Tam o' Shanter. Robert Burns (2)

  

Tam o’ Shanter (2)

 

O Tam, had’st thou but been sae wise,

As ta’en thy ain wife Kate’s advise!

She tauld thee weel thou was a skellum,

A blethering, blustering, drunken blellum.

That frae November till October,

Ae market-day thou was nae sober;

That ilka-melder, wi’ the miller,  

Thou sat as lang as thou had siller;  

That every naig was ca’d a shoe on,

The smith and thee gat roaring fou on;

That at the Lord’s house, even on Sunday,

Thou drank wi’ Kirkton Jean till Monday.

She prophesied that late or soon,

Thou would be found deep drow’d in Doon; 

Or catch’d wi’ warlocks in the mirk,

By Alloway’s auld haunted kirk.

 

Ah, gentle dames! It gars me greet,

To think how mony counsels sweet,

How mony lengthen’d, sage advices,

The husband frae the wife despises! (36)

 

 

 

Tam o’ Shanter (2)

 

Ai, Tam, si un pèl més llest fossis, beneit,

Faries cas de la dona, la Kate!

Gandul, diu ella que ets, pocavergonya,  

Un poca-solta i pocapena amb ronya,   

Que de novembre a octubre ben passat,

No vas mai sobri en dia de mercat, 

I en temps de mòlta ets amb el moliner

Fins que ja no et queda ni un sol dobler.

I amb el ferrer, cavall amb ferradura 

Ja significa entrompada segura;    

I en diumenge, a la Casa del Senyor, 

Fins el dilluns bevent amb Jean Kirkton.

La Kate ja t’ha augurat que d’hora o tard 

Al fons del Doon acabaràs negat,

O que a l’església d’Alloway, bruixots

Que hi ha a la nit t’agaf’ran pel ganyot.

 

Ah, gentils dames, tristor em ve

Quan penso en tot el fotimer

De dolços consells de la Kate  

Que en Tam ha ignorat per beneit. (36)

                                                        Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

Tam o' Shanter. Robert Burns (1)

  

Tam o’ Shanter

 

When chapmen billies leave the street

And drouthy neibors, neibors meet,

As market days are wearing late,

An’ folk begin to tak the gate; 

While we sit bousing at the nappy,

And getting fou and unco happy,

We think na on the lang Scots Miles,

The mosses, waters, slaps, and styles,

That lie between us and our hame

Where sits our sulky sullen dame,

Gathering her brows like gathering storm,

Nursing her wrath to keep it warm.

 

This truth fand honest Tam O’Shanter,

As he frae Ayr ae night did canter,

(Auld Ayr, wham ne’er a town surpasses

For honest men and bonie lasses.) (16)

 

 

 

Tam o’ Shanter

 

Quan els marxants es perden carrer avall

I veïns morts de set més veïns van trobant, 

Quan al mercat ja tanquen la parada

I comença a esfumar-se la gentada;   

Quan seiem i bevem fins anar gat,

Contents, amb tèrbola felicitat,

En les milles que cal fer poc s’hi pensa:

Murs, esgraons, passeres i maresmes.

És llarga la tornada fins a casa,

I allà ens espera la dona irritada.

Arrufant celles com s’arrufa el cel,

Escalfant la ira, que no es torni gel.  

 

Tam o’ Shanter es deia, bon xicot,  

Mentre d’Ayr se n’anava un vespre al trot,

(Ayr, poble per passar-hi mil estones,  

Ple d’homes com cal i noies bufones.) (16)

Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà 

A UN RATOLÍ. Robert Burns

 

To a Mouse

 

On Turning Her up in Her Nest with the Plough,

November 1785

 

 

Wee, sleekit, cowrin, tim’rous beastie,

O what a panic’s in thy breastie!

Thou need na start awa sae hasty,

Wi’ bickering brattle!

I wad be laith to rin an’ chase thee,

Wi’ murdering pattle!

 

I’m truly sorry Man’s dominion

Has broken Nature’s social Union,

An’ justifies that ill opinion 

Which makes thee startle

At me, thy poor, earth-born companion

An’ fellow-mortal!

 

I doubt na, whyles, but thou may thieve; 

What then? poor beastie, thou maun live!

A daimen-icker in a thrave

S’ a ‘sma request:

I’ll get a blessin wi’ the lave,

An’ never miss ’t!

 

Thy wee-bit hoosie, too, in ruin!

It’s silly wa’s the win’s are strewin! 

An’ naething, now, to big a new ane,

O’ foggage green!

An’ bleak December’s winds insuin,

Baith snell an’ keen!

 

Thou saw the fiels laid bare an’ waste,

An’ weary Winter comin fast.

An’ cozie here, beneath the blast,

Thou thought to dwell,

Till crash! the cruel coulter past

Out thro’ thy cell.

That wee-bit heap o’ leaves an’ stibble

Has cost thee monie a weari nibble!

Now thou’s turn’d out, for a’ thy trouble,

But house or hald.

To thole the Winter’s sleety dribble.

An’ cranreuch cauld!

 

But Mousie, thou art no thy-lane,

In proving foresight may be vain:

The best-laid schemes o’ Mice an’ Men

Gang aft agley,

An’ lea’e us nought but grief an’ pain

For promis’d  Joy!

 

Still, thou art blest, compar’d wi’ me!

The present only toucheth thee:

But Och! I backward catch my e’e,

On prospects drear!

An’ forward tho’ I canna see,

I guess an’ fear!

  

  

A un ratolí

 

Havent-li destrossat el cau amb l’arada,

Novembre 1785

 

Animalet de pèl fi, espantadís,

Com et tremola de por el pit!

