34: JULI CÈSAR. William Shakespeare

Traducció: Josep M. de Sagarra

Juli Cèsar (Julius Caesar, 1599) és l’obra més adequada per iniciar els joves a l’obra de Shakespeare. El llenguatge és accessible, la trama clara i la història, basada en Plutarc, ens trasllada al moment més important de la història de Roma: l’assassinat de Juli Cèsar. 

Acte I

El primer acte és dominat per Càssius, el líder de la conspiració contra Cèsar. Càssius vol reclutar Brutus, home proper a Cèsar, perquè l’assassinat sembli més justificat i honorable. Càssius, alarmat davant la possibilitat que Cèsar accepti ser rei de Roma, recorda una anècdota del “gran home”.  

CÀSSIUS

Un cop, el dia era ventós i rúfol,

i el Tíber remogut se les tenia

contra les pròpies ribes, i em féu Cèsar:

“¿Gosaries tu, Càssius, saltar dintre

el riu enfellonit i nedar amb mi

fins a la punta d’allà baix?” I, en dir-m’ho,

tal com ‘nava vestit vaig capbussar-m’hi

dient-li que em seguís, i així va fer-ho.

El torrent bramulava, i el colpíem

amb nervis abrandats, partíem l’aigua

i aturàvem els cops, contrapuntant-nos.

I, abans d’arribar al punt assenyalat,

Cèsar em va cridar: “Càssius, ajuda’m,

o jo m’enfonso!” I, tal com féu Eneas,

el nostre gran avantpassat, traient

sobre l’espatlla el venerable Anquises

de les flames de Troia, de les ones

del Tíber jo vaig treure el pobre Cèsar.

I ara aquest home és tot un déu, i Càssius*

és una criatura miserable

que deu encara doblegar el seu cos

si Cèsar, desmenjat, el cap inclina.

*And this man

Is now become a god, and Cassius is

A wretched creature and must bend his body, 

If Caesar carelessly but nod on him.

Acte II

Els manipuladors triomfen. Brutus, en part, s’acaba apuntant a la conspiració contra Cèsar perquè rep missatges de ciutadans anònims que li reclamen acció; però aquests missatges són falsos, els ha escrit el mateix  Càssius. Pel que fa a Cèsar, Calpúrnia, que ha tingut malsons durant la nit –ha vist l’estàtua de Cèsar vessant sang- convenç el seu marit de no anar al Capitoli. Però arriba Deci, que forma part de la conspiració, i manipula Cèsar amb gran habilitat –la vanitat perd Cèsar- i se l’enduu a veure el Senat. A l’inici de l’acte Brutus considera que cal matar Cèsar no per la seva ambició actual, sinó per la futura. 

BRUTUS

Però, generalment, la humilitat

del jove ambiciós és com l’escala,

a la qual dóna el rostre mentre puja;

però, un cop ha arribat al capdamunt,

acostuma a girar-se-li d’esquena,

i guaita els núvols, menyspreant del tot

aquells baixos graons que li servien

per a enfilar-se. Així pot fer-ho Cèsar;

per si de cas ho feia, prevenim-ho.

I, si l’atac avui no té prou causa,

pel que ara és ell, pensem que això que és ell,

augmentat, pujaria i s’inflaria

fins arribar a uns extrems intolerables.

Considerem-ho com un ou de serp*

que, després de covat i a punt d’obrir-se,

com tots els ous de serp, fora un desastre,

i, per tant, esclafem-lo dins la closca.

*And therefore think him as a serpent's egg

Which, hatch'd, would, as his kind, grow mischievous,

And kill him in the shell.

Acte III

Els conspiradors apunyalen Cèsar: primer Casca, després els altres. “¿Tu també, Brutus? Doncs caigui Cèsar”. Arriba Marc Antoni, que d’entrada fa la gara-gara als assassins, però després, quan està sol amb el cadàver de Cèsar, diu el següent:

MARC ANTONI

Oh, perdona’m, sagnant bocí d’argila,

que amb aquests carnissers companyonegi!

Tu ets la ruïna del baró més noble

que amb el que va de temps hagi viscut.

Que vinguin els desastres a les mans

dels que han vessat aquesta sang costosa!

