SEMINOLE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Budd Boetticher. 87 minuts. Color.

Guió: Charles K. Peck jr. Fotografia: Russell Metty.

Rock Hudson (Lance Caldwell), Barbara Hale (Revere), Anthony Quinn (Osceola), Richard Carlson (Major Degan), Lee Marvin (Magruder), Hugh O’Brian (Kajeck). 

La debilitat i la grandesa

1835, any d’inici de la Segona Guerra Seminola. El tinent Lance Caldwell, acabat de sortir de West Point, torna a Florida, d’on és originari, per servir a Fort King. Topa aviat amb el major Degan, un militant amant del reglament que odia a mort els indis. Caldwell, en va, l’intenta convèncer que els seminoles, que lidera Osceola, no són pas bel·licosos i que, amb una mica de bona voluntat, s’hi podria negociar la pau: “I know the language, sir, their customs, Perhaps if I talk to this… Osceola.” El major, però, és absolutament inflexible. “The talking days are over.” El seu lema -el reglament ho és tot- no pot ser més depriment: “I live by the books, I fight by the books and I run this command by the books.”

El nostre heroi té un passat, una tendra amistat a tres bandes amb un noi mig seminola, John, i una noia blanca, Revere. Però Caldwell ha estat fora cinc anys i, mentrestant, han passat moltes coses. Resulta que John és ara Osceola(1), el famós cap dels seminoles, i resulta que Revere… l’estima. La veritat, sorprèn veure Barbara Hale esquivant les aproximacions amoroses de Rock Hudson i, en canvi, remant delerosa pels pantans fins al poblat seminola per llançar-se als braços d’Anthony Quinn (el qual, per cert, mestís com és, alterna la colorista indumentària seminola amb vestuari d’home blanc).

Potser el més gran mèrit de la pel·lícula, a nivell dramàtic, és no caure en el tòpic de l’enfrontament dels dos antics amics, tant en el pla militar com per l’amor de la noia. Osceola és un cap que només busca la pau, i Caldwell lluita contra els seminoles a disgust, obligat per les esbojarrades ordres del major. No es trenca mai l’amistat. Osceola salva un cop Caldwell i el tinent intentarà fer el mateix al final.

La pel·lícula, notable, té una part molt brillant: l’expedició dels soldats pels aiguamolls dels Everglades fins al poblat seminola, arrossegant un canó que acaba al fons d’una bassa de fang. És un periple duríssim i molt autèntic, filmat amb força per Budd Boetticher en escenaris naturals. L’expedició és un fracàs total. Els seminoles enganyen els soldats -fingeixen que dormen- i, saltant des dels arbres, els exterminen gairebé tots. Després el major, per refer-se de la derrota –l’única derrota que consta en el seu historial militar-, traeix Osceola amb una falsa treva. És un detall autèntic: Osceloa va ser capturat quan es va presentar en un fort de Florida per parlar de la pau (el responsable de la vergonyosa acció va ser el general Thomas Jesup).

Osceloa acaba en un pou i Caldwell, que ha deixat anar tota la seva ràbia contra el major, reclòs a les seves dependències. La pel·lícula hauria d’acabar amb l’execució de Caldwell, acusat de la mort d’un sentinella per voler alliberar Osceola, però en el darrer moment arriben els seminoles, ara liderats pel bel·licós Kajeck, per endur-se el cadàver d’Osceola. Kajeck confessa que ell va entrar al fort per matar Osceola: “Era massa dèbil.” 

És forçat i increïble, però comprensible. Acaben junts, doncs, Caldwell i Revere, però amb poc entusiasme per part d’ella. Quan el tinent acaba dient que Osceola estimava molt el seu poble, ella el rectifica: “Estimava tothom, aquesta era la seva grandesa”. Està magnífica Barbara Hale, atractiva i arriada, i també Rock Hudson, un contingut Anthony Quinn i Lee Marvin, molt aplomat com a sergent fidel al major, però no cec davant els seus excessos.

(1) En realitat, Osceola, de pare anglès i mare creek, es deia Billy Powell.

GUNSMOKE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Nathan Juran. 79 minuts. Color. (Març)

Guió: D.D. Beauchamp. Novel·la: Roughshod, de Norman A. Fox (1948).

Audie Murphy (Reb Kittredge), Susan Cabot (Rita Saxon), Paul Kelly (Dan Saxon), Charles Drake (Johhny Lake), Mary Castle (Cora), Jack Kelly (Curly).

Terrenys de pastura

Els pistolers Reb Kittredge i Johnny Lake, després de treballar junts a Wyoming i d’escapar pels pèls de la cavalleria, bifurquen els seus camins.  Kittredge arriba a una vall de Montana, contractat pel poderós Matt Telford, que vol quedar-se el ranxo dels Saxon, l’únic tros de terra que encara no li pertany. La vall bull de violència. Només posar-hi el peu, a Reb ja li maten el cavall. Puja a la diligència i es topa amb Rita Saxon. La noia arrufa el nas.  El primer diàleg entre Audie Murphy i Susan Cabot és més que prometedor. “I ran a little trouble this morning. I had to leave my horse back up the trail”, s’explica ell. If I closed my eyes and took a deep breath, I’d say you still had him with you”, comenta ella amb sarcasme.  L’antipàtica Rita Saxon i el rude Reb Kittredge estan fets l’un per l’altre. El xicot sempre va al gra, fins i tot en qüestions amoroses, sense el menor romanticisme. Al segon dia, ja li planteja les coses obertament. El diàleg és antològic.

