LE DISCOURS (2020)

 

2020. França. Guionista i director: Laurent Tirard. 87 min. Color. /BO: $2’7M/

Novel·la: Le Discours, de Fabrice Caro (2018). Fotografia: Emmanuel Soyer.

Música: Mathieu Lamboley. 

Benjamin Lavernhe (Adrien), Sara Giraudeau (Sonia), Julia Piaton (Sophie), Kyan Khojandi (Ludo)   

La pausa inesperada

“J’ai besoin d’une pause”, diu lànguidament Sonia, sense esma, arribant a casa, i el seu xicot, el simpàtic Adrien, ja li fa un lloc al sofà, perquè descansi. Però no, la pausa que tant necessita Sonia no requereix un sofà sinó que Adrien desaparegui de la seva vida durant un temps. S’alarma Adrien, intenta retenir-la, però ella se’n va.

Amb aquest entonat inici comença aquesta bona comèdia francesa, d’estil costumista, amb poques novetats a nivell argumental però amb un recurs que li imprimeix caràcter. Es tracta del trencament de la quarta paret, és a dir, amb el protagonista mirant i parlant a la càmera, a l’espectador, de manera molt sovintejada. És un recurs perillós, perquè pot destruir la màgia de la ficció, però que aquí funciona prou bé -tot i que a vegades cansa- gràcies al gran talent interpretatiu de Benjamin Lavernhe, el protagonista absolut del film, reconegut actor de la Comédie Française.

El film, a nivell visual, sap ser imaginatiu i no se sotmet a la tirania del realisme. Per exemple, quan Adrien sospita que la causa de l’abandonament de Sonia és la fascinació que la noia sent per Romain, malencònic guitarrista que ha aparegut en festes diverses, veiem el tal Romain, amb la maleïda guitarra, al llit, entre Adrien i Sonia. És enginyosa, doncs, la pel·lícula i força divertida, si bé potser hi ha un excés d’escenes familiars, amb la mare, el pare, la germana i el futur cunyat, que és qui demana a Adrien que faci el discurs el dia del casament. El grup té gràcia, però totes les masses piquen.

És impossible, tot i la inventiva desplegada, no acabar pensant que es tracta d’una pel·lícula molt agradable de veure, però menor.

OPERATION MINCEMEAT (2012)

 

2021. UK, USA. Director: John Madden. 121 minuts. Color.

Guionista: Michelle Ashford. Fot: Sebastian Blenkov. Música: Thomas Newman.  

Colin Firth (Ewen Montagu), Matthew Macfadyen (Charles Cholmondeley), Kelly Macdonald (Jean Leslie), Penelope Wilton (Hester Leggett), Johnny Flynn (Ian Fleming).     

Mentides i suspicàcies

L’Operació Carn Picada va ser un engany magistral que la intel·ligència britànica va elaborar per fer creure als alemanys que, l’estiu de 1944, la invasió del sud d’Europa començaria per Grècia i no per Sicília, que és on estava previst. Tot consistia en llançar un cadàver al mar, a Gibraltar; el cos d’un fals Major William Martin dels Royals Marines, amb tot de documents sobre la suposava invasió de Grècia. Les autoritats espanyoles havien de recollir el cadàver i passar els papers als alemanys. Tot es va produir com estava previst, Berlin es va empassar l’ham sencer i el 10 de juliol de 1944 els Aliats van poder iniciar la invasió de Sicília amb relativa comoditat.

Aquesta pel·lícula és bona, sòlida, precisa i de molt bona factura. El repartiment és impecable, amb Colin Firth o Matthew Macfadyen comandant les operacions en un interessant clima cordial però amb una bona dosi de suspicàcies mútues. La guionista, pensant segurament que el film resultaria una mica eixut i previsible si només es dedicava al tema en qüestió, s’inventa una història d’amor a tres bandes entre la jove Jean Leslie, el madur Ewan Montagu -casat però distanciat de la seva dona- i el menys madur i solter Cholmondeley. Però Colin Firth, vellot i pansit, és massa gran per a tals afers i la cosa grinyola. El derrotat Macfadyen posa mala cara i nosaltres, els espectadors, també. 

Potser perquè en aquell departament dels serveis d’intel·ligència britànics hi havia molts escriptors, el film gasta un nivell literari massa alt -poc natural, de fet- tant en la narració -adjudicada a Ian Fleming, autor de les novel·les de James Bond– com en els diàlegs. Un exemple: “This war is a wilderness of mirrors in which the truth is protected by a bodyguard of lies”. 

BELFAST (2021)

 

2021. UK. Guionista i director: Kenneth Branagh. 97 minuts. B/N  

Fotografia: Haris Zambarloukos. Música: Van Morrison.

Jude Hill (Buddy), Caitriona Balfe (Ma), Jamie Dornan (Pa), Judi Dench (Granny), Ciarán Hinds (Pop).   

Nen bufonet

Pàgines viscudes aspiren a ser les imatges d’aquesta pel·lícula, perquè Kenneth Branagh, nascut a Belfast el 1960, rememora l’any precís, el 1969, en què la seva família va abandonar la ciutat, per fugir dels disturbis entre catòlics i protestants que encenien els carrers. El problema és que les pàgines viscudes no ho semblen gaire, perquè Branagh no és l’home modest i aplomat que aquest projecte requeria. Amant de l’espectacle com és, ho supedita tot a la pirotècnia. Quan l’ater ego de Branagh, el petit Buddy de nou anys, participa, empès per una seva cosina, en el saqueig multitudinari i violent d’una botiga catòlica i s’enduu a casa, com a trofeu de caça, un detergent ecològic, la mare del sagalet -que detesta, com el seu marit, tot acte de violència i en fuig a l’instant -no fa altra cosa que agafar el nen i la cosina i córrer cap a la botiga -encara en ple saqueig- per tornar el detergent en qüestió a la prestatgeria. Una absurditat.