Damunt les teves nafres, (…) jo profetitzo

que una terrible maledicció

ha de llampeguejar damunt dels homes:

guerra civil i casolana fúria

oprimiran de cap a cap la Itàlia;

sang i destrossa seran tan corrents,

i tan familiars tots els objectes

d’esgarrifor, que somriuran les mares

solament, quan contemplin llurs infants

com la mà de la guerra els esmicola;

tota compassió serà ofegada

per l’exercici de la crueltat;

i l’espectre de Cèsar, per revenja,*

sortint a tot arreu, en companyia

de la Discòrdia, incendiada encar

de l’infern, cridarà amb veu de monarca

dintre d’aquests confins: “Destrucció!”,

deixant lliures els gossos de la guerra,

per tal que porti aquest assassinat

damunt el món el tuf de les carronyes

que amb els gemecs demanin sepultura!

*And Caesar's spirit, ranging for revenge,

with Ate by his side come hot from hell,

Shall in these confines with a monarch's voice,

Cry "Havoc", and let slip the dogs of war.

Després que Brutus es dirigeixi al poble i els convenci de la bondat de la seva acció –“Jo estimava Cèsar, però estimava més Roma”-, ho fa Marc Antoni. Amb un cèlebre discurs, encén la gent contra els assassins de Cèsar.

Acte IV

Marc Antoni i Octavi fan la llista dels qui han participat en l’assassinat de Cèsar. Tots hauran de morir. Lluny de Roma, Brutus, afectat pel suïcidi de Pòrcia, discuteix agrament amb Càssius. S’acaben reconciliant i elaboren el pla de batalla. Càssius és partidari d’esperar l’enemic, però Brutus pensa que és millor atacar.

BRUTUS

(…) ; però cada dia

creix l’enemic. Si som al cim nosaltres,

hem arribat al punt de declinar.

Hi ha una marea en els afers dels homes:*

si un s’hi llença al moment de la pujada,

atrapa la fortuna; mes, si un deixa

que se li escapi, tot el gran viatge

de la vida es consum en aiguamolls

i en racons de misèria. Ara surem

en plena mar; mentre que ens són propicis,

aprofitem corrents; si no és així,

deixarem escapar l’avinentesa.

There is a tide in the affairs of men,

Which, taken at the flood, leads on to fortune;

Omitted, all the voyage of their life

Is bound in shallows and in miseries.

A Brutus, dormint a la tenda, se li apareix l’espectre de Cèsar. “¿I per què vens?”, li pregunta Brutus. “Per dir-te que a Filipi m’has de veure”, respon l’espectre. 

Acte V

A la plana de Filipi es produeix la batalla. Marc Antoni i Octavi guanyen. Se suïciden els assassins de Cèsar. Primer Càssius (“Cèsar, ja estàs venjat; i amb la mateixa espasa que et matà”); després Brutus (“I ara, tu, Cèsar, ja pots estar tranquil; no et vaig matar ni amb la meitat del gust amb què jo em mato!”). Contempla el cadàver Marc Antoni. 

MARC ANTONI

Aquest, de tots, era el romà més noble.

La colla dels que varen conspirar,

llevat solament d’ell, van fer aquell fet

només per enveja del gran Cèsar.

Ell no; hi portava un pensament honest

i solament es va afegir a la banda

interessat pel bé de la república.

Fou de vida gentil i generosa,

i en ell els elements tan bé lligaven,

que podria aixecar-se la Natura

per a dir a tot el món: “Això era un home!”

This was the noblest Roman of them all: 

All the conspirators save only he 

Did that they did in envy of great Caesar; 

He only, in a general honest thought 

And common good to all, made one of them. 

His life was gentle, and the elements 

So mix'd in him that Nature might stand up

And say to all the world 'This was a man!'