Reb: Are you in love with Curly?

Rita: He wants to marry me.

Reb: That’s not what I asked you.

Rita: I don’t know why that would interest you.

Reb: I don’t want to stake my claim on range that’s already taken up.

És a dir: “No vull reclamar un terreny de pastura que ja està agafat.” Tot seguit, arriba una plantofada de la noia, que l’impertinent pistoler s’ha ben merescut.   

 

Reb és un pistoler que lloga el seu revòlver a qui més paga, però té independència de criteri, un fons decent i molta reticència a ser manat. Dan Saxon, pare de Rita, capta tot això i, en una jugada magistral, perd el ranxo jugant al pòquer amb Reb. Ho fa expressament, perquè ara té el millor pistoler de la vall al seu costat. Aquest original gir de guió propulsa el film en una nova direcció, perquè ara el pistoler és ranxer i la seva missió és traslladar vaques per vendre-les fora del territori controlat per Telford. En aquest tram hi ha una sensacional baixada rost avall amb un carro. El cuiner s’hi nega perquè no té ganes de suïcidar-se. Reb decideix fer-ho ell i puja al carro, però té una mà ferida i és finalment Rita qui, amb gran decisió, agafa les regnes i fa la proesa. El valor de les dones de l’Oest!

Com que Kittredge se’n surt amb el bestiar, Telford consulta la guia de pistolers disponibles i fa un altre fitxatge. Qui? Johnny Lake, l’antic company de Reb Kittredge. És una mala decisió, perquè Lake, en el moment crucial, opta per no disparar contra el col·lega i liquidar, en canvi, Telford, l’home que el paga, que ha aparegut dalt de l’escala amb una pistola, perquè “no m’ha agradat mai de disparar contra els meus amics”. Els professionals també tenen sentiments.

Acabem el comentari d’aquest western recordant algun altre d’aquests fabulosos diàlegs que tant l’animen. A l’inici, el recepcionista de l’hotel no vol que un pistoler com Reb Kittredge s’hi instal·li. “Tenim ratolins”, acaba dient com a excusa. “No els molestaré pas”(1), és la sensacional resposta de Kittredge. Audie Murphy tenia un aplom imperial per fer aquestes rèpliques. Acabem amb una memorable frase del bàrman del saloon: “Digueu quin és el vostre verí, senyors. Si no el tenim, el fabricarem.”(2)

(1)  “We, uh, we’ve got mice” / “I won’t bother them”.

(2) Bartender: Name your poison, gentlemen. If we haven’t got it, we’ll make it!  

WHITE WITCH DOCTOR (1953)

 

1953. USA (20th Century Fox). Director: Henry Hathaway. 96 minuts. Color.

Prod: Otto Land. Guió: Ivan Goff, Ben Roberts. Novel·la: White Witch Doctor, de Louise A. Stinetorf  (1950). Fot: Leon Shamroy. Música: Bernard Herrmann. 

Robert Mitchum (John ‘Lonni’ Douglas), Susan Hayward (Ellen Burton), Walter Slezak (Huysmann), Mashood Ajala (Jacques).

La saviesa dels proverbis bíblics

Encara que com a aventura africana resulti una mica sospitosa (per les estretors forestals i per la presència d'un simi poc simiesc), aquest film desplega encant a dojo, gràcies als seus protagonistes, Susan Hayward i Robert Mitchum, pletòrics. Hayward és Ellen Burton, una infermera, vídua recent, que es presenta al Congo belga el 1907 (de fet, aquest és el darrer any del Congo propietat exclusiva del terrorífic rei belga Leopold II) per complir el somni daurat del seu difunt marit. Mitchum és Lonni Douglas, caçador i el que faci falta, un home que ja no contempla l’Àfrica amb il·lusió sinó amb esgotament. Té un soci, Huysmann, obsessionat en descobrir de quina tribu prové un collaret d’or que va trobar anys enrere. Per això ja li està bé que Lonni acompanyi Ellen riu amunt, cap a l’interior del Congo, on la infermera espera treballar per a la llegendària doctora Mary. No hi ha està d’acord, Lonni, que troba l’afer perillós per a una dona sola; s’hi entesta amb ardor Ellen, convençuda de la seva missió.

El viatge no és fabulós en termes paisatgístics però sí dramàticament.  Ellen demostra valor i coneixements salvant la vida de l’esposa del cap d’una tribu. El bruixot de la tribu, indignat per la competència deslleial, ja llisca de nit, vestit de lleopard, cap a la tenda d’Ellen, l’esquinça amb una urpa i hi deixa anar una taràntula mortal. Superat l’incident, continuen riu amunt i finalment arriben al modest “hospital” que la doctora Mary ha aixecat enmig de la selva. Però la doctora Mary acaba de morir. Ni tan sols pot dir unes últimes paraules a Ellen. Lonni proposa el retorn, però Ellen ho descarta totalment. Quan ell l’avisa que la doctora Mary caçava ella mateixa animals per proveir de menjar l’hospital, Ellen ja agafa l’escopeta i se’n va decidida cap a la selva. És Susan Hayward, i el coratge no se li suposa, el té. El calmós Robert Mitchum li informa que potser una mica de munició li aniria bé. Ella n’agafa una capsa d’una revolada i cap a la selva que se’n va, només per descobrir tot seguit que ha agafat unes bales massa petites. En Mitchum apareix per allà, mirant-s’ho divertit, i ella protesta airadament. No perd la calma el caçador, que per rebaixar-li el nervi a l’atabalada infermera, li diu aquestes memorables paraules: “After this you might remember what the good folks said: ‘Pride goeth before destruction, and an haughty spirit before a fall’”. (1)