Això només és una seqüència, dirà algú. Però hi ha més coses que no funcionen a Belfast, començant per aquesta llepada fotografia en blanc i negre, que sembla d’anunci de colònia o de videoclip. El nen protagonista, tan bufonet,  és un nen de telefilm de sobretaula, tan simpàtic amb els avis, tan enamoradet d’una nena de la classe, tan conversador sobre aquest amor infantil, tan embadalit mirant els seus pares ballant com uns professionals en una festa al carrer o en el funeral de l’avi...

Com a director, Branagh comença apoteòsic, amb un doble travelling circular al voltant d’en Buddy quan el nen simplement contempla uns manifestants ferotges al fons del carrer. També hi ha angles rebuscats a dojo. L’edat no és un grau en el cas de Branagh. Per cert, hi ha alguns moments en color: la pel·lícula que veu la família al cinema i també -això és més delirant- una obra de teatre. En fi, el film, a part de tot això, és correcte i poca cosa més. En Buddy té un germà gran, però el guió l’oblida del tot.    

Acabem amb un bon monòleg sobre els irlandesos fora d’Irlanda: “The Irish were born for leaving. Otherwise, the rest of the world would have no pubs. It just needs half of us to stay, so the other half can get sentimental about the ones that went.”

OPPENHEIMER (2023)

 

2023. USA, UK. Guió i direcció: Christopher Nolan. 180 minuts. Color.

Llibre: American Prometheus, de Kai Bird i Martin J. Sherwin (2005).

Fotografia: Hoyte van Hoytema. Música: Ludwig Göransson.

Cillian Murphy (J. Robert Oppenheimer), Emily Blunt (Kitty), Matt Damon (Gen. Groves), Robert Downey Jr. (Lewis Strauss), Florence Pugh (Jean Tatlock), Josh Harnett (Ernest Lawrence), Kenneth Branagh (Niels Bohr).    

Feinada colossal

Oppenheimer, gran pel·lícula, ambiciós retrat d’un home i d’una època, dura tres hores però no s’atura mai. Hi ha moltes coses per explicar, molta gent per conèixer, molts detalls que no es poden passar per alt. David Lean, home que dominava aquests metratges, hauria estat capaç d’alternar la necessària agilitat narrativa amb moments de pausa, de calma, en què es revela allò inefable que la pressa no pot revelar. Chistopher Nolan, però, opta per cavalcar sense descans, amb seqüències curtes que van al gra i que realment s’encadenen a la perfecció. Potser, però, es perd alguna cosa. No sabria dir, per exemple, quina és la millor seqüència de la pel·lícula. No n’hi ha cap de deixi un record inoblidable. Són massa breus per deixar un pòsit que perduri. Goso dir, per tant, que al film li falta certa grandesa cinematogràfica. En qualsevol cas, el tot impressiona.

La pel·lícula comença brillantment amb els anys de formació de Robert J. Oppenheimer, amb un interessant periple europeu, i s’endinsa amb convicció en el Projecte Manhattan, a Los Alamos. Hi ha moltes cares conegudes, que ajuden a no perdre’s enmig de tants personatges. És una llàstima, però, que aparegui Kenneth Branagh -tan britànic i tan “poirot”- fent del físic danès Niels Bohr, perquè no ens els creiem (no hi havia cap actor centreeuropeu disponible?). Les dues primeres hores de pel·lícula semblen justes i necessàries, però la tercera deixa una empremta diferent. No és pas dolenta, no sobra pas, però dedicar tant temps a un doble interrogatori -l’audiència de seguretat d’Oppenheimer i l’audiència de confirmació del Senat a Lewis Strauss- sembla excessiu. Acabada la guerra, llançades les bombes al Japó, la sensació d’anticlimax és inevitable. Robert Downey Jr., encara que està molt bé com a Lewis Strauss, surt massa.   

En qualsevol cas, Cillian Murphy, inoblidable, aguanta de meravella la pel·lícula damunt les seves espatlles. L’actor, convençut amb raó que fa el paper de la seva vida, transmet amb un magnetisme únic l’ambigua personalitat d’Oppenheimer, l’home que s’horroritza de la seva creació però que alhora n’està orgullós. En el terreny sentimental, però, no fa gaire bona parella ni amb Florence Pugh, que és Jean Tatlock, la seva pertorbada amant, ni amb Emily Blunt, la seva eixuta muller Kitty, i potser ja ha de ser així. Destaquem el diàleg inicial amb Kitty: “Are you married?”, li pregunta Oppenheimer; “Not very much”, respon ella. En el cas de Jean Tatlock, Christopher Nolan es permet algunes extravagàncies visuals que causen més perplexitat que altra cosa, perquè no s’adiuen amb la resta de pel·lícula. Però tenint en compte la feinada colossal del projecte, sembla de mal gust criticar-lo.

LAKEWOOD (2022)

 

2022. USA, Canadà. Director: Phillip Noyce. 84 minuts. Color. 

Guió: Chris Sparling. Fotografia: John Brawley. Música: Fil Eisler. 

Naomi Watts (Amy Carr).   

Títols: The Desperate Hour (USA); Lakewood (UK, Índia, Espanya).