33: ESTUDI EN ESCARLATA. Arthur Conan Doyle

Traducció: Elisenda Franquesa

Sir Arthur Conan Doyle (1959-1930) va escriure cinquanta-sis històries curtes i quatre novel·les (Estudi en escarlata, El gos dels Baskerville, El signe dels quatre i La vall de la por) d’un personatge que arribaria a esgotar-lo però que li donaria fama eterna: Sherlock Holmes. Aquests seixanta relats estan escrits amb una intel·ligència, un sentit de l’humor i un talent narratiu extraordinaris. Conan Doyle mai no va forçar una frase ni una història. Llegir tot Sherlock Holmes és una lectura immillorable. Potser algú, havent-lo vist sovint en pel·lícules o sèries de televisió, pot pensar que aquests llibres ja no li oferiran res de nou. Greu error. Si a la pantalla tot se sol centrar en Holmes i les grans seves capacitats detectivesques, als llibres creix el protagonisme del doctor Watson, el cronista de les històries. Tot passa per la seva mirada, sempre veiem Holmes a través d’ell, i al final tanta admiració ens desperta l’habilitat deductiva del geni com la profunda humanitat de l’amic fidel. Més enllà dels misteris i de les corredisses en cabriolés pel Londres boirós (que d'altra banda són apassionants), Conan Doyle ens emociona amb la història d'una gran amistat.

A Estudi en escarlata (A Study in Scarlet, títol insuperable), publicada el 1888, va aparèixer per primera vegada aquest “ésser quasi mitològic” (Borges dixit) anomenat Sherlock Holmes. Holmes i també Watson, és clar, que aquí es coneixen perquè el primer necessita un company que l’ajudi a pagar el lloguer del 221 B de Baker Street. Són joves, però costa d’assimilar, perquè la nostra imaginació sempre els veu de mitjana edat. Watson, que ha tornat malalt de l’Afganistan, deambula per Londres sense amics. Holmes també és un solitari, per vocació. Comença la seva amistat, una de les més memorables que ha donat la literatura. Hi ha grans diàlegs. Watson es trasbalsa davant la visió d’un home mort en estranyes circumstàncies. Comenta: “Hauria d’estar més endurit després de les meves experiències afganeses. He vist els meus companys destralejats a trossos a Maiwand sense perdre els nervis”. Respon Holmes: “Ho entenc. En tot això hi ha un misteri que estimula la imaginació; on no hi ha imaginació, no hi ha horror”.

Curiosament, el cas es resol a mig llibre, i després la novel·la explica els antecedents del cas, que van succeir a Utah vint anys enrere. No surten gaire ben parats els mormons ni, especialment Brigham Young, el seu líder i profeta. (Apunt històric: Brigham Young, anomenat el Moisès americà, va conduir, a mitjans del segle XIX, els mormons a través del desert fins a la “terra promesa”: el territori de Utah). Brigham Young apareix com un líder eficaç però molt despietat que controla el seu poble amb mà de ferro. Young i la seva guàrdia pretoriana fan desaparèixer els contestataris al sistema, assassinen colons i segresten dones de campaments veïns estimulats per la poligàmia (Young va tenir 55 dones!). ¿Conan Doyle fa un retrat injust dels mormons i de Young? Sembla que no: el 1857, per exemple, hi ha documentada la massacre de Mountain Meadows, perpetrada per un grup de mormons -amb l’ajut d’alguns indis- contra una caravana procedent d’Arkansas. M’agradaria saber si, actualment, a la Universitat Brigham Young de Salt Lake City -capital de Utah- es pot trobar aquesta novel·la.

32: GUERRA I PAU. Lev Tolstoi

Traducció: Carles Capdevila

En principi, pot fer certa mandra llegir Guerra i pau (1869), perquè són mil pàgines, i força espesses. Però és qüestió de tenir valor i llançar-s’hi. Després la satisfacció és enorme, perquè el talent de Lev Tolstoi (1828-1910) et deixa completament bocabadat. Sembla impossible posar tants personatges en joc i que tots tinguin tanta vida. Quin coneixement de la naturalesa humana!; i sense la sobredosi de psicologia que fa tan pesada molta novel·la del segle XX. La trama creua les vides de les famílies Rostov, Kuraguin, Bezhukhov i Bolkonski, totes elles pertanyents a l’aristocràcia russa, però la novel·la, molt ambiciosa, ho abasta tot i tothom, des d’un pagès empresonat per robar llenya fins al mateix Napoleó, des dels vaivens sentimentals de l’encantadora Natatxa fins a la batalla de Borodino, l’ocupació de Moscou o la terrible retirada dels francesos. Tolstoi és ara novel·lista ara historiador, i com a tal denigra tant com pot Napoleó, a qui no considera un gran home sinó un titella en mans de forces que no pot controlar. Llegir Guerra i pau no és difícil, perquè Tolstoi escrivia de la millor manera possible, és a dir, en l’estil col·loquial propi d’una persona cultivada.