En aquells temps gloriosos, aquesta mena d’amables disputes eren el preludi de l’amor, i això passa també en aquest film, tan agradable de contemplar. Tot el tram final, prou convincent, se centra en la cobdícia de Huysmann, progressivament despietat. Naturalment, els espectadors confiem en Robert Mitchum, desmenjat per tendència natural, però decidit i implacable quan cal entrar en acció. No ens defrauda, és clar, i al final, somriu feliç abraçat a la meravellosa Susan Hayward.       

(1) “Al davant de la ruïna, la supèrbia; al davant de la caiguda, l’esperit altiu”, diu la Bíblia de Montserrat. Una altra versió és: “L’orgull s’encamina al desastre, l’arrogància acaba per terra.” Proverbis 16:18

THUNDER OVER THE PLAINS (1953)

 

1953. USA (Warner Bros). Director: André De Toth. 82 m. Color. (27 d’octubre)

Productor: David Weisbart. Guió: Russell Hughes. Fotografia: Bert Glennon.

Randolph Scott (Capt. David Porter), Phyllis Kirk (Norah Porter), Lex Barker (Capt. Bill Hodges), Charles McGraw (Ben Westman), Henry Hull (Lt. Col. Chandler), Hugh Sanders (H.L. Balfour), Elisha Cook Jr. (Joseph Standish), Fess Parker (Kirby).

Entre dues lleialtats

Som a Texas, un cop acabada la Guerra de Secessió, amb l’exèrcit de la Unió ocupant el territori i protegint els interessos dels polítics i homes de negocis del Nord –els cèlebres “carpetbaggers”(1)-, que imposen impostos abusius als arruïnats sudistes i es queden terres i bestiar. El capità Porter, de la Unió però texà, viu escindit entre dues lleialtats i, encara que la seva obligació és fer complir la llei, fa el que pot a favor dels texans. El coronel Chandler l’acusa de no fer prou, especialment perquè Porter no captura Ben Westman, líder dels texans que es revolten contra els carpetbaggers. Porter es defensa: “És difícil agafar un home que té al seu costat tots els homes, dones i nens, senyor”.(2)

Com si la situació ja no fos prou estressant, arriba a la caserna el capità Hodges, militar altiu i sense dilemes morals que resulta ser un antic conegut de Norah, la jove esposa del capità Porter. Quan Hodges sopa a casa dels Porter, es produeix una animada conversa entre ell i Norah Porter –ah, els balls d’abans de la guerra als grans salons de la capital…-, que deixa en fora de joc el capità Porter, de més edat que ells i que no ha conegut mai el món elegant. El diàleg és brillant i acaba amb un divertit estirabot de Porter.  

Norah Porter: Què ha sigut de la Frances Bilky?

Capità Hodges: No ho sé. Es va casar amb un coronel, crec. Potser era un general. Sigui com sigui, ens supera en rang a tots nosaltres. 

Norah: Això és fabulós! Tota la vida que havia volgut encapçalar el ball i ara ho pot fer. Em sembla que a mi també m’hauria agradat. 

Capità Hodges:  Aquí no hi ha res d’això, oi, capità?

Capità Porter: Segons com t’ho miris. Els indis baixen per aquí un cop al mes i ballen per nosaltres.(3)

La pel·lícula es mou amb tanta solvència amb l’acció a camp obert, on les operacions de Porter per encerclar el rebel Westman fracassen per les presses que té Hodges d’endur-se el mèrit, com a l’interior de la ciutat, en què hi ha seqüències de gran suspens en estances mig il·luminades: Balfour, carpetbagger gros i panxut, és fins i tot capaç d’arribar a l’assassinat, com molt bé sap el petit i nerviós Standish, soci seu, que té por de ser la següent víctima… amb raó.

Un film magnific, doncs, que demostra que la sèrie de sis westerns que va fer Randolph Scott sota la direcció d’André de Toth no està gaire lluny de la qualitat dels sis, més cèlebres, que va fer posteriorment amb Budd Boetticher.   

(1) El terme “carpetbagger” deriva de les boses de mà fetes amb tela de catifa –“carpet bags”- que duien els polítics i comerciants del Nord durant l’Era de la Reconstrucció (1865-1877).

(2) Captain Porter: It’s hard to catch a man who’s got every man, woman and child on his side, sir.

(3) Norah Porter: Whatever became of Frances Bilky?

Captain Hodges: I don’t know. She married a colonel, I think. Maybe it was a general.  At any rate, she outranks all of us.

Norah: But that’s wonderful! Now she’ll have her lifelong ambition to lead the cotillion. Well, I guess that’s what I always wanted too.

Captain Hodges: You don’t have anything like that around here, do you, Captain?

Captain Porter: Oh, I don’t know. The Indians come down once a month and dance for us.

PERSONAL AFFAIR (1953)

 

1953. UK (Two Cities Films). Director: Anthony Pélissier. 82 m. B/N (20 oct)

Guió: Lesley Storm. Obra de teatre: A Day’s Mischief, de Lesley Storm (pseud. de Mabel Cowie) (1952). Fotografia: Reginald H. Wyer. Música: William Alwyn.