El mòbil impertinent

Corre Naomi Watts al llarg de gairebé tota aquesta pel·lícula, corre fins a l’esgotament, corre desesperada a través d’un bonic bosc tardorenc bellament fotografiat des de tots els angles possibles. Naomi és Amy Carr, vídua recent, mare de dos fills, amb el gran, de nom Noah, exercint d’adolescent trasbalsat i malcarat. La mare, de bon matí, intenta que el noi es llevi per anar a l’institut i després se’n va a córrer pel bosc... amb el mòbil. Ah, el mòbil! Sense ell, no hi hauria pel·lícula, perquè Amy, al llarg de la maratoniana travessa forestal, no viu una merescuda hora de calma espiritual sinó una experiència absolutament estressant. Les notícies són terrorífiques: hi ha un tiroteig a l’institut del seu fill, en Noah hi ha anat (per culpa seva!); potser és ell mateix el tirador... o potser no. La tensió és màxima, però no veiem mai l’institut. Es fa una mica estrany, gairebé ens fa dubtar de la seva existència. No cal dir que és una mica exagerat que la dona pugui fer tantes coses amb un simple mòbil. Descobrir qui és el pertorbat tirador i acabar-hi parlant, per exemple, sembla excessiu, francament.

La pel·lícula és extremadament minimalista, una mica massa, però la tensió és imparable i l’espectador necessita saber què passa al final. Ara bé, amb una altra actriu en el paper de la mare coratjosa i maratoniana, potser m’hauria plantejat la retirada. Però amb Naomi Watts a la pantalla i patint com pateix, l’abandonament ni es contempla. 

LE MONDE D'HIER (2022)

 

2022. França. Director: Diastème. 89 minuts. Color.

Guió: D., Fabrice Lhomme. Fotografia: P.Guilbert. Música: Valentine Duteil.    

Léa Drucker (Élisabeth de Raincy),  Denis Podalydès (Franck L’Herbier), Benjamin Biolay (Didier Jansen), Alban Lenoir (Patrick).     

A mig camí

Promet molt aquest film francès d’intriga política, però ofereix poca cosa i acaba convertit en un simple esbós. És bo ser subtil, però és decebedor quedar-se a mig camí. La situació inicial és molt interessant. La presidenta de França, Élisabeth de Raincy (un nom adequadament aristocràtic per a la república més monàrquica del món), acaba el seu mandat i, encara que tot sembla indicar que el seu succesor serà Luc Gaucher, candidat gris però correcte, a darrera hora arriben notícies alarmants. El tal Gaucher ha tingut relacions perilloses amb algun àrab poderós, el tema sortirà a la llum ben aviat, Gaucher caurà en picat a les enquestes… i el pròxim president de França serà, de manera inevitable, el cantidat ultradretà François Willem (un cognom oportunament germànic, per cert).

La pel·lícula és convincent dramàticament parlant: hi ha bons diàlegs de la Presidenta amb el Secretari General de l’Elisi -un home molt fidel, gairebé un enamorat- o amb el Primer Ministre Didier Jansen. El moment és trascendental:  si França cau tot Europa pot caure després en mans de l'extrema dreta. (El títol del film fa referència al darrer llibre d’Stefan Zweig, El món d’ahir, establint semblances entre l’Europa dels anys trenta i la contemporània). Què cal fer? ¿Deixar que Willem arribi a la presidència o, actuant fora de la llei, “interceptar-lo” abans que arribi al poder? El debat s’allarga, potser més del compte, la tensió s’incrementa, els crits apareixen, l’home fidel és despatxat… i la conclusió no arriba fins al final, quan la Presidenta ordena, a cau d’orella del seu guardaespatlles de confiança, que entri en acció.

I aquí s’acaba la pel·lícula. És frustrant, perquè, com deia abans, això és quedar-se a mig camí de la història.  És una llàstima, perquè el film tenia un bon estil, també a nivell visual, amb una encertada ambientació en un Palau de l’Elisi fred i ombrívol com un mausoleu, amb un guarda a cada passadís.  

HARPER (1966)

 

1966. USA (Warner Bros). Director: Jack Smight. 121 minuts. Color.

Guió: William Goldman. Novel·la: The Moving Target, de Ross Macdonald (1949).

Paul Newman (Lew Harper), Lauren Bacall (Mrs. Sampson), Robert Wagner (Allan Taggert), Julie Harris (Betty Fraley), Janet Leigh (Susan Harper), Arthur Hill (Albert Graves), Pamela Tiffin (Miranda), Shelley Winters (Fay Estabrook).  

L’ombra de Lew Archer

El detectiu Lew Archer de Ross Macdonald es va convertir en Lew Harper en aquesta versió de The Moving Target (1949), primera novel·la del cicle Archer. No és gens fàcil adaptar, Ross Macdonald. ¿Com es traslladen al cinema les seves originals pinzellades descriptives o aquelles frases que perfilen a l’instant un personatge? Un brillant estil literari necessita trobar un estil cinematogràfic paral·lel. Calia un gran director, no un Jack Smight qualsevol. El film compleix  bé amb la complicada trama i amb la brillantor dels diàlegs, però és incapaç d’arribar a l’àcid retrat social o al penetrant dibuix psicològic de Macdonald.