La traducció catalana de Carles Capdevila publicada per Edicions 62 és de 1928 (revisada el 1960). Hi ha gent que critica que es publiquin traduccions tan antigues, però a mi justament m'agrada perquè, com he dit ja alguna altra vegada, et trasllada millor a l’època de la novel·la; es aquest cas al rus de Tolstoi, que és el de la segona meitat del segle XIX, no el d’ara.

La perplexitat de Nicolau Rostov en plena batalla

“Qui són aquests homes?” Mirava els francesos que s’acostaven, i a ell, que tot just feia un segon s’havia llançat contra d’ells per esclafar-los, la proximitat d’aquells francesos li semblà tan terrible que no podia acabar de creure el que veia. “Qui són? Per què corren? És per mi? Corren per mi? I per què? Per matar-me? A mi, que tothom m’estima tant!” Recordà l’amor que li professava la seva mare, la seva família, els seus amics, i la intenció de matar-lo dels enemics li semblava mentida. (Pàg. 169)

Les notícies sobre la guerra

Els diaris, pels quals el vell príncep sabé la batalla d’Austerlitz, deien amb mots breus i vagues, com sempre, que els russos, després de brillants combats, s’havien vist obligats a retirar-se, i que la retirada s’havia efectuat amb ordre perfecte. El vell príncep, per aquesta notícia oficial, comprengué que els nostres havien estat esclafats. (Pàg. 282)

Natatxa s’extasia amb ella mateixa

Trigà molt a adormir-se. Pensava contínuament que ningú no podia comprendre tot el que ella comprenia i tot el que hi havia dintre seu. “Sònia? -pensà tot mirant la gateta amb l’enorme trena enrotllada-. No!, és massa virtuosa. Està enamorada de Nicolau i no vol saber res de res. Ni la mamà no ho comprèn. És extraordinari... constatar com sóc d’intel·ligent... com és de charmante ella.” Continuà parlant d’ella mateixa en tercera persona, imaginant-se que allò ho deia algú molt intel·ligent, per la persona més intel·ligent i la millor. “Tot, tot, ella ho té tot”, continuava dient la persona d’intel·ligència superior, amable i bella, extraordinàriament bella, hàbil. Neda, munta admirablement, i quina veu que té! Això ni cal dir-ho, una veu meravellosa!” Cantà la seva frase predilecta de l’òpera de Cherubini, es tirà damunt del llit, rigué de pensar que de seguida s’adormiria, cridà Duniatxa perquè li apagués el llum, i encara Duniatxa no havia tingut temps de passar la porta, que ella ja era en aquell altre món venturós, en el món dels somnis, on tot és tan fàcil i bonic com en la realitat, però molt millor, perquè tot és d’una altra manera. (Pàg. 395)

La contradicció del príncep Andreu

En havent sopat, Natatxa -el príncep Andreu va demanar-li-ho- anà al clavecí i es posà a cantar. El príncep Andreu estava prop de la finestra, parlant amb les senyores, i l’escoltava. Al final d’una frase callà i escoltà, tan a la impensada, que li pujaren al cap sanglots la possibilitat dels quals no sospitava.

Mirà Natatxa que cantava, i en la seva ànima passà alguna cosa de nou, de feliç. Estava alegre i trist alhora. No tenia cap raó per a plorar, però les llàgrimes se li escapaven. Per què? Pel seu antic amor? Per la petita princesa? Per les seves il·lusions, les seves esperances? ... Sí i no. El que li feia espurnejar els ulls sobretot era la contradicció violenta que tot d’una havia reconegut entre alguna cosa infinita, gran, que existia en ell, i la matèria estreta, corporal, que era ell, i fins ella. Aquesta contradicció l’entristia i li produïa plaer mentre ella cantava. (Pàg. 407)   

L’exèrcit francès i un grapat de nous

Encara que estaven afamats i eren la meitat només, a Moscou els soldats francesos encara es mantenien en bon ordre. Era un exèrcit fatigat, romput, però encara temible i a punt per al combat. Però fou un exèrcit només fins al moment que els soldats s’instal·laren a les cases.