Gene Tierney (Kay Barlow), Leo Genn (Stephen Barlow), Glynis Johns (Barbara Vining), Walter Fitzgerald (Henry Vining). 

Un viatge particular

La passió pedagògica del professor de llatí Stephen Barlow és tan intensa que Kay, la seva dona, se sent intolerablement abandonada, oblidada. Kay, a més, és americana, i sense l’escalf del seu marit, se sent fora de lloc en aquesta  emboirada Anglaterra de partides de bridge i te a les cinc de la tarda. El marit, però, està distret amb els seus alumnes; o més ben dit, amb una alumna en particular, l’esforçada però poc brillant Barbara, a qui el professor Barlow fins i tot ofereix de fer classes particulars a casa. Veure aquella noia, al menjador de casa, al vespre, és demolidor per a Kay, que es passeja inquieta per la seva cambra. Per això no és estrany que aprofiti un col·loqui particular amb la tímida Barbara per engaltar-li una veritat indiscutible -si està enamorada del seu professor-, que és una cosa que sap tothom excepte el professor, és clar. Només la tensió ha provocat que Kay, una dona tan educada, hagi interpel·lat d’aquesta manera la pobra estudiant. Barbara, alarmada, fuig de la casa.

Quan el marit torna i veu que ja no hi ha l’alumna, es produeix un diàleg interessant. El culmina Kay recriminant al seu marit el seu comportament: “Stephen, there’s been something about you lately… You sit behind a book but you’re not reading it. You sit in a chair and go off into a trance. Are you going back on some nostalgic journey to your own use?” És magnífica la pregunta final: “Estàs tornant al passat amb un viatge nostàlgic per al teu ús particular?”

La resta de pel·lícula, molt competent, combina amb encert la tensió per la desaparició de Barbara, el creixent descrèdit del professor a la ciutat, els remordiments de Kay i l’angoixant periple del pare de la noia, que va amunt i avall investigant què va passar de veritat aquell vespre fatídic. Per sort, tot acaba bé, amb el retorn de la noia passats dos o tres dies (era a Londres). El director Anthony Pélissier té bons moments, en general relacionats amb una llarga passarel·la sobre un riu, amb aigua quieta a un costat i molt agitada a l’altra; tot molt simbòlic, però també molt eficaç quan, de nit, Kay gairebé opta pel suïcidi.

Un bon film, doncs, i una curiosa incursió anglesa de Gene Tierney, brillant modulant el desfici del seu personatge. Fa, a més, una bona parella amb Leo Genn, molt ajustat fent de sensible insensible. Pel que fa a Glynis Johns, desborda emoció amb la mirada però amb trenta anys fets se la veu sovint massa gran per fer de tendra adolescent trasbalsada.        

THE BIG HEAT (1953)

 

1953. USA (Columbia). Director: Fritz Lang.  90 minuts. B/N. 

Guió: Sydney Boehm. Novel·la: The Big Heat, de William P. McGivern (1953).

Fotografia: Charles Lang. Música: Ichiro Saito.

Glenn Ford (Sgt. Dave Bannion), Gloria Grahame (Debby Marsh), Jocelyn Brando (Katie Bannion), Lee Marvin (Vince Stone).

Home fatal

En aquest clàssic del cinema negre no hi ha “femme fatale” sinó “homme fatal”, perquè el seu protagonista -el sergent Dave Bannion, de la policia de Kenport- acaba sent el responsable indirecte de la mort de les quatre dones que apareixen a la pel·lícula. Impulsiu com és, Bannion no pensa gaire en les víctimes col·laterals que pot produir la seva croada contra la corrupció. Amb més discreció, i no a la vista de tothom, hauria d’entrevistar-se amb Lucy Chapman, l’amant de Duncan, el policia que s’ha suïcidat. L’endemà, Lucy ja apareix morta en un carreró. Ho ha encarregat Lagana, el gàngster que controla la ciutat. Lagana tenia en nòmina Duncan, i ara la senyora Duncan, vídua molt poc desconsolada (és Jeanette Nolan, la Lady Macbeth d’Orson Welles!), el sotmet a xantatge, perquè el marit ho ha deixat tot per escrit. Lagana, però, no s’immuta per això, perquè és un gàngster intel·ligent que sap evaluar pèrdues i beneficis. No vol més sang de la necessària ni titulars escandalosos. Els seus sequaços, però, no són uns fins estilistes.

Arriba un moment crucial. Explota una bomba col·locada al cotxe de Bannion. No mor ell, sinó la seva dona, Katie. De nou, pensem que Bannion, que es dedica a fer incursions perilloses en territori de Lagana, hauria d’haver pensat més en la seguretat de la seva dona. Bannion diu adéu a la càlida vida de família, abandona la policia i renega, a l’engròs, de tots els seus antics companys. No ens cau del tot bé Bannion, per capcalent, però sí Glenn Ford, magnífic.    

A la segona part emergeix el personatge de Debby Marsh (Gloria Grahame, insuperable), l’amant de Vince Stone, mà dreta de Lagana. Debby es defineix amb una cèlebre frase: “I’ve been rich and I’ve been poor, anb believe me, rich is better.” Debby beu massa, xerra massa i és massa innocent, perquè creu que pot conviure amb gàngsters i fer la viu-viu com si res. Debby, atreta per la figura solitària i amargada de Bannion, ho paga car, amb una cèlebre escena amb cafè bullent que li desfigura mitja cara.