Passem a l’argument. Lew Harper, gràcies a la recomanació del seu amic advocat Albert Graves, investiga la desaparició de Henry Sampson, un milionari alcoholitzat. La senyora Sampson paga el detectiu però no sembla afectada pel cas. La filla del desaparegut, Miranda, despreocupada i lasciva, balla sobre el trampolí de la piscina per atreure l’atenció del pilot personal del seu pare, Allan Taggert. Però aquest prefereix redimir una cantant de jazz, de nom Betty Fraley, drogaaddicta. Completen la vistosa galeria de personatges Fay Estabrook, actriu en decadència aficionada a l’astrologia i a l’alcohol, i el seu pèrfid marit, Dwight Troy. La desaparició es converteix aviat en un segrest, i el to humorístic inicial -amb un Newman massa deixat anar- es tenyeix de sordidesa, nocturnitat i moments de gran violència. A part del cas, el film s’endinsa, amb escassa fortuna, en la vida personal de Lew Harper. Hi ha una senyora Harper, Susan, un divorci en marxa i, inesperadament, una última nit de caliu matrimonial. Harper, però, està condemnat a la solitud.

 Diu ella: “Do you hear me, Lew? I don’t love you. And you can get shot in some stinking alley and I’ll be a little sorry, sure, but that’s all! Just a little sorry”. El film agafa entitat criminal a la segona hora i acaba de manera molt convincent. De la lleugera primera part destaca una escena en un bungalow en què Miranda, ajaguda sensualment al llit, fa proposicions a Harper per provocar la gelosia d’Alan; quan el detectiu, davant de tanta insistència, accepta i tanca el llum, la noia, espantada, salta del llit.

Però les millors seqüències arriben al tram final, quan el to s’endureix, el cas es va resolent i gairebé tothom resulta que és culpable. Paul Newman, que ja s’ha posat seriós, es fica a la gola del llop i en surt escaldat. Rep una pallissa a la muntanya, on hi ha un temple que en realitat és un cau d’immigració il·legal, i encara rep més just després, en una baralla brutal en un magatzem de ferralla. Tot i la inferioritat física, se’n surt i va a desemmascarar els culpables. Són elèctrics els tiroteigs en què moren Taggert i Troy. Després només queden Harper i Albert, l’home a qui un petó de Miranda ha fet cometre un assassinat. Hi ha una conversa al cotxe sobre l’amistat i la veritat. Albert apunta Harper amb una pistola però no pot disparar. Obre els braços Harper, amb gest de desil·lusió (la imatge es congela). Desil·lusió pel món, per la gent i per tot. Això sí que és pur Ross Macdonald. 

BEAST (2022)

 

2022. USA, Islàndia, Sud-àfrica. Director: Baltasar Kormákur. 93 min. Color.

Guió: Ryan Engle, Jaime Primak Sullivan. Fot: P. Rousselot. Música: S.Price.     

Idris Elba (Dr. Nate Samuels), Iyana Halley (Meredith), Leah Sava Jeffries (Norah), Sharlto Copley (Martin Battles),     

L’esplendor de l’aventura modesta

El doctor Nate Samuels, de Nova York, arriba a Sud-àfrica amb les seves dues filles per refer-se de la mort recent de la seva dona, d’origen sud-africà. L’home, com és de rigor en aquests temps actuals, no va estar a l’altura de les circumstàncies en aquell tràgic període i se sent abatut. Ho expressa de manera  brillant: “I know that death walked up the steps to where my kids and my wife were sleeping, knocked on the door, and guess what? I wasn’t home”.

A la Reserva Mopani els acull un antic amic, l’indòmit Martin Battles, incansable lluitador contra els caçadors furtius. No hi ha res millor que una volteta per la reserva contemplant animals per refer els ànims i elevar l’esperit. El problema és que hi ha un lleó solitari per la zona, un lleó que es va quedar sense el seu clan per culpa dels furtius i ara s’ha convertit en un devorahomes.  Tribus senceres ha assassinat. Els Samuels i Martin Battles aviat veuen la seva tranquil·la excursió trasformada en una experiència terrorífica.

Aquesta pel·lícula és notable, per la llum i el color, per l’autenticitat del paisatge i per la tensió extrema de l’aventura que viuen els protagonistes. Els lleons, és clar, són digitals, però exceptuant alguna visible vacil·lació de mida en el devorahomes, tots són prou creïbles (fins a cert punt, és clar). Les dues filles fan alguna bestiesa, però en general no fan beneiteries ni heroïcitats que no pertoquin. És immillorable la participació de l’actor sud-africà Sharlto Copley, amb l’aplom de l’home que ho ha viscut tot. Idris Elba potser se sent eclipsat i al final es baralla contra el devorahomes cos a cos, i ja és un pèl massa.

En qualsevol cas, i més enllà d’alguns moments inversemblants, aquest és un film admirable, breu i concís, ben executat i bonic de veure. Ressuscita un dels gèneres més agradables de la històra del cinema -el film d’aventures de sèrie B- i ho fa amb tota solvència. El director islandès Baltasar Kormákur ha millorat força des d’Everest (2015).        

LES TROIS MOUSQUETAIRES: D'ARTAGNAN (2023)

 

2023. França, Alemanya, Esp., Bèl. Director: Martin Bourboulon. 121 min. Col.

Guió: Alexandre de La Patellière, Matthieu Delaporte. Novel·la: Les Trois Mousquetaires, d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet (1844).

Fotografia: Nicolas Bolduc. Música: Guillaume Roussel.    

François Civil (D’Artagnan), Vincent Cassel (Athos), Eva Green (Milady de Winter), Romain Duris (Aramis), Pio Marmaï (Porthos), Louis Garrel (Lluís XIII), Lyna Khoudri (Constance), Vicky Krieps (Anna d’Àustria), Éric Ruf (cardenal Richelieu).