Així que els soldats s’escamparen per les cases buides i riques, l’exèrcit desaparegué instantàniament per sempre. No foren ni habitants, ni soldats, sinó alguna cosa intermèdia, que s’anomena rampinyadors. Quan al cap de cinc setmanes, aquests mateixos homes sortiren de Moscou, ja no formaven un exèrcit. Era una banda de malfactors, cada un dels quals s’emportava tot el que li semblava preciós o necessari. L’objectiu de casdacú a la sortida de Moscou ja no consistia, com abans, a conquerir, sinó a conservar el que havia pres. Igual que el simi que ha ficat la mà en un vas estret d’on ha pres un grapat de nous no vol obrir la mà perquè no li caigui el que ha pres, i això és el que el perd, els francesos, a la sortida de Moscou, havien de morir fatalment, perquè arrossegaven amb ells tot el que havien robat. Però a ells els era impossible abandonar el botí com al simi d’obrir la mà plena de nous. (Pàg. 769)

Pere i la felicitat

A la presó, a la barraca, Pere havia comprès, no per la seva ment, sinó per tot el seu ésser, que la vida, que l’home, ha estat creat per a la felicitat, que la felicitat és en ell mateix, en la satisfacció de les seves necessitats naturals, i que tot el mal prové no de la privació sinó del superflu. Però ara, durant aquestes tres darreres setmanes de marxa, aprenia una nova i consoladora veritat: aprenia que en el món no hi ha res de terrible, no hi ha cap situació en la qual l’home sigui completament feliç i completament lliure, com tampoc no n’hi ha cap en la qual sigui completament desgraciat i completament esclau. Va comprendre que existeix un límit de la sofrença i un límit de la llibertat, que aquest límit és molt a prop, que aquest home que sofria perquè se li havia trencat un pètal del seu llit de roses patia tant com ell que, ara, dormia damunt de la terra nua, humida, refredant-se d’un costat i escalfant-se d’un altre. Va veure que amb les seves sabates de saló, estretes, sofria tant com ara amb els peus nus (ja feia temps que les seves sabates eren inservibles) i plens de durícies. Comprengué que quan es va casar, diguem-ne voluntàriament, era menys lliure que ara, empresonat en un estable. (Pàgs. 906-907)

31: EL LLIBRE DE LES IL·LUSIONS. Paul Auster

Traducció: Marc Rubió

No són pas poques les novel·les que he llegit de Paul Auster (1947), escriptor de tracte molt agradable, però em costa escollir-ne una perquè en totes, sense excepció, hi trobo alguna pega. Algunes de les més brillants, com City of Glass (1985), m’han acabat semblant superficials. Altres, com La música de l’atzar (1990), tenen argument tan atzarós que no me’l puc acabar de creure.  De Timbuktú (1998), notable novel·la canina, ja no en recordo la feblesa. Bogeries de Brooklyn (2005), un dels seus llibres més optimistes i relaxats, em va agradar molt fins al tram final, allargassat i molt simple pel que fa a les idees; no cal pas esperar que un escriptor sigui un gran pensador, però sí que vagi més enllà de quatre exabruptes. Viatges per l’escriptorium (2006) i Un home a les fosques (2008) no són gens menyspreables, en especial la segona, però és innegable que són obres menors. Pensant-ho bé, doncs, em quedo amb The Book of Illusions (2002), que ara passo a comentar.  

Com Joel McCrea al film Els viatges de Sullivan (Sullivan’s Travels, 1941), el professor de Vermont David Zimmer descobreix el valor terapèutic del cinema còmic quan, tot fent zàping, veu un trosset d’una pel·lícula muda que el fa riure. És la primera rialla en molts mesos, des que la seva dona i els seus dos fills van morir en accident d’avió (Auster té afició a les jugades tràgiques del destí). Zimmer, llavors, es dedica a fer un estudi d’aquest còmic, de nom Hector Mann, i que a part de ser un geni oblidat dels darrers anys del cinema mut, va desaparèixer misteriosament el 1929. Hector Mann és una gran creació de Paul Auster (1947), que hi aboca els seus enormes coneixements cinematogràfics. S’esplaia en el seu estil còmic, en la personalitat (oposada a Chaplin, Keaton o LLoyd), en la filmografia i n’arriba a descriure un dels curts -Mr.Nobody- detallant cada pla.

