en un atac d’ira, la seva tortugueta. Aquesta seqüència és una mica forçada; vull dir que es nota que es necessitava alguna cosa perquè la nena odiés a mort el soldat i fos capaç, tot seguit, d'anar a collir els bolets per enverinar-lo. Ara, també és cert que la situació provoca una de les millors frases de la pel·lícula: “Vostè m'ha condemnat a la beguda i al rancor!"(1), exclama McBee dirigint-se a Martha Farnsworth.

Geraldine Page i Clint Eastwood, molt ben acompanyats per Elizabeth Hartman i Jo Ann Harris, protagonitzen un duel memorable en aquest intens film gòtic -gòtic sudista, podríem dir- amb una altmosfera molt malaltissa, carregada de tèrboles relacions de desig i de poder entre els personatges. De les cinc pel·lícules que Don Siegel va fer amb Clint Eastwood, des de 1968 fins a 1979, aquesta és la millor juntament amb Escape from Alcatraz (1979).

(1) McBee: Stay away from me! I hate you! Condemned me, that’s what you’ve done, to bitterness and drink and doing mean things. Why the hell didn’t you just castrate me?  

RIO LOBO (1970)

 

1970. USA (Batjac-CC). Director i productor: Howard Hawks. 114 min. Color.

Guió: Leigh Brackett i Burton Wohl, sobre una història de B.Wohl.

Música: Jerry Goldsmith. Fotografia: William H. Clothier.

John Wayne (Coronel Cord McNally), Jennifer O’Neill (Shasta Delaney), Jorge Rivero (Capt. Pierre Cardona), Chris Mitchum (Sgt. Tuscarora Phillips), Jack Elam (Phillips), Sherry Lansing (Amelita), Victor French (Ketcham).

El malencònic destí dels herois homèrics

Rio Lobo, cant de cigne de Howard Hawks, reprèn l’argument de Rio Bravo (1959), tal com feia tres anys abans El Dorado (1967), i resulta realment sorprenent tanta reiteració. Semblava un filó esgotat. És un últim viatge, vibrant en alguns moments, rutinari en d’altres, en què ni l’amistat ni l’amor ja no són el que eren. Sense Dean Martin o Robert Mitchum al seu costat, John Wayne no té cap amic a qui ajudar o amb qui compartir records dels vells temps. No hi ha caliu amical entre ell i el mexicà Jorge Rivero, massa jove i sense personalitat. Per al vell i feixuc Wayne també és massa tard per a l’amor. La guapa i joveníssima Jennifer O’Neill dorm al costat de John Wayne al desert, però ho fa per protegir-se tant del fred com de les aproximacions de Rivero. Es desperta Wayne, se la troba a tocar i ella es justifica dient que és un home “confortable”. Sí, aquesta és la paraula: “‘Comfortable’? I’ve been called a lot of things, but not ‘comfortable’!”

Així acaben els herois homèrics. És el moment més recordat de la pel·lícula, però n’hi ha d’altres. Especialment entonat és l’inici, que transcorre durant els darrers dies de la Guerra de Secessió. Els sudistes assalten un tren de la Unió carregat d’or utilitzant una arma original: un eixam d’abelles, que introdueixen en un vagó. A Howard Hawks li agradaven aquests tocs imaginatius. El coronel McNally (un John Wayne, per cert, massa gran i massa pesat per formar part de la cavalleria), intentant recuperar l’or, és capturat per dos sudistes, Pierre Cardona i Tuscarora (simpàtic Chris Mitchum), però els acaba enganyant i enviant a la presó.

La guerra acaba de seguida i comença una segona pel·lícula, que és un western pur. La trama, força artificiosa, situa tots els personatges a Rio Lobo, Texas. McNally hi és per venjar-se del traïdor que passava informació al Sud i Tuscarora per fer front al cacic que vol robar les terres a la família. Resulta que són el mateix home: el malvat Ketcham. No hi falta un vell rondinaire (Jack Elam, que en realitat era força més jove que Wayne) ni tot un lot de noies guapes (la debilitat de Howard Hawks). Contràriament a Rio Bravo, hi ha més acció que pauses, potser perquè els personatges no donen gaire de si. Domina la sensació de ‘déjà vu’, però Howard Hawks era un gran director i, amb l’ajuda de John Wayne -ajuda més icònica que interpretativa- resol la pel·lícula amb la professionalitat habitual.