Ombrívols mosqueters

Els alegres i coloristes mosqueters d’altres versions són introbables aquí, perquè els heroics personatges d’Alexandre Dumas (i el seu incansable negre Auguste Maquet, no l’oblidéssim pas) es presenten en aquest notable film amb un aspecte descolorit, grisós i poc vistós. De fet, brutegen i tot; sembla que no hagin vist una banyera en sa vida. El realisme brut, doncs, s’imposa, i ho fa amb tal claredat que també afecta al temps: no hi ha ni un sol dia clar, lluminós, assolellat en tota la pel·lícula. Realment es constata que són temps ennuvolats per a França. La corona del rei Lluís XIII, catòlic, perilla, per l’embat dels protestants de La Rochelle, aliats de la pèrfida Anglaterra, i per un enemic interior: el poderós i maquiavèlic cardenal Richelieu (molt maltractat per Dumas, per cert).

Un dels mèrits del film és, justament, que sap endinsar-se més que altres versions en els afers polítics, d’alta volada, que l’emmarquen. Hi ha aventura i acció, és clar, però la lleugeresa es descarta. Quan el gascó D’Artagnan, aspirant a mosqueter, es presenta a París, per exemple, i el primer dia ja “aconsegueix” tenir tres duels consecutius amb Athos, Porthos i Aramis, tota altra versió aprofita l’ocasió per fer una llarga seqüència lleugera i riallera; aquesta, en canvi, se salta els duels i passa de seguida a una molt ferotge batalla entre els mosqueters i els soldats de Richelieu.  

La pel·lícula, ben plantejada, monumental, rigorosa i fosquívola, destaca en les escenes de la cort, amb tenses converses entre el rei (excel·lent Louis Garrel) i la reina, però flaqueja en un punt essencial: D’Artagnan. No és poca cosa, és clar, perquè és el protagonista. François Civil, tou, sense mirada ni actitud, no deixa la menor empremta com a D’Artagnan, i el film se’n ressenteix. La seva història d’amor amb Constance fa pena de veure (l’actriu és pèssima, també).  Per sort, Eva Green com a Milady de Winter, l’espia del cardenal, i Vincent Cassel com a Athos, el mosqueter condemnat a mort, eleven el nivell i encenen la pantalla. N’esperem grans coses a la segona part del film, quan tot quedi al descobert i tot esclati (Les Trois Mousquetaires: Milady, que s’estrenarà a finals d’aquest mateix any).

El director Martin Bourbolon no és un geni, però té alguns moments bons, en especial en la seqüència en què la reina i el duc de Buckingham, enganyats per Milady, són sorpresos pels homes de Richelieu. Hi ha un exercici de fora de camp antològic. També cal esmentar una formidable cavalcada vora els espadats de Dover, que acaba de manera sorprenent. En el cantó negatiu, hem de lamentar una el·lipsi excessiva, quan D’Artagnan, ferit per Milady, trontolla per les teulades de la mansió i, tot seguit, com si res, es presenta a la pensió on fa estada (i li demana a Constance que li cusi la ferida, i ella, en comptes de dir-li que vagi al metge, ho fa, com si ho fes cada dia!).

65 (2023)

 

2023. USA. Guió i direcció: Scott Beck i Bryan Woods.  93 minuts. Color.

Fotografia: Salvatore Totino. Música: Chris Bacon.    

Adam Driver (Mills), Ariana Greenblatt (Koa), Chloe Coleman (Nevine).     

El dia final

Fa 65 milions d’anys els dinosaures van tenir un mal dia, pel que sembla: un meteorit enorme va impactar contra la Terra i, entre altres coses, els va extingir. El dia abans de tal catàstrofe, però, una nau extraviada procecent d’un planeta tecnològicament avançat, de nom Somaris, va fer un aterratge forçós al nostre planeta. Tothom a bord mor excepte el pilot, Mills, i una noieta que es diu Koa. Això és molt oportú per a Mills, perquè ell té a Somaris una filla amb greus problemes de salut i ara, ves per on, ja té un recanvi a mà. Aquestes coses fan una mica de pena, francament. Com a mínim, Mills i Koa tenen problemes per comunicar-se, perquè parlen idiomes diferents i, a més, l’aparell traductor està espatllat.

La pel·lícula, amb argument mínim, consisteix simplement en el periple que fan Mills i Koa des del coet atrotinat fins a una càpsula de salvament que ha sortit disparada del mateix coet i que es troba, ara, dalt d’una muntanya, a uns quilòmetres de distància. El film és fosc, nocturn i poc entretingut. Apareix, de tant en tant, algun dinosaure per fer passar l’estona, però, com és natural, es reserva l’aparició del Tyrannosaurus Rex per al tram final. Algunes heroïcitats excessives de la nena en qüestió arruïnen el desenllaç (ara, a les femelles, per més jovenetes que siguin, el valor no se’ls suposa, el tenen sí o sí). El millor del film arriba al darrer pla, quan la càpsula s’eleva cap al cel mentre cauen a dojo els meteorits -i, sobretot, el gran meteorit- que destruirà per sempre els grans rèptils que dominaven la Terra.     

AVATAR: THE WAY OF WATER (2022)

 

2022. USA. Director: James Cameron. 192 minuts. Color. 

Guió: J.C., R.Jaffa, A.Silver. Fot: Russell Carpenter. Música: Simon Franglen. 

Sam Worthington (Jake Sully), Zoe Saldaña (Neytiri Sully), Stephen Lang (Cor. Miles), Sigourney Weaver (Kiri Sully), Kate Winslet (Ronal).      