No cal que fugis tan de pressa,

Amb tant rebombori i brogit!

No penso pas ‘nar al teu darrera,

Amb l’aixada i aire assassí!  

 

Sap greu que l’Home, amb el seu predomini, 

La unió amb la Natura elimini.

I justifiqui el parer erroni 

Que ara fa que em miris atònit,

A mi, pobre company, nascut

de la terra, mortal com tu.

 

Suposo, i no m’erro, que em deus robar;  

Pobre bestiola! També has de menjar.

D’una garba, una sola espiga

És una demanda ben minsa.

Ben feliç estic amb la resta,

I que una porció sigui teva.  

 

I ara tens la caseta destrossada,

Els prims envans se’ls ha endut la ventada.

No queda res per fer-la nova,

Ni una mica d’herbota enlloc

I el cru desembre és a la vora,

Amb el viu, gèlid vent del nord.  

 

Vas veure com els camps es feien erms,

I com de ràpid venia el dur hivern,

I vas pensar, aquí, calentet,

A recer, que bé hi estaràs,

Fins que, ai!, el cruel ganivet,

La teva casa ha destrossat. 

 

Tal munt de branques, fulles i fruits secs,

Et devien costar mil i un rosecs.

Ara, després de tants afanys,

T’has quedat sense llar ni casa,

A mercè dels plugims glaçats

De l’hivern, i les gebrades. 

 

Ratolí, creu-me, no estàs sol al món,

Es fan en va moltes previsions:    

Els millors plans de Ratolins i d’Homes

Sovint acaben malament.

En lloc de la Joia promesa

ens quedem amb dolor i lament.

 

Prò, comparat amb mi, tu ets prou feliç!

És el present, i prou, que et té intranquil:

Ai!, quan mos ulls miren enrere

El paisatge és molt llastimós!

I el futur encar no el puc veure,  

Però el pressento i em fa por!

                                                         Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

UNA ROSA VERMELLA, VERMELLA. Robert Burns

ROBERT BURNS (1759-1796) 

A Red Red Rose

 

My Luve’s like a red, red rose

That’s newly sprung in June;

O my Luve’s like the melodie

That’s sweetly play’d in tune.

 

As fair art thou, my bonnie lass,

So deep in luve am I,

And I will luve thee still, my dear,

Till a’ the seas gang dry. 

 

Till a’ the seas gang dry, my dear,

And the rocks melt wi the sun; 

I will luve thee still, my dear,

While the sands o’ life shall run.  

 

And fare thee weel, my only Luve!

And fare thee weel a while!

And I will come again, my Luve,

Tho’ ‘twere ten thousand mile!

  

 

Una rosa vermella, vermella

 

Com rosa vermella, vermella,

de ple juny, és el meu amor.

Com una dolça melodia,

Afinada, és el meu amor.     

  

Ets tan bonica, tan bufona,

I em tens, sí, tan enamorat,  

Que jo t’estimaré, amor meu,

Fins que els mars s’hagin assecat.

 

Amb mars assecats, amor meu,  

I les roques foses pel sol.

Jo encar t’estimaré, amor meu,

Mentre la pols de la vida pren vol.      

  

I et dic adéu, únic amor,   

Et dic adéu, el món m’hi obliga,  

Però tornaré amb tu, amor meu,

Ni que hagi de fer deu mil milles!   

 

                                                Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

 

 

Nota: al vers 14 el poeta només diu que se n’ha d’anar una temporada. La traducció aposta per afegir-hi una mica de drama.

MARY MORISON. Robert Burns

ROBERT BURNS (1759-1796)

Mary Morison

 

O Mary, at thy window be

It is the wish’d, the trysted hour; 

Those smiles and glances let me see,

That makes the miser’s treasure poor:

How blythely wad I bide the stoure,

A weary slave frae sun to sun,

Could I the rich reward secure,

The lovely Mary Morison.

 

Yestreen when to the trembling string

The dance gaed thro’ the lighted ha’

To thee my fancy took its wing,

I sat, but neither heard or saw:

Tho’ this was fair, and that was braw,

And yon the toast of a’ the town,

I sigh’t, and said amang them a’,

“Ye are na Mary Morison.”

 

O Mary, canst thou wreck his peace

Wha for thy sake wad gladly die?

Or canst thou break that heart of his

Whase only faut is loving thee?

If love for love thou wilt na gie

At least be pity to me shown:

A thought ungentle canna be

The thought o’ Mary Morison.

   

 Mary Morison

 

Oh Mary, surt a la finestra, és tard.   

És l’hora nostra, la cita anhelada;     

Mostra’m el teu somriure, les mirades  

Que fan tan pobre el tresor de l’avar.       

Feliç seria jo empassant-me pols,  

esclau de sol a sol, las nit i dia,  

si la preuada recompensa fos   

Mary Morison, airosa i bonica .   

 

Quan ahir, al so del trèmul violí,  

Es feia el ball a la sala daurada,    

La meva ment fantasiosa et cercava.   

Jo seia, sense res veure o sentir.    

Sí, de noies vistoses no en faltaven,    

Es veia al fons la pubilla de l’any.      

Mes jo deia, enmig d’elles, sospirant:  

“Com Mary Morison no n’hi ha cap altra.”

 

Oh Mary, com pots destruir la pau

D’aquell que moriria per salvar-te? 

Oh Mary, com el meu cor pots trencar   

Si només pots culpar-me d’estimar-te?

Com que amor per amor no em vols donar,

Si més no mostra’t compassiva amb mi:

Un pensament que no sigui gentil, 

Mary, és un pensament que no t’escau.   

                          Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

                                                Foto de Deborah Kerr, actriu escocesa.