Hi ha algun moment, en totes les pel·lícules negres de Fritz Lang, en què la trama voreja -o, directament, traspassa- la línia de la inversemblanca. En aquest cas, hi ha la visita letal que Debby fa a la senyora Duncan. El diàleg, però és fenomenal. Totes dues porten abrics de visó i Debby no triga a establir semblances, entre ella, la noia dels baixos fons, i la senyora Duncan, cínica representant del món respectable. “I’ve been thinking about you and me, how much alike we are. The mink-coated girls”, li diu. “I don’t understand you. What are you here for, Miss Marsh?”, respont la viuda alegre. “Debby. We should use first names, Bertha. We’re sisters under the mink”, i tot seguit fa el que ha vingut a fer. Res no en treu ella, d’aquest acte, només un final tràgic. Sí que en treu profit Bannion, afortunat heroi, “homme fatal” per excel·lècia.  

INFERNO (1953)

 

1953. USA (20th Century-Fox). Director: Roy Ward Baker. 93 minuts. Color.

Guió: Francis Cockrell. Fotografia: Lucien Ballard. Música: Paul Sawtell.

Robert Ryan (Donald Carson III), Rhonda Fleming (Geraldine Carson), William Lundigan (Joe Duncan), Henry Hull (Sam Elby).

Escrúpols criminals

En una excursió pel desert de Mojave, l’insuportable milionari Donald Carson III cau del cavall i es trenca una cama. La seva dona Geraldine i l’enginyer de mines Joe Duncan, amants des de fa poc, li asseguren que tornaran aviat amb ajuda; el seu propòsit, però, és deixar-lo morir al desert. Passen les hores i Carson, que jeu entre les roques només amb una manta, una cantimplora i una pistola, s’acaba adonant de l’esperit criminal d’aquell parell. Inicia, amb la cama trencada, un dur periple de supervivència. Mentrestant, Geraldine i Joe Duncan han avisat de la desaparició de Carson, però no han dit res de la cama trencada i, a més, han situat l’home a unes 60 milles d’on realment l’han deixat. Instal·lats a Los Angeles, els dos amants es banyen a la piscina, beuen martinis i conversen xiuxiuejant en restaurants de luxe tot esperant que passin els dies i Carson es converteixi en cadàver al desert de Mojave. Geraldine, això sí, té algun escrúpol i intenta autoenganyar-se sobre la seva responsabilitat criminal: “It’s not like killing him exactly...”, sol afirmar. La desenganya Joe Duncan, que sap que no hi ha cap diferència entre disparar una bala i abandonar algú a la seva mort.

La pel·lícula se centra especialment en els titànics esforços de Carson per sobreviure. Robert Ryan sua la cansalada arrossegant-se pel desert, alimentant-se de cactus i intentant caçar algun conill, però és opinable si el seu continu relat en off ajuda o perjudica l’èpica del seu viacrucis. Jo potser em decantaria per la segona opció. El director, l’eficaç Ward Baker, es permet algun encadenament oportú: Carson rosegant qualsevol cosa i tot seguit, Geraldine i Joe fent àpats exquisits.

El tram final és especialment inspirat. Passada una setmana, Joe Duncan, per assegurar-se de la mort de Carson, fa un vol en avioneta, però detecta una foguera acabada d’apagar, senyal que indica que l’home és viu. Caldrà rematar-lo, doncs. Els dos amants tornen al desert amb cotxe, però les coses es compliquen i Geraldine, sempre tan amable, ja es disposa a abandonar Duncan al desert, com havia fet amb el marit. La noia és així. Una baralla final apoteòsica entre els dos homes a la cabana d’un miner solitari acaba de manera adequada aquesta notable pel·lícula. Robert Ryan i Rhonda Fleming, magnífics tots dos, la fan indispensable, el primer per la ferotge determinació que mostra, i la segona perquè és molt guapa, té molta classe i, a més, desplega un considerable instint criminal. Què més es pot demanar?    

THE OLD MAN & THE GUN (2018)

 

2018. USA. Guionista i director: David Lowery. 93 minuts. Color.

Fotografia: Joe Anderson. Música: Daniel Hart.

Robert Redford (Forrest Tucker), Sissy Spacek (Jewel), Casey Affleck (John Hunt), Danny Glover (Teddy Green), Tom Waits (Waller).

Calmosament

Forrest Tucker és un atracador de bancs vocacional. Ben instal·lat a la setantena, encara entra als bancs -amb calma, això sí- elegantment vestit a l’antiga manera, amb barret inclòs, i de manera molt educada fa l’atracament, sense ni un crit. La policia el busca incansablement per diversos estats, però ell és escàpol de mena. Cal concloure que, en aquests afers, la velocitat no és un grau. El veterà Tucker encara té temps per viure un amor tardorenc amb Jewel, una vídua amb un ranxo de cavalls. És un plaer veure Robert Redford i Sissy Spacek asseguts al porxo contemplant la posta. Llàstima que David Lowery -correcte guionista i pèssim director- no sàpiga filmar bé aquests moments per fer-los inoblidables. No sap col·locar la càmera al millor lloc i s’acosta massa a la cara de Redford, naturalment amb moltes arrugues. Semblava que el notable gra de la fotografia, justament, havia de servir per atenuar aquest fet.