Incomoditat

Aquest és, sens dubte, el millor documental que s’ha fet mai sobre algunes regions costaneres del planeta Pandora. La qualitat hipercristal·lina de la imatge arriba al súmmum quan la càmera s’endinsa en el món subaquàtic i ens mostra, en tot el seu esplendor -o, fins i tot, més enllà del seu esplendor natural- l’exhuberància infinita de la fauna i la flora pandoresca. James Cameron, de nou, ha expandit les fronteres de l’experiència cinematogràfica.

Dit això, però, hem de remarcar amb certa incomoditat que aquest film no és tan sols un documental. Resulta que també és un llargmetratge de ficció, la continuació de l’exitós Avatar de l’any 2009. Han passat setze anys des de la primera invasió humana de Pandora i Jake Sully -l’humà que va renegar de la humanitat- ara és únicament un na’vi (és a dir, un barrufet allargassat amb cua), cap d’un honorable clan forestal, els Omatikaya. Casat amb Neytiri, és pare de quatre fills. Els humans, venjatius de mena, ataquen, i Jake, per evitar posar en perill la tribu, fuig amb la família i, tots volant vistosament, arriben a la zona costanera on viu el també molt honorable clan Metkayina. Són tots com indis blaus, realment. La ciència-ficció és purament un vernís.

A Jake Sully li deuen importar un rave els Metkayina, perquè s’hi estableix ben de gust, sense por que vinguin els humans, encapçalats pel ferotge coronel Miles, i ho destrossin tot. La pel·lícula, d’èxit colossal, va ser criticada durament pel seu guió, i no m’estranya, perquè tot és de segona mà, més vist, suat i vell que l’anar a peu: els conflictes entre els adolescents reials dels dos clans, la història del noi i la balena (s’hi fa amic perquè li treu un clau!), la comunicació espiritual amb la naturalesa i els ancestres… Els diàlegs fan pena, especialment quan volen sonar profunds: “Water connects all things: life to death, darkness to light”.

En fi, les tres hores no s’acaben mai. El més paradoxal és que quan veus la part més documental, et preguntes què fas mirant aquesta pel·lícula, però quan arriba l’hora final -l’acció desfermada, les morts inesperades, els enfrontaments èpics, els salvaments al darrer moment, les picades d’ullet a Titanic (sí, hi són!)- és tot tan tronat, gastat i sofregit que acabes enyorant aquella badallant hora anterior contemplant la maleïda peixera.  

BARBIE (2023)

 

2023. USA (Warner). Directora: Greta Gerwig.  114 minuts. Color.

Guió: G.G., Noah Baumbach. Fot: Rodrigo Prieto. Música: M.Ronson, A.Wyatt.

Margot Robbie (Barbie), Ryan Gosling (Ken), America Ferrera (Gloria), Will Ferrell (CEO Mattel), Rhea Perlman (l’esperit de Ruth Handler).    

El pèrfid patriarcat

Fa pocs anys, en una pel·lícula com aquesta, amb una protagonista (la famosa nina Barbie) que transita entre el seu món particular (Barbieland) i el  món real, s’hauria inclòs una història d’amor, per donar caliu a tot plegat, perquè és cosa natural i perquè hauria facilitat el trasllat definitiu de la protagonista al món real, ja que la noia hauria comprovat del cert que s’hi poden viure experiències més trasbalsadores i satisfactòries que en aquell món rosat i plastificat de Barbieland. Ara, però, l’amor està en decadència i les heroïnes ja no s’enamoren (Disney refà tots els seus clàssics animats en aquest sentit). I no ho fan perquè han après que l’amor romàntic és “una construcció cultural edificada pel patriarcat per oprimir les dones”. Ah, el pèrfid patriarcat… La pel·lícula sermoneja a tort i a dret. És possible que fins i tot les espectadores més partidàries del missatge considerin que Greta Gerwig hauria d’haver estat més subtil.

Curiosament, el personatge principal no és gens interessant. No fa res, és passiu. Només es desconcerta pels pensaments negatius que l’assalten (no són d’ella, provenen de la persona que hi juga) i s’esgarrifa per l’estat de coses al món real. Ni tan sols agafa el comandament de les operacions quan arriba l’hora de restablir el matriarcat a Barbieland. Gerwig, al final de tot, espavila i fa que Barbie desitgi per fi alguna cosa: anar a viure al món real. Increïble, no era tan pèrfid el patriarcat? L’argument, al servei del missatge, té forats infinits.

La pel·lícula la salva Ken (magnífic Ryan Gosling), el centre emocional del film, el xicot que estima i no és estimat, l’home que no es pot desfer de la seva infelicitat. Ni la instauració momentània del patriarcat a Barbieland no el fa feliç. La frase és genial. Sense cavalls, el patriarcat no té interès: “To be honest, when I found out the patriarchy wasn’t about horses I lost interest.”  El número musical “I’m Just Ken”, molt ben cantat per Gosling, que aquí balla més bé que a La La Land (2016), és el millor moment del film. Després, tot decau.    

HOLLYWOODLAND (2006)

 

2006. USA. Director: Allen Coulter. 127 minuts. Color. /$16M/

Guió: Paul Bernbaum. Fotografia: Jonathan Freeman. Música: Marcelo Zarvos. 

Adrien Brody (Louis Simo), Diane Lane (Toni Mannix), Ben Affleck (George Reeves), Bob Hoskins (Eddie Mannix), Robin Tunney (Leonore Lemmon). 