Aquesta part és tan brillant que, en comparació, la història que explica la desaparició de Mann resulta un pèl convencional, un clàssic escàndol de Hollywood amb embaràs, tret accidental i fossa improvisada en un descampat. Després d’un sofert viacrucis, la redempció arriba en forma d’acte heroic, que permet a Mann de casar-se amb una rica hereva. Quan torna a ser plenament feliç, amb dona i fill, el destí torna a aparèixer, en el sentit més fatalment  grec del terme.

La novel·la dibuixa un paral·lelisme clar entre David Zimmer i Hector Mann: tots dos són morts en vida, tots dos viuen aïllats, flirtegen amb el suïcidi, s’agafen a una nova il·lusió, reneixen... i al final el destí, implacable, torna a treure el nas.  

Un excés de fatalitats? Definitivament, sí. La forma domina la novel·la: les simetries i els cercles que s’han de tancar imposen una certa sensació d’artifici. Però això no és tan dolent, perquè l’artifici rebaixa el drama. Queden les idees. Per a Auster, la felicitat i qualsevol forma de perduració és una il·lusió: els fills es moren, les pel·lícules van a parar al foc… i la literatura només és literatura. Tot i això, a la darrera frase de la novel·la hi ha la paraula "hope": "I live with that hope", diu Zimmmer, referint-se a l’esperança de retrobar les pel·lícules destruïdes d’Hector Mann. Sense esperança, no hi ha vida.

30: PER QUI TOQUEN LES CAMPANES. Ernest Hemingway

Traducció: Jordi Arbonès

Ernest Hemingway (1899-1960) va escriure contes esplèndids, que tractaré més endavant, i obres més llargues, de ficció i no ficció, potser menys esplèndides. Pel que fa a la no ficció, recordo que vaig abandonar abans d’hora tant la festa -París era una festa (1964)- com el safari -Green Hills of Africa (1935). Pel que fa a les novel·les, Across the River and Into the Trees (1950) em va fer venir son, El vell i la mar (1950) em va mantenir despert però no em va dir gran cosa; Tenir i no tenir (1937), sí, la recordo més bona, però apedaçada. Més impacte, és clar, em va causar una lectura jovenívola d’Un adéu a les armes (1929), el final de la qual em va deixar gairebé en estat de xoc. Potser la tornaré a llegir, potser no.

Sí que he llegit ara mateix, i per primera vegada, Per qui toquen les campanes (1940), que és una novel·la molt llarga (526 pàgines en la vella edició de Proa en dos volums que m’ha deixat el meu germà) amb un argument que podria ser el d’un conte de deu pàgines. L’any 1937 Robert Jordan, dinamiter americà al servei de la República, té la missió de fer volar un pont situat en territori franquista i, per això, s’uneix durant tres dies a un grup de guerrillers espanyols. Jordan, efectivament, fa explotar el pont i després tothom a córrer. Hi ha moments en què la novel·la llisca molt bé i altres en què rellisca i s’encalla. Hemingway abusa de la veu interior i diu massa vegades el mateix (sí, sí, Robert, ja ho sé, et toca viure tota una vida concentrada en tres dies i tres nits). Pel que fa a la història d’amor amb María, no sé si és sublim o embafosa, però sembla un campionat de dir “T’estimo”. És instantània, la seva atracció, elèctrica, molt sexual. Com menys parlen, més me’ls crec. Ella, María, violada i rapada pels feixistes, no necessita un home qualsevol per refer-se, sinó Robert Jordan, l’Home en majúscules, viril i alhora sensible, ferm i alhora somiador, a anys llum dels semifolclòrics espanyols que formen el grup de guerrillers. Quan el carismàtic Jordan arriba, Pilar, líder del grup, li entrega la noia en safata de plata. Té un punt colonial, la cosa.  

L’amor no és accidental, però, sinó l’essència de la vida, perquè sense ell, no queda res. I la política?, i la lluita?, i la revolució? Llegim aquest fragment.