Però més enllà d’aquest individu amb poc talent, hi ha Robert Redford i Sissy Spacek, imbatibles, ell en la seva darrera aparició davant les càmeres, efectuant la darrera pinzellada a la seva llegenda. No hi ha un gran argument ni cal que hi sigui. És bonic el tram final. Forrest Tucker va a la presó, hi passa una breu temporada i, quan surt, Jewel l’espera. Però la vida al ranxo, tranquil·la, pausada, contemplativa, no fa per Tucker. Viure vol dir una altra cosa. Surt a fer un volt. Truca a John Hunt, el policia que el va arrestar, des d’una cabina telefònica (mentre Redford visqui, el vell món persistirà). Hunt li pregunta si es troba bé. “Aviat m’hi trobaré” (I’m about to be), respon Tucker, que penja i es dirigeix, calmosament, cap a un banc situat a l’altra banda del carrer.     

TEN NORTH FREDERICK (1958)

 

1958. USA (Fox). Director: Phillip Dunne. 102 minuts. B/N

Guió: P.D. Novel·la: Ten North Frederick, de John O’Hara (1955).

Fotografia: Joseph MacDonald. Música: Leigh Harline.

Gary Cooper (Joseph Chapin), Geraldine Fitzgerald (Edith Chapin), Diane Varsi (Ann Chapin), Suzy Parker (Kate). 

Ambicions i renúncies

Joseph Chapin i Ann (fenomenals Gary Cooper i Diane Varsi) viuen de manera gairebé edípica la seva relació de pare i filla. “No m’has causat mai cap problema”, li diu ell un vespre. És una frase que no s’ha de dir mai, perquè,  evidentment, pronostica l’arribada dels problemes, que es presenten en forma d’un trompetista de jazz. Ann, que és menor d’edat, s’hi casa en secret, fet que trasbalsa la vida familiar i, més i tot, acaba amb les aspiracions polítiques del pare. Això no preocupa tant a Joe Chapin, home d’ambició moderada, com a la seva dona, Edith, que és una mena de Lady Macbeth. Ella, que havia utilitzat tota la seva riquesa i posició social per propulsar el seu marit, ara l’acusa d’haver renunciat a la carrera política massa de pressa. “I wasted my life! I wasted my life on a failure!”, exclama furiosa i, ressentida com està, li acaba confessant  infidelitats a dojo. Francament, fa cosa veure Gary Cooper en tal situació.

Joseph Chapin, trasbalsat, se’n va a Nova York a veure la seva filla. Curiosament, però, comença a flirtejar amb Kate (atractiva Suzy Parker), companya de pis d’Ann. És un breu interludi de felicitat. Per a Joe, després d’anys de matrimoni amb una dona que no l’estimava, la companyia de la meravellosa Kate és celestial.

Però una confusió inoportuna però comprensible en un restaurant –uns coneguts de la noia creuen que ell és el seu pare-, fa que Chapin s’adoni que la diferència d’edat és insalvable. És molt punyent el diàleg posterior en què Joe trenca la relació. Curiosament comença comparant-se amb un personatge de dibuixos animats, el del vell ridícul que es dedica a perseguir noies joves.

Joe Chapin: The rules are there for a reason. Why do we always laugh at the old character chasing after the young girl in the cartoons? (…) 

Kate:  There’s not that much difference between us.  

Joe Chapin: : Enough so that our children would only know their father as an old man, enough so that you’d be left alone at the time you most needed love and protection, when you’re as old as I am now. That’s why the rules are there. Love isn’t everything, Kate. We can’t live without pride, p-r-i-d-e.

Se separen, doncs, i Joe torna a casa. Sense al·licients a la vida, beu massa i emmalalteix. Hi ha una última visita d’Ann al seu pare, just abans que mori. És molt emotiva. Gary Cooper s’havia mort moltes vegades als anys 30, però aquí és diferent, perquè ja és gran i no mor en el fragor de cap batalla o de cap tiroteig, sinó a casa, en una butaca. Aquest és un magnífic melodrama, fet amb classe i estil, amb una elegant fotografia en blanc-i-negre, que supera les seves limitacions argumentals gràcies a la bona feina del director i guionista Philip Dunne, i a les exemplars interpretacions de Gary Cooper, Diane Varsi i Suzy Parker.  

EDGE OF TOMORROW (2014)

 

2014. USA. Director: Doug Liman. 95 minuts. Color.

Guió: Christopher McQuarrie, Jezz i John-Henry Butterworth. Nov. lleugera: All You Need Is Kill, d’Hiroshu Sakurazaka (2004). Música: Christophe Beck.

Tom Cruise (Major William Cage), Emily Blunt (Sgt. Rita Vrataski), Bill Paxton (Sgt. Farell), Brendan Gleeson (Gen. Brigham), Noah Taylor (Dr. Carter).  

Mort en combat infinitament

Nou anys després de War of the Worlds (2005), Tom Cruise es va tornar a topar amb una invasió extraterrestre. Però si en aquella adaptació de la novel·la d’H.G.Wells, l’home es limitava a fugir dels terribles invasors, aquí participa activament en la batalla i en la victòria final. L’argument, molt enginyós, s’inspira en El dia de la marmota (Groundhog Day, 1993), perquè els extraterrestes –els “mimètics”, subterranis i molt violents, com arrels- tenen la capacitat de reviure infinites vegades el mateix dia i, d’aquesta manera, acaben coneixent tots els moviments de l’enemic. La humanitat acumula derrotes, Europa ja ha sucumbit. A la desesperada, es prepara una invasió.