El preu d’abandonar els rics i poderosos

George Reeves va ser un mediocre actor que es va fer famós als anys 50 interpretant a Superman en una sèrie de televisió. Encasellat, no va aconseguir més papers, i el 1959 es va suïcidar. O potser el van matar, perquè Reeves tenia relacions amb Toni, la dona d’Eddie Mannix, un capitost de la MGM; ara bé, Mannix no hauria actuat com a marit ofès, perquè el seu matrimoni era molt obert (ell s’entenia amb una japonesa i era pública la relació entre George i Toni), sinó just pel contrari, perquè Reeves havia abandonat Toni, deixant-la destrossada, per una jove cantant; o sigui, que Mannix, home amb connexions mafioses, hauria encarregat la mort de Reeves per fer feliç la seva dona. Entranyable. Aquesta pel·lícula, però, no gosa pas treure l’entrellat del cas i ofereix diverses versions de la mort del Superman televisiu. Al final, es decanta més aviat pel suïcidi.

En qualsevol cas, aquesta és una mostra molt entonada de cinema negre retro. És una pel·lícula estilitzada i elegant, com sol ser norma en el subgènere, però aquí l’ambientació d’època no ofega la història. Cal atorgar, doncs, un gran mèrit al director, Allen Coulter. Els actors hi ajuden molt: Ben Affleck fa el millor paper de la seva carrera com a George Reeves, potser perquè comprèn perfectament les frustracions professionals del personatge; Diane Lane, com a Toni Mannix, està tan brillant i emotiva com sempre; i només Adrien Brody, com a detectiu pelacanyes que investiga el cas, baixa el llistó, per sobreactuat. Hi ha massa metratge dedicat a ell, i aquest és taló de la pel·lícula.

En qualsevol cas, el film navega gairebé sempre a tota vela i damunt aigües cristal·lines. Quan els actors i els diàlegs són bons, s’aconsegueixen grans moments. Aquest magnífic diàleg n’és un exemple. Toni Mannix acaba de ser abandonada per George Reeves, que ara prefereix la companyia de Leonore Lemmon, una cantant de Nova York. Pel que es veu, la noia el fa sentir jove.   

George Reeves: She makes me feel young…

Toni Mannix: Have you seen yourself, George. Your face is going.

George: Don’t do this.

Toni: Here, your eyes, your hair, your stomach…

George: Stop it.

Toni: You think no one notices?

George: Toni, don’t do this.

Toni: But you’ve got your projects, haven’t you? You’re going to be a director. You’ll sit in your little canvas chair polishing your balls. “Thank God I got rid of that hag I had to crew. What was her name? The one who paid for everything! The one who bought me a fucking house!”

George: For God’s sake…

Toni: You want publicity? Youl’ll get it! I’ll say you’re a Red. And a faggot. A lush. Nobody can call that a lie. 

FRACTURE (2007)

 

2007. USA, Alemanya. Director: Gregory Hoblit. 113 minuts. Color.

Guió: Daniel Pyne (argument), Glenn Gers. Fotografia: Kramer Morgenthau.

Música: Mychael Danna, Jeff Danna.

Ryan Gosling (Willy Beachum), Anthony Hopkins (Ted Crawford), Rosamund Pike (Nikki Gardner), David Strathairn (fiscal Joe Lobruto), Bob Gunton (jutge Gardner), Cliff Curtis (detectiu Flores).  

L’ineludible imperatiu moral

Willy Beachum és un jove advocat de la fiscalia de Los Angeles amb un índex altíssim de condemnes aconseguides. És ambiciós, intel·ligent, llest (sol desfer-se dels casos que veu complicats de guanyar) i, si cal, una mica trampós i tot. Gràcies a una de les seves jugades, en què va enganyar un advocat de la firma Wooton, Sims & Crowley, aquest bufet l’acaba de contractar.  És així com funciona el món. Cert cinisme és obligatori per prosperar. Beachum ho sap i ho accepta amb naturalitat.

Ara bé, el seu cinisme és insignificant comparat al de Ted Crawford, un pervers enginyer aeronàutic que ha deixat en coma la seva dona, que tenia relacions extramatrimonials amb un policia, després de disparar contra ella a sang freda i a boca de canó. El cas sembla molt senzill i Beachum, amb el cap a la futura feina, no el prepara a consciència. És un greu error, perquè Crawford aprofita el garantisme del sistema judicial per derrotar el jove fiscal. En un primer moment s’havia declarat culpable, però després afirma que ho va fer coaccionat (pel policia que era amant de la seva dona). A més, no hi ha manera de trobar a la casa de Crawford l’arma del crim, i sense arma, no hi cap prova concloent. Beachum, furiós, ordena un escorcoll rere un altre: “No crec que a la pistola li hagin crescut unes potetes de pistola i hagi sortit caminant de la casa. Ha de ser aquí dins, en algun lloc. Trobeu-la!”(1). La recerca, però, és infructuosa.

Crawford és deixat en llibertat i Beachum, derrotat, queda en evidència. A Wooton, Sims & Crowley ja el volen fer fora –no els interessen els perdedors- però l’advocada Nikki Gardner aconsegueix que no ho facin. Enamorada com n’està, el vol retenir en el seu món elegant i luxós. Beachum, però, ja només pensa a fer justícia. Visita a l’hospital la dona de Crawford, que acaba morint. Crawford, ara, és un assassí, i és indecent que se n’hagi sortit. Beachum, ara, ja no és un cínic ambiciós, sinó un home guiat per un imperatiu moral que havia abandonat. La justícia ja no és un joc, és un deure. 