Ell lluitava en aquella guerra perquè havia esclatat en un país que estimava i perquè creia en la República i perquè sabia que, si era destruïda, la vida resultaria insuportable per a tots aquells que també hi creien. Mentre durés la guerra es mantindria sota la disciplina comunista. Aquí, a Espanya, els comunistes oferien la millor disciplina i la millor eficàcia en la prossecució de la guerra. L’acceptava mentre calgués lluitar, perquè, en la conducció de la contesa, era l’únic partit el programa i la disciplina del qual li semblaven respectables.

On eren, doncs, les seves conviccions polítiques? No en tenia cap, aleshores. “Però no ho diguis a ningú?”, pensà. “No ho expliquis mai, això.” (Pàg. 185)

Ja és curiós, i molt revelador, que l’episodi més brutal i sanguinari que es narra a Per qui toquen les campanes, sigui la molt detallada descripció (35 pàgines!) d’una matança comesa pels rojos, que en un poble tiren daltabaix d’un precipici els feixistes, els que no ho són tant i els que qui sap. Hemingway, encara que alineat amb la causa republicana, evita oferir una versió simplificada de la Guerra Civil espanyola, i aquest és un dels grans mèrits de la novel·la. En aquest sentit, també és molt revelador el retrat que Hemingway fa d’André Massart (André Marty), peix gros de les Brigades Internacionals, home d’una brutalitat fora mida, conegut com “El carnisser d’Albacete”.   

Amb aquest panorama, doncs, no és gens estrany que Anselmo, el guerriller més noble i lleial, digui això:   

“Espero no ser jo qui hagi de fer la degolladissa -pensava Anselmo-. Jo crec que després de la guerra caldrà fer una gran penitència per totes les matances. Si ja no tenim una religió, després de la guerra s’haurà de crear una mena de penitència cívica, per tal que tots puguin sentir-se nets de culpa per haver pres part en aquests carnatges o, altrament, mai no tindrem una base vertadera i humana sobre la qual poder viure. (Pàg. 221-222)  

No em puc estar de copiar una conversa de Robert Jordan amb Karkov, un agent soviètic. Te interès perquè parla del POUM i d’Andreu Nin. Aquí Hemingway (que havia reaccionat amb indiferència a la mort de José Robles, amic i traductor de John Dos Passos, motiu pel qual Dos Passos va abandonar el comunisme i va trencar amb Hemingway) es fa l’ingenu de la mà del seu protagonista. Els fragments llargs són de Karkov, la pregunta final de Robert Jordan.

-El POUM! És tan poc seriós com el nom. Igualment li podien haver posat el PÒTOL o el XARAMPIÓ. Però no. El xarampió és molt més perillós. Pot afectar la vista i l’oïda. A més, van fer un complot per a eliminar en Walter, el Modesto, en Prieto i a mi. T’adones de la barreja? Som completament diferents. Pobre POUM! Mai no van arribar a matar ningú. Ni al front ni enlloc. A Barcelona sí, allà n’han matat uns quants.

-Hi has estat tu?

-Sí. He enviat un cable descrivint les malifetes d’aquesta infame organització d’assassins trotskistes i de les seves maquinacions feixistes, mereixedors del menyspreu més absolut. Però, entre nosaltres, aquesta organització mai no ha estat una cosa seriosa. En Nin era l’únic que valia alguna cosa. Nosaltres el vam tenir a les mans, i se’ns va escapar.

-On és ara?

-A París. Diem que és a París. Era un individu molt agradable, però víctima d’una gran aberració política.

-Però, estaven en contacte amb els feixistes, oi?

                                                                                      (Pàg 275-276)    

Acabo amb un fragment pertanyent al tram final del llibre.