El major William Cage, degradat a soldat ras per desertor, participa a primera línia en el desembarcament. No té experiència de combat i, un cop posa el peu a la platja, sota el colossal foc enemic (tot fa recordar el desembarcament de Normandia), és abatut de seguida. Però mentre agonitza, la substància de què estan fets els mimètics entra en el seu cos i, amb ella, el seu poder de repetició. Així doncs, Cage es converteix en un soldat molt valuós per al bàndol terrestre. 

La sergent Vrataski va patir la mateixa transformació en el passat i, per tant, tots dos, aplicant el seu talent per renéixer infinitament, uneixen forces contra l’enemic. El guió, molt ben elaborat, sap profitar l’enginy del punt de partida argumental, i Tom Cruise i Emily Blunt exhibeixen carisma i compenetració; ara bé, la pel·lícula acaba resultant massa frenètica, gairebé sense pausa, amb poca atenció cap als personatges i una direcció també massa vibrant de Doug Liman. La sensació final és la d’haver assistit a una experiència cinematogràfica intensa però més aviat superficial. 

BLACK BAG (2025)

 

2025. USA (Focus). Director: Steven Soderbergh. 94 minuts. Color. 

Guió: David Koepp. Fot: Peter Andrews (S.Soderbergh). Música: David Holmes.   

Michael Fasbender (George Woodhouse), Cate Blanchett (Kathryn St. Jean), Marisa Abela (Clarissa), Tom Burke (Freddie Smalls), Naomie Harris (Zoe Vaughan), Regé-Jean Page (James Stokes), Pierce Brosnan (Arthur Stieglitz).    

Exaltació matrimonial

Als membres dels serveis d’intel·lència -espies sobre el terreny o simples agents d’oficina- els costa molt establir relacions sentimentals consistents i duradores, perquè viuen en una bombolla de mentides i secrets. Així ho explica Clarissa, analista d’imatges procedents de satèl·lits: “When you can lie about everything, when you can deny everything, how do you tell the truth about anything?” Tothom s’acaba entenent amb tothom i tothom acaba enganyant l'altre i sent enganyat. Això fa mal, i si en un sopar algú elabora un plat amb una substància desinhibidora que fa xerrar més del compte, és possible que algú -la mateixa Clarissa, de fet-, enduta per un atac de ràbia incontrolable, clavi un ganivet a la mà de l’infidel -en aquest cas, en Freddie. Poca calma vital, doncs, i molta frustració es palpa en les fredes estances dels serveis d’intel·ligència. La psicòloga de l’MI6, Zoe Vaughan, no té pas poca feina, també per a ella mateixa. La seva relació amb James va pel pedregar.  

Hi ha, però, un parell d’agents afortunats: George Woodhouse i Kathryn St. Jean, que formen un llarg i molt sòlid matrimoni. Amb enveja infinita els contemplen Clarissa -incondicional admiradora de George- Freddie, Zoe i James; i no és poca la seva alegria quan apareix un incident que pot destruir aquesta solidesa. L’incident no és pas menor: algú de l’MI6 ha venut un dispositiu molt perillós, Lazarus, que pot provocar una catàstrofe nuclear, als russos. El cerebral George Woodhouse, fi analista, l’home que té com a lema “I don’t like liars”, l’home que fins i tot va arribar a delatar el seu propi pare, espia també, per mentider i traïdor, és l’encarregat de descobrir el talp, l’agent que ha venut Lazarus.

Hi ha cinc possibles traïdors: Freddie, Zoe, James, Clarissa i, sí, Kathryn, l’esposa d’en George. El sopar desinhibidor és animat i salvatge, però no resol gran cosa. En dies posteriors, tota pista apunta a Kathryn, que ha fet viatges secrets a Viena, qui sap si per vendre el Lazarus; un compte corrent secret sembla que confirmaria el cobrament. George sospita, però creu en la seva dona, i si el que ella amaga a la “bossa negra” -allà on es guarden els secrets inconfessables, la informació que no es pot compartir- és indefensable, ell farà el que calgui per salvar-la, el que calgui. Però també podria ser que algú conspiri contra ella, o contra tos dos.

Aquesta és una magnífica pel·lícula d’espies, breu i intensa, poc viatgera, defensora de la fidelitat matrimonial (tota una benvinguda novetat), amb personatges ben treballats i converses esmolades. La trama és una mica  enrevessada -el gènere d’espies és així- però comprensible al final. Els dos sopars que l’emmarquen són memorables. El director Steven Soderbergh, extraviat durant anys, ha tornat en forma. Michael Fassbender, esplèndid, domina la pel·lícula amb la seva mirada de fredor analítica que s’esquerda, de tant en tant, quan veu el seu matrimoni en perill. Apareix breument Pierce Brosnan, imposant la seva autoritat. És qui es troba més amunt en la cadena de comandament, i per tant, el més despietat. “Feet first” (“amb els peus per davant”) contesta gèlid quan li suggereixen una dimissió imminent.     

BED OF ROSES (1933)

 

1933. USA (RKO). Director: Gregory La Cava. 70 minuts. B/N (14 de juiol)

Guió: W.Tuchock, G.L., E.Thackrey. Fot: Charles Rosher. Música: Max Steiner.

Constance Bennet (Lorry Evans), Joel McCrea (Dan), John Halliday (Stephen Paige), Pert Kelton (Minnie Brown).