La trama és brillant, l’enfrontament entre el fiscal i l’assassí és intens i el gir final, un cop resolt l’enigma sobre l’arma del crim, és convincent i original. El director Gregory Hoblit lluita amb totes les seves forces perquè la pel·lícula no sembli un telefilm -la petita pantalla va plena de temes judicials- i surt victoriós, tot i que alguna vegada cau en certa ampul·lositat (¿calia fer un travelling circular?). Pel que fa als actors, Ryan Gosling, somnolent i antipàtic a l’inici, millora amb la “presa de consciència” i acaba en gran forma. D’altra banda, Anthony Hopkins, en un paper bigger-than-life fet a mida, és un espectacle en ell mateix (i no sé si aixo és del tot bo). En segona fila brillen la molt atractiva Rosamund Pike com a advocada high-class, i David Strathairn, com a fiscal en cap i brúixola moral de Ryan Gosling.

Una molt bona pel·lícula, doncs, amb alguns diàlegs afinats, com aquell en què la família liberal de Nikki Gardner, tots passats per Harvard, li retreuen a Beachum, de més baixa extracció social, que vulgui enriquir-se en un bufet elegant en comptes de treballar per Greenpeace. Beachum, sense immutar-se, replica que aquest tipus de comentaris sempre el fan els rics.  

(1) Willy Beachum: I don’t think the gun grew little gun legs and walked out of the house. It’s in here somewhere, find it.

DOUBT (2008)

 

2008. USA. Guionista i director: John Patrick Shanley. 104 minuts. Color.

Obra: Doubt: A Parable, de J.P.Shanley (2004). Música: Howard Shore.

Meryl Streep (Germana Aloysius), Philip Seymour Hoffman (Pare Brendan Flynn), Amy Adams (Germana James), Viola Davis (Mrs. Miller).

La llum i la virtut

A la Germana Aloysius, l’autoritària directora d’un col·legi catòlic del Bronx, a Nova York, no li agrada el Pare Brendan Flynn, capellà de la parròquia que també fa de mestre a l’escola. Arrufa el nas quan li observa alguns detalls que denoten esperit modern i feblesa de caràcter -fer servir bolígraf en lloc de ploma, dur les ungles llargues, posar-se tres terrossos de sucre al cafè- i el detesta, sobretot, perquè es fa massa el simpàtic amb els alumnes. Un sermó dominical del Pare Flynn sobre el dubte la fa estar encara més alerta: “El dubte pot ser un vincle tan poderós i nutritiu com la certesa. Quan ens sentim perduts, no estem sols.”(1) Aquesta apologia del dubte, pensa la Germana Aloysius, només pot significar que el Pare Flynn amaga alguna conducta tèrbola. Ordena a les seves subordinades que tinguin els ulls ben oberts. La Germana James no triga a revelar alguns fets: Miller, l’únic noi negre de l’escola, per qui el Pare Flynn té una especial predilecció (potser comprensible, per protegir-lo d’atacs), va tornar d’una visita a les estances privades del capellà amb l’alè alcoholitzat; i el Pare Flynn també va ser vist deixant una samarreta a la taquilla del noi. Amb aquestes dades, la Germana Aloysius es llança a l’atac per tal d’allunyar el Pare Flynn de l’escola, per la repugnància que li creen els possibles abusos però també per les seves abismals diferències de tarannà religiós. El Pare Flynn es defensa indignat i enèrgic. L’enfrontament és titànic, amb diàlegs magnífics. Enmig dels dos hi ha la tendra i bondadosa Germana James, que no pot creure que el Pare Flynn hagi fet res de dolent, però que alhora li esgarrifa la possibilitat i la simple ieda que aquestes coses puguin passar. La Germana Aloysius i el Pare Flynn lluiten per tenir-la al seu costat. El capellà, al jardí de l’escola, li diu aquestes paraules: “Hi ha gent que voldrà acabar amb la seva humanitat, Germana, que li dirà que la llum que hi ha en el seu cor és una feblesa. No s’ho cregui. És una vella tàctica de la gent cruel per matar la bondat en nom de la virtut”.(2)    

John Patrick Shanley, autor de l’obra de teatre i del guió, també va dirigir la pel·lícula, de manera molt eficient, sense filigranes, confiant en els actors i en els diàlegs. Hi podia confiar, perquè són formidables. Destaquen,  per exemple, un magnífic sermó dedicat a la Germans Aloysius, sobre els rumors que s’escampen de manera indecent; i, més encara, una llarga conversa entre la Germana Aloysius i la mare del nen suposadament abusat. La monja li revela les seves sospites, però la mare no se n’escandalitza gaire, i no vol pas saber si és cert o no, perquè el Pare Flynn és l’única persona amb qui el seu fill pot comptar (el noi, a qui el propi pare sol pegar, va haver d’abandonar l’escola pública per la persecució a què el sotmetien els companys). Potser no és lloable, l’actitud de la mare, però és comprensible.

El desenllaç és ambivalent: el Pare Flynn abandona l’escola, però és ascendit per la cúpula eclesiàstica, acostumada, en aquest tipus de casos, a mirar cap a una altra banda. Era culpable? La Germana Aloysius, en un moment de debilitat, expressa algun dubte al final, però és un dubte que l’espectador no té. Pel que fa als actors, sobresurten especialment Philip Seymour Hoffman i Amy Adams.         

(1) Father Flynn: Doubt can be a bond as powerful and sustaining as certainty. When you are lost, you are not alone.

(2) Father Flynn: There are people who go after your humanity, Sister, that tell you that the light in your heart is a weakness. Don’t believe it. It’s an old tactic of cruel people to kill kindness in the name of virtue.