En Robert Jordan jeia darrera el tronc d’un pi en el vessant del pujol que dominava la carretera i el pont, tot esperant que es fes de dia. Sempre l’havia encantat aquella hora del dia i ara la fruïa, sentia una mena de grisor interior com si ell mateix formés part integral de la lleu claror que precedeix la sortida del sol, en aquell instant que les coses s’obscureixen i l’espai s’il·lumina i els llums que han brillat durant la nit esdevenen grogosos, empal·lideixen i s’esvaeixen en fer-se de dia. (Pàg. 481)

29: LA GAVINA. Anton P. Txèkhov

Traducció: Nina Avrova i Joan Casas

Són quatre les grans obres de teatre que va escriure Anton Txèkhov (1860-1904): La gavina (1896), L’oncle Vània (1897), Tres germanes (1902) i El jardí dels cirerers (1903). He rellegit fa poc les dues últimes. Són molt diferents. A L’oncle Vània, el present és un temps mort, perquè tot va passar fa molts anys i ja no es pot canviar; a La gavina, en canvi, tot ha de passar encara, el drama es conjuga en present i l’emoció arriba de la mà de dos joves que tenen, d’entrada, grans esperances en el futur. Ell és Konstantín Gavrílovitx Trèplev, Kòstia, un jove, inquiet, nerviós, que viu a l’ombra de la seva mare, Arkàdina, famosa actriu de teatre. El pobre noi té comprensibles problemes de falta d’autoestima. Després d’esfullar una flor per comprovar l’amor de la seva mare, arriba a una conclusió: “Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Ella té ganes de viure, d’enamorar-se, de posar-se bruses de colors clars, i jo tinc vint-i-cinc anys i constantment li faig recordar que ja no és jove. Quan no sóc al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc en té quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el seu teatre. Ella se l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i jo més aviat penso que el teatre actual és una rutina, un prejudici.” (Pàg. 41)

Trèplev estima amb fervor juvenil Nina, una noia que viu en una casa veïna, també vora el llac. Nina és una aspirant a actriu que no té per Trèplev -de seguida ho veiem- sentiments tan ardents. El primer acte tot gira al voltant d’una apocalíptica obra de teatre que Trèplev ha escrit i que Nina interpreta al jardí de la casa. Arkàdina saboteja l’obra amb els seus comentaris i Trèplev, furiós, suspèn la representació. El que va malament sempre pot empitjorar: Nina, poc afectada per la suspensió perquè l’obra no li agradava (“No hi ha persones vives”, li havia dit), mostra un gran entusiasme per la presència a la casa de Trigorin, un cèlebre escriptor de contes que, a més, és l’amant d’Arkàdina. Trèplev, per descomptat, no el suporta.

La idolatria adolescent de Nina desglaça Trigorin, acostumat a ser un espectador de la vida: “Un amor jove, meravellós, poètic, un amor que et porta al món dels somnis, és l’única cosa en aquesta terra que ens pot donar la felicitat! I jo encara no l’he experimentat aquest amor... Quan era jove, no tenia temps, gastava les escales de les redaccions, lluitava contra la pobresa... I ara el tinc aquí, aquest amor, finalment ha arribat, m’atrau... Quin sentit té fugir-ne?” Aquesta mena de declaracions, naturalment, no fan gaire feliç Arkàdina: “Tan vella i lletja sóc, que pots parlar amb mi d’altres dones sense cap mirament?” Arkàdina busca continuar sent el centre de totes les mirades; Trigorin busca la passió fora de temps; Nina busca la fama; i Trèplev busca demostrar que és algú més enllà de ser fill de la seva mare. Un toc hamletià recorre l’obra, no tan sols perquè mare i fill, que alternen escenes d’amor i d’odi, s’intercanvien tot plegat verinoses rèpliques de Hamlet, sinó també perquè el triangle Arkàdina-Trigorin-Trèplev recorda no pas poc el de Gertrudis-Claudi-Hamlet, i perquè Nina, òrfena de mare com Ofèlia, resulta una figura tan desemparada com ella.   

Al quart acte, passats dos anys, Nina fa una visita a Trèplev una nit de pluja i vent: “S’hi està molt bé, aquí; és agradable, càlid... No sent el vent? A Turguènev hi ha un fragment que diu: ‘Afortunat aquell que en nits com aquesta es troba sota el sostre d’una casa, aquell que té un racó càlid’. Jo sóc la gavina... No, no és això. (Es frega el front) Què deia, jo? Turguènev... ‘i que Déu ajudi  tots aquells que vagaregen sense refugi...’

Per cert, hi ha una gavina, sí, la mata Trèplev amb una escopeta i acaba dissecada en un armari. Encara hi estic rumiant, sobre el simbolisme d'aquesta gavina.