Noies de moral relaxada

Noies tan desinhibides i de moral tan relaxada com les dues que hi ha en aquest film, Lorry i Minnie, ja no es veurien més en el cinema americà a partir de l’1 de juliol de 1934, data exacta en què el codi Hays, ja existent, es va començar a aplicar de manera estricta. Lorry i Minnie, a l’inici, surten d’una presó de Louisiana amb la desimboltura pròpia de qui sovinteja aquests establiments des de fa temps. Quan la directora de la presó li vol fer un sermonet de comiat, Lorry, llenguallarga com és, li talla les ales: “Save your wind, save your wind, you might want to go sailing sometime.”

Lorry i Minnie embarquen en un vapor del Mississipi, hi troben dos passerells amb calés, els emborratxen i els roben. La cosa no acaba bé, perquè es presenta el capità, que acusa Lorry de lladregota, i la noia no té més remei que saltar per la borda. És una nit fosca i boirosa. Una barca que transporta cotó recull la remullada i escurada Lorry. El capità de la barca, Dan, de seguida veu que la noia té caràcter, i no li desagrada: “I like a woman with some spunk”. La tracta bé, li deixa la seva cabina per dormir, i Lorry li torna el favor… robant-li  diners i desapareixent de bon matí.

El següent episodi de la nostra protagonista és molt sorprenent. A Nova Orleans, fent-se passar per periodista, se’n va a entrevistar un peix gros de la indústria editorial, l’emborratxa, se’n van a casa del peix gros a passar-hi la nit, i al matí, Lorry li fa xantantge: o la instal·la com a mantinguda en un bonic apartament o ho explicarà tot. Lorry guanya. D’aquí ve el títol. Quan li preguntin com li va la nova “feina” –“Is it a good job?”-, ella respondrà que és una feina celestial, és a dit, un llit de roses –“Bed of roses”.

Ah, però a la vida, sense amor, no hi ha felicitat possible, ni vivint en un llit de roses…. Lorry torna a la barcassa per tornar a Dan els diners robats i de seguida sorgeix alguna cosa entre ells o, més ben dit, ressorgeix, i ja serà imparable, més enllà d’opinions diverses sobre la vida o la moral… Constance Bennett, fabulosa en el vici o en la redempció, brilla en totes les seqüències. L’acompanya molt bé Joel McCrea, impecable en la calma i en el desassossec amorós.   

DERNIER DOMICILE CONNU (1970)

 

1970. França. Guionista i director: José Giovanni. 105 minuts. Color.

Novel·la: The Last Known Address, de Joseph Harrington (1965).

Fotografia: Étienne Becker. Música: François de Roubaix.

Lino Ventura (Inspector Marceau Léonetti), Marlène Jobert (Jeanne Dumas), Philippe March (Roger Martin), Michel Costantin (Greg).  

Massa tard

Marceau Léonetti, condecorat policia parisenc de la Brigada Criminal, dur i eficaç, veu com és exiliat a una polsosa comissaria de barri per un incident amb un jove conductor borratxo, fill d’un advocat molt poderós. Poca cosa ha de fer allà Léonetti en principi, però aviat li assignen una feina peculiar: detenir els pertorbats sexuals que van al cinema a assetjar noies. Una auxiliar de policia, jove i animosa, Jeanne Dumas, s’ha presentat voluntària per fer d’esquer. Pel que sembla, a París els maníacs eren multitud, perquè n’enxampen un munt in fraganti. La feina, per a la pobra Jeanne, és realment desagradable, però és una policia vocacional i va aguantant.     

Convertits ja en una eficaç parella policial, a Marceau Léonetti i Jeanne Dumas els encarreguen una tasca més difícil: trobar Frank Martin, escàpol des de fa tres anys. Comptable d’uns gàngsters, Martin és el testimoni clau d’un judici que s’ha de celebrar d’aquí a set dies. A contrarellotge, doncs, han de treballar Marceau i Jeanne, incansables recorrent París, ell amb la clàssica gavardina beix, ella sempre amb faldilla curta, molt de l’època. Un carismàtic tema musical de François de Troubais, també molt de l’època, els acompanya quan van carrer amunt i avall, entrant aquí i allà.     

L'única pista que tenen és la darrera adreça coneguda de Roger Martin (d’aquí el títol de la novel·la i del film). En tenen prou. Pels mobles dedueixen l’existència d’una filla i, a partir d’aquí van estirant el fil. La pel·lícula és d’estil realista, molt convincent. Lino Ventura, sempre excel·lent, i Marlène Jobert deixen un gran record en l’espectador. Léonetti, que arrossega una cruel tragèdia familiar des de fa molts anys, revifa amb el caliu que li transmet Jeanne Dumas. Un esbós de relació sentimental s’entreveu.

   Només un esbós. El final és cruel. Frank Martin declara al judici, però just després, passejant pel parc amb la seva filla, mor apunyalat. No ho suporta, Jeanne Dumas. Tota la feina feta només ha servit perquè Martin morís i una nena s’hagi quedat sense pare. Jeanne ha decidit abandonar la policia. Mira en Léonetti als ulls, com interrrogant-lo sobre el seu futur, sobre ells dos. “Moi je crois que, de toute façon, c’est un peu tard”, és tot el que diu ell –“De totes maneres, és massa tard”- resignadament. Jeanne s’allunya, Marceau es queda sol, ja per